Els Frares i el Recingle Alt, a la Serrella

 

Els Frares, vistos venint de Quatretondeta

Mig any després de descobrir la Serrella, tornem a caminar per aquest petit paratge, poc visitat i preciós. Si al juny vam pujar al Pla de la Casa des de Fageca i ens vam acostar al forat d’Àfrica, ara hem visitat els Frares i el cim del Recingle Alt (1.359msnm.), sortint de Quatretondeta (El Comtat).

Matinem i a quarts de set sortim de València per, a les 8 del matí, deixar el cotxe a l’aparcament de la pista que ens durà cap a la font de l’Espinal (o dels Frares). La pista, serpentejant, va guanyant alçada lentament i en pocs minuts arribem a la majestuosa carrasca de la Tia Sofia, un Quercus ilex de 250 anys declarat arbre singular i d’interès local. Aquí, girem a l’esquerra i continuem per pista guanyant alçada fins a la Font de l’Espinal on, ara ja per sender, enfilem directament cap a la Serrella. En pocs minuts arribem a un trencall on hi ha un cartell explicatiu de la geomorfologia dels Frares. Girem a la dreta i ens acostem als Frares, que els tenim a tocar.

Ara, el sender transcorre paral·lel a la paret calcaria que tenim a mà esquerra, sense guanyar ni perdre alçada. Caminem per un sender que travessa les pedreres que, a poc a poc, s’han anat formant al llarg dels milers d’anys d’erosió i processos càrstics que han modelat aquest paisatge tant característic, aquestes agulles calcaries de fins a 50 metres que ara resisteixen altes i verticals. (una  mica de geomorfologia dels Frares).

Apropanat-nos als Frares

Quan estem a l’alçada de la Cova Foradada, deixem el sender i enfilem cap amunt per una pendent forta. En pocs minuts som sota l’arc gegant de calcari, en un ambient prou impressionant. Grimpem una mica per creuar l’arc i tornem a grimpar una mica cap a la dreta per sortir de la cova Foradada. S’obre davant nostre una vista magnífica de desenes de frares, aguantant-se delicadament sota les pedreres. El sender, ara, segueix sense guanyar ni perdre alçada, vorejant alguns dels frares. Al cap de poc minuts, enfilem cap a l’esquerra, cap a la Serrella, en forta pujada. Seguim fites i traces de sender, fem alguna grimpada senzilla i, finalment, deixem enrere el paisatge rocós per entrar al bosc de la Serrella, un paisatge menys agrest, més amable.

Travessant les pedreres dels Frares

Trobem una pista i la seguim cap a la dreta (sud-oest) durant un quilòmetre aproximadament. Després d’una hora i mitja de pedres i tarteres s’agraeix un caminar suau enmig d’un bosc. El fet de caminar tranquil·lament ens permet posar l’ull sobre algun fredolic. Seguim la pista en direcció al cim i, només poc abans d’arribar-hi, enfilem un sender marcat per unes cordes que, en qüestió de minuts, ens deixa al cim del Recingle Alt (o cim de la Serrella). Les vistes son espectaculars. Distingim el Benicadell i el Montcabrer cap al nord nord-oest, l’Aitana al sud, a tocar i cap a l’est el Bèrnia, amb el seu esperó desafiant. Més lluny, cap al sud-oest, veiem el que suposem que deu ser la Serra del Maigmó. La caseta forestal de fusta que hi ha al cim ens serveix de recer del vent fred. Fem un mos, les fotos de rigor i seguim el camí.

Al cim del Recingle Alt o la Serrella

La baixada la fem, primer, resseguint els camí anterior fins a un trencall on deixem la pista que ens duria de nou cap als Frares i n’agafem una que ens dur cap al sud. La deixem per agafar un sender que en forta baixada ens deixa a una bassa d’aigua de prevenció d’incendis. Aquí, per no fer pista, pugem per un sender cap a la carena que travessa la Serrella de sud-oest a nord-est, de la roca del Comptador al Forat d’Àfrica. Seguim el sender cap al nord-est, caminat sempre pel costat nord de la carena, per sender ombrívol i boscós. Arribem al desviament que ens portaria al Forat d’Àfrica, que divisem a tocar, i baixem cap al trencall principal de la serra, aquell que et permetria enfilar cap al Pla de la Casa o baixar cap a la Font Roja, Fageca o Quatretondeta. Nosaltres baixem cap a la Font Roja i allà, enlloc d’agafar el sender que vam caminar al juny cap a Fageca, agafem el sender que després de la Font surt cap a l’esquerra, sense perdre alçada. A poc a poc va virant cap al oest i a través d’unes pedreres i d’unes boniques vistes del Comtat, ens porta al trencall del matí, on vam girar a la dreta cap als Frares. Ara, tant sols ens queda recorre el tram caminat aquest matí fins al cotxe.

