diumenge, 19 de juny de 2022

Quatre dies, treballar menys per viure en un món millor (J. Sanchis). L'eina transversal per afrontar la triple crisi

Aquests darrers anys i sobretot després de la pandèmia, hem començat a percebre un canvi important en les prioritats de les persones que busquen feina. Fa uns mesos em comentaven que en una entrevista, un noi havia demanat poder seguir anant al gimnàs a les 12 del migdia. Podem entendre-ho com una excentricitat d’una persona que sap que té la paella pel mànec, però cada vegada hi ha més casos d’entrevistes on no només és parla de condicions econòmiques i projecte a desenvolupar. On viure (o on no voler anar a viure) i horaris clars són alguns dels temes que ja estan damunt de la taula.

Després d’una gran crisi com la que hem patit (més emocional que econòmica), les prioritats canvien. Als Estats units la “Great Resignation” va suposar que al juny de 2021 uns 3,9 milions de persones deixessin les seves feines, mentre que a la Xina, el moviment “Tang Ping” naix com a protesta al sistema de 996 (treballar de 9 a 9, 6 dies a la setmana). En ambdós casos, el que s’està demanat és temps per a un mateix i qui ho està demanant és la gent de 20-40 anys. El culte al treball, a la cultura de l’esforç, sembla que trontolla. I no només als EEUU o a la Xina. Aquí, a casa nostra, les coses també estan canviant.

La lectura del Quatre dies, treballar menys per viure en un món millor, de Joan Sanchis (Ed. Bàsics Sendra, 2022) m’ha servit per emmarcar tot aquest procés que estem vivint. I pensar que tot això és degut a la crisi sanitària de la COVID és no voler veure més enllà. La COVID ha estat el catalitzador, però la remor porta creixent un temps, i en Joan Sanchis ho resumeix en la triple crisi: econòmica, social i ambiental. Un model econòmic esgotat, la malaltia del treball i l’emergència climàtica. Sanchis diu: “Cada vegada és més evident que les coses han de canviar, que som fràgils, que el nostre temps ha de ser nostre, que el progrés econòmic ha de ser un mitjà per a viure millor i no una finalitat en si mateixa, i que el futur ha de ser necessàriament un camí que puguem recórrer lliures, sense presses ni ansietat, amb esperança i del bracet d’aquelles persones que més estimem”. (Pàg. 59).

Resumint molt, podríem dir que hem arribat a un moment històric on les millores de la productivitat han servit tant sols per augmentar les rendes del capital i no pas per a millorar les condicions retributives de les persones treballadores (o a reduir les hores de treball). Després, les conseqüències de la manca d’oportunitats econòmiques compatibles amb el fet de poder viure dignament són, des d’un punt de vista de la salut, devastadores. Més de dos milions d’espanyols prenen ansiolítics i sedants diàriament i un 6,7% ha estat diagnosticat d’ansietat. És un cost social, relacionat amb el treball, que s’ha silenciat (i se segueix fent) i cal posar-li remei urgentment. Per últim, tenim la cisi climàtica, que impacta en tots els sectors i per tant, com decidim organitzar la jornada laboral a la nostra empresa també pot tenir impactes positius en la reducció d’emissions. En l’article “Mobilitat urbana i qualitat de l’aire a l’àrea metropolitana de València” vaig fer una aproximació a la reducció de desplaçaments en vehicle privat que suposaria una implantació generalitzada d’una setmana laboral de 4 dies. Es podrien eliminar una mica més de 200.000 cotxes entrant i eixint de València de dilluns a divendres (un 4,3% de tots els vehicles que setmanalment entren i ixen de València).

Així doncs, el que proposa en Joan Sanchis, i en línia amb el que s’està treballant ja arreu del món, és que una setmana laboral de 4 dies (o 32 hores setmanals) pot ser la millor eina per donar resposta a aquesta triple crisis. I cada vegada se’n parla més i hi ha més exemples que ens poden servir per proposar-ho als nostres llocs de treball.

Cada vegada tinc més clar que hem de treballar amb propostes transversals i que, en cada camp, hem de buscar aliats que surtin de la nostra esfera acadèmica. Jo vinc del món de la planificació urbana de la mobilitat i és molt complicat modificar els patrons de mobilitat actuals sense propostes que impliquen canvis d’hàbits. Podem aconseguir petites victòries, però si ampliem el nostre camp d’acció incloent l’ordenació territorial, les cures o la gestió horària del treball (entre altres), podrem aconseguir canvis molt més notables. Potser ens hem centrat molt, cadascú, en la seva esfera de treball, però per a donar resposta a la crisi actual (a la triple crisi) fa falta una visió transversal com la que planteja la setmana laboral de quatre dies.

