dimecres, 14 de setembre del 2011

La doble fila a la ciutat de València

Crec que amb el tema de la doble fila ja començo a ser cansí, però també crec que en la insistència està la clau del triomf. No per repetitiu i per tant quotidià, un acte com estacionar en doble fila deixa de ser perjudicial per a la societat.
De fet, moltes vegades penso que prefereixo la doble fila que l’estacionament incontrolat damunt de les voreres o en els passos de vianants i que al cap i a la fi, la doble fila només perjudica al propi cotxe que circula per la calçada. És la seva lluita podríem pensar. Però no, la doble fila té efectes bastant negatius en l’esquema de mobilitat d’una ciutat. Només per citar-ne alguns podríem dir que afecta a la velocitat comercial del transport públic, dificulta la visibilitat dels vianants alhora de creuar el carrer (amb el risc que això comporta) i demostra clarament un mal repartiment de l’espai urbà. Si existeix la doble fila permanent, vol dir que la calçada del carrer està sobredimensionada i que l’espai existent per a permetre la doble fila podria dedicar-se als vianants (ampliant voreres), a les bicicletes (carrils bici) o en últim cas, a augmentar l’oferta d’estacionament regulat (estacionament en bateria).
Així doncs, hem de fer el possible per evitar la doble fila i sobretot quan aquesta impedeix altres usos urbans de la calçada. L’altre dia anava en bici pel carrer Salabert, on l’ajuntament ha pintat un ciclocarrer en doble sentit de circulació i un dels sentits estava totalment inhabilitat per la doble fila. Si l’ajuntament pinta un ciclocarrer ha de fer el possible per a que aquest funcioni i per tant ha de començar a eliminar la doble fila, que en definitiva no significa res més que fer complir la legalitat vigent.

Lecciones de vértigo, de Josele Santiago

Una de les millors sorpreses musicals de l’any ha estat la publicació del quart disc d’estudi del madrileny Josele Santiago. El rock no ha mort!
Lecciones de vértigo està format per 13 peces ben escrites, amb bones melodies, guitarres potents i la veu personal de Josele Santiago. No cal res més per fer bona música, però n’hi ha pocs que sàpiguen fer-ho bé. A vegades allò senzill és molt complicat, però en Josele Santiago l’encerta de ple.
Al meu entendre, dos factors defineixen l’atmosfera de Lecciones de vértigo: El primer es que a Josele li agrada (i escolta) més la música dels anys 50 que la que és fa actualment. El segon es que ha recuperat la Fender Telecaster dels primers anys de Los Enemigos. Amb aquestes dades us podeu fer una bona idea del so del disc: Rock clàssic, pausat però alhora enèrgic.
Feu-vos amb el disc i escolteu-lo tranquil•lament però amb el volum alt, al cotxe conduint per una petita carretera comarcal un vespre fosc o a la terrassa un capvespre fent una cervesa i gaudint dels primers vents frescos de tardor.
Sort que de veritat, el rock no ha mort!



