dimecres, 27 d’octubre del 2010

Un matí a l'Agència Tributària

La meva declaració de renta, fins a data d’avui, la feia a través del servei d’esborrany. Era fàcil. Trucava per telèfon, demanava l’esborrany, m’arribava a casa, el llegia i el confirmava. Com només tinc la nòmina i els ingressos generats pel compte corrent i d’estalvi, la cosa és fàcil. No s’ha de fer enginyeria financera. Son faves comptades.

Doncs no, sembla que no és tant fàcil. Aquest any quan em va arribar l’esborrany, vaig modificar-lo al·legant que durant el 2009 havia nascut la meva filla i per tant calia tenir-ho present en la declaració de renta. Em van dir que cap problema, ho van modificar, em van dir el resultat de la declaració (em tocava cobrar), vaig acceptar i confirmar el nou esborrany i al cap de pocs dies m’arribava la carta confirmant el resultat de la meva declaració. I jo feliç.

Però passaven els mesos i l’Agència Tributària no em feia l’ingrés. Jo pensava: S’hauran oblidat de mi? Doncs no. La setmana passada vaig rebre un certificat de correus de l’Agència Tributària. Ràpidament vaig a recollir-lo i sorpresa: Era un requeriment. Hem demanaven que demostrés la comunitat autònoma de residència i les ajudes autonòmiques rebudes per la paternitat.

Vaig començar a fer càbales. Ja l’he cagat en algun lloc. Ara hem clavaran una multa i em convertiré en un delinqüent evasor d’impostos! Vaig pensar que l’error devia ser que la Neus va néixer el 21 de desembre del 2009 i les ajudes ens les van ingressar el gener 2010 i per tant no entraven en la declaració del 2009 sinó en la del 2010. Doncs no, tot era més patètic!

Dilluns a primera hora em plantava davant de la finestreta del funcionari de l’Agència Tributària, carregat de papers, per si de cas. Li entrego el requeriment i em demana que demostri on visc. Li mostro el full d’empadronament a València, se’l llegeix a poc a poc i em pregunta:

- ¿Tu vives en Valencia des del año 2007?

- Si – li responc-

- Y entonces ¿porque en la declaración consta que tu residencia fiscal és Catalunya?

Com? Li dic que quan vaig fer la primera declaració a València, l’any 2007, ja em van demanar la referència cadastral de casa i que per tant, des d’aleshores declaro que visc a València. El funcionari respon: “Pues aquí pone claramente que Catalunya. Hay que leer atentamente el borrador” (aquí li dono la raó).

Total, que resulta que no se sap ben bé per que, l’Agència Tributària m’ha ubicat de nou a Catalunya i com al principat el pare rep unes ajudes de 150 euros per fill que a València no es reben (les polítiques socials valencianes són manifestament millorables), doncs ja tenim el cacau muntat.

Finalment el funcionari em va refer la declaració i em va dir que la nova declaració la rebria a casa mitjançant una carta. Li vaig preguntar pel resultat i em va dir, secament: Te llegará a casa.

Passi-ho bé i bon dia!

dissabte, 23 d’octubre del 2010

Maneres de dignificar la feina d'agricultor

La vida de l’agricultor tradicional està passant, ja fa anys, per situacions realment lamentables. El preu que les grans empreses d’intermediaris paguen pels productes produïts en molts casos és el mateix que el que es pagava fa 25 anys. I fins i tot van més enllà. S’ofereixen a collir-te el camp sense dir-te a quin preu et pagaran el quilo. Ho acceptes o la fruita se’t podreix a l’arbre. Estan lligats de peus i mans! Amb aquesta situació, no és estrany que la majoria de petits propietaris optin per abandonar el camp i tant sols els grans propietaris, amb extensions immenses de camps, segueixin produint. El petit agricultor ja no pot viure del camp i tant sols el manté per amor a la terra i per guanyar-se, si té sort, un petit sobresou.

Ara bé, hi ha gent jove, amb ganes, que vol rebel·lar-se, que vol dignificar la feina d’agricultor i lluitar per uns preus dignes que permetin tirar endavant projectes de vida en petites extensions de camp. Fa alguns anys, l’agricultura ecològica va suposar un pas endavant i una porta per a petits productors. S’han format cooperatives ecològiques i cooperatives de consum responsable que permeten crear una xarxa local de consumidors i productors, tot activant l’economia local i permetent noves formes de negoci i vida, entre elles el d’agricultor.

Però hi ha altres formes a mig camí. Aconseguir el segell de producte ecològic és difícil i a vegades, productes treballats de forma tradicional (sense pesticides) no aconsegueixen el segell degut al tipus d’aigua de la parcel·la o de la tipologia de producció del camp veí. En aquest cas, el petit productor no pot entrar en el cercle de cooperatives ecològiques i es veu obligat a malvendre el producte o a perdre’l. Quina solució hi ha: la venda directa. De l’arbre a la taula.

La venda directa permet consumir un producte de temporada, collit quan toca, treballat amb cura i de proximitat. Les maneres per fer-ho són variades. Des de la típica imatge del sac de taronges damunt d’una cadira a la vora de la carretera a vendes directes per Internet. Aquí el ventall de possibilitats depèn de la imaginació de cada productor. Una bona manera de fer-ho és organitzar trobades el cap de setmana per a que el mateix consumidor culli el producte directament de l’arbre o de la terra. Això permet que el “urbanita” estableixi cert contacte amb el camp i fa de l’acte de compra una activitat de cap de setmana, alhora que es redueixen els costos de l’agricultor al no haver de pagar la collita de la fruita, el que provoca que el preu que el consumidor paga sigui molt més beneficiós per al productor.

Camperols, imaginació al poder!

Us adjunto alguns links interessants:

Cooperativa Aigua Clara à http://www.aiguaclara.org/

Associació de consumidors La llavoreta à http://www.lallavoreta.com/

Compra directa de clementines à

http://costumaridurba.blogspot.com/2010/10/compra-clementines-cull-les-tu-mateix.html

Revista opcions à http://cric.pangea.org/index.htm

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Fahrenheit 451

Els qui vau gaudir de la lectura de Fahrenheit 451, ara podeu recordar la novel·la de Ray Bradbury a través de la novel·la gràfica homònima que ha adaptat Tim Hamilton.

L’adaptació que ha fet Hamilton de la novel·la és encertada, els dibuixos estan aconseguits (bons jocs de colors freds càlids segons l’escena) i en línies generals es manté perfectament l’angoixa que sents quan estas llegint el que li passa a en Montag.

Pels que desconegueu la novel·la, dir-vos que Fahrenheit 451 forma, junt amb “Un món feliç” de Huxley i “1984” de Orwell, la trilogia clàssica sobre un futur dominat per un estat que tot ho controla, que dona oci a la gent i així aquesta resta anestesiada. Un estat que elimina el pensament crític.

La història de Fahrenheit 451 gira al voltant d’un bomber. En aquesta novel·la els bombers es dediquen a cremar les cases d’aquella gent que guarda i llegeix llibres. Els llibres estan prohibits, fan pensar i pensar només pot provocar problemes, així que s’han de cremar. Però un vespre en Montag es troba amb una noia enigmàtica que li fa una sèrie de preguntes estranyes. A partir d’aquí ell mateix es pregunta certes coses que l’incomoden. Els bombers sempre han cremat llibres? Que tindran els llibres per a que estiguin prohibits? La resposta a aquestes preguntes porta al nostre protagonista a una vertiginosa fugida endavant.

Fahrenheit 451 (de Ray Bradbury). Tim Hamilton. 451 Editores. 2010