De nou, caminada per un indret preciós.

Temps total: 4 hores 30 minuts

El Bèrnia, al fons, des de la Serrella

El vianant, de Ray Bradbury (1951)

 

The pedestrian, de Joseph Mugnaini

Fa poc vaig rellegir-me la novel·la gràfica “Fahrenheit 451” de Tim Hamilton, basada en el llibre que Ray Bradbury va escriure l’any 1953. En la primera trobada que tenen Montag i Clarisse, aquesta li explica al bomber que el seu tiet i la seva mare son estranys perquè es queden xarrant i, afegeix: “És com ser un vianant, però més estrany”. Després li explica que, una vegada, van detenir al seu tiet per vianant.

Farenheit 451. Novel·la gràfica de Tim Hamilton

El pròleg de la novel·la gràfica és del propi Bradbury i explica que aquesta escena naix d’un fet real, quan a ell i a un amic seu, després de sopar i mentre tornaven a casa caminant per Wilshire Boulevard, a Los Angeles, la policia els va parar per preguntar que estaven fent. Al respondre que simplement caminaven, el policia els va seguir interrogant “com si el simple fet de donar un passeig nocturn els apropés perillosament al límit de la llei”. Aquest episodi va donar lloc a un conte curt que en Bradbury va escriure l’any 1951, titulat "El vianant" (The Pedestrian) i, que tres anys més tard, va voler recuperar a l’inici del ja clàssic “Farenheit 451”.

El conte “El vianant” transcorre durant una nit freda de novembre de l’any 2053, en un barri de baixa densitat dels Estats Units. El protagonista, Leonard Mead, és un antic escriptor vingut a menys en una societat dominada per la televisió on, per tant, ningú compra llibres ni revistes. Des de fa deu anys, cada nit, surt a passejar pel barri un parell d’hores. Li agrada respirar l’aire, veure les cases, pensar què està fent la gent....coses que  ningú més fa, doncs viu en un món on tothom, després de treballar, es tanca a casa a veure la televisió. Al barri, les voreres han caigut en decadència perquè ningú les trepitja i per la nit, les avingudes estan buides i silencioses, mentre que durant el dia estan plenes de cotxes com escarabats corrent amunt i avall. Un món mecànic, de cotxes i televisors.

En una de les seves passejades habituals es troba amb l’únic cotxe de policia que hi ha a la ciutat. Si tothom és passa la nit mirant la televisió, no fan falta policies patrullant els carrers. L’interrogatori entre el cotxe autònom de policia i en Leonard Mead és la millor part del conte. L’autoritat no entén per què surt a caminar sense cap motiu. Caminar per plaer, quin personatge més estrany! A més a més no té televisió a casa i no està casat. El vehicle autònom de policia acaba detenint al pobre Mead per portar-lo al Centre Psiquiàtric d'Investigació sobre Tendències Regressives. El conte acaba amb el Mead assegut al darrera del cotxe policial, sol, dient  "Aquesta és casa meva", mentre assenyala una casa càlida i lluminosa amb tots els llums encesos, a diferència de totes les altres cases, il·luminades tant sols per la llum freda d’una televisió.

L’any 1951, deu anys abans de la publicació del “The Death and Life of Great American Cities” de la Jane Jacobs, en Bradbury ja imaginava una ciutat on els vianants desapareixien de l’espai públic, expulsats pels cotxes i per un individualisme passiu dominat per la televisió que els tancava a casa. No hem arribat encara al 2053, però no han faltat 100 anys per arribar a la distòpia que imaginava l’escriptor americà fa gairebé 75 anys. La seva distòpia imaginaria és avui la nostra realitat. Tot i que molts, estem intentant canviar-la.

