dilluns, 18 d’abril de 2016

Feliu Ventura amb el Xerramequ i els aborígens. València 15 d’abril del 2016

Cartell del concert al Palau de la Música de València

La meva admiració per les lletres i músiques d’en Feliu Ventura és clara. Al meu parer és un dels millors escriptors de cançons del país. El Marc Serrats ja apuntava maneres amb els Mount Zion o els Goldfinger i als Xerramequ els segueixo des de que van publicar el fantàstic Xerramequ Tiquis Miquis l’any 2003. Quan vaig sentir, ja fa uns quants mesos, que s’havien reunit per retre un homenatge a l’Ovidi vaig pensar que en sortiria un bon espectacle. El show té per títol el poc original “faré vacances”, però el subtítol, “l’Ovidi per jamaicanes”, és del tot suggerent.
Finalment l’espectacle es va presentar a València, al Palau de la Música, el passat 15 d’abril dins del Cicle Cançó. La resposta del públic va ser molt fluixa. Potser perquè aquella nit tocava al Principal en Raimon, potser perquè el Xerramequ és un desconegut a València...Ves a saber... La qüestió és que tant sols una trentena de persones aplaudíem amb entusiasme l’entrada a l’escenari d’en Feliu, el Xerramequ i els aborígens.

En Feliu amb el Xerramequ i els aborigens a l'Auditori de BCN
L’espectacle de poc menys d’una hora i mitja repassa els temes clàssics de l’Ovidi cantats pel Feliu i passats pel sedàs del reggae del Xerramequ i els aborígens. És tot una novetat sentir en Feliu acompanyat per una guitarra elèctrica i el resultat a mi em va agradar. Interpretar l’Ovidi és tot un repte per la veu que tenia l’alcoià i per la presència dalt de l’escenari. En Feliu no té la potència de l’Ovidi i conscient d’això transforma les cançons en versions de veritat. No imita les cançons, les transforma i les reinterpreta, les jamaicanitza. I aquí està l’èxit de l’espectacle. No és un homenatge a l’ús de l’Ovidi, és una reinterpretació dels temes de sempre amb noves sonoritats i nous ritmes. La guitarra del Marc Serrats sona esplèndida i en Feliu acomoda les lletres de l’Ovidi a les seves possibilitats.

Jo m’imaginava l’espectacle en una petita plaça de festa major i de ben segur que el públic es deixaria anar pels ritmes jamaicans tot cantant “Ja no ens alimenten molles... volem el pa sencer”. Potser en una altra ocasió!