dilluns, 1 d’agost de 2022

La paradoxa de la mobilitat en àrees de muntanya

 

Obres a la N-260 entre Campo i el congost de Ventamillo. Foto: Heraldo de Aragón

Fa poc vaig estar uns dies al Pirineu aragonès i vaig veure grans obres viàries al congost de Ventamillo i entre Sabiñanigo i Biescas. I la setmana passada, en Pedro Sanchez i en Ximo Puig inauguraven les millores a la N-232 camí de Morella, una obra faraònica de 7,7 quilòmetres, 55 milions d’euros i un estalvi en el temps de recorregut de 15 minuts. Crec que ara que ja em colonitzat i abarrotat la costa, ens hem fixat amb l’interior, un interior que ja està ple en temporada alta i que, no sé ben bé com, volem encabir-hi més gent encara. Bé, si que ho sé: Més gent, més cases, més cases, més infraestructura viaria, més infraestructura viària, més retencions.... res de nou, el pa de cada dia. Igual que als 90.

Tot això m’ha fet recordar un petit congrés que vam fer cap allà l’any 2008 a la Cerdanya i que portava per nom, mobilitat en àrees de muntanya. Tot el debat va girar entorn a una gran paradoxa, a la qual no sabíem com donar-li resposta: Els turistes venien al Pirineu a la recerca de pau i tranquil·litat, però per contra, el sector turístic reclamava cada vegada millors infraestructures viàries per tal de reduir el temps de recorregut entre les grans ciutats i els pobles de muntanya. Disminuir el temps de recorregut vol dir més gent, menys tranquil·litat... és un cercle viciós que acabarà afectant negativament a tot el sector turístic (el cercle viciós de la velocitat...). I tenim com a exemple el que ha passat a la costa, però la maquinària és imparable. Per què?

Jo no en tinc la resposta, però possiblement hi té molt a veure el fet de que des de les esferes de poder (govern) s’entenen les àrees de muntanya com indrets exclusivament turístics. Les àrees de muntanya es debaten entre l’abandonament i l’ús intensiu turístic del territori. No hi ha terme mig. Potser, hauríem d’analitzar on es queden els grans beneficis generats pel turisme (són empreses arrelades al territori?) i parlar més amb els petits empresaris i productors locals. (Què necessiten per viure al i del territori?). En aquesta línia, és interessant llegir el manifest de la plataforma contra la candidatura Olímpica al jocs d’hivern al Pirineu. El debat ja està damunt de la taula.

I nosaltres, els turistes de ciutat que anem a gaudir de la muntanya, potser hauríem de ser els primers en acceptar que potser, per un cap de setmana, no ens cal anar al Pirineu, i que podem gaudir de la mitja muntanya a l’interior d’Alacant o Castelló. I que quan anem al Pirineu, hi anem per passar-hi quatre o cinc dies com a mínim, sense preses, de tal manera que una obra faraònica amb un impacte paisatgístic desmesurat per estalviar-nos quinze minuts, no ens sigui necessari. Que puguem gaudir també del camí, del paisatge i de cada una de les corbes.