The pedestrian

El vianant

El peatón

Descobrint la Rambla de Sellumbres

Aquest passat cap de setmana hem fet una excursió magnífica, una caminada d’aquelles que, facis quan la facis, sempre serà impressionant, però que si a més a més hi trobes condicions excepcionals, com ha estat el cas, la fa inoblidable.

Divendres, després de tres setmanes difícils a València, agafem el cotxe i ens encaminem cap a Cinctorres, a la comarca dels Ports. Necessitem airejar-nos, caminar, canviar, desconnectar de tres setmanes dures emocionalment. Ens allotgem a l’hotel El Faixero, on també sopem esplèndidament les dues nits.

L’endemà, esmorzem a quarts de nou, passem pel forn El Pou a comprar unes coques salades per dinar i conduïm fins a Portell de Morella, on deixem el cotxe i comencem a caminar. El nostre objectiu es recórrer la rambla de Sellumbres, de la qual en sabíem ben poca cosa.

Sortim de Portell seguint el PR-CV 408 en direcció nord, cap al mirador de la Roca Roja. Fem l’itinerari al revés de gairebé totes les ressenyes que llegim, bàsicament perquè el barranc de la Barcella ens sembla millor fer-lo de baixada que de pujada. Sigui com sigui, eixim de Portell, creuem el barranc de la Rosella saltant de pedra en pedra per no mullar-nos i ens endinsem en el món de la pedra seca. El sender que ens du de Portell al mirador de la Roca Roja és un sentit homenatge a tots aquells que fa segles es van dedicar a modelar el paisatge amb construccions de pedra seca: Serrades, corralisses, comptadors, les assolls, corrals, paredons, porteres, pous i, sobretot, casetes (construccions fetes únicament amb pedra, on la coberta es resol per mig d’una falsa volta) i les parets d’abancalament que ens recorden com de dur devia ser treballar al camp i del camp segles enrere. De veres, impressionant caminada per prendre consciència de per què, la pedra seca, està declarada patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la UNESCO.

Parets d'abancalament fetes amb pedra seca

Després de poc més d’una hora de caminada arribem al mirador de la Roca Roja on s’obre davant nostre (millor dit, baix nostre) unes vistes de la Rambla de Sellumbres majestuoses. Els meandres del barranc serpentegen entre grans murs de roca i frondosos boscos, buscant una pendent suau que el meni, primer al Bergantes i després a l’Ebre. Vistes esplèndides de la caminada que tenim pel davant!

La Rambla de Sellumbres des del mirador de la Roca Roja

Tornem al PR- CV 408 i comencem la baixada del barranc de la Barcella, possiblement un dels pocs passos que comuniquen la part alta de la Roca Roja amb la Rambla de Sellumbres. El barranc de la Barcella és un congost estret i boscós, humit... i és clar, al novembre hi trobem bolets. Al principi del barranc, en els trams més boscos, ens despistem buscant rovellons i fredolics i només el saber que ens queda un camí llarg per davant, ens fa tornar a caminar decidits cap avall. Abans d’arribar a la rambla de Sellumbres el sender es fa més pronunciat i rocós.

Descens pel barranc de la Barcella

Arribem al llit de la Rambla i les vistes de les penyes de la Roca Roja son espectaculars. Estem dins d’una rambla immensa, envoltada de boscos de pi roig i rocallams calcaris gegantins. I la rambla dur aigua, molta aigua. Remuntem la rambla de Sellumbres per la pista que transcorre paral·lela al curs de l’aigua, acompanyats per un paisatge de tardor idíl·lic, amb els pollancres encara grocs i la remor de l’aigua corrent ràpida al nostre costat. La pista va serpentejant paral·lela a la rambla, a vegades pel marge dret i a vegades per l’esquerra. Quan no hi ha aigua, que sol ser gairebé sempre, no hi ha problema, és una rambla de pedres que es creua sense dificultat, però ara ens trobem amb dos pams d’aigua i la necessitat, si volem continuar, de descalçar-nos per poder creuar i mantenir les botes eixutes. Així que ens traiem les botes i mitjons, ens arromanguem els pantalons fins als genolls i creuem la rambla, un 16 de novembre, sucant els peus. L’aigua està freda i els còdols ens fan mal als peus, però creuem sense problemes. L’aigua no ens arriba als genolls i com serpenteja suau per una llera ample, no porta una corrent perillosa. Seguim caminat i descalçant-nos sempre que la pista creua la llera de la rambla. El paisatge és preciós, amb l’aigua corrent i fent tolls màgics, envoltats de colors ocres dels arbres que encara no han perdut les fulles. No ens trobem a ningú en tot el dia. I la pista s’acaba, i per allà on transcorre el sender, ara corre l’aigua freda de les pluges de novembre. Si normalment s’avança per la llera de la rambla, ara busquem camí pels marges, pels boscos del voltant (i seguim recollint algun rovelló). Quan l’aigua transcorre per algun meandre i el bosc dona pas a un mur de roca calcària descomunal, ens descalcem de nou i creuem a l’altre costat. Arribem a la Roca del Corb, un espai on per veure el cel, cal mirar molt molt amunt. Seguim caminant ara per la dreta ara per l’esquerra de la rambla, creuant el curs de l’aigua 10 o 12 vegades.

Creuant la rambla a l'alçada de la Roca del Corb

La nostra idea era completar tot el PR-CV 408, però un quilòmetre després de la Roca del Corb, trobem el trencall del SL- CC 134 que ens portarà de nou cap a Portell de Morella. Dubtem si seguir o pujar ja cap a Portell. Son gairebé les tres de la tarda, fins ara ha estat divertir sucar els peus, però comencem a estar cansats i el sol cau ràpidament. A més a més, la rambla s’estreny en un parell de punts que tenim per davant i una cosa és sucar els peus i l’altre no poder passar. Juguem la carta de la prudència i agafem el sender que, amb unes zigues zagues, guanya alçada ràpidament per treure’ns de la rambla de Sellumbres. Un voltor ens regala un vol damunt nostre i el veiem posar-se en un esperó proper. En un revolt i sobre unes pedres amb unes grans vistes del camí recorregut, parem a fer un mos. Les coques de pernil i tomàquet i les d’albergínia i formatge de cabra del forn del Pou de Cinctorres posen el punt i final a una caminada que recordarem. Després del tiberi, seguim el sender vint minuts més i, a través d’una lleugera pujada en paral·lel al barranc de la Rosella, arribem de nou a Portell de Morella.

Colors de tardor a la rambla de Sellumbres

Ruta seguida (wikiloc, no és meva)

L'escriptura o la vida, de Jorge Semprún

 

“L'escriptura o la vida" (l’original en francès “L'écriture ou la Vie”) és una obra autobiogràfica de Jorge Semprún que reflexiona sobre la seva experiència com a presoner en el camp de concentració nazi de Buchenwald i la seva vida posterior com a escriptor. Semprún explora la relació entre l'escriptura i l'experiència del patiment i com, en contra del que es pot pensar, escriure sobre aquestes vivències just després de ser alliberat el conduïa de nou cap a la mort. Per això l’escriptura o la vida, perquè ell, l’any 45, va escollir la vida i no va ser fins anys després que va poder començar a escriure sobre les seves vivències a Buchenwald.

A través de “L’escriptura o la vida” Semprún aborda temes com la memòria, la culpa o la barbàrie perpetuada pels homes als camps de concentració i extermini nazis, però el llibre, d’un pes intel·lectual majúscul, és molt més que tot això, es un viatge a través de la segona meitat del segle XX. Dividit en tres clares parts, la primera descriu la supervivència a Buchenwald i el retorn a Paris després de l’alliberament del camp per part de l’exèrcit americà. Aquí es descriu l’horror absolut, la maldat suprema, l’arrel del mal (radikal böse) però també totes les contradiccions que ha de superar un cop es troba alliberat (aparegut, segons ell, ja que de la mort no és sobreviu).

El segon capítol narra els intents d’escriure poc després de retornar a Paris. Té malsons, passeja molt, té llargues converses amb amics, llegeix, però li és impossible posar sobre paper l’experiència viscuda. Ho amaga al fons de la seva ànima, no ho explica a les noves amistats... ha escollit la vida enlloc de l’escriptura.

El tercer i últim capítol, comença el dia de la mort de Primo Levi, l’any 1987. És la retrobada amb l’escriptura quaranta anys després d’aparèixer de nou a la vida. És tanca un cercle, de mort i vida, que s’escenifica quan en Semprún retorna al camp de Buchenwald l’any 1992 per gravar un documental de la televisió alemanya. Torna a la vida, a l’escriptura i, l’any 1995, publica “L'escriptura o la vida”.

