dimarts, 26 de juny del 2007

Per fi en Clos fa alguna cosa útil

Després d’abandonar l’alcaldia de Barcelona degut al fracàs del Fòrum de les Cultures 2004, l’ex alcalde Clos va trobar feina al Ministeri de Indústria. En Zapatero li salvava el cul i li permetia marxar de Barcelona dient que no plegava, que marxava a fer de Ministre. Una fugida endavant. Doncs bé, durant aquest parells d’anys que porta de Ministre no sé ben bé què ha fet i per tant no sé si ho ha fet bé o no. Si no es parla d’ell pot significar dues coses: Que no fa res o que no fa res malament. Vosaltres mateixos. Ara bé, des del mes de març i arran de l’intent del Govern Valencià de tancar TV3 al País Valencià, el ministre Clos tenia la clau per permetre la reciprocitat de canals entre Catalunya i València. Es a dir, que els catalans puguem veure Canal 9 i punt 2 i que els valencians puguin seguir veient TV3 i C33. Cosa fàcil oi? Doncs jo no les tenia totes. En Clos no es mulla, fa poques declaracions i passa desapercebut. No vol problemes a Madrid, on ha anat a buscar una plàcida jubilació política. Amb el tema de les emissions de TV3 al País Valencià ha estat lent, mai no ha estat clar i ens ha fet dubtar. Però bé, finalment i després de les eleccions (quines pressions haurà rebut per no donar les llicencies abans de les eleccions valencianes?) en Clos ha treballat i ha donat a la Generalitat Valenciana un nou multiplex de canals digitals, que permetrà donar un canal legal a TV3. Ara tant sols queda la firma entre el govern Català i el Valencià per a normalitzar un fet que la política a anormalitzat. I queda per solucionar la multa que la Generalitat Valenciana ha imposat a Acció Cultural per impedir l’accés de la policia als repetidors de TV3 amb l’objectiu de tancar-los. 300.000 euros, que no és poc! Seguirem atents al tema, doncs encara queda camí per recórrer i amb els polítics que tenim, que fan difícil les coses fàcils, pot passar de tot.

dijous, 21 de juny del 2007

Tokio Blues, d’Haruki Murakami

Norveigian Wood és una cançó del Beatles, però també un llibre de l'escriptor japonés Haruki Murakami que no sé per quina raó, aquí s’ha traduït amb el títol de Tokio Blues. El protagonista és un jove de 20 anys, solitari, que viu marcat per la mort d’un amic. Aquesta mort l’afectarà profundament i li provocarà un estrany però fort lligam amb la núvia de l’amic mort i amb una altra noia que coneixerà a la universitat. Les relacions entre aquest triangle de personatges compon un llibre preciós on es reflexiona sobre l’amistat, la mort, el sexe, l’amor i la vida. Fa uns mesos vaig llegir la historia del pájaro que da cuerda al mundo, del mateix Murakami i em va fascinar el seu món. Tokio Blues supera, amb escreix, les expectatives que tenia al començar el llibre. De veritat, feia temps que no llegia un llibre tant impactant, que m'enganxés d’una manera tant forta i que, per tant, vulgui recomanar-vos amb tanta energia. Aneu a una llibreria i compreu-vos Tokio Blues, però vigileu, Haruki Murakami és perillós i enganxa.

dilluns, 18 de juny del 2007

Marxa de resistència de Cap de Rec

51 quilòmetres i 5.000 metres de desnivell. Aquest dissabte es celebrava la primera marxa de Resistència de Cap de Rec (Cerdanya), puntuable per a la Copa Catalana i organitzada pel Club Muntanyenc Sant Cugat. Després de dos proves pilot per preparar l’organització, aquest dissabte 16 de juny es presentava oficialment. I jo tenia ganes de fer-la! Així que el divendres, amb l’Espe de suporter, vam agafar el cotxe i vam sortir de València direcció a la Cerdanya. Després de cinc hores de cotxe arribàvem a Cap de Rec i sopàvem amb els companys de l’organització. Tothom estava content i nerviós per l’estrena. La participació tot un èxit. Gairebé 300 persones. El dissabte a les sis del matí es donava la sortida. El Fra, el Ferran, el Roger i jo vam fer un bon equip i vam arrencar xerrant i amb els ànims pels núvols. Vam baixar a Viliella, vam remuntar la vall de la Llosa i després de fer 1.100 metres de pujada i quatre hores de caminada, arribàvem al Refugi de l’Illa. Allà el Roger va tirar primer i ja no el vam veure fins a Cap de Rec. Del refugi de l’Illa vam baixar fins a Andorra en unes dues hores i mitja. Més de 1.000 metres de baixada on va haver algun lesionat i gairebé 20 abandonaments al avituallament del dinar. A Andorra, després d’una parada de 30 minuts per fer-nos una botifarra, vam arrencar decidits a arribar fins a Cap de Rec. Per davant, 1.400 metres de pujada i 17 quilòmetres. Les dues hores següents van ser les més dures de tota la marxa. 1.100 metres de pujada brutals. Arribar al Refugi del Perafita va ser dur, però el companyerisme i els ànims que ens anàvem donant tots els participants ens feia tirar amunt. Del Perafita al coll quedaven poc menys de 300 metres, i d’allà baixada fins a Cap de Rec. Arribar al coll va ser un moment d’alegria màxima. Ho havíem aconseguit! La baixada la vam fer ràpida i els 7 quilòmetres de pista des dels llacs de la Pera fins a Cap de Rec també. Arribàvem a Cap de Rec a les 18.44, després de 12 hores i 44 minuts de caminada per uns dels racons més bonics dels Pirineus. El Fra, el Ferran i jo vam arribar junts, cansats, però molt contents.

