dimecres, 19 de juny del 2024

The Jayhawks a la Rambleta: Un concert d'autoafirmació

 


Després d’un mes on la premsa ha anat plena de ressenyes de concerts majúsculs com els de Taylor Swift o Bruce Springsteen i en un escenari global on cada vegada l’auto-tune permet amagar les carències de molts, anar a La Rambleta a veure als The Jayhawks és, si no un acte de rebel·lia, si un d’autoafirmació de que, malgrat tot, ens agrada el country rock, ens agrada gaudir d’una bona banda i ens agrada el petit format molt més que els grans estadis i festivals.

Els The Jayhawks fa ja 40 anys que passegen el seu country rock pel món i per casa nostra ja han passat set vegades des d’aquell primer concert a la sala Roxy de l’any 2001. És a dir, és una banda que s’ha prodigat sovint pel nostre territori però jo, com em passa sovint, arribo tard a gairebé tot i als de Minnesota els vaig descobrir farà tant sols 3 o 4 anys, no gaire més. I tot i que no els he escolat de seguit com he fet amb altres bandes, la potent secció rítmica i les cuidades harmonies vocals de Gary Louris i Mark Olson t’embolcallen en una atmosfera agradable. Els The Jayhawks són un refugi perfecte per amagar-te del món sorollós, ràpid i estressant que ens ha tocat viure.

Així que amb moltes ganes d’escoltar-los vam enfilar cap a la Rambleta un calorós dilluns de mitjans de juny. Aforament gairebé ple per donar la benvinguda a uns The Jayhawks que acabaven la gira espanyola de cinc concerts a València després de passejar-se, entre d’altres, pel BBK de Bilbao o Las Noches del Botánico de Madrid. Festa fi de gira a una Rambleta plena de gent de certa edat a les espatlles que minuts abans de començar el concert i, possiblement, mentre exercia el difícil paper de telonera la Meghan Maike, buscava sense sort pel barri de Sant Marcel·lí un bar decent on fer-se un entrepà.

Quan passaven cinc minuts de les 21:30 en Gary Louris, Marc Perlman, Karen Grotberg i Tim O'Reagan van arrancar el concert amb “I’m gona make you love me” de l’àlbum Smile (2000). Va sonar tant malament que els músics se’n van tornar cap a dins i els tècnics van canviar quatre cables i un dels pedals d’en Gary Louris. Després d’aquest incident, van tornar a la càrrega amb “The man who loved life” (Sound of lies, 1997) i ja no van parar durant una hora i mitja ben justa. Bon so finalment a la Rambleta, com gairebé sempre.

20 temes entre els quals no van faltar “Angelyne” o “Save it for a rainy day” del Rainy day music (2003), “Waiting for the sun” del Hollywood Town Hall (1992) o la clàssica “Blue” del Tomorrow the Green Grass (1995), possiblement els tres àlbums més reeixits de la banda de Minneapolis en aquests gairebé 40 anys de carrera i 11 àlbums d’estudi. En Gary Louris alternava la guitarra elèctrica i l'acústica però, en general, el concert va tenir un punt molt més elèctric del que m'esperava. Qui ha dit que l'americana no té punyents solos de guitarra elèctrica?

Tot i que el concert va ser curt, hi va haver temps per alguna versió, com “We'll Sweep Out the Ashes in the Morning” de Gram Parson per recordar quan la banda la va cantar amb l’Emmylou Harris farà un parell d’anys al Canadà o la gran “Bad Time” de Grand Funk Railroad. Per tancar la nit, “Until You Came Along” de la superbanda Golden Smog, de la qual formen part els propis Gary Louris i Marc Perlman i per la que transita, de tant en tant, el mateix Jeff Tweedy (Wilco). Tot queda a casa.

Pàgina web:

https://www.jayhawksofficial.com/

Set list del concert a la Rambleta 

https://www.setlist.fm/setlist/the-jayhawks/2024/la-rambleta-valencia-spain-43579b83.html



diumenge, 9 de juny del 2024

La Serrella. Circular des de Fageca, passant pel Pla de la Casa i el Forat d'Àfrica

Ahir dissabte vaig decobrir la Serrella, una petita serra amagada entre el Comtat i la Marina Baixa, als peus de la qual veuen passar el temps els pocs habitants de Quatretondeta, Fageca, Famorca, Confrides i Benasau. I la Serrella, crec que és especialment desconeguda (o poc visitada) perquè està lluny de València i Alacant i des d’ambdues ciutats, tens cims més alts i coneguts més a prop. En fi, un altre tresor dels molts que amaga l’interior feréstec d’Alacant.