Després d’aquesta lectura i veient com va el món, trobo d’una amnèsia col·lectiva galopant que estiguem en una situació on, l’extrema dreta puja de nou amb força. Dimarts vinent, d’aquí tant sols una setmana, pot tornar a ser President dels EEUU un personatge que diu, públicament, que li agradaria tindre generals com els que tenia Hitler. I la llista de personatges així cada vegada és més llarga i cada vegada estan en llocs de poder més importants i visibles. Israel està exterminant el poble palestí (trobo increïble que els jueus, que van patir l’Holocaust, estiguin fent el mateix amb els palestins) i al costat de casa, tenim una guerra que ja fa dos anys que mata i que sembla que estan esperant a veure que passa als EEUU per decidir com acaba. Si es que interessa que acabi. Res no pinta bé, la dinàmica és cap a unes tenebres que ens poden retornar a uns escenaris com els que descriu en Semprún a l’inici del llibre. Ens tocarà preguntar-nos de nou el mateix que es preguntava en Primo Levy: És això un home? Per què no tenim memòria? Han passat només vuitanta anys, és això el temps necessari per oblidar? Fa 20 anys vaig estar a Mathaussen, i us asseguro que l’horror no es pot oblidar. Què hem fet malament com a societat per oblidar això?

Potser, hem deixat de llegir llibres tant cabdals com el de Jorge Semprún.

L'escritura o la vida, de Jorge Semprún. Editorial Tusquets, 1995

El Montcabrer, des de la Font del Cirer

Hem començat el curs caminadors, i després de fer una volta pel barranc del Chorrico (Tous) i cavalcar les Agulles de Santa Àgueda (Benicàssim), el passat cap de setmana vam dirigir-nos cap a la serra de Mariola, territori fronterer entre Alacant i València.

Vam allotjar-nos al càmping Mariola (Bocairent), en un petit bungalow però més que suficient per a passar dues nits tots quatre. Dissabte, com el temps no era massa bo, vam dedicar-lo a fer turisme de ciutat. Vam anar al Museu Valencià del Joguet d’Ibi i vam dinar a Alcoi, a La Pericana, un restaurant d’allò més recomanable.

I diumenge, ja amb un matí assolellat, a caminar. Vam conduir 10 minuts fins a la Font del Mas del Arbre (Font del Cirer), on hem d’aparcar el cotxe. A partir d’aquí, seguim la pista forestal que a poc a poc va guanyant alçada, sempre envoltats de pins, alzines i alguns esbarzers que encara conservaven les últimes mores. Son uns bon minuts per entrar en calor. En 45 minuts arribem al Mas de la Foia Ampla, on deixem la pista i seguim, uns minuts, el GR-7. Aquest, dona la volta al Montcabrer i baixa fins Alcoi. Nosaltres, agafem un desviament a la dreta i enfilem un sender que puja directe al cim del Montcabrer. Passem, en uns altres 45 minuts, dels 950 metres de la Foia Ampla als 1.390 del cim. Pujada bonica, constant i sempre divisant l’objectiu, el Montcabrer.

Sender cap al cim del Montcabrer

A mitja pujada comencen a avançar-nos corredors. Coincidim amb la "Pujada al Montcabrer", que anualment organitza el Centre Excursionista d’Alcoi. Que hi farem. Gaudim de l’ambient festiu de la cursa i les energies se’ns encomanen. Pugem com un coet i en poc més d’una hora i mitja som al cim del Montcabrer, sostre de la Serra de Mariola i tercer cim més alt de la província d’Alacant després de l’Aitana i el Puigcampana. Be, en qualsevol cas i el que realment importa, es que les vistes son magnífiques. El Benicadell a tocar, el Comtat i la Vall d’Albaida, la serra d’Aitana....Un mirador espectacular enfilat en un esperó calcari que per la seva vessant nord-est, cau vertiginosament unes quantes desenes de metres.

Foto de família al cim del Montcabrer

Després de compartir cim amb els corredors que passaven fugaçment pel punt geodèsic, comencem la baixada. Compartim uns metres el sender amb els corredors, però ràpidament dividim els nostres camins. Ells segueixen el GR-7 cap Alcoi i nosaltres girem a l’esquerra per agafar el mateix GR-7 (i PR-CV 37), però cap a les caves de Mariola. Passem per sota l’esperó del cim i arribem, després d’una agradable caminada, a la Cava Gran, possiblement un dels millors i més ben conservats pous de neu que queden al país. Una meravella, de veritat.

