 |
| Cartell del concert al Palau de la Música de València |
La meva admiració
per les lletres i músiques d’en Feliu Ventura és clara. Al meu parer és un dels millors
escriptors de cançons del país. El Marc Serrats ja apuntava maneres amb els Mount
Zion o els Goldfinger i als Xerramequ els segueixo des de que van publicar el
fantàstic Xerramequ Tiquis Miquis l’any 2003. Quan vaig sentir, ja fa uns
quants mesos, que s’havien reunit per retre un homenatge a l’Ovidi vaig pensar
que en sortiria un bon espectacle. El show té per títol el poc original “faré
vacances”, però el subtítol, “l’Ovidi per jamaicanes”, és del tot suggerent.
Finalment
l’espectacle es va presentar a València, al Palau de la Música, el passat 15 d’abril
dins del Cicle Cançó. La resposta del públic va ser molt fluixa. Potser perquè
aquella nit tocava al Principal en Raimon, potser perquè el Xerramequ és un
desconegut a València...Ves a saber... La qüestió és que tant sols una trentena
de persones aplaudíem amb entusiasme l’entrada a l’escenari d’en Feliu, el Xerramequ
i els aborígens.
 |
| En Feliu amb el Xerramequ i els aborigens a l'Auditori de BCN |
L’espectacle de poc
menys d’una hora i mitja repassa els temes clàssics de l’Ovidi cantats pel
Feliu i passats pel sedàs del reggae del Xerramequ i els aborígens. És tot una
novetat sentir en Feliu acompanyat per una guitarra elèctrica i el resultat a
mi em va agradar. Interpretar l’Ovidi és tot un repte per la veu que tenia
l’alcoià i per la presència dalt de l’escenari. En Feliu no té la potència de
l’Ovidi i conscient d’això transforma les cançons en versions de veritat. No
imita les cançons, les transforma i les reinterpreta, les jamaicanitza. I aquí
està l’èxit de l’espectacle. No és un homenatge a l’ús de l’Ovidi, és una
reinterpretació dels temes de sempre amb noves sonoritats i nous ritmes. La
guitarra del Marc Serrats sona esplèndida i en Feliu acomoda les lletres de
l’Ovidi a les seves possibilitats.
Jo m’imaginava
l’espectacle en una petita plaça de festa major i de ben segur que el públic es
deixaria anar pels ritmes jamaicans tot cantant “Ja no ens alimenten molles...
volem el pa sencer”. Potser en una altra ocasió!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada