divendres, 26 d’agost del 2022

En burro pel Pirineu. Travessa d’Astún a Etsaut

El diccionari defineix el burro o ase com “mamífer perissodàctil de la família dels èquids (Equus asinus), d’aspecte semblant al cavall, però més petit, d’orelles grosses i de cap també relativament gros”. El burro, tradicionalment, s’ha utilitzat per treballar el camp o traginar, però ara que el món rural s’està despoblant i treballar el camp sembla que només és viable en grans explotacions intensives on les màquines han substituït els animals, aquesta bèstia semblava destinada a l’extinció o als zoològics. Però hi ha gent més tossuda que els propis burros. Fa anys que es parla de la conservació del burro català i al Pirineu francès sembla que han trobat una activitat que permet lligar tradició, conservació i cria de l’animal i turisme actiu.

A Etsaut, els amics de la Garbure crien ases del Pirineu (Gascons i Catalans) i organitzen travesses de muntanya amb ells. Per un preu mòdic (50 euros al dia), pots llogar un burro per a que t’acompanyi i et porti la càrrega mentre fas una ruta d’uns dies pel Pirineu. Avui en dia, amb la xarxa de refugis que hi ha, no sembla necessari llogar un ase per a que et porti la càrrega, però és una activitat que si fas amb nens petits és del tot recomanable. Nosaltres ens vam ajuntar dues famílies amb un total de cinc nens i nenes entre els dotze i els tres anys i us puc assegurar que conviure tres dies amb un parell d’ases ha estat l’aventura de l’estiu.

El divendres cinc d’agost al vespre ens vam trobar al petit poble d’Etsaut, on ens van explicar la ruta de tres dies que faríem, on podíem acampar, on trobaríem aigua, etc. També ens van donar dues alforges grans per tal de que col·loquéssim el que volíem que carregués el burro (pot portar fins a un màxim de 40-50kg.). L’endemà a les nou del matí ens vam trobar a la plaça del poble i ens van pujar fins a les pistes d’esquí d’Astún junt amb un remolc que portava els dos burros: La Gipsy i el Jean-Pierre. Allà ens van explicar com carregar les alforges, com fixar la càrrega, què fer amb els burros durant la nit... i poca cosa més. Adéu i ens veiem a Etsaut d’aquí a tres dies. Començava l’aventura de debò, nosaltres sols i els dos burros.

La ruta que vam fer sortia d’Astún i arribava a Etsaut pel Chemin de la Mâture. Tres dies de caminada pel bell mig del Pirineu. La primera hora de caminada cap al coll de Moines va ser d’aprenentatge mutu. Nosaltres ens adaptaven a l’ase i ell a nosaltres. Tret d’algun ensurt al principi, vam arribar sense complicacions al coll (frontera amb França) i gaudirem de la majestuositat del Midi d’Ossau, que vam coronar un parell d’estius enrere. Al coll vam fer un mos i vam seguir cap al llac Bersau, on vam acampar la primera nit. Vam descarregar els ases i els vam lligar amb una corda de més de 50 metres per a que es moguessin en plena llibertat per l’entorn del llac, bevent i compartint pastures amb les vaques que per allà hi havia. Nosaltres vam aprofitar per plantar les tendes, fer un bany refrescant al llac i gaudir d’una tarda preciosa en un entorn meravellós.

Baixant del coll de Moines cap al llac de Bersau, amb el Midi d'Ossau al fons

Primer campament al voltant del llac de Bersau

L’endemà a les deu del matí estaven de nou a punt per començar la segona etapa. Els petits es discutien per portar el burro, tots volien agafar la petita corda i guiar l’animal cap al refugi d’Ayous. En algun punt les alforges xocaven contra les pedres i, fins i tot, degut a que no les fixarem fortament queien a terra i havíem de parar a col·locar-ho tot al seu lloc. Les preses són una mala companyia si camines amb burros. Al refugi vam parar a omplir cantimplores i a picar alguns fruits secs per emprendre amb forces la pujada del dia cap al coll d’Ayous. La pujada la vam fer en menys de 45 minuts i allà dalt ens acomiadarem del Midi d’Ossau, que ens va acompanyar durant aquests dos primers dies de marxa. De baixada vam parar a dinar sota l’ombra del primer arbre que vam trobar. Al cap d’una estona, de sobte, van aparèixer uns núvols negres i en qüestió de minuts va començar a ploure suaument. Recollim, carreguem els burros i ens posem a caminar amb l’esperança de que la pluja sigui lleu i passatgera. Als deu minuts el plugim es transforma en una forta pluja i al cap de poc, en una calamarsada impressionant. Les boles de gel ens piquen amb força als braços, cames i caps. Els petits ploren i els burros no volen avançar. Caos. Supliquem als burros que avancin i aquests com si res, quiets sota la tromba d’aigua i gel. Estirem i no hi ha manera de moure’ls. Amb la corda els piquem la cuixa i a poc a poc avancen. Arribem a una gran roca i ens aixopluguem amb l’ajuda de les màrfegues. Estem completament xops, de dalt a baix. No hi ha gore-tex que aturi la tromba d’aigua que ha caigut. Al cap d’una estona d’estar a la roca la pluja amaina. Decidim seguir caminant fins al lloc indicat per acampar. Als burros els costa avançar, els nens estan glaçats i al cap de no res torna a ploure amb força. Trobem unes eres mitjanament planes i decidim acampar. Plantar la tenda plovent no és la millor de les idees, però els nens tenen fred. Per sort, torna a amainar i podem plantar la tenda bé. Canviem la roba als petits i es posen a jugar, secs, dins de la tenda. Para de ploure i a les cinc de la tarda tornem a veure el cel blau i els burros pasten tranquil·lament pel voltant. Prova superada. Acabem passant la tarda jugant al voltant del riu on fins i tot, els més petits, van sucar-hi els peus.