Hem matinat i a les 8 del matí deixàvem el cotxe al poliesportiu de Fageca, amb la intenció d’enfilar el barranc del Moro cap al Pla de la Casa. En poc menys d’hora i mitja passem dels 750m. de Fageca als 1.385 del cim del Pla de la casa, que juntament amb la Mallada del Llop i la Serrella, són els tres cims principals de la serra.

El barranc del Moro és una pujada constant, bonica perquè una vegada passada la font del Cuquero tens a la dreta una impressionant paret de roca calcària. A mi m’ha recordat, lleugerament, a la pujada al Benicadell pel Regall. Una vegada arribem a l’enllaç que mantenint l’alçada ens duria cap al Forat d’Àfrica, virem a la dreta fins al Pla de la Casa. Son pocs minuts de pujada forta, però quan arribes al Pla de la Casa, l’indret és meravellós. És un petit pla, amb una antiga nevera i el contrafort calcari que conforma el cim del Pla de la Casa, al qual pugem fent servir les mans en l’últim tram.

El Pla de la Casa amb la nevera

Des del cim veiem la mar i el Penyal d’Ifac, el Castell de Guadalest, la Serra d’Aitana, el Benicadell i la Serra de Mariola, amb el Montabrer i als seus peus Cocentaina i Alcoi. Cap a l’est veiem clarament el sender que ens duria cap a la Mallada del Llop i cap a l’oest, el camí que recorrerem cap al forat d’Àfrica. Fem les fotos de rigor i baixem a visitar la nevera i el Pla de la Casa, on alguns diuen que les nits màgiques de primavera, aterren els extraterrestres.

El cim del Pla de la Casa

Travessem aquest petit i bonic pla i després d’una baixada forta arribem a un trencall. Enfilem cap a la carena que tenim a tocar, canviem de vessant i veiem el divertit forat d’Àfrica, un capritxós forat en una paret calcària que ens recorda al continent africà. Grimpem una mica per poder travessar el forat i, a l’altre costat i amagats a l’ombra, esmorzem.


De camí al Forat d'Àfrica

Al cap d’una estona, desfem el camí fins al trencall i comencem a baixar cap a la font Roja, a la que arribem després de pocs minuts. Obrim l’aixeta i ens refresquem la cara. Son les onze del matí i la calor comença a ser forta. Però estem ja de baixada cap a Fageca. A la font Roja deixem a l’esquerra el sender que ens portaria cap als Frares (queda pendent per a un altre dia) i n’agafem un que voreja cap a l’est, primer en lleugera pujada però després baixa suaument fins a Fageca. Abans d’arribar, agafem algunes cireres que han quedat oblidades en algun dels molts cireres del poble. Les cireres i la cervesa ben freda que ens fem al bar del poliesportiu municipal de Fageca, són les postres d’una bonica excursió.

Aquí el linklink de Wikiloc de l’excursió que hem fet (no és nostre).



dimecres, 29 de maig del 2024

Restriccions arbitràries per entrar bicicletes plegades als edificis de la Petxina

 

Centre Cultural i Esportiu de la Petxina. Font: Fundació Esportiva Municipal

L’abril passat vaig tindre un parell de trobades tenses amb una persona de seguretat del Centre Cultural i Esportiu de la Petxina perquè no em deixava entrar a buscar al meu fill, amb la bicicleta plegada, al Saló de la residència de la Fundació Esportiva Municipal, en un primer pis. Normalment, quan arribava, plegava la bicicleta (una Brompton que plegada fa 58,5 cm. d’alt, 56,5 cm. de llarg i 27 cm d’ample) i la pujava fins al primer pis, on esperava uns minuts l’eixida del meu fill. Després, baixàvem de nou, desplegava la bici i marxàvem a peu fins al carrer.

El passat 15 d’abril, per primera vegada, el personal de seguretat em va dir que no podia entrar la bicicleta a l’edifici, ni que fos plegada. Em va dir que estava prohibida l’entrada de bicicletes i patinets. Li vaig demanar que em diguera en quin document estava aquesta norma i no va saber donar-me resposta. Em va dir que podia anar a les oficines de la Petxina de vuit a tres i demanar-ho. Aleshores li vaig demanar un full de reclamació per poder expressar la meua disconformitat i em va dir que no en tenia i que, novament, podia passar per les oficines en horari de matí.