divendres, 9 de setembre del 2011

Crisi i sistema, un article de Manuel Castells

És una pena que articles com el de Manuel Castells publicat a La Vanguardia el passat 30 de juliol és publiquin a l’estiu, quan la població està més pendent del temps que farà que no pas d’una crisi econòmica que a poc a poc ens va engolint a tots. Però potser per aquest motiu publiquen les coses quan les publiquen. En Castells carrega en aquest article contra les institucions financeres i els governs, però també contra els mitjans de comunicació. I no és qüestió de tirar-se pedres sobre el taulat, deu pensar el director de La Vanguardia, el Comte de Godó.
Però Internet i les xarxes socials fan circular allò que potser alguns pretenen amagar (i d’això en Manuel Castells en sap un cabàs) i encara que amb certa lentitud, els articles que ajuden a entendre el que està passant des d’un punt de vista no oficial, acaben arribant i la població es carrega d’arguments per indignar-se cada vegada més. Quan es trencarà la corda que estem tensant? S’acabarà trencant o el “sistema” trobarà la fórmula per destensar-la i adormir-nos de nou?
L’article en qüestió (crisis y sistema) parteix de la base de que la crisi no és crisi per al sistema, ja que el capital financer sempre surt guanyant, imposant la vertadera crisi a persones i governs. La crisi no és una patologia del sistema sinó el resultat d’aquest capitalisme. A partir d’aquestes reflexions inicials, l’article explica la crisis del deute i com amb aquest sistema hem arribat a trobar normal que els bancs només hagin de disposar d’un 3% del capital que deuen per ser considerats solvents. El 97% restant del capital circula, es dilueix, es converteix en deute, s’assegura, vola, s’esfuma sense cap tipus de regulació nacional o internacional. Però no hi ha risc, perquè en cas de pèrdues, els governs sempre paguen perquè no poden permetre que un sistema tant gran s’enfonsi. I afegeix una reflexió interessantíssima: A aquesta situació hem arribat degut al model consumista que busca sentit a la vida comprant-la de prestat. I aquí entren en joc les hipoteques i el somnis imposats de milions de persones de viure per damunt de les seves possibilitats. I així vam entrar en una espiral especulativa, de compra i assegurança del deute que ho va engolir tot i quan el monstre va rebentar, els governs van haver de pagar. I per a pagar a les institucions financeres van haver de deixar d’invertir en infraestructures, educació, sanitat.... per salvar al monstre, han matat al poble, que l’han deixat amb una taxa d’atur superior al 20% (i pujant) i amb un estat del benestar pitjor del que tenia (crisi política). I amb tot això no només han salvat al monstre, sinó que aquest està registrant uns guanys espectaculars.
I així s’ha trencat el vincle entre ciutadania i governants, generant una situació delicada i tensa. El poble ha vist que els governs defensen abans a les institucions financeres, tot i actuar de manera negligent, que al poble que els ha escollit. Pot ser que l’única manera de que la corda no es trenqui (amb conseqüències violentes imprevisibles) sigui que els polítics i els governs es rebel•lin contra els vertaders causants del mal, les institucions financeres i s’alineïn amb la societat civil, la única que de moment està pagant les conseqüències d’un sistema massa desregulat, poc transparent i cada vegada menys democràtic.




dijous, 1 de setembre del 2011

Riña de Gatos. Madrid 1936, d'Eduardo Mendoza

Vagi per davant que cada vegada que l’Eduardo Mendoza pública un llibre intento llegir-lo, doncs és un dels escriptors en llengua castellana que més segueixo. Llibres com La ciudad de los prodigios, El laberinto de las aceitunas, Sin noticies de Gurb o El asombroso viaje de Pomponio Flato són magnífiques novel•les que alhora serveixen per entendre l’univers literari d’en Mendoza, que pot anar de la novel•la de ficció històrica a la més desternillant història d’extraterrestres.
En aquest cas, Riña de gatos. Madrid 1936, s’engloba dins de les novel•les de ficció històrica. A partir de la situació política i social que es vivia a Madrid l’any 1936, l’Eduardo Mendoza traça una historia on personatges reals es barregen amb personatges ficticis per descriure una rocambolesca historia d’espionatge, amors impossibles i intrigues polítiques. La taxació d’un quadre per part d’un historiador de l’art anglès és el punt d’unió i fil conductor de tot plegat. Entorn a Anthony Whitelands gira una història que a mesura que passes les pàgines és va complicant i els fils entrellaçant.
Tot comença amb la necessitat del marqués de la Igualada de vendre un quadre per poder emigrar a l’estranger davant l’imminent revolta que patirà Espanya. El Sr. Whitelands és l’encarregat de viatjar a Madrid per valorar el quadre. Feina fàcil. Però la cosa és complica quan personatges com Primo de Rivera (cap de la Falange) o el General Francisco Franco vistent el palauet del marqués per tramar, cadascú a la seva manera, la caiguda de la segona República. Sense voler-ho, el senyor Whitelands es veurà envoltat enmig d’una trama de conspiracions polítiques per fer caure el govern, es creuarà amb l’espionatge rus (no volen a Espanya un nou Mussolini o Hitler) amb l’anglès (no volen una Espanya comunista) i amb el cos de seguretat de la República.
Riña de Gatos. Madrid 1936 és un llibre entretingut, escrit pensant en construir un Best Seller o qui sap si sabent ja que seria el guanyador del Planeta 2010. A vegades li manca l’espontaneïtat que desprenen altres novel•les de Mendoza però no és un mal llibre. És llegeix bé i ràpid, enganxa, té ritme i moments divertits. Si el classifiquem com a Best Seller és molt millor que, per exemple, “El Celler” de Noah Gordon però bastant més fluix que “La Ciudad de los prodigios”, llibre amb el qual algú ha intentat comparar aquesta darrera obra de Mendoza. Per a seguidors d’en Mendoza i/o per a amants de la novel•la històrica.

Riña de Gatos. Madrid 1936. Eduardo Mendoza (2010). Editorial Planeta. Barcelona