Quatre dies. Treballar menys per viure en un món millor (2022). Joan Sanchis. Ed. Bàsics Sendra 

dissabte, 11 de juny de 2022

Beck, el rocker que volia ser DJ

Beck a la Riviera de Madrid. 8/06/2022. Foto: Xesco Arechavala

Beck (Califòrnia, 1970) va saltar a la fama l’any 1994 amb la publicació de l’àlbum Mellow Gold, que incloïa el single “Loser”, que ja era un èxit a la costa oest americana des de feia uns mesos. Va, quants dels que heu fet els quaranta no heu ballat mai el Loser? Soy un perdedor, I'm a loser baby, so why don't you kill me? Ningú!

Molts deien que en Beck no passaria de ser un “one-hit wonder”, però l’any 1996 publica l’Odelay i es consagra com un dels  músics independents més influents de l’escena americana. A casa, però, som molt fans del següent disc del californià, el Mutations, que va publicar l’any 1998 i on s’endinsa en un rock-blues a mig camí del folk i del sons tropicals. És, potser, el primer gran gir que fa en Beck al llarg de la seva carrera i a partir d’aleshores en serà una constant. En Beck ha fet electrònica, folk, blues, tropicana, funky, rock, rap, garage... sempre movent-se d’un lloc a l’altre, sortint de la zona de confort i explorant noves sonoritats. Això té les seves coses bones, però també fa que sigui difícil seguir-lo amb entusiasme al llarg de tots els seus treballs. Amb en Beck, anem i tornem, depèn de com bufa el vent. Si voleu conèixer una mica la seva trajectòria, el Celobert (Catalunya Ràdio) li va dedicar un programa interessant que podeu trobar en aquest podcast.

En Beck s’ha prodigat poc per la península i des de que ens enganxarem a ell cap allà l’any 2000, no hem tingut cap oportunitat de veure’l en directe. L’última visita a Barcelona abans del Primavera i el Razzmatazz d’aquest mes de juny datava de l’any 2000 (feia 22 anys que no trepitjava Barcelona) i l’última visita a Madrid (i la darrera a la península), era del 2014 (Decode festival). Així que aquesta vegada no l’hem deixat escapar i hem fet un viatge exprés per veure’l a la Riviera de Madrid.

Uns dies abans del concert, l’Espe i jo comentàvem que no en teníem ni idea de quin Beck ens trobaríem a la Riviera. Els últims treballs transiten per l’electrònica (inclosa la divertida Find my way, col·laboració amb en Paul McCartney) però evidentment ha de fer alguna peça de les més antigues no? Com es munta un show que pot passar de l’electrònica al folk?

A les 21:35, i amb un públic ja impacient, en Beck i els seus 4 músics (que no va presentar) van aparèixer en escena i va començar una primera part de concert trepidant. En Beck semblava un rocker que volia ser DJ. Pantalons i xupa de cuir per a un inici de concert demolidor on les guitarres i l’electrònica van anar empalmant una cançó darrera l’altra fins al punt que hi havia temes que no els cantava completament. Diamond Bollocks del Mutations, per exemple, la va deixar a mitges i la va empalmar amb The new pollution, de l’Odelay.

Després de 30 minuts, va desaparèixer per tornar a escena amb uns pantalons blancs i una camisa de de flors. Va començar un set acústic (cycle, morning i Stratosphere) que va donar pas a la part més rockera del concert, on va incloure una versió del Go it alone amb només veu i harmònica. Després d’una E-Pro contundent i tot el públic cantant la tornada nananananananaaa... en Beck se’n va anar i només va tornar per fer dos bisos: Loser i l’altre gran Where it’s at, de l’Odelay. Atenció, el concert va durar tant sols una hora i vint minuts i va cantar fins a 34 cançons... feu números.

Si mai teniu l’oportunitat de veure en Beck en directe, feu-ho. Passareu una bona estona, ballareu (a vegades tenia més la sensació d’estar en una pista de ball que en un concert) i gaudireu d’un tipus que és tot un espectacle. No para de corre d’un cantó a l’altre de l’escenari, balla, salta, juga amb el pal del micro... i es canvia de roba segons l’ocasió. I a més a més, té grans cançons!

Concert celebrat el dia 8 de juny de 2022 a la Riviera de Madrid. La banda Hinds van fer de teloneres i tot i que no les coneixíem, ens van agradar!

Beck a la Riviera de Madrid. 8/06/2022. Foto: Xesco Arechavala

dilluns, 6 de juny de 2022

Ascensió al Tuc de Molières


La Vall de Molières

Aquest any la tradicional sortida a la muntanya amb els amics (amb l’amic aquest any, això s’assembla cada vega més a un gran germà...) l’hem fet al Tuc de Molières, un clàssic tres mil del Pirineu que no sé ben bé per què, encara no havíem fet.