Dos dies després vaig tornar a la Petxina i, com feia habitualment, vaig pujar la bicicleta plegada al primer pis. Al baixar, la persona de seguretat em va repetir que no podia pujar la bici. Em va dir que havia fet la consulta i que, efectivament, no podia pujar la bicicleta ni que fos plegada. De nou, li vaig demanar en quin document estava aquesta norma i no em va saber donar resposta. Jo, per la meva part, havia mirat la web de la Fundació Esportiva Municipal i m’havia descarregat el Reglament d’ús on no es diu, en cap moment, que no es puguen entrar bicicletes i patinets als edificis de la Petxina i així li ho vaig dir a la senyora de seguretat. 

És arbitrari i genera una indefensió absoluta el fet de que et prohibeixin accedir amb una bicicleta plegada a una sala on ho fas habitualment i que ni la persona de seguretat ni a la web es puga trobar la norma que ho impedeix. És una decisió que, a més a més d’arbitrària, no està basada en cap fonament tècnic raonable.

Després de tot això vaig entrar per registre una queixa on, bàsicament, sol·licitava que se’m digués (i facilités) en quin reglament de la Petxina (o municipal) s’especificava la prohibició d’accedir amb una bicicleta plegada o patinet als edificis i en el cas de que aquest existís, sol·licitava que els aparcabicis actuals s’adequaren als recomanats en tots els manuals de disseny. Jo no tindria cap inconvenient en deixar la bicicleta uns minuts a fora de l’edifici si els aparcabicis existents estigueren en bones condicions i foren els recomanats en totes les guies d’aparcament de bicicletes. L’aparcament actual existent està en molt mal estat de conservació i és del tipus de roda, quan el que es recomana és el de tipus U-Invertida.

Tipologia i estat actual de conservació de l'aparcabicis

Fa uns dies vaig rebre la resposta a la meva entrada per registre i és una clara mostra de com, des de l’Ajuntament de València, és fa el possible per posar pals a la promoció dels modes de transport més sostenibles. I més encara tenint en compte que estem parlat d’un equipament públic i esportiu!

L’escrit de resposta, redactat per l’OMD Fundació Esportiva Municipal, comença dient que “no existeix actualment una norma que prohibeixi específicament l’accés amb bicicleta a qualsevol tipus d’edifici municipal” tot i que continua argumentant que si es remeten a una sèrie de textos legals on es parla de l’estacionament de bicicletes “es justifica que no resulta obligatori el permetre l’accés a l’interior de l’edifici amb bicicletes i VMP”. Algun jurista a la sala per interpretar això?

A quins documents legals fan referència? I aquí comença la part divertida del text, perquè copien els textos relatius a l’estacionament de bicicletes presents a la Llei de Mobilitat de la Comunitat Valenciana (llei 6/2011), a la Guia Verda, a la LOTUP (DL 1/2021) i a l’Ordenança de Mobilitat municipal, sense valorar si la mateixa Petxina compleix amb la normativa que indiquen. Valorem-ho:

De la Llei de mobilitat Llei de mobilitat de la CV fan referència a:

Apartat 7 de l’article 8. Els sòls per a edificis industrials, terciaris i d'equipaments de nova construcció que no estiguin urbanitzats a l'entrada en vigor d'aquesta Llei destinaran el 10 % de la superfície reservada d'aparcament públic i privat establerta a la llei de ordenació del territori, urbanisme i paisatge a estacionament segur de bicicletes. Aquestes places se situaran properes als principals accessos dels immobles, al nivell de la via pública o planta baixa dels edificis. Aquest article no aplica a la Petxina perquè el complex Esportiu i cultural es va inaugurar el 2003, abans que s’aprovés la llei de mobilitat, que és de l’any 2011.

Apartat 8 de l’article 8. Els equipaments existents, com a centres escolars i universitaris, centres hospitalaris, esportius, culturals, comercials i de lleure i altres punts generadors de demandes importants de mobilitat adoptaran les mesures necessàries per impulsar l'ús de la bicicleta, tant mitjançant el desenvolupament d'accessos i estacionaments adequats, com mitjançant accions internes formatives i difusores que resultin convenients. Aquest aplica i queda clar que  a la Petxina no s’està complint. No s’estan adoptant les mesures necessàries per impulsar l’ús de la bicicleta perquè els estacionament no son els adequats (no son els que recomanen les diferents guies) i no s’estan fent accions formatives ni difusores per potenciar l’ús de la bici. De fet, l’aparcbicis està amagat i només el trobés després de buscar una bona estona. No està senyalitzat enlloc.

