dimarts, 26 de febrer del 2008

La Guerra del Futbol

L’estiu passat, fent-me unes cerveses amb el Víctor després d’haver fet els Bessiberris, vam estar parlant de muntanya, de viatges i de llibres. Un dels llibres que em va recomanar va ser La Guerra del Futbol, de Ryszard Kapuscinski. Del periodista polac m’havia llegit Eben i com m’havia agradat molt, vaig apuntar-me la recomanació del Víctor. La Guerra del futbol és un llibre de relats (o reportatges) on, en diversos capítols, en Kapuscinski ens narra les seves experiències com a corresponsal arreu del món. La majoria de relats tenen com a escenari principal l’Àfrica dels anys 60, l’Àfrica de la descolonització i de la independència, però també hi ha temps per parlar de Xipre i d’Amèrica Llatina. De fet, el llibre pren nom d’una guerra entre el Salvador i Hondures. El primer va aprofitar els aldarulls provocats per una eliminatòria de futbol, classificatòria per al mundial de 1970, per atacar al segon. És un llibre on es barreja el periodisme, la història, l’aventura....és Kapuscinski!

dimarts, 19 de febrer del 2008

Seguim il·legalitzant partits polítics

Després de reis no només van començar les rebaixes a les botigues, sinó que els polítics també s’han tirat a prometre “el oro y el moro” per tal d’esgarrapar un grapat de vots. Aquestes promeses, políticament poden estar bé, però cal fer-les durant la legislatura. Per mi, el fer-les en campanya o precampanya fa que perdin tota legitimitat. Sincerament, o no m’he les crec, o no les executaran o les podien haver executat abans. Així que no penso escriure cap post sobre aquestes rebaixes. Què m’ha empès doncs, a escriure sobre la campanya? De nou, l’intent de il·legalitzar el PCTV i ANV. Aquest intent, que arriba en precampanya, podria entendre’s com una rebaixa més. També podria entendre’s com un acte del Govern per fer front a l'oposició. Amb ANV i PCTV fora de joc, el PSOE s’estalvia els atacs del PP. Per últim, pot entendre’s com una rabieta del Govern per no haver arribat a un acord de Pau amb ETA (si no, per què no els van il·legalitzar abans?) Però i els danys col·laterals? A qui li importen? A qui li importa que un percentatge alt de la població del País Basc i Navarra es quedi sense opció de vot? On està la presumpció d’innocència? Jo estic d’acord en tallar tota font de finançament a ETA, però crec que les acusacions de la fiscalia han de ser nominals, mai a associacions o a partits polítics. Les associacions estan formades de persones i no hi ha dues persones iguals. I els delictes, al meu entendre, els fan les persones, mai els partits polítics. Us imagineu a la fiscalia il·legalitzant el PP perquè han detingut a un regidor corrupte? Oi que en aquest cas no es posa en dubte que el delicte és nominal? Doncs amb ANV i PCTV s’hauria d’actuar igual. Si hi ha proves de que algun membre col·labora amb ETA, s’ha d’actuar contra aquesta persona, mai contra el partit polític, que inclou, segur, diferents visions del conflicte, no totes il·legals.

dilluns, 11 de febrer del 2008

Per les terres d'Alacant

Aquest darrer cap de setmana l’Espe i jo hem fet un tour per les terres d’Alacant i he pogut corroborar que gran part de la costa està destruïda, però també m’he adonat que queden racons ben macos per descobrir (i preservar).
El divendres al vespre vaig baixar cap Alacant, on m’esperava l’Espe i una bona colla d’Arqueòlegs que estaven assistint a unes conferències sobre Pompeia. Vam sopar tots plegats i amb la panxa plena vam marxar cap al poble de La Vila Joiosa, on l’Albert i la Rita ens van convidar a dormir. Dissabte pel matí vam aprofitar el sol d’hivern i vam caminar per La Vila Joiosa, un bonic poble que per casualitat (o perque el PP governa allà des de fa pocs anys) manté tota l’estructura de poble mariner, amb carrerons estrets i cases pintades de colors diversos. Per dinar vam marxar a Orxeta, un petit i tranquil poble d’interior, als peus del imponent Puig Campana. Hi ha un Alacant diferent més enllà de Benidorm! Després de dinar, l’Espe i jo ens acomiadarem de la colla i conduirem una hora cap al Nord, direcció a Dénia. Vam passejar per Dénia (que té un molt ben arreglat casc antic), vam sopar i a les 22.00 vam anar cap al poble del costat, Ondara, on actuava la Troba Kung Fu. Concertàs al bar Sendra i balleruca al ritme del rock rumberu fins gairebé les dues del matí. Que bons que son! Diumenge tocava dia excursionista i tot i no matinar gaire, vam posar-nos el despertador a les 9. Vam esmorzar tranquil·lament i vam encaminar-nos cap al Parc Natural del Montgó. Després de perdre’ns una bona estona amb el cotxe, trobem l’ermita del Pare Pere (l’entrada al parc Natural), ens carreguem a l’esquena la motxilla i comencem a caminar. Durant una hora vam recorrer la falda de la muntanya fins a la cova del Camell, on vam començar la vertadera ascensió al cim del Montgó, de 750 metres (sortim de nivell de mar). L’ascensió es fa en aproximadament hora i mitja i es molt maca perquè es camina per la cresta, veient en tot moment tant el vessant de Dénia com el vessant de Xàbia. Un cop al Cim, la vista és immensa: el penyó d’Ifach, les muntanyes de Cullera, el Montdúver, la Serra d’Aitana, el Montcabrer, el Puig Campana, les muntanyes d’Alzira i si haguéssim tingut un dia més clar, fins i tot Eivissa. El descens el fem carenejant tota la serra, passant pel cim de les Creus (640 metres) i baixant per la canal que existeix entre el Salt de Bou i la Cova de l’Aigua. En total cinc hores de caminada, una mica més de 700 metres de desnivell i una molt bona descoberta: El Montgó!

divendres, 8 de febrer del 2008

Vull ser banquer

Amb tot aquest terrabastall de crisis a les borses mundials, he arribat a la conclusió que el millor ofici del món és ser banquer. Els bancs ens tenen agafats pels ous a tots, i no només a nosaltres com a persones individuals, sinó a tot el sistema capitalista que actualment ens sustenta. Això vol dir que quan les coses van maldades, el Banc Central Europeu puja o baixa els tipus d’interès per tal d’evitar que els bancs entrin en crisi. Es a dir, que amb els diners de tots (els bancs centrals són públics), estem salvant el cul als bancs privats. I si els bancs centrals no actuen, els bancs privats amenacen dient que tallen el crèdit i que per tant s’acabarà la possibilitat de que les empreses es puguin expandir, de que la gent es compri una casa, de que les grans empreses puguin avançar els sous del treballadors en cas de no facturar suficient un mes.....en definitiva, que si tanquen tots el bancs, el sistema que tenim muntat se’n va a la merda. La meva pregunta llavors és: Com hem deixat que tot el nostre sistema econòmic es sustenti gràcies als bancs? Estem a les seves mans i per tant, són capaços de fer xantatge a qualsevol govern. Les coses van malament, els bancs centrals injecten diners als bancs privats. Les coses van bé, viuen dels alts interessos que ens cobren per tot. Ells em deixen diners a mi i em cobren un 8%. Jo tinc la nòmina en una caixa i no em donen ni el 2%. Què està passant? D’aquesta manera, vagin bé o malament les coses, els bancs sempre sumen en positiu. Ahir el Santander va fer públic uns beneficis de 9.000 milions d’euros. Amb això solucionem tots els problemes d'infrastructures de Catalunya i encara ens sobren 2.000 milions! (El Pla Tren 2014 de la PTP valora la inversió necessària en 7.000 milions). Arribat a aquest punt, he decidit que m’agradaria ser banquer. Un ofici sense risc, sempre amb beneficis. Si el sistema va malament, faig quatre trucades i els bancs centrals em paguen (o sigui, els ciutadans europeus) i si les coses van bé, em paguen directament els ciutadans europeus. En canvi, sent un asalariat normal (o autònom) si l'empresa on treballo plega, el banc no em perdonarà ni un sol pagament, ni una sola comissió, tot i que amb la meva feina he subvencionat, directa o indirectament, als bancs. Es a dir, que sempre paguem els mateixos i sempre recullen beneficis els bancs. Fent un símil futbolístics, es podria dir que al món juguem tots contra tots i sempre guanya la banca.

dimecres, 6 de febrer del 2008

Who Killed the electric car

Aquesta setmana el David, un company de feina, m’ha passat un DVD molt interessant i per tant molt desconegut (com a mínim aquí a Europa). El documental es titula “Who Killed de electric car” i ens explica com als anys 90 la General Motors va traure un cotxe elèctric (EV1) i com després de pressions vàries (de la pròpia indústria automobilística, de les petroleres i del govern federal) el va enretirar del mercat i va fer desaparèixer (literalment) les unitats que circulaven pel carrer. El EV1 funcionava perfectament: tenia una autonomia de fins a 200 quilòmetres (cobria per tant la demanda de més del 90% dels desplaçaments que fem en vehicle privat), requeria poc manteniment (i barat) i es carregava a casa. (podeu trobar molta informació del EV1 a internet). És un molt bon documental per ser conscients de que científica i tècnicament podríem estar molt més avançats del que estem avui en dia i que si no ho estem, no és per falta de voluntat o capacitat, sinó per culpa d’uns lobys de pressió que ens fan evolucionar molt més lentament. El motiu? Els lobys tenen molts diners en joc i passar d’un cotxe a gasolina a un cotxe elèctric suposava una pèrdua de diners important per aquests lobys. Què en farien de les gasolineres? Es per això (entre molts altres motius) que s’ha fet desaparèixer el cotxe elèctric en detriment del cotxe de hidrogen. El cotxe de hidrogen necessita de les gasolineres i per això estan interessats que el combustible del futur sigui aquest. Toyota, amb el Prius, torna a apostar pel cotxe elèctric (híbrid gasolina – elèctric), perque en el fons se sap que tècnicament és la solució més viable. Seguiran els lobys automobilístics i petrolers apostant per l’hidrogen? Perque els lobys elèctrics no actuen? Mireu el documental, no us deixarà indiferents i sereu conscients d’haver perdut 10 anys de cotxe elèctric.

divendres, 1 de febrer del 2008

La mobilitat vista des de Karlsruhe

Aquesta setmana he estat a Karlsruhe, Alemanya, fent un curs de VISUM (un programa per modelitzar el trànsit i el transport públic) i la ciutat, tot i no tenir un centre històric potent, m’ha agradat. Karlsruhe és una ciutat mitjana-gran (menys de 300.000 habitants), amb molts parcs i més tramvies. El que es pot considerar centre històric (Kaiser strasser) està tancat al vehicle privat i tant sols hi circulen vianants, bicicletes i tramvies. D’aquest eix Est – Oest pengen un munt de carrers més petits, tots ells per a vianants. D’aquesta manera han aconseguit crear un centre molt pacificat, còmode i sobretot amb un so diferent. M’ha sobtat molt passejar per la ciutat i no sentir cotxes (aquesta sensació només l’havia tingut una vegada, quan després de dos mesos vivint a Venezia, vaig anar a Pàdua). Escolteu la ciutat quan camineu? Fixeu-vos-hi, cada ciutat té el seu so característic però en la majoria d’elles, el cotxe hi juga un paper important. El model de ciutat de Karlsruhe es completament diferent al de Barcelona o València. Aquesta ciutat és extensa, amb grans avingudes i les nostres ciutats mediterrànies son més compactes, amb centres històrics molt ben definits però amb uns eixamples o zones de nou creixement amb capacitat suficient per admetre una xarxa tramviària potent i reduir així l’espai per als cotxes. Per què no ho aprofitem? El que hem d’aprendre de ciutats com Karlsruhe és l’atreviment per implementar tramvies, convertir carrers principals en eixos de vianants i apostar per la bicicleta. Sabeu que a Berlín, el 49% de les famílies que hi viuen no tenen cotxe propi? Són l’exemple viu de que pacificar les ciutat és positiu, funciona i a més a més, és viable. Després de visitar Karlsruhe, em sona a tercermundista que algun alcalde o regidor d’alguna gran ciutat espanyola encara posi en dubte la utilitat del tramvia (fa poc vaig sentir: ¿si eliminamos los tramvias en los años 60, para que volver a ponerlos?). No hem de convertir les nostres ciutats en còpies de ciutats nordeuropees, però si que és urgent començar a redistribuir l’espai urbà d’una manera molt més favorable (discriminació positiva) cap als vianants i el transport públic. Per últim, hi ha un altre tema a tractar. Hi ha un sector de població que diu que copiar o adaptar aquest model de mobilitat a les nostres ciutats és impossible degut al caràcter mediterrani de la població. Aquí a Karlsruhe he vist bicicletes lligades com una moto (una cadena lligada del quadre a la roda, sense lligar-la a cap element fix) i els conductors de cotxe respecten els passos de vianants i les bicicletes. A València estem a anys llum d’assolir aquesta conducta, però no em serveix com a excusa per no apostar pel transport públic. Ser derrotistes no ens solucionarà els problemes existents. Quan ara algú em digui que pacificar els centres històrics i eliminar carrils de cotxe per a instal·lar tramvies no funcionarà degut al caràcter mediterrani, li diré que la característica principal del caràcter mediterrani és la falta de valentia dels polítics per arriscar i no la manca de voluntat de la societat civil per avançar.