dimarts, 24 de març del 2015

Tracker, d'en Mark Knopfler

La meva afició per la música crec que naix a partir dels inicis dels anys 90, amb 13 o 14 anys. A setè o vuitè d’EGB traficàvem amb cassets gravats que ens passàvem entre els companys de classe i fèiem recopilatoris del que sentíem a la ràdio. No hi havia molt de criteri, escoltàvem de tot, però a poc a poc i a base d’empassar-nos qualsevol cosa, cadascú va anar modelant els seus gustos musicals.
Jo vaig tenir la sort de tenir per veïns uns grans melòmans i posteriors professionals del món de la música (els Germans Saltor). Recordo els caps de setmana intercanviar cassets i dics entre la colla que formàvem el veïnat del carrer Sant Salvador. Hi havia discs de Transvision Vamp, d’Heroes del Silencio, de Europe, de Pink Floyd, de Joe Cocker la discografia dels pares (Dylan, Elvis, Llach, Raimon, Serrat, Moustaky...) i alguns d’altres que no m’atreveixo a citar. Entre aquells intercanvis musicals es va colar una banda anglesa anomenada Dire Straits. Em vaig enganxar. Vaig gravar-me tots els cassets possibles, vaig comprar-me llibres per poder llegir les lletres, vaig comprar-me CD pirates a la Fira del disc i al rebost de Revòlver al carrer Tallers i em vaig penjar algun pòster d’en Knopfler, amb la cinta vermella al cap i la Fender roja a les mans, a la paret de l’habitació. El 1991 els Dire Straits publicaven el seu darrer treball (On every street) i a l’octubre del 1992 tocaven al Palau Sant Jordi de Barcelona. Aquest va ser el meu primer concert d’una banda internacional! Tenia 15 anys.
Des d’aleshores he seguit la trajectòria irregular d’en Knopfler i he escoltat sovint els discs dels Dire Straits, sobretot el Dire Straits (78), el Communiqué (79) i el Making Movies (80). Aquest mes de març el músic de Glasgow ha tret el seu darrer àlbum en solitari, el vuitè, que porta per nom Tracker i al meu parer, després d’un bon Privateering, ha punxat de nou.
En Knopfler es deixa portar més pel folk que pel blues i al mi m’agrada més el so proper al blues. El folk escocès d’en Knopfler em cansa, se’m fa repetitiu i avorrit i la veu ja cascada del de Glasgow crec que té més joc acostant-se al blues que no pas al folk. De fet la cançó que tanca el disc, Wherever I go, és de les poques que sona bastant bé perquè l’acompanya a les veus la Ruth Moody.

Així el disc, de 11 peces (15 en l’edició Deluxe) passa lentament, sense cap guitarra enèrgica i amb una secció de vents protagonista que a mi em sobra. Tant sols Beryl, el single del disc, aguanta prou bé el tipus. Ritme i guitarres. Per això ha estat el single, no hi havia moltes més opcions.

dimarts, 10 de març del 2015

Eleccions a la Generalitat 2015. Una aritmètica difícil

Rita i Fabra. Els aconseguirem fer fora?
Feia gairebé 6 mesos que no escrivia cap post sobre política. L’últim va ser arran de la consulta del 9N i d’ençà ja ha plogut molt. A mi m’agrada parlar de política i els darrers mesos i sobretot el que ens queda d’aquí a les eleccions generals del proper mes de desembre serà espectacular. Ara bé, circula tanta informació pels mitjans de comunicació i les xarxes que les noticies duren tant sols un dia, a vegades fins i tot tant sols unes hores. Anem tant de presa que no hi ha lloc per a la reflexió. Un s’ha d’apartar de les micronotícies del dia a dia i intentar reflexionar sobre les tendències.
Els focs artificials començaran el 24 de maig, amb les eleccions municipals i autonòmiques. Al País Valencià estem nerviosos. Si no hi ha un canvi ara, què més ha de passar? La gent dona per fet que tornarà a guanyar el Partit Popular, tant a la Generalitat com a l’Ajuntament de València. Ara bé, també gairebé tothom dona per fet que perdran la majoria absoluta, el que els dificultarà enormement la possibilitat de formar govern i obrirà les portes a un canvi de govern a través de futures coalicions. Fa poc menys d’un any les enquestes donaven per fet un tripartit PSPV-Compromís-EU per governar a gairebé tot arreu. Ara a les enquestes ha irromput Podemos i a tret el cap Ciutadans. Les enquestes a la Generalitat (l’última de El Mundo al gener 2015) donen un 30% d’intenció de vot per al PP. En segon lloc situen a Podemos (21%) i en tercer lloc al PSPV (19%). Compromís arriba al 9% i a certa distància de la triada capdavantera estan Ciutadans, EU i UpD, amb un 4% cadascun d’ells. Fer números amb aquest resultat és complicat. La única aritmètica fàcil seria una coalició PP – PSPV (a l’alemana), però aquí és inviable. Ningú l’entendria i significaria la defunció del PSPV en el supòsit que fes President a en Fabra. Un pacte així la ciutadania ho veuria com una fugida endavant per mantenir els privilegis de la “casta” governant. Necessitem un canvi... necessitem fer neteja!
Així que s’han de buscar altres possibilitats, que passen per formar governs tripartits. Una possibilitat seria PSPV – Podemos – Compromís, encara que si Podemos el que ven és fer neteja, no sé com s’ho prendrien els cercles pactar amb Ximo Puig, tot i que el PSPV no trepitja la Generalitat des de fa 20 anys. Podria ser una opció... potser la única.
L’altre opció és deixar al PP governar amb minoria i que hagi de debatre, discutir i pactar-ho tot... que li toqui exercir la democràcia de veritat, no com ha fet durant els anys que ha governat absolutistament des de la majoria absoluta. El problema d’aquesta opció és que no es fa neteja i que tots els afins del partit seguiran en les seves poltrones mantenint les xarxes i estructures clientelars.
Ens queden dos mesos d’allò més emocionants.... i en dos mesos poden canviar moltes coses.... en política mai se sap i les enquestes, de moment, només són enquestes.