Apartat 9 de l’article 8. Els edificis existents destinats a serveis públics es dotaran de suficients estacionaments per a bicicletes, llevat que resulti impossible donada la configuració o ubicació de l'edifici on se situïn, d'acord amb allò que reglamentàriament s’estableixi. En aquest cas, i llevat de que patrimoni o cultura impedeixi posar aparcabicis en un edifici històric (cosa que dubto perquè hi ha instal·lats carregadors elèctrics per a vehicles municipals) tampoc es compleix a la Petxina, on només hi ha una oferta de 15 aparcabicis de roda.

La Guia Verda és un document amb una clara vocació pràctica de suport als òrgans de contractació i de gestió dels contractes del sector públic de la Generalitat Valenciana, amb la finalitat que s'hi incorporen criteris mediambientals. La fitxa A-10 a la que fa referència l’escrit de resposta de la Fundació Esportiva municipal porta per títol espais per estacionar bicicletes i VMP i té per objectiu fomentar l'ús de les bicicletes i els VMP en els edificis de nova construcció i els edificis existents. Per fer-ho, el mateix escrit de resposta remarca que els equipaments hauran de disposar, almenys, d’una plaça per cada 10 d'usuaris o fracció. Així mateix, s'haurà de preveure espai per a la seua possible ampliació en almenys un 25%. A la Petxina hi ha, actualment, 15 places per aparcar bicicletes, un número clarament inferior al recomanat en la Guia, i per tant, un altre punt que s’està incomplint. La fitxa que esmenten també acaba descrivint com ha de ser l’estacionament de bicicletes: Les places, de dimensions mínimes iguals a 0,70 m d'amplària per 2,00 m de profunditat, hauran de situar-se sobre el sòl i disposar de suports per a l'amarrament segur i efectiu, preferentment del tipus en «U» invertida. Com ja he esmentat, els aparcaments existents no compleixen amb aquests estàndards al ser de tipus roda.

De la LOTUP fan referència a l’Annex IV, que parla dels estàndards urbanístics. Concretament esmenten l’apartat 4.4, el 5.3 i el 5.4, els quals defineixen les necessitats d’estacionament de vehicles privats (cotxes) segons l’ús siga residencial, terciari o industrial. No entenc per què posen aquests articles aquí quan fan referència, clarament, a estàndards d’estacionament de vehicles privats motoritzats. Estem parlant de bicicletes, no de cotxes!

Finalment, el text de contestació acaba copiant dos articles de l’Ordenança de mobilitat de València. Per un costat l’Article 36. Estacionament de bicicletes, que diu que “Les bicicletes s'han d’estacionar preferentment en els espais específicament condicionats per a eixa finalitat, dotats de dispositiu aparcabicis. Si no hi ha aparcaments lliures en un radi de 50 m: a) Les bicicletes podran ser amarrades o estacionades al costat d'elements del mobiliari urbà durant un termini que en cap cas podrà superar les 72 hores en el mateix lloc, i sempre que amb això no es realitze cap mal a l'element, no es veja alterada la seua funció, ni s'entorpisca el trànsit per als vianants ni la circulació de vehicles. En cap cas es podran subjectar les bicicletes als arbres” i “l’Article 46 Estacionament i retirada de VMP”. No acabe d’entendre si posant aquests article m’estan dient que si no m’agrada l’aparcament de bicis actual puc aparcar al mobiliari urbà que trobe a la Petxina. De veritat, no entenc la relació entre aquests articles i el meu escrit de queixa.

Després d’aquest despropòsit de copy&paste d’articles normatius la majoria dels quals, o no compleix la pròpia Petxina o no venen al cas, conclouen el que ja he esmentat a l’inici, que “es justifica que no resulta obligatori el permetre l’accés a l’interior de l’edifici amb bicicletes i VMP”. A més a més, tot i que hem vist que la dotació d’aparcabicis existent a la Petxina és inferior a la que demana la llei, s’atreveixen a dir que l’edifici disposa de places d’aparcament i que, tot i que seria recomanable que aquestes fossin U-Invertides, els de tipus roda son viables.

