dimarts, 26 de juliol del 2016

Brasília: Del Plano Piloto a la dispersió urbana

Les casualitats a les que ens sotmet la vida de tant en tant són interessants. La setmana passada em vaig acabar de re-llegir el clàssic de Jan GehlLa Humanización del espacio urbano” mentre escrivia una oferta per a fer el pla de mobilitat de vianants de Brasília, la ciutat icònica del urbanisme modern que tant criticava Gehl en el seu llibre.
Un llibre esdevé clàssic quan anys després de la seva publicació encara manté la vigència argumental i l’interès social. La humanización del espacio urbano d’en Jan Gehl, publicat per primera vegada l’any 1971, ha esdevingut per mèrits propis un clàssic de la literatura urbanística. Possiblement no ha transcendit tant com el Muertey vida de la grandes ciudades (1961), de la Jane Jacobs, però ha deixat una base metodològica per treballar l’espai públic molt més potent.
Els treballs de la Jane Jacobs i d’en Jan Gehl publicats ara fa més de 40 anys tenen un punt de partida comú: la critica al moviment modern i al funcionalisme que durant la primera meitat del S.XX va oblidar per complet el paper que jugaven les persones en l’espai urbà i les relacions socials que allà es generaven. “La humanización del espacio urbano” presenta una metodologia de treball per planificar i dissenyar espais urbans entre edificis que siguin vius, atractius i segurs i que donin resposta a les tres activitats principals que es poden donar en el carrer: Necessàries, opcionals i socials. Després en Gehl analitza com la qualitat del disseny urbà impacta en aquests tres tipus d’activitats.
Aquesta setmana he tingut l’oportunitat de passejar-me per Brasília i mirar-la amb ulls crítics. Com es pot humanitzar una ciutat que s’ha construït de cero a partir d’un pla (Plano Piloto, 1957) de marcat caràcter “modern”? En Lúcio Costa va dissenyar una ciutat d’avingudes amples i edificis alts relativament aïllats, amb molta llum i ben orientats, com gira-sols buscant el sol. Ara bé, des del punt de vista del vianant, l’escala de la ciutat i de les seves avingudes és del tot desproporcionat.
La gran avinguda Eixo Monumental, que estructura la part central de la ciutat de nord-oest a sud-est, té 8,5Km. de llarg i 250 metres d’ample entre façanes (a València la distància entre la ronda nord y la ronda sud és de 6Km.) En aquesta avinguda estan tots els edificis icònics d’Oscar Niemeyer (Catedral, Biblioteca, Museu Nacional, Palau Itamaraty...) el que passa es que per anar de l’un a l’altre gairebé resulta impossible anar-hi a peu. Els itineraris de vianants són inexistents o sense continuïtat. Els carrers no tenen passos de vianants i tant sols alguns tenen semàfors. Anar a peu des del Palau de Buriti fins al Congrés Nacional (5Km.), passant per tots els elements arquitectònics que han forjat la identitat de Brasília és gairebé una aventura de risc. I no només això, sinó que resulta avorrit perquè entre icona i icona arquitectònica no hi ha res, no passa res. Només parcs buits, aparcaments, vials i de tant en tant algun edifici alt sense uns baixos comercials que generi una mica de vida de barri. Els carrers, clarament, són només lloc per passar i si es passa en cotxe millor que a peu.

Eixo Monumental vist des de la Torre de TV. 
Amb aquests condicionants de partida la ciutat ha passat del pla al procés. Eixo Monumental ha quedat com un museu obert a l’aire lliure i com a centre administratiu (estan tots els ministeris del país) i l’activitat s’ha centrat al voltant dels eixos viaris Nord i sud, que creuen perpendicularment Eixo Monumental. I després ha passat el que ha passat a tot el Brasil, que els processos de periferització han sigut molt importants. El Plano Piloto original estructurava la ciutat a través de l’Eixo Monumental i els vials Nord i sud, en una àrea de 9 per 12 quilòmetres. Actualment la ciutat de Brasília creix fins als límits de l’estat de Goiânia, a més de 25 quilòmetres de l’Eixo Monumental.
Així doncs si el repte d’inici era humanitzar una zona urbana planificada a finals dels anys 50 sota un prisma de marcat caràcter modern, la realitat actual ens empeny a planificar la mobilitat d’una ciutat de més de 2,4 milions d’habitants amb els mateixos problemes de dispersió urbana que a la resta de ciutats del Brasil, amb la única diferencia que en aquest cas, el centre, és un gran museu a l’aire lliure on els desplaçaments a peu brillen per la seva absència, molt al contrari del que passa als centres vius i actius de Rio de Janeiro o São Paulo.
Plano Piloto. Lúcio Costa, 1957
Voreres a Eixo Monumental, a prop del Palau Buriti
Edificis al llarg de l'Eixo Monumental
La nova Brasília, lluny del centre i dels paràmetres establerts pel Plano Piloto
Museu Nacional (Niemeyer). Places de formigó al voltant dels edificis icònics 


dilluns, 11 de juliol del 2016

Los Suaves. València 2016. Un epitafi

Los Suaves estan rodant des de fa uns mesos “La música termina”, la gira de comiat que els està portant per les principals ciutats d’Espanya i algunes d’Europees. Els d’Ourense han anunciat que el proper mes de novembre, després de més de 35 anys dalt dels escenaris, es dissoldran. Sembla ser que en Yosi, “alma mater” del grup, té greus problemes de salut i per prescripció mèdica ha de parar.
Los Suaves arrosseguen una nodrida tropa de incondicionals allà on toca el grup i el divendres passat a la Gran Fira de Juliol de València en vaig ser testimoni: Nit calorosa a Vivers, plaça gairebé plena, mànigues llargues, samarretes negres amb el gat, cabells llargs qui l’edat ha perdonat, moltes ganes de cantar i poc (o gens) esperit crític.
És tant gran el nivell de fanatisme cap a Los Suaves que als assistents els va donar igual que en Yosi (José Manuel Domínguez Álvarez, Ourense, 23 de gener del 1948), ni entonés les cançons ni fos capaç de cantar-les íntegrament en la seva majoria. Només les guitarres potents, com sempre, van mantenir viu un concert que en qualsevol altra circumstància hagués estat un fracàs absolut. En aquest cas el concert sobreviu perquè hi ha un personatge que és un mite i canta himnes i per tant se li perdona tot. Si en Yosi no pot cantar dóna igual. La banda segueix tocant, el públic canta fins a l’última estrofa i en Yosi es passeja per l’escenari estirant-se la samarreta o donant les gràcies al públic, postrant-se davant l’exèrcit d’incondicionals que l’han convertit en mite i llegenda del Rock ibèric del S.XX.

Conscients de que així no poden continuar molt de temps Los Suaves han decidit plegar i vist el concert del passat divendres fan be. No cal estirar la corda. En el record quedaran concerts mítics, alguns dels millors discs de Rock del segle XX i unes lletres plenes de perdedors que han donat cos a himnes ja populars. Los Suaves seran una icona del Rock espanyol i probablement la tomba d’en Yosi a Ourense serà motiu de pelegrinatge pels amants de la banda actuals i futurs.

dilluns, 4 de juliol del 2016

Neil Young, l’estrella més coherent de l’univers del Rock

En Neil Young a Barcelona. Foto. X. Mercadé
Ja ha passat la tempesta. He tardat aproximadament 10 dies en assimilar el concert del Neil Young i Promise of the Real del passat 20 de juny al Poble Espanyol de Barcelona. El que vaig viure aquella nit va ser una tempesta perfecta de Rock&Roll com feia temps que no veia. Un concert que va començar en format solo acústic, amb el canadenc al piano o a la guitarra i a la harmònica tocant de primeres alguns dels seus himnes (Heart of gold, per exemple). Després van aparèixer els Promise of the Real, sàvia nova i jove per a fer oblidar els Crazy Horse i començar a electrificar el recital. En Neil Young sempre ha anat per davant, sempre ha innovat. Als 70 quan es feia folk ell feia rock i quan als 90 la gent feia rock ell va inventar el grunge. Així que és prou lògic que quan ha hagut de buscar-se una banda nova es fixara en gent jove. Els Promise of The Real li aporten més a Neil Young que no pas al revés, encara que alguns crítics diuen que als fills de Willie Nelson els ha tocat la loteria.
Després d’hora i mitja de concert en Young va agafar la Les Paul “Old Black” i va començar un torrent elèctric imparable que va durar una hora més. Mansion on the Hill, Vampire Blues o Rockin' in the Free World van ser algunes de les cançons del tram final del concert que va acabar amb Cortez the killer, l’únic bis de la nit, i la banda abraçada enmig de l’escenari saltant com si fossin una bona colla d’amics després d’una gran festa. Ells s’ho van passar bé i nosaltres també!
Quan es van encendre les llums del Poble Espanyol la gent va romandre encara uns minuts mirant fixament l’escenari, completament hipnotitzats. Necessitàvem uns minuts per desconnectar de tanta càrrega elèctrica i tornar a la realitat. Jo a mitja nit vaig pujar al cotxe i vaig tornar cap a València. Pensava que el cansament podria amb mi però l’adrenalina que portava al damunt i l’energia que encara corria per les meves venes em va permetre arribar a València sense problemes.
En Young és un clàssic del Rock&Roll, una llegenda viva que recomano a tot amant del Rock que, com a mínim una vegada a la vida, el vegi en directe. Dona igual que coneguis o no les cançons, la tempesta serà tant brutal que hi haurà un abans i un després d’aquell concert. Neil Young, l’estrella més coherent de l’univers del Rock!

Ressenya del concert a Mondosonoro.
El fuego inconmensurable de Neil Young, Crónica del concert del Mad Cool de Madrid