El divendres 3 de juny a la tarda aparquem a l’antic Hospital de Vielha (Pleta de Molières, 1.620m.) i comencem a caminar per una pista de terra que sense guanyar alçada ens porta al Pla de l’Aiguamoll. Al cap de pocs minuts el sender s’endinsa en un bosc de faigs i comença a pujar suaument. Gaudim d’una Cascada Blanca (Sauth de Molières) exuberant i ens enfilem fins a la Pleta Nova (1.950m.). A partir d’aquest punt deixem enrere el bosc i comencem una forta pujada fins al refugi lliure de Molières (2.390m, 2 hores.), on abans d’arribar-hi trepitgem les primeres neus.

El refugi de Molières és un refugi metàl·lic de 9 places (cap i cuats hi poden arribar a dormir 18 persones) que vam trobar en perfectes condicions. Vam compartir nit amb un grup de joves de Sants que, com nosaltres, l’endemà també intentarien fer el Tuc de Molières. Vam sopar d’hora i cap a les 21:30 ja estàvem dins del sac. L’endemà calia matinar perquè la meteo anunciava probabilitat de pluja a partir del migdia!

Refugi de Molières

A les 6.50 del matí ens posem a caminar per un sender clar i definit que tant sols es perd quan cal travessar alguna clapa de neu. De totes maneres les fites ens van indicant el camí, que va pujant per la vessant dreta de la vall (cara sud). La neu que anem trobant a mesura que guanyem alçada és més abundant i continua, però com no fa fred la trobem tova i de moment no ens posem els grampons. Seguim guanyant alçada de forma continuada i com cada vegada hi ha més neu, s’avança amb rapidesa. Suposo que si enlloc de neu haguéssim de caminar per un pedregal, avançaríem més a poc a poc. A mesura que la vall gira cap a la dreta el terreny es fa més costerut. Uns metres abans d’arribar al coll de Molières (2.928m.) ens posem els grampons. Aquí la pendent és molt pronunciada i una mala relliscada ens faria patinar per una llarga llengua de neu molts metres cap avall. Un cop superem la placa de neu, ens traiem els grampons i grimpem un petit i fàcil tram de roca granítica fins arribar al coll de Molières. L’espectacle aquí és impressionat i obliga a fer una petita parada encara que ja tenim el cim a tocar. S’obre davant nostre el massís de la Maladeta, el tenim a tocar i l’estem gaudint des d’un mirador privilegiat: Els Russell, Margalida, Tempestats, Aneto i Cresta de en Medio i una mica més al fons, el massís del Perdiguero. Després d’algunes fotos, seguim la cresta fàcil cap al sud (esquerra) que, caminat, ens portarà en pocs minuts fins al cim del Tuc de Molières (3.010m. 2 hores 10 minuts des del refugi).

Últimes pales de neu abans del coll

La Maladeta des del coll de Molières

El cim del Tuc de Molières és relativament pla. Hi ha una fita enorme i només per les vistes del massís de la Maladeta (ara veiem també els Vallibierna) ja paga la pena pujar-hi. Cap a l’oest, mirant cap a la vall per on hem pujat, distingim els Bessiberris, amb la característica piràmide rocosa del cim Nord. I més al fons, la Pica d’Estat. També és impressionat el Pic de la Tallada o Feixan (2.955m), que ens ha fet companyia durant tota la pujada i que si no és més conegut (i per tant visitat) és perquè no arriba, per ben poc, a la xifra màgica dels 3.000 metres. I això és tant arbitrari... si féssim servir el sistema mètric anglosaxó, per exemple, el límit màgic el tindríem als 10.000 peus (3.048 metres) i per tant, cims com el Tuc de Molières o els Bessiberris serien tant poc escalats com el Pic de la Tallada. En tot cas, queda pendent per a una propera visita a la vall de Molières l’ascensió al Pic de la Tallada, que vam intentar escalar un abril de l’any 1.999 fent un curs de canals de neu amb el Conrad Lòpez i el Xavi Metal (una abraçada mestres!), i el mal temps ho va impedir.

Després d’un quart d’hora al cim i veient com la Maladeta es tapa amb uns núvols grisos amenaçadors, comencem a baixar. La baixada fins al refugi és ràpida a través de les plaques de neu. Un cop al refugi, recollim les coses que hi hem deixat i seguim la baixada fins a la Pleta de Molières. Baixant cap a la Pleta Nova faig una relliscada tonta i m’enduc la trompada de l’any. Res que una mica de mercromina i una cervesa a Vielha no pugui curar.

L’endemà, per aprofitar el matí, fem la via ferrata de Poi d’Unha, un magnífica via de tres trams amb molt d’ambient.

L'Ori i jo al cim del Tuc de Molières