En qualsevol cas, tots aquests articles que presenten parlen dels requeriments mínims d’estacionament de bicicletes (que no compleixen) i no de si es pot entrar o no en bicicleta a un edifici públic. De fet, es basen en uns mínims legals d’estacionaments de bicicleta que no compleixen per justificar que no tenen l’obligació de deixar-me entrar amb la bicicleta plegada dins dels edificis de la Petxina.

Es a dir, reconeixes que no hi ha normativa que prohibeixi l’accés amb bicicletes plegades a l’edifici, fas referència a una normativa que parla de mínims d’estacionament de bicicletes en equipaments públics que no compleixes i, finalment, em dius que no resulta obligatori el permetre l’accés a l’interior de l’edifici amb bicicletes perquè ja hi ha suficient estacionament a fora. Impressionant!

Em vaig a pensar aquests dies si els contesto educadament, però crec que entraríem en un bucle de registre – resposta sense fi. I això és el més preocupant, la poca predisposició de l’administració pública en promoure i facilitar l’accés i l’estacionament de patinets i bicicletes en condicions dignes als equipaments públics. Avui parle de la Petxina, però passa també als hospitals públics (heu provat d’aparcar la bici al Pesset per exemple?), als centres de Salut... Seria ben fàcil transformar la Petxina, un centre esportiu i cultural de primer ordre, en un referent en aparcament de bicis. Però sembla que és més fàcil mirar cap a un altre lloc i seguir posant pals a les rodes.

divendres, 26 d’abril del 2024

El lawfare contra Pedro Sánchez

 

L’any 2018, després de l’assassinat a Rio de Janeiro de la regidora municipal Marielle Franco, el diputat brasiler Jean Wyllys va renunciar i es va exiliar del Brasil. Deia que amb l’arribada de Bolsonaro, les amenaces i atacs contra la comunitat LGTB s’havien multiplicat i que ell, ni se sentia ni volia ser un heroi.  

Aquesta decisió, que es pot entendre perfectament, va generar un rum rum als carrers de Brasil i, sobretot, entre la comunitat LGTB. La reflexió que es feia la gent era: Si en Jean Wyllys, que és un Diputat Federal, no se sent segur i marxa del país, què farem la comunitat LGTB de base? Hi havia un sentiment contradictori. S’entenia la decisió, però alhora se sentien abandonats per aquell que podia donar-los un cop de mà des de les institucions.

El cas de Pedro Sánchez, mantenint les distàncies perquè aquí, de moment, no s’està assassinant a ningú, m’ha recordat aquest episodi del Brasil. És possible que, a Europa, a partir d’un cas clar lawfare un president d’Estat dimiteixi? Quines estructures judicials i quina premsa tenim que permeten això? Quins mecanisme judicials estan fallant per tal de poder diferenciar una denuncia amb fonaments d’una amb intencions clares de perjudicar a un oponent polític? Com podem tornar a creure amb la justícia? Aquesta és la política què volem? Crec que ara es parlarà molt de la decisió de Pedro Sánchez, però això no resoldrà el problema de base. O comencem a veure als polítics d’altres colors com adversaris polítics i no com a enemics, o caminarem un sender de tenebres cap a un final poc esperançador. I la premsa i la judicatura, també haurien de fer una reflexió seriosa en aquest sentit.

Si el proper dilluns 29 d’abril, en Pedro Sánchez dimiteix, enviarà el missatge de que ha posat per davant la família a la seva carrera professional. Alguns ho entendrem, però també pensarem que si un President cau per això, què faran els demès càrrecs polítics que estan per sota i més desprotegits? Ja ha caigut Mónica Oltra. Qui més ha de caure? No seria això legitimar el lawfare com a arma política? Només importa el fi, no els mitjans.

Per un altre costat, la lectura que farà la dreta serà que, si dimiteix, és perquè amaga alguna cosa. Hauran vençut i s’hauran carregat al President. Veient la trajectòria política de Pedro Sánchez (és un supervivent), no crec que vagi a dimitir. Aquest 5 dies haurien de servir a tothom per a parar, frenar i reflexionar sobre el que realment és important del cas. Com aconseguir que la justícia no sigui un instrument per a fer caure a l’enemic polític.

Dilluns resoldrem l’enigma

dilluns, 25 de març del 2024

La policia local i l'incompliment de deures respecte a l'ordenança de mobilitat

 


Tradicionalment, a la ciutat de València, la indisciplina en l’estacionament és omnipresent. Doble fila en molts carrers, caos absolut en les portes de les escoles, sobretot concertades, en hores d’entrada i eixida i vehicles aparcats nit i dia en espais senyalitzats com de vianants. Impunitat absoluta per part dels conductors, que saben que la probabilitat de que la policia local els multi és pràcticament nul·la.

