dilluns, 28 de maig del 2007

Es què som tots gilipolles?

Després de veure els resultats electorals d’ahir tant sols puc preguntar-me: Es què som tots gilipolles? Com pot ser que a Sant Cugat CiU hagi tret majoria absoluta? Es que a la gent tant sols l’interessa la imatge? Tant sols volen gespa i poder dir pel món que viuen a la ciutat més verda del món mundial? Un desastre que tard o d’hora ens passarà factura a tots els santcugatencs. I segur que aleshores no serà CiU qui ho haurà d’arreglar. Ells es penjaran les medalles i el marró se’l menjarà un altre partit. I al País Valencià? Després dels casos de corrupció urbanística, xantatge, destrossa del territori, abusos.... va i treuen majoria absoluta, com si aquí no hagués passat res. Carta blanca per seguir fent el mateix quatre anys més. I a l’ajuntament de València igual. A la merda el Cabanyal, el Carme seguirà caient-se a trossos i mentrestant els motors de la F1 cremaran benzina pels nous carrers del Port. I el pitjor de tot es que estem legitimant majories absolutes amb un suport real del 20–30% de l’electorat. L’abstenció del 40-50% és un greu problema per a la democràcia. Si el poble es qui té el poder i mitjançant el vot el cedeix al govern, com pot governar un partit si la majoria del poble no vota? Són legitimes unes eleccions amb una participació inferior al 50%? La gent ja no creu en aquesta manera de fer. Hem de ser enginyosos i reinventar el sistema, sinó la democràcia s’adormirà i funcionarem amb una inèrcia que potser a algun partit ja li anirà bé, però que per a la població civil significarà la fi de la democràcia. I el pitjor de tot es que arribem a aquest punt sense ser-ne conscients i quan vulguem despertar-nos ja sigui massa tard.

dimarts, 22 de maig del 2007

IES nº 5 de Torrevella

Avui per motius de feina he anat a treballar a Elx. A l’hora de dinar, com ja tenia la feina enllestida, he decidit fer una visita a l’amic Sergi, que està fent de professor de català a l’IES nº 5 de Torrevella (si, Torrevieja, allà on el 1,2,3 regalava apartaments). Doncs bé, després de la visita crec que caldria retre un sincer homenatge a tots els professors interins que estant exiliats al Sud donant classe a Torrevella.
Ja és simptomàtic que els instituts no tinguin nom. Van numerats de l’u al cinc, així de fred, així de impersonal. Doncs bé, el pitjor de tot no és això, sinó el fet que la totalitat de l’institut està fet de barracons. No hi ha un sol totxo, i mira que ha Torrevella la construcció ha florit fins i tot sota les pedres. Han construït allà on han volgut però han oblidat la construcció d’allò que ajuda a fonamentar la societat: les escoles i instituts. A la dreta ja li va bé que el futur de la nostra societat no aprengui a pensar. D’aquesta manera la situació del professorat a Torrevella és insuportable. Treballen en barracons que quan plou o bufa vent tot trontolla, no poden fer fotocòpies per falta de pressupost i no hi ha connexió a internet en cap ordinador de l’IES. Com es pot donar classe així? Com pretenen que el professorat estigui motivat? I si la situació de base és ja deplorable, els professors de català ho tenen encara pitjor. De 20 alumnes, en poden tenir 10 o 15 exempts de català. Són, la majoria, immigrants de l’Est que no entenen el català i segons la llei valenciana poden estar dos anys sense examinar-se de l’assignatura. Com es pot donar classe a cinc persones si en tens 15 que no tenen per què escoltar-te? Crec que és impossible donar classes en aquestes condicions, però ells i elles persisteixen. El Sergi deia que baixar a Torrevella era com fer el servei militar, un pas que tot professor de català al País Valencià ha de passar. I aquí no hi ha possibilitat de prestació social substitutòria. Torrevella o atur. Potser, si no fos per ells, la llengua catalana a Torrevella ja no existiria. Està en perill de mort i tanmateix, la remor persisteix.

