IFSC World Cup Madrid 2025

 

Aquest passat cap de setmana hem viatjat a Alcobendas per viure, de primera mà, la copa del món d’escalada (IFSC climbing world cup), de l’especialitat “dificultat”. El divendres vam gaudir d’unes magnífiques i disputades semifinals, on els 48 escaladors i escaladores intentaven superar un mur complicat que els obris les portes a la final del dissabte. De fet, tant sols l’americana Annie Sanders va aconseguir fer top. El dissabte, després d’un matí de visita al museu Thyssen-Bornemisza, tornem cap a Alcobendas per viure unes autèntiques finals de la Copa del Món. Els americans ColinDuffy i Brooke Raboutou així com l’Alberto Ginés (el medallista olímpic espanyol) eren els nostres favorits però, després de les semifinals vam afegir a la nostra llista altres escaladors que no coneixíem: la italiana Laura Rogora, la eslovena Rosa Rekar i el japonès Satone Yoshida, que després de patir un cop fort a les semifinals va aconseguir entrar a la final i endur-se el bronze.

Hi ha moltes coses que ens han agradat d’aquesta experiència, de poder gaudir de la nostra primera copa del món d’escalada. La primera, l’espectacularitat de l’especialitat. El mur d’escalada, de 15 metres i pràcticament desplomat en tot el seu recorregut, obliga als escaladors a fer passos acrobàtics, inversemblants... I com només disposen de sis minuts per intentar arribar al top, la competició és fa molt amena. I aquesta espectacularitat va lligada amb el bon ambient que es respira. Aquí no s’insulta a ningú. S’anima a tothom i s’aplaudeixen tots els passos difícils que es superen. L’ambient es d’un bon rotllo fantàstic, que costa de veure en altres competicions d’àmbit mundial.

Després, ens ha sorprès molt gratament la proximitat amb els escaladors. Els hem vist estudiant les vies abans de les competicions, hem pogut parlar amb ells i fer-nos fotos quan estaven entrant a l’àrea d’aïllament i, també, quan després de competir sortien cap a la zona reservada als equips i esportistes. Una meravella, res a veure amb altres esports. Els més petits estaven encantats!

Amb Colin Duffy

Amb Alberto Ginés

Amb Brooke Raboutou

I, finalment, és magnífic observar com la paritat entre homes i dones, en les competicions d’escalada, és real. Les competicions d’homes i dones juntes, el mateix cap de setmana, els mateixos horaris, dins d’un tot que és el cap de setmana de la competició. I els premis econòmics, iguals: 6.000€ per a cada campió.

I tot i que la valoració del cap de setmana ha estat bona (ho hem passat molt be) també hi ha coses a millorar. Algunes recomanacions:

Avui en dia al juliol, a Madrid, hauria d’estar prohibit fer qualsevol activitat a l’aire lliure sense garantir unes condicions de confort mínimes. Fer la Copa del món en un solar asfaltat, sense ombres, amb activitats interesants a les cinc de la tarda, té delicte. A mi m’hagués agradat assistir a la xerrada dels germans Pou, però no hem vaig atrevir. Després de veure i patir el descampat asfaltat divendres, dissabte vam entrar a les 19:00, quan el sol començava a baixar. Una llàstima que aquestes coses no es cuidin una miqueta més.

Després, no sé si perquè esperaven menys gent o perquè els va donar igual, l’espai per als espectadors estava bastant mal organitzat. Davant del mur hi havia un espai de tres o quatre fileres de cadires per als equips i escaladors i, després, unes 10 o 12 fileres més de cadires per a VIP’s, gent que tenia polseres blaves o blanques, que devien ser invitacions de la pròpia IFSC o dels patrocinadors. Després, a la dreta del mur, al costat de les cadires, hi havia un bar VIP, l’únic espai amb ombra de tot el recinte. La resta de la gent, ens havíem de posar dempeus, darrera de tots aquests elements. Ni una graderia, ni una ombra, ni un mínim interès per a que el mur es vegi bé des del lateral esquerra (el tapava l’escenari del DJ) o dret (tapat pel bar VIP). Als plebeus, ni aigua. Sort que el mur era alt, alçaves el cap i ho veies perfectament.

Zona Vip davant del mur

Una altra cosa lamentable ha estat, com no podia ser d’una altra manera, l’actitud d’un dels patrocinadors: Ecoembes, el rei del greenwashing estatal. Quan anaves comprar una beguda, et cobraven 50 cèntims per un got de plàstic que, atenció, no podies retornar. Es a dir, pagaves per un got de plàstic que després tiraves a les escombraries. Per què no gots retornables com ja es fa a la majoria de festivals?

I per últim, una darrera queixa sobre els patrocinadors. Ja sé que deu ser molt difícil dir que no a segons qui quan et falten diners, però hi hauria d’haver certa ètica o moral a l’hora d’acceptar segons quins patrocinis. Que el Banc Santander, que és el banc amb més inversions en armament d’Espanya segons els informes de Banca Armada patrocini un campionat d’escalada és abominable. Possiblement el que passa és que, aquestes competicions, d’esperit muntanyenc i tal i com deia encertadament en Pablo Batalla, ja en tenen ben poc.  

Hem vingut a veure un espectacle competitiu en un marc capitalista. Hem de ser conscients d’això, denunciar les coses que creiem que deurien canviar i gaudir de l’esport i dels escaladors. Res més. I això hem fet.