Els perjudicats, com sempre, som la massa silenciosa i invisible que conformem els vianants, aquest grup heterogeni de persones que representem gairebé el 50% dels desplaçaments diaris que es fan a la ciutat. I tot i aquest pes, tot i la tradició mediterrània de caminar, som ignorats sistemàticament per les administracions públiques i desprotegits per la policia local, tot i tenir les lleis i les ordenances del nostre costat. Estem parlant de seguretat viària, d’accessibilitat, de salut pública... però res d’això importa quan enfront tenim la gran deïtat urbana del segle XX.

L’ordenança de mobilitat de València, en els seus articles 74 i 77, regula perfectament les parades i l’estacionament, especificant que no es pot parar ni estacionar en doble fila, en tots aquells llocs en els quals ho prohibeixi la senyalització existent (zones de vianants, per exemple) o en el voral, entre d’altres.

El fet que la policia local no garanteixi el compliment d’aquests articles de l‘ordenança de manera generalitzada i continuada en el temps, s’assembla molt a la prevaricació (del llatí varicar, "torçar-se") un delicte que consisteix en que una autoritat, jutge o un altre servidor públic dicti una resolució arbitrària en un assumpte administratiu o judicial sabent que aquesta resolució és injusta i contrària a la llei. El fet que la policia local no faci complir l’ordenança de mobilitat no es podria considerar prevaricació si no es pot demostrar que hi ha una resolució o ordre que ho dicta. I, evidentment, no crec que aquest extrem es pugui demostrar, tot i que el dia a dia ens mostra que, “de facto”, aquest acord o resolució existeix.  

Ara bé, de la mateixa manera que crec que seria complicat demostrar que la policia està prevaricant al no fer complir l’ordenança de mobilitat, estic convençut que seria fàcil culpar-los d’incompliment dels seus deures. La legislació penal estableix que “serà reprimit amb pena d'inhabilitació d'un a quatre anys, el funcionari públic que il·legalment ometi, refusi fer o retardi algun acte propi de la seva funció. Igual pena s'ha d'imposar al funcionari públic que il·lícitament no s'abstingui, s'inhibeixi o s'excusi de fer un tràmit, assumpte o procediment que està obligat a fer”. En aquest sentit, si la policia local és la responsable de vetllar pel compliment de l’ordenança de mobilitat i aquesta, sistemàticament, és vulnerada per milers de conductors diàriament, podem estar d’acord que no està complint amb els seus deures. I si no compleix amb els seus deures perquè té una ordre superior per a no fer-ho, aleshores estan prevaricant.

Cada vegada estic més convençut que per a reivindicar els nostres drets, ja no ens val amb entrades per registre. Hauríem de començar a explorar, més sovint, el camí de la denuncia.



dimarts, 12 de març del 2024

El faig Pare i el pi Gros, per Millers i el barranc de Capatx


El 17 de febrer vam fer la ja tradicional caminada amb els amics pel Port. Un cap de setmana per retrobar-nos, desconnectar, menjar bé i caminar. Aquesta vegada teníem dues opcions damunt de la taula: La primera, fer el Barranc del carrer Ample i la segona, anar cap a la Vallcanera i visitar el faig Pare i el pi Gros. Finalment, i com la meteo deia que faria una mica de vent, vam optar pels boscos de la Vallcanera i deixar per un altre dia la caminada per les Rases del Maraco, sempre ventades.

Dissabte ens llevem d’hora i abans de les 9 deixem el cotxe a Millers. Ens comencem a activar pujant a Serrassoles, serpentejant per un bonic sender dins d’un bosc de pins i molts teixos. Hem pujat uns 300 metres i quan arribem al coll de Tres Pins, se’ns obre el paisatge. Prats verds, murs de pedra seca i runes de masos com a testimonis de temps pretèrits on la vida (quina vida?) era possible allà d’alt. Estem a 1.300 metres i a poc a poc perdem alçada caminant per una pista que, entre prats i antics bancals, ens durà a Casetes Velles, on hi ha quatre cases d’estiueig en bon estat i el refugi lliure del Mas del Frare. En un dels prats que hi ha al costat de les cases hi ha un pi solitari envoltat de grans blocs de pedra que serveixen de banc per fer un mos.