La Cava Gran (Agres), amb el Montcabrer al fons

De la Cava Gran seguim la pista fins a la Cava del Buitre, més petita però perfectament conservada, amb el sostre complet. Paga la pena desviar-se dos minuts del camí per visitar-la. Seguim una pista forestal, ara en forta baixada, fins una mica abans del Mas de la Foia Ampla. Tanquem la volta circular que hem fet i, ara, tant sols ens queda desfer la pista ja coneguda fins a la Font del Cirer.

Bonica caminada per fer el Montcabrer i conèixer les Caves de la Serra de Mariola.

Temps total (amb descansos). 4 hores i 15 minuts.

Han mort les Zones de Baixes Emissions?

 

Fa just un any, escrivia que les ZBE han estat una oportunitat perduda pera les nostres ciutats. El pas dels mesos i les sentències judicials que anat apareixent només han fet que corroborar el que pensava. Però, estan mortes? O segueixen sent una oportunitat perduda?

Les ZBE s’implantaran perquè ens hem gastat una milionada en tecnologia (València, per exemple, 11 milions per a les 247 càmeres necessàries per gestionar-la) i perquè hi ha una llei que obliga, però estaran molt lluny d’assolir l’objectiu per a la qual van ser pensades. ZBE sense denuncies, ZBE amb llistes blanques cada vegada més llargues, ZBE amb milers d’excepcions i un llarg  etcétera complicarà la gestió i reduirà al mínim l’impacte que tindran sobre el trànsit i la millora de la qualitat de l’aire, que era l’objectiu que és perseguia.

La majoria d’Ajuntaments de més de 50.000 habitants es van trobar, de la nit al dia, amb una llei que complir i cap explicació política o tècnica més enllà de la publicació d’algunes guies. El desconcert era tal que, 19 mesos després de la publicació de la Llei 7/2021, de 20 de maig, de canvi climàtic i transició energètica que obligava a implantar les ZBE, el govern va publicar el Reial Decret 1052/2022, de 27 de desembre, pel qual es regulen les ZBE.

L’annex 1 d’aquest RD estableix el contingut mínim que ha de tenir un projecte de ZBE. Entre d’altres, demana una anàlisi de la naturalesa i origen de la contaminació al municipi, anàlisis jurídics, una memòria econòmica o una anàlisi d'impacte social, de gènere i de discapacitat, amb un èmfasi especial cap als grups socials més vulnerables. Traieu de l’equació Barcelona, Madrid, València, Sevilla, Saragossa i alguna altra ciutat gran. Imagineu-vos qualsevol altre ajuntament obligat a implantar una ZBE sense interès en fer-ho i sense recursos materials i humans per tirar-ho endavant. La bola es va fent gran. Passen els anys i de les 149 ZBE que deurien estar en funcionament a Espanya, tant sols 23 son una realitat al setembre del 2024. I, ja, amb matisos. Els ajuntaments no tenen dades de contaminació atmosfèrica, no poden plantejar-se objectius de millora, tenen dubtes de com delimitar la ZBE (la zona de vianants del centre serveix?), de com restringir i regular l’accés sense enrabiar a veïns i comerciants.... Liciten els estudis que reclama el RD amb contractes menors. Menys de 15.000 euros. Evidentment, amb aquests pressupostos els estudis som com son. Les memòries econòmiques flaquegen i els estudis jurídics son copy&paste. Qui subcontracta a un equip jurídic amb aquest pressupost? Un còctel perfecte per a que la dreta i els que estan més enllà, denuncien la ZBE i el jutge cotxista de torn els doni la raó. Si Barcelona i Madrid (i altres ciutats) no han parat de tenir reversos judicials, que creieu que estan pensant la resta de ciutats més petites?

Tot això, tot aquest procés d’implantar una ZBE, que a més a més s’ha demostrat poc eficient per reduir el número de cotxes que circulen per les nostres ciutats, quedarà en res. Hem intentat matar mosques a canonades i, al cap i a la fi, hem creat un producte per renovar el parc de vehicles que ha enfadat a gairebé tothom: Ajuntaments, veïns i comerciants.