dilluns, 21 de maig del 2007

L’aplicació parcial de la llei de partits

La llei de partits no és una llei per dir qui pot presentar-se a unes eleccions i qui no. És una llei feta per a que els partits que substitueixen a Batasuna no puguin presentar-se a les eleccions. Una mostra clara d’aquesta parcialitat a l’hora d’entendre i aplicar la llei de partits la trobem a Xiva, un poble del País Valencià, on el cap de llista d’Alianza Nacional és l’assassí de Guillem Agulló. En Pedro Cuevas va assassinar, per motius polítics, a Guillem Agulló l’any 93 i va ser comdemnat a 14 anys de presó. Aquest personatge tant sols va passar quatre anys entre reixes i ara es presenta com a cap de llista del partit ultradretà. La meva pregunta és: si s’il·legalitza Batasuna per estar relacionada amb ETA, no es pot il·legalitzar AN per estar relacionada amb assassinats feixistes? A mi la llei de partits no m’agrada i per tant deixaria que tothom es presentés. Que sigui el poble qui decideixi. Ara bé, si acceptem la llei i l’apliquem, apliquem-la per a tots els casos, no només per anar en contra de Batasuna.

dijous, 17 de maig del 2007

La guitarra

Avui, després de molts mesos, he tocat de nou la guitarra. He arribat a casa d’hora, m’he relaxat, m’he fet un suc de préssec i quan he entrat a l’habitació per a canviar-me, allà l’he vist, en un racó dins d’una funda negra. L’he tret a poc a poc, amb la delicadesa que hom usa per no trencar quelcom antic i l’he agafada amb fermesa. La mà esquerra al màstil i el braç dret damunt de la caixa per a poder rascar unes cordes velles. Sempre començo amb els acords d’El vespre. Do, Sol, Re, Lam i Fa. Un clàssic que em serveix per trencar el gel i observar si la guitarra està afinada o no. No tinc molt bona oïda, així que si he d’afinar-la, uso una maquineta a piles. Després agafo el cançoner, un de molt gros que vaig muntar un estiu recopilant els cançoners de campaments i un de l’Eloi, amb dibuixos i tot. Passo les pàgines i veig a en Llach, els Esquirols, Lax’N’Busto, Els Pets, Sopa de Cabra, Loquillo, Silvio Rodriquez, Bob Dylan, cançons infantils i populars... Obro el cançoner a l’atzar i intento tocar allò que surt. Sóc molt dolent amb la guitarra, però em defenso amb els acords majors i algun de menor. Mai he fet classes de guitarra i els meus mestres han estat els amics que la tocaven les nits de campament. Estic assegut tranquil·lament a la terrassa de casa, veient com el sol de Maig es pon i les imatges d’uns campaments, d’unes trobades, passen alegrement per la meva ment mentre rasco quatre acords fàcils que em recorden aquells moments. No sé si és la guitarra o el cançoner qui em transporta a aquells temps o és la conjunció de tot plegat. Guitarra i cançoner, de fet, van junts de la mà allà on vaig i encara que sembli que els tinc oblidats, de tant en tant surten de la funda negra i viatgem plegats, des de la terrassa, per les valls dels Pirineus.