Continuem un parell minuts per la pista forestal en direcció a la Cova del Vidre (si seguíssim la pista ens duria a Mas de Barberans), fins arribar a la darrera casa que es troba en bon estat. La passem i al cap de pocs metres, al coll de l’Assucar, surt un camí a la dreta que ens durà cap a la bassa de la Mina. Caminem ara pel PR-82, per un tram preciós i planer que deixa enrere els prats i espais oberts de Casetes Velles per endinsar-se en un bosc frondós i ombrívol de pins i boixos, vigilats per sergents calcaris alts i vertiginosos. És el Karst característic del port, que en aquest indret culmina al cim del Catinell.

Després d'uns minuts caminant per aquest sender preciós, en un trencall deixem el PR-82 i seguim per la dreta. Seguim caminant per l’ombria i passem pel Mas de la Pataqueta, encarat al sud en un prat obert on agraïm una mica de sol. El matí ha començat boirós i fred però a mesura que avança el dia s’obre i gaudim d’un cel blau intens. Tot i això, a l‘ombra fa fred i no ens traiem el forro polar en tot el dia.  Poc després del mas, agafem una pista que segueix baixant a poc a poc. Ens creuem amb un cavall solitari i prim, possiblement un dels que hi ha sovint per Casetes Velles, que de nit busca cotes més baixes per resguardar-se del fred. Comencen a aparèixer els primers faigs, alts, prims, nuus de fulles i blancs. A cada pas en veiem més, de més alts i grans. Arribem a la pista de les Vallcaneres, seguim baixant i després de quatre revolts, en un petit racó ombrívol i aferrant-se amb les arrels a la pendent, trobem al faig Pare (1.090m.) , un exemplar majestuós, vell i arrugat. Aquest faig, declarat arbre monumental l’any 1992, té 25 metres d’alt i, diuen, que 250 anys. Així, es podria dir que és contemporani a la Revolta de les Quintes (1773-1774), el conflicte que va posar de manifest la voluntat i capacitat de resistència de la societat catalana contra la monarquia borbònica. I si algú ha resistit des d’aleshores, no hi ha cap mena de dubte que ha estat el faig Pare.

El faig Pare

Fem un mos asseguts a les arrels del faig i seguim la pista cap avall. En pocs minuts, quan la pista fa un fort revolt cap a la dreta, surt un sender que ens durà a la font del Retaule, seca al febrer. Seguim el sender (que ens duria fins a la pista de la Fou que baixa fins a l’embassament d’Ulldecona) i al cap de 4-5 minuts el deixem per agafar un senderol que en forta pujada ens deixarà als peus del Pi Gros (1.050m.). Si el Pi Gros ja és monumental, imagineu-vos com es percep arribant des de baix. És impressionant. El Pi Gros, és una de les pinasses (pi negral, Pinus nigra) vives més grosses de Catalunya i de l’Estat. Té 33 metres d’alçària i 4,60 m de volt de canó a 1,30 m de terra. El vam poder abraçar entre tres, tocant-nos tant sols les puntetes dels dits. Se li calcula una edat d’uns 500 anys, i sembla que fou respectat pels aprofitaments forestals al llarg dels temps perquè ha estat fita entre propietats. Jo feia molts anys que no el visitava i em va sobtar veure uns cables d’acer subjectant-lo. Es veu que a finals del 2005 es va detectar una escletxa al tronc i després d’estudiar-ho detalladament, la solució per salvar-lo ha estat subjectar-lo amb aquests cables d’acer (més info aquí). 500 anys.... possiblement, quan Cristòfor Colom trepitjava per primera vegada Amèrica, o quan Miquel Àngel enllestia l’estàtua del David, començava a créixer, en un racó d’una Catalunya que no arribava als 500.000 habitants, un petit pi que faria història.

El pi Gros

Després de fer un glop i un mos als peus del pi Gros, tornem a la pista i seguim baixant fins al trencall amb la pista del barranc de la Carrasca (1.010m.), que ens pujarà de nou cap a la carena que recorre el GR-7, ben a prop del refugi del mas del Frare. La pujada és ben agradable. La font de la Carrasca raja abundant i quan som gairebé a dalt, els prats que hi ha son una delícia. Quan trobem el GR-7 (1.230m.) i als nostres peus veiem la forta baixada cap al barranc de Capatx, parem a dinar. Fa bon dia, ens toca el sol i fem un intent de migdia.