Si l’objectiu d’una ZBE era “contribuir a millorar la qualitat de l'aire i mitigar el canvi climàtic, resultant en una millora de la salut de la ciutadania i la qualitat de vida urbana, impulsant una mobilitat més sostenible i inclusiva amb menor impacte en la qualitat del medi ambient sonor, fomentant la mobilitat activa i la recuperació de l’espai públic i promovent la millora de la seguretat viària i la pacificació del trànsit”, de veritat no hi havia res millor que una ZBE?

Vistes les dificultats tècniques i jurídiques, crec que per assolir els objectius que es marcava el RD, hi ha vies molt més efectives que la creació d’una ZBE. Però, com tot en la mobilitat, és complex. El problema de la mobilitat no té una solució única i màgica. La suma de desenes, potser centenes de petites i grans actuacions serà l’únic que ens permetrà avançar cap a la ciutat desitjada. La ZBE va col·lar perquè era una actuació clarament definida. El manà que tot ho solucionaria, però que en tant sols tres anys s’ha vist del tot desbordada per la realitat.

Davant una justícia que emet sentències clarament cotxistes, a l’administració pública que realment vulgui transformà la ciutat, tant sols li quedarà la decisió d’on posa el voral. Es a dir, disseny urbà. Crear espais més amables, més justos i més equitatius. Podem començar pels entorns escolars, centres de salut, equipaments públics com biblioteques, centres de gent gran, etc. Amb la transformació física de la ciutat, es limita l’accés en cotxe i es potencien els modes de mobilitat actius. I aquestes actuacions, son més transformadores que qualsevol ZBE. Amb els 11 milions que s’ha gastat València, es podrien crear 18 places de barri com la que s’ha fet a Santa Mónica. Només per posar un exemple.

I davant el problema metropolità, tant sols hi ha un camí. Més i millor transport públic. No més barat. I restriccions al cotxe. És realment curiós que es pretengui implantar una ZBE a València abans que regular l’estacionament. A la capital del Túria, encara ara, és possible estacionar de forma gratuïta a la majoria dels seus barris. Crear zones de residents a tota València, com tenen la majoria de ciutats espanyoles i europees i com pretenia fer l’anterior govern municipal, hauria de ser el primer pas lògic. I estic convençut que l’impacte en la reducció del trànsit i la qualitat de l’aire seria més gran que la que es produirà amb la ZBE. I després, quan tinguem l’estacionament regulat, el següent pas, tal i com estan fent gran part de les ciutats del món, és el peatge urbà. Aquest és el camí.

Les ZBE, tal i com s’han interpretat, ens serviran de ben poc. No les donarem per mortes perquè, per llei, s’hauran d’implantar i possiblement alguna ciutat ho faci amb una voluntat real de canvi, però quan avaluem els resultats de les mateixes (i el RD obliga a fer-ne seguiment), aquests seran desastrosos en relació a la inversió realitzada. Haurem tirat els diners a les escombraries, es a dir, hem apuntat on no tocava o millor dit, com no tocava.

Els arbres no ens deixen veure el bosc. A vegades perdem la perspectiva de l’assumpte i cal no oblidar-ho mai: El disseny urbà, el transport públic i la gestió del vehicle privat son les tres línies de treball per aconseguir una millora de la mobilitat urbana a les nostres ciutats.

 

Una setmana al Parc Natural Regional de l’Alt Llenguadoc

 

Aquest estiu, després de passar uns dies entre Narbona i Colliure (departaments de l’Aude i Pirineus Orientals respectivament, a la Regió d’Occitània) vam dirigir-nos cap al Parc Natural Regional de l’Alt Llenguadoc. Situat a cavall dels departaments d’Aveyron, Hérault i Tarn, als primers contraforts del Massís central francès, aquest espai protegit des de l’any 1973 compta amb una superfície de 2.600 km² i una població propera als 90.000 habitants. Anàvem una mica a l’aventura, no teníem referències de ningú que hagués estat per aquestes terres, però ens va semblar una bona opció per combinar ciutats mitjanes, platja i una mica de muntanya sense haver de fer grans tirades de cotxe. I ha estat tot un encert!