Com vam acampar una mica més amunt del que teníem previst, l’endemà comencem a caminar una mica més aviat. Ens queda recórrer la llarga vall de la Baigt de Saint-Ciurse fins a Etsaut. La primera hora la fem encara per prats de muntanya, però després el sender s’endinsa en una fageda d’allò més agradable per suportar la calor de l’estiu. Cap al migdia arribem a l’inici del Chemin dela Mâture, un sender tallat en la roca al segle XVIII per facilitar l’extracció de fusta de la vall. És un final de travessa espectacular! Els burros passen sense problemes (no tenen vertigen?) i nosaltres i els nens també. Poc a poc i bona lletra. A les dues deixem els burros en un prat que ens van indicar els companys de la Garbure, al costat d’on vam deixar el cotxe i en pocs minuts estem dinant a Etsaut, on tornem les alforges i informem de la nostra arribada. Final de l’aventura!

Camí del coll d'Ayous

L'espectacular Chemin de la Mature

L'oriol i jo amb un dels ases

dilluns, 1 d’agost del 2022

La paradoxa de la mobilitat en àrees de muntanya

 

Obres a la N-260 entre Campo i el congost de Ventamillo. Foto: Heraldo de Aragón

Fa poc vaig estar uns dies al Pirineu aragonès i vaig veure grans obres viàries al congost de Ventamillo i entre Sabiñanigo i Biescas. I la setmana passada, en Pedro Sanchez i en Ximo Puig inauguraven les millores a la N-232 camí de Morella, una obra faraònica de 7,7 quilòmetres, 55 milions d’euros i un estalvi en el temps de recorregut de 15 minuts. Crec que ara que ja em colonitzat i abarrotat la costa, ens hem fixat amb l’interior, un interior que ja està ple en temporada alta i que, no sé ben bé com, volem encabir-hi més gent encara. Bé, si que ho sé: Més gent, més cases, més cases, més infraestructura viaria, més infraestructura viària, més retencions.... res de nou, el pa de cada dia. Igual que als 90.

Tot això m’ha fet recordar un petit congrés que vam fer cap allà l’any 2008 a la Cerdanya i que portava per nom, mobilitat en àrees de muntanya. Tot el debat va girar entorn a una gran paradoxa, a la qual no sabíem com donar-li resposta: Els turistes venien al Pirineu a la recerca de pau i tranquil·litat, però per contra, el sector turístic reclamava cada vegada millors infraestructures viàries per tal de reduir el temps de recorregut entre les grans ciutats i els pobles de muntanya. Disminuir el temps de recorregut vol dir més gent, menys tranquil·litat... és un cercle viciós que acabarà afectant negativament a tot el sector turístic (el cercle viciós de la velocitat...). I tenim com a exemple el que ha passat a la costa, però la maquinària és imparable. Per què?

Jo no en tinc la resposta, però possiblement hi té molt a veure el fet de que des de les esferes de poder (govern) s’entenen les àrees de muntanya com indrets exclusivament turístics. Les àrees de muntanya es debaten entre l’abandonament i l’ús intensiu turístic del territori. No hi ha terme mig. Potser, hauríem d’analitzar on es queden els grans beneficis generats pel turisme (són empreses arrelades al territori?) i parlar més amb els petits empresaris i productors locals. (Què necessiten per viure al i del territori?). En aquesta línia, és interessant llegir el manifest de la plataforma contra la candidatura Olímpica al jocs d’hivern al Pirineu. El debat ja està damunt de la taula.

I nosaltres, els turistes de ciutat que anem a gaudir de la muntanya, potser hauríem de ser els primers en acceptar que potser, per un cap de setmana, no ens cal anar al Pirineu, i que podem gaudir de la mitja muntanya a l’interior d’Alacant o Castelló. I que quan anem al Pirineu, hi anem per passar-hi quatre o cinc dies com a mínim, sense preses, de tal manera que una obra faraònica amb un impacte paisatgístic desmesurat per estalviar-nos quinze minuts, no ens sigui necessari. Que puguem gaudir també del camí, del paisatge i de cada una de les corbes.