El barranc de Capatx vist des del GR-7

Des d’aquí, podríem seguir el GR-7 fins al refugi lliure del Mas del Frare i tornar al cotxe per Tres Pins, però tenim ganes de fer quilòmetres i descobrir senders nous, així que recorrem uns metres el GR-7 en direcció a la Font Ferrera fins que trobem un sender que a mà dreta, es deixa caure cap al barranc de Capatx. En forta pendent i en pocs minuts, som al fons de la vall (950m.) i trobem el sender que connecta la pista forestal del teix amb Casetes Velles. Seguim aquest sender cap avall, cap a l’esquerra, i recorrem de baixada tot el barranc de Capatx. Aquí la vegetació ja és més mediterrània. Estem més baixos i caminem per la cara sud. Carrasques, alzines, romaní, pins.... Així fins que arribem a la pista. Ara, tant sols ens queden 30-40 minuts d’esgotadora pista (per on transcorre el GR-8) fins arribar de nou a Millers.

Contents per la caminada!

Un cop a casa, una cervesa, un bon sopar i uns bons vins. I l’endemà, per estirar les cames, la via ferrata de Penyaflor.

Magnífica i més que recomanable caminada. 21 km i 7 hores 15 minuts.

En aquest enllaç de Mapy podeu veure la ruta que ens va servir de mapa per anar orientant-nos: https://mapy.cz/s/kegucorupu

dilluns, 22 de gener del 2024

El millor Pla de Mobilitat és un bon Pla General d’Ordenació Urbana

 

Turianova. Imatge de la promotora, AQ Acentor

En Brent Toderian tuitejava fa poc que “the best transportation plan is a great land-use plan” que, traduït a les nostres latituds podria ser: el millor Pla de Mobilitat és un bon Pla General d’Ordenació Urbana.  I per extensió, a un bon Pla d’Acció Territorial. I té tota la raó del món. Moltes vegades, tinc la sensació que els que ens dediquem a planificar la mobilitat urbana som com bombers, que una vegada s'ha provocat l'incendi, ens criden per apagar-lo.

Per què en la nostra societat actual dediquem molts més recursos a curar que a prevenir? La despesa pública en prevenció i salut pública en relació amb la despesa corrent total en salut és de l'1,5%, cosa que revela l'escassa prioritat que se li dona a la prevenció. Quants milions d’euros ens estalviaríem si planifiquéssim el territori amb una visó més transversal, tenint en compte el medi ambient, la mobilitat i la salut pública? Per què, ben entrats ja al segle XXI, planifiquem i aprovem actuacions urbanes que només tenen sentit perquè existeix el cotxe?

En un post anterior parlava de la necessitat de modificar els ratis d’estacionament per a nous desenvolupaments, però es que ens cal anar més enllà. Turianova podria ser un gran exemple d’això que intento explicar. 2.300 habitatges nous i poca cosa més. Sense transport públic (la EMT encara no dona servei al barri), però en fase de construcció han ampliat el pont cap a la Ronda Sud i han fet els accessos corresponents a la V-30. Tot pensat per al cotxe. I segur que té el seu pla de mobilitat (per llei l’ha de tenir), però es queda en paper mullat, en un document sense pes jurídic. I podríem anar més enllà. L’Ajuntament disposa de més de 40.000m2 per equipaments... la gent ja hi està vivint però els equipaments encara se’ls espera. De manual, com be explicava en el seu brillant “La España de las piscinas” en Jorge Dioni López. I tot això durant la segona dècada del S. XXI, promogut per governs progressistes. De veritat, necessitem urgentment explorar la manera de trencar aquestes inèrcies urbanístiques.

I una bona manera de fer-ho, retornant al que comentava en Brent Toderian, és disposant de bons plans d’ordenació territorial. I aquí, al País Valencià, sembla que això és una quimera. Redactar un Pla General d’Ordenació Urbana significa, per a qualsevol ajuntament, embarcar-se en un viatge farragós d’aproximadament 10 anys. I no només per als ajuntaments. A l’àrea metropolitana estàvem esperant l’aprovació del PATEVAL (Pla d’Acció Territorial Metropolità de València) i el PMOME (Pla de Mobilitat Metropolità de l’àrea de València) i tots dos, després de més de 7 anys de treballs, dormen el somni dels justos.

Tot indica, que seguirem treballant de bombers....