El parc és prou gran i vam decidir allotjar-nos a la part sud, la zona més propera del lloc d’on veníem (Narbona). Com sempre que anem a França, vam buscar un càmping municipal i aquesta vegada vam anar a parar al Camping Les Claps, proper al llogarret de Tarrasac, al municipi de Mons la Trivalle. És un càmping senzill, però els serveis estan nets, les parcel·les tenen ombra, enlloc de piscina tenen una gran zona de bany al riu Orb i tenen un restaurant més que digne. I, a més a més, és un magnífic punt de partida per a les activitats que es poden fer al parc natural, que n’hi ha moltes i per a tots els gustos. Ens hi vam estar una setmana i vam visitar poblets petits carregats d’història, vam caminar gorges, vam pedalejar per la via verda i vam llençar-nos en canoa per les aigües mogudes del riu Orb. La nostra activitat es va centrar en la part sud del parc, la que pertany al departament d’Hérault. Amb una alçada mitjana relativament baixa (200 metres) els dies d’agost foren calorosos, però a l’ombra dels boscos o de les cases velles dels pobles s’estava bé i a la nit, les temperatures baixaven i podíem dormir be, que és una de les poques coses irrenunciables de les vacances. 

El primer dia, per situar-nos, vam decidir visitar els poblets que hi ha situats al llarg del riu Le Jaur, un afluent de l’Orb. Olargues, el primer que vam visitar, ens va encisar. Municipi petit i costerut, té una història complexa i un patrimoni que paga la pena visitar. Fundat pels romans, per Olargues hi van passar també els visigots i, a l’edat mitjana, s’hi va construir el castell. Simó de Montfort, que va encapçalar la croada albigesa contra els senyors feudals occitans que donaven protecció als càtars, va assetjar el municipi el 1.210. A Olargues cal visitar les restes del Castell, pujar per les escales de la Commanderiee, que connecten el carrer de la plaça amb l’església de Saint Laurent, travessar el Pont del Diable (S. XI) i deixar-se portar pels carrerons del poble, amunt i avall. És divertit, també, recórrer a peu uns metres de la via verda fins al Pont “tipus Eiffel”. I per dinar, us recomano l’Hotel Bar Restaurant Laissac-Speiser. Terrassa magnífica i bon menjar!

Pont del Diable a Olargues

D’Olargues ens vam encaminar fins a Minerva, conegut poblet on en Simó de Monfort va passar a foc a un grup de 150 perfectes càtars després d’assetjar el municipi durant un mes. Minerva s’alça bonica damunt d’una petita península rocosa sobre les gorgues formades pels rius Cesse i Le Brian. Vam poder recórrer els dos carrers del poble, visitar el petit museu arqueològic i paleontològic i caminar els dos ponts naturals que ha format el riu Cesse (impressionant formació geològica).

Pont natural a Minerva

De tornada al càmping per sopar, vam parar a Mons, el municipi que tenim més proper. No té molt per visitar, però vam descobrir un bon bar on fer-nos alguna cervesa freda i una limonade, i vam adonar-nos que l’únic supermercat que teníem a mà era la petita epicerie del poble. El supermercat més gran de la contornada està a Saint-Pons-de-Thomières, a 30 minuts en cotxe.

Un cop situats, vam dedicar els següents dos dies a caminar. El primer dia vam recórrer les Gorgues d’Héric, les més conegudes del parc. L’entorn és prou espectacular, doncs el riu transcorre encaixonat entre fortes pendents i roques de gneis, formant-se gorgues boniques aptes per al bany. Vam matinar una mica i a quarts de deu començàvem a caminar. En poc més de 90 minuts i seguint una pista encimentada, vam arribar al poble abandonat d’Héric on tant sols hi ha obert, a l’estiu, un petit bar on prendre’s alguna beguda freda. Després de caminar per les restes del poble, vam emprendre la baixada, parant a dinar i a descansar en una bonica gorja. El paisatge ens va agradar, però caminar per una pista no és molt bonic...i, sobretot, si ho comparem amb la caminada del dia següent a les gorges de Colombières. Aquí, hi ha un sender que travessa les gorgues per dalt, camí natural per a poder passar d’un costat a l’altre. A Colmbières, la vall és molt més estreta, i les parets cauen pràcticament verticals fins a l’aigua blava de les gorges. Les roques de gneis també es barregen entre castanyers i alzines, tot i que no tenen l’espectacularitat d’Héric. És, igualment, una gran escola d’escalada i, de fet, vam veure més gent escalant a Colombières que a Héric. Nosaltres vam seguