dilluns, 18 d’abril del 2016

Feliu Ventura amb el Xerramequ i els aborígens. València 15 d’abril del 2016

Cartell del concert al Palau de la Música de València

La meva admiració per les lletres i músiques d’en Feliu Ventura és clara. Al meu parer és un dels millors escriptors de cançons del país. El Marc Serrats ja apuntava maneres amb els Mount Zion o els Goldfinger i als Xerramequ els segueixo des de que van publicar el fantàstic Xerramequ Tiquis Miquis l’any 2003. Quan vaig sentir, ja fa uns quants mesos, que s’havien reunit per retre un homenatge a l’Ovidi vaig pensar que en sortiria un bon espectacle. El show té per títol el poc original “faré vacances”, però el subtítol, “l’Ovidi per jamaicanes”, és del tot suggerent.
Finalment l’espectacle es va presentar a València, al Palau de la Música, el passat 15 d’abril dins del Cicle Cançó. La resposta del públic va ser molt fluixa. Potser perquè aquella nit tocava al Principal en Raimon, potser perquè el Xerramequ és un desconegut a València...Ves a saber... La qüestió és que tant sols una trentena de persones aplaudíem amb entusiasme l’entrada a l’escenari d’en Feliu, el Xerramequ i els aborígens.

En Feliu amb el Xerramequ i els aborigens a l'Auditori de BCN
L’espectacle de poc menys d’una hora i mitja repassa els temes clàssics de l’Ovidi cantats pel Feliu i passats pel sedàs del reggae del Xerramequ i els aborígens. És tot una novetat sentir en Feliu acompanyat per una guitarra elèctrica i el resultat a mi em va agradar. Interpretar l’Ovidi és tot un repte per la veu que tenia l’alcoià i per la presència dalt de l’escenari. En Feliu no té la potència de l’Ovidi i conscient d’això transforma les cançons en versions de veritat. No imita les cançons, les transforma i les reinterpreta, les jamaicanitza. I aquí està l’èxit de l’espectacle. No és un homenatge a l’ús de l’Ovidi, és una reinterpretació dels temes de sempre amb noves sonoritats i nous ritmes. La guitarra del Marc Serrats sona esplèndida i en Feliu acomoda les lletres de l’Ovidi a les seves possibilitats.

Jo m’imaginava l’espectacle en una petita plaça de festa major i de ben segur que el públic es deixaria anar pels ritmes jamaicans tot cantant “Ja no ens alimenten molles... volem el pa sencer”. Potser en una altra ocasió!

dilluns, 11 d’abril del 2016

Josele Santiago - Matisse 9 abril 2016

A vegades hi ha retorns musicals que no feien falta. Hi ha bandes que durant els 90 van estar al capdamunt de tot i que després, per motius diversos, van decidir plegar veles. Després vingué la crisi econòmica que arrasà el món cultural, ja de per si maltractat. Aquest tsunami afectà també els concerts en sales mitjanes o petites (ara tot han de ser grans festivals) i de rebot projectes musicals de membres de grans bandes que iniciaren aventures individuals, alguns sense cap tipus de gràcia però d’altres de ben interessants.
Com els formats petits o mitjans no han sobreviscut a la crisi, el pas que han donat alguns per a poder menjar és recuperar les bandes dels 90 i girar per festivals. Aquest és el cas de Josele Santiago i Los Enemigos, grup icònic dels 90  que va decidir dissoldre’s l’any 2002, quan cregueren que ja ho havien donat tot, firmant alguns dels millors àlbums de rock de finals del S.XX (Nada, de l’any 1999).
A partir d’aleshores el seu lletrista i compositor, Josele Santiago, comença una carrera en solitari publicant quatre discs al llarg de la primera dècada del S.XXI (Las golondrinas etcètera, 2004; Garabatos, 2006; Loco encontrao, 2008 i Lecciones de vértigo, 2011). El darrer, el Lecciones devértigo, és un dels millors discs que he escoltat en els darrers 5 anys. Un discàs que no ha tingut el ressò que mereix, si de crítica, però no de públic.
Just després de publicar el Lecciones de Vértigo Los Enemigos es reuneixen de nou per fer una sèrie de concerts (Festivals). La retrobada s’allarga amb un disc en directe i un àlbum nou (vida inteligente) totalment prescindible. Aquesta retrobada fa que Josele Santiago redueixi a la mínima expressió el seu projecte individual just en el moment de màxima esplendor. Una pena.
Tot i això, de tant en tant hi ha oportunitats de veure’l en directe allunyat de Los Enemigos. El dissabte 9 d’abril, a la sala Matisse i dins de l’aniversari del programa radiofònic “Tal vez mañana”, vam tenir l’oportunitat de gaudir-lo de nou, aquesta vegada acompanyat a la guitarra pel Xarim Aresté.
Una sala Matisse mig plena d’adults per damunt dels 40 va rebre a Josele Santiago com si un amic es plantés amb la seva guitarra i un col·lega a tocar quatre cançons al menjador de casa. Cervesa en mà el públic observava com el madrileny (resident a Castelldefels per raons d’amor) començava a desgranar el seu repertori, centrat a l’inici del concert en el “Lecciones de vértigo”. L’ambient a poc a poc es caldejava amb el bon ofici i veu de Josele i del públic començaven a sonar peticions, la majoria d’elles fent referència a clàssics de Los Enemigos. Què dur ha de ser defensar un repertori propi i que el públic et demani cançons de fa 20 anys!
A diferència del concert que vam veure a El Loco Club de presentació del disc Loco encontrao (2008), en aquest cas Josele si que va tocar alguna cançó de Los Enemigos a la recta final del concert (Des del jergón). En general la sensació va ser la d’assistir a un concert d’anar per casa. Bones lletres, bona veu, bones guitarres acústiques però jo vaig trobar a faltar una banda que acompanyés. No es el mateix defensar un disc clàssic de rock com és el “Lecciones de vèrtigo” amb dos guitarres acústiques que fer-ho amb una banda de rock elèctrica. Serà que Josele està per altres coses... serà la crisi econòmica...