Les casualitats a les que ens sotmet la vida de tant en tant són
interessants. La setmana passada em vaig acabar de re-llegir el clàssic de Jan Gehl “La Humanización del espacio urbano” mentre escrivia una oferta per a fer el pla de mobilitat de
vianants de Brasília, la ciutat icònica del urbanisme modern que tant
criticava Gehl en el seu llibre.
Un llibre esdevé clàssic quan anys després de la seva publicació encara
manté la vigència argumental i l’interès social. La humanización del espacio
urbano d’en Jan Gehl, publicat per
primera vegada l’any 1971, ha esdevingut per mèrits propis un clàssic de la
literatura urbanística. Possiblement no ha transcendit tant com el Muertey vida de la grandes ciudades (1961), de la Jane Jacobs, però ha deixat una base metodològica per treballar
l’espai públic molt més potent.
Els treballs de la Jane Jacobs i d’en Jan Gehl publicats ara fa més de 40
anys tenen un punt de partida comú: la critica al moviment modern i al funcionalisme
que durant la primera meitat del S.XX va oblidar per complet el paper que
jugaven les persones en l’espai urbà i les relacions socials que allà es
generaven. “La humanización del espacio urbano” presenta una metodologia de
treball per planificar i dissenyar espais urbans entre edificis que siguin
vius, atractius i segurs i que donin resposta a les tres activitats principals
que es poden donar en el carrer: Necessàries, opcionals i socials. Després en
Gehl analitza com la qualitat del disseny urbà impacta en aquests tres tipus
d’activitats.
Aquesta setmana he tingut l’oportunitat de passejar-me per Brasília i
mirar-la amb ulls crítics. Com es pot humanitzar una ciutat que s’ha construït
de cero a partir d’un pla (Plano Piloto, 1957) de marcat caràcter “modern”? En Lúcio Costa va dissenyar una ciutat
d’avingudes amples i edificis alts relativament aïllats, amb molta llum i ben
orientats, com gira-sols buscant el sol. Ara bé, des del punt de vista del
vianant, l’escala de la ciutat i de les seves avingudes és del tot
desproporcionat.
La gran avinguda Eixo Monumental, que estructura la part central de la ciutat
de nord-oest a sud-est, té 8,5Km. de llarg i 250 metres d’ample entre façanes (a València la distància entre la ronda nord y
la ronda sud és de 6Km.) En aquesta avinguda estan tots els edificis icònics d’Oscar Niemeyer (Catedral, Biblioteca,
Museu Nacional, Palau Itamaraty...) el que passa es que per anar de l’un a l’altre
gairebé resulta impossible anar-hi a peu. Els itineraris de vianants són
inexistents o sense continuïtat. Els carrers no tenen passos de
vianants i tant sols alguns tenen semàfors. Anar a peu des del
Palau de Buriti fins al Congrés Nacional (5Km.), passant per tots els elements
arquitectònics que han forjat la identitat de Brasília és gairebé una aventura
de risc. I no només això, sinó que resulta avorrit perquè entre icona i icona
arquitectònica no hi ha res, no passa res. Només parcs buits, aparcaments,
vials i de tant en tant algun edifici alt sense uns baixos comercials que
generi una mica de vida de barri. Els carrers, clarament, són només lloc per
passar i si es passa en cotxe millor que a peu.
 |
Eixo Monumental vist des de la Torre de TV.
|
Amb aquests condicionants de partida la ciutat ha passat del pla al procés.
Eixo Monumental ha quedat com un museu obert a l’aire lliure i com a centre administratiu
(estan tots els ministeris del país) i l’activitat s’ha centrat al voltant dels
eixos viaris Nord i sud, que creuen perpendicularment Eixo Monumental. I després ha passat el que ha
passat a tot el Brasil, que els processos de periferització han sigut molt
importants. El Plano Piloto original estructurava la ciutat a través de l’Eixo
Monumental i els vials Nord i sud, en una àrea de 9 per 12 quilòmetres.
Actualment la ciutat de Brasília creix fins als límits de l’estat de Goiânia, a
més de 25 quilòmetres de l’Eixo Monumental.
Així doncs si el repte d’inici era humanitzar una zona urbana planificada a
finals dels anys 50 sota un prisma de marcat caràcter modern, la realitat
actual ens empeny a planificar la mobilitat d’una ciutat de més de 2,4 milions
d’habitants amb els mateixos problemes de dispersió urbana que a la resta de
ciutats del Brasil, amb la única diferencia que en aquest cas, el centre, és un
gran museu a l’aire lliure on els desplaçaments a peu brillen per la seva
absència, molt al contrari del que passa als centres vius i actius de Rio de
Janeiro o São Paulo.
 |
| Plano Piloto. Lúcio Costa, 1957 |
 |
| Voreres a Eixo Monumental, a prop del Palau Buriti |
 |
| Edificis al llarg de l'Eixo Monumental |
 |
| La nova Brasília, lluny del centre i dels paràmetres establerts pel Plano Piloto |
 |
| Museu Nacional (Niemeyer). Places de formigó al voltant dels edificis icònics |
1 comentari:
Thanks for sharing, nice post! Post really provice useful information!
Giaonhan247 chuyên dịch vụ mua hàng mỹ từ dịch vụ order hàng mỹ hay nhận mua nước hoa pháp từ website nổi tiếng hàng đầu nước Mỹ mua hàng ebay ship về VN uy tín, giá rẻ.
Publica un comentari a l'entrada