dilluns, 14 de maig del 2007

El xantatge val 104 milions d’euros

El xantatge val 104 milions d’euros de l’arca pública. Això és el que haurà de pagar la Generalitat Valenciana a l’Ecclestone si el PP torna a guanyar les eleccions. És un escàndol que el PP supediti la celebració del Gran Premi de Fórmula 1 a València a una victòria electoral seva el dia 27 i que això ho ratifiqui públicament, el dia abans d’entrar en campanya, el propi patró de la fórmula 1. Fer un gran premi de Fórmula 1 en un circuit urbà és caduc i més tenint un circuit a poc menys de 25 quilòmetres, com és el cas, però el que m’interessa no és la idoneïtat o no de fer un Gran Premi urbà sinó la vessant política i urbanística de l’esdeveniment. València ha pagat 90 milions per tenir la Copa Amèrica, un esdeveniment que durarà un parell de mesos i que més o menys, amb major o menor encert, ha servit per millorar el Port. Ara es volen gastar 104 milions per poder celebrar 4 grans premis de Fórmula 1 i amb l’excusa reordenar l’espai comprés entre la ciutat de les Arts i les Ciències i el Port. Jo crec que amb els 104 milions que es gastaran, es podria reordenar la zona sense la necessitat de fer un Gran Premi i a més a més donaria per arreglar el Carme, el barri més emblemàtic i amb més potencial de València i el que està més oblidat per l’administració local. Tot acaba sent una qüestió política. La manera de fer del PP es reordenar un espai urbà aprofitant un gran esdeveniment. Aquest gran esdeveniment (Copa Amèrica o Gran Premi de Fórmula 1) val vora 100 milions. Una part serà pagada per sponsors però l’administració se’n ha de gastar uns quants més per reordenar el barri. Els beneficis que diuen que obtindrà la ciutat seran els que es puguin generar durant els dies que duri l’esdeveniment i que seran principalment en el ram de l’hosteleria i la restauració. Els altres negocis del barri perdran degut a les aglomeracions, talls de circulació, restriccions, etc. L’herència final a mig termini és un barri reordenat i punt. Un altre manera de fer és reordenar el barri pensant en la gent que viurà i treballarà allà. Els diners que es gasta l’administració són inferiors als gastats en el model de grans esdeveniments i el resultat a mig termini és millor, doncs s’obté igualment un barri, però també s’exploten les potencialitats a llarg termini (la fórmula 1 dura 1 setmana a l’any, un barri amb vida dura 365 dies a l’any). Al cap i a la fi són models de fer ciutat . El model de grans esdeveniment que ven una ciutat aparador oblidant les persones que viuen en ella vers el model de ciutat feta de barris, on el millor aparador exterior són les pròpies potencialitats de cadascun dels barris que conformen una ciutat amb identitat pròpia. Tant sols em queda l’esperança de que el dia 27 de Maig la gent sigui més intel·ligent del que els polítics creuen i no votin en clau de “volem o no un circuit de Fórmula 1” i ho facin pensant en quin model de ciutat volen.

dimarts, 8 de maig del 2007

Què fer i no fer amb les calçades de 4,5 metres. Opcions polítiques

Ahir, uns dies després d’escriure sobre la barbaritat de fer carrils de sentit únic de circulació de 4,5 metres d’amplada, vaig poder observar quina solució adopta l’administració pública per solucionar la pífia feta amb anterioritat. El carrer Lladró i Mallí, de València, és de sentit únic de circulació i té una calçada de 10 metres. En aquest carrer es permetia estacionar en cordó a banda i banda de la calçada i per tant, quedava un carril de circulació de 5 metres. La doble fila era el pa de cada dia i la sensació de caos era general. La solució ha estat fàcil. L’administració ha pensat: si hi ha doble fila es que hi ha dèficit d’estacionament i com tenim metres de calçada de sobra, farem estacionament en bateria al costat dret. Un desastre. L’estacionament en bateria dins de zones urbanes no és bo, ni per disseny ni per seguretat. Les maniobres d’estacionament són dificultoses i si estaciona un vehicle llarg, pot dificultar enormement la circulació. Personalment crec que la solució és ampliar voreres i deixar l’espai necessari per a l’estacionament en cordó i els 3 metres de carril de circulació. Evidentment, a curt termini, és una solució més cara, però reordena el carrer d’una forma coherent i al cap i a la fi, ajuda a retornar l’espai públic a les persones, els vertaders protagonistes de les ciutats. Són opcions polítiques de model de ciutat. O s’aposta pel cotxe o s’aposta pel vianant. El millor de tot es que l’asfalt del carrer Lladró i Mallí està acabat de pintar per a permetre l’estacionament en bateria i els vehicles segueixen estacionant en cordó i en doble fila. Seran més llestos els veïns que l’administració?

dijous, 3 de maig del 2007

Temeritats en el Reglament de Planejament valencià

Un carril d’autopista té 3,5 metres d’ample. Un carril de l’eixample de Barcelona pot tenir entre 2,80 i 3 metres d’ample. Si volem permetre velocitats elevades hem de fer que el carril de circulació sigui el més ample possible, doncs quan més correm, la sensació d’estretament del carril és major. Per tant, a carrils més amples més velocitat. Ara bé, quan s’urbanitza un sector nou es jerarquitza la xarxa viària i es creen carrers per estar i carrers per passar. Els carrers d’estar poden ser de plataforma única, zones 30, zones de prioritat invertida, etc. Sigui quina sigui la tipologia del carrer, són zones on el vianant té preferència sobre el vehicle o on la prioritat és compartida. En canvi, les vies d’estar són vies estructurants del trànsit, però com són trams urbans, la velocitat no pot ser mai superior als 50 quilòmetres hora. Doncs aquí bé la incongruència urbanística que us vull comentar. El Reglament de Planejament de la Generalitat Valenciana (23/5/2006) en la seva pàgina 101, punt e, diu: Les calçades destinades a la circulació de vehicles tindran una amplada mínima de 4,5 metres en els vials de sentit únic de circulació i de 6 en els de doble sentit. No és això incongruent? No és temerari fer un carril de 4,5 metres on els vehicles puguin anar a 150 km/h ? (els carrils proposats són més amples que els de l’autopista). No és incongruent que si es fa un sol carril l’amplada hagi de ser de 4,5 metres i en canvi si se’n fan dos aquesta hagi de ser de 6 (3+3)? Aquest punt del Reglament d’urbanisme és temerari. A més a més, i coneixent als valencians, el que implica fer un carril de circulació de 4,5 metres es que o vagin a 150 km/h o que es permeti la doble fila d’estacionament. Si s’estaciona en doble fila en un carrer de 4,5 metres, encara queden 2,5 metres de carril, on un vehicle a poc a poc i amb traça, pot passar. Fora d’autopistes no haurien d’existir carrils de més de 3 metres. I punt!
PD: si no he entés bé el Reglament i algú hem pot justificar el per què d'aquests 4,5 metres, el convido a una cervesa ara que ve el bon temps!

dimarts, 1 de maig del 2007

Vinya Rock 2007 o qui diu que al País Valencià falta aigua?

Aquest cap de setmana s’ha celebrat a Benicàssim (Castelló) el festival de música Vinya Rock. Tres dies de concerts amb un cartell que convidava, després de molts anys, a tornar a fer la motxilla per marxar de festival: Manu Chao, Fermín Muguruza, Los Suaves, La Troba Kung Fu, G5, Ojos de Brujo, Macaco, Obrint Pas, Potato i un llarg etcètera. Com ja tenim una edat, vam aprofitar que els tiets de l’Espe viuen a Castelló per instal·lar-nos a casa seva i deixar la tenda de campanya per a millors ocasions. Aquesta decisió, aparentment banal, ens va salvar el cap de setmana. La nit del divendres al dissabte la puja ja ho va enfangar tot i, de camí al festival, ja es podien contar per desenes les tendes destrossades. L’alcohol i les drogues barrejades amb tempesta no són bones companyes d’acampada. Dissabte al vespre va començar a ploure d’hora i ja no va parar. El concert de Los Suaves, mític sota la pluja, va servir per a mullar-nos fins als calçotets i decidir que ja en teníem prou. Eren les 11 de la nit, plovia a bots i barrals i fins i tot es va apagar la llum dels escenaris. Allò era el caos! L’endemà ens assabentarem que els concerts es van acabar suspenent i que l’horari dels concerts de diumenge tenia petites modificacions. L’espectacle de les tendes d’acampada el diumenge al matí era dantesc. Tendes plantades dins de bassals com mars, tendes destrossades dins del fang.... la gent caminava mullada i bruta de fang fins a les orelles, els xinos i les botigues de “todo a 100” ho havien venut tot: xancles, capelines, sabates... tothom sobrevivia i vestia com podia o amb el que li quedava. Tot i això, la moral no defallia i els concerts de diumenge estaven plens de gom a gom. Més de 40.000 persones que van sobreviure al diluvi amb humor, ballaven i cantaven bruts de fang, bevent cervesa i com si allà no haguera passat res. I es que un festival és un festival i si a més a més plou, el festival és torna mític.