divendres, 15 de juny del 2007

Joan Miquel Olivé i el seu particular món

Feia alguns mesos que no us parlava de música y no perquè no n’hagi escoltat (he descobert a Leonard Cohen i m’he retrobat amb l’Eric Clapton dels 70) sinó perquè no havia escoltat res que m’empenyés a escriure. Doncs bé, ahir a la nit vaig anar a un concert a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (www.octubre.cat) i m’ho vaig passar realment bé. Des de fa any i mig estic prou enganxat a Antònia Font (sobretot al Rússia), així que no vaig voler perdre’m l’ocasió d’escoltar en directe a Joan Miquel Olivé, guitarrista, lletrista i compositor d’Antònia Font. L’any 2005 va treure un CD en solitari titulat “Surfistes en càmera lenta” i fa pocs dies ha tret un single amb dos cançons noves, sa núvia morta i Hansel i Gretel. Si us agraden les lletres astronàutiques d’Antònia Font, el pop intel·ligent, l’atmosfera espacial i els sons electrònics barrejats amb guitarres, xilofons, teclats i bateria, no deixeu l’oportunitat de veure en directe a Joan Miquel Olivé. Us garanteixo un concert de petit format divertit, alegre i amb un bon rotllo a l’ambient que us semblarà que estigueu tots tancats en una càpsula viatjant cap a Saturn envoltats d’elefants blaus que ploren perquè enyoren Paris. Podeu trobar les dates dels concerts de Joan Miquel Olivé a la mateixa pàgina web d’Antònia Font (www.antoniafontoficial.com)

dimecres, 13 de juny del 2007

Carrils bicis que no van enlloc

Si passeges per la ciutat amb ulls curiosos, observant tot allò que t’envolta, pots descobrir barbaritats com la que es pot veure a la foto. Un carril bici que no va enlloc. L’urbanisme actual en molts casos és incongruent i il·lògic. Segurament el regidor de torn o el promotor corresponent justificarà l’actuació d’alguna manera o altre, però als ulls de l’usuari, és una barbaritat. Avui en dia està de moda la sostenibilitat i per tant, els ajuntaments, solen obligar als promotors que desenvolupen Plans Parcials a construir carrils bici. El promotor, davant l’obligatorietat, dissenya quatre línies sense mostrar cap tipus d’interès, simplement per a cobrir l’expedient i que així, el Pla Parcial, sigui aprovat sense problemes. Aquesta dinàmica ens porta a tenir ciutats plenes de carrils bici que no van enlloc. Cada promotor dissenya els seus carrils bici sense tenir present una visió global de la ciutat o sense saber com el promotor del costat planificarà els seus carrils bici. La culpa de tot això la té l’administració, que deixa que les ciutats les planifiquin les promotores, enlloc d’obligar-les a construir sobre un model de ciutat planificat amb consens polític i social. Si les coses es fessin bé, una ciutat tindria planificada una xarxa de carrils bici coherents, útils i ben connectada als centres educatius, comerços i estacions intermodals i s’obligaria als promotors a construir aquests carrils bici planificats, no els que a ells els vingui de gust, que normalment no serveixen per a res i et porten a la tàpia del solar del costat.

dimarts, 5 de juny del 2007

El Mondúver

El dissabte al matí vam fer una matinal (llarga) al cim del Mondúver des del poble de Xeresa. El Mondúver és un cim de 841 metres situat a la comarca de la Safor. Des del seu cim es pot veure des de Sagunt a Dènia, 150 quilòmetres de costa mediterrània amb algún racó encara bonic. El març del 2006 un incendi forestal va cremar els boscos de pins del Mondúver i mentre es puja al cim es fa evident el desatre. L’ascenció, d’un parell d’hores, és constant i fins i tot en algun punt hem d’utilitzar les mans. Grimpant arribem al Tossal, un cim situal a l’esquerra del Móndúver. En deu minuts i seguint la carena arribem al Mondúver, des d’on podem contemplar un panorama espectacular. La mar per un cantó i tota la Ribera Alta per l’atre vessant. Deixem el cim (on hi ha un dels repetidors de TV3 al País Valencià) i baixem cap als Frares i el corral de l’Obrer, des d’on enganxarem el camí de pujada per tornar a Xeresa. En total hauem caminat entre quatre i cinc hores, haurem fet més de 800 metres de desnivell i sobretot haurem fet gana per a un bon dinar. I una recomanació: si pugeu al Mondúver amb sol, o matineu molt o poseu-vos gorra i crema solar, perque el sol pica de valent i entre que el paisatge és sec (mediterrani) i que es va cremar fa un any, d’ombra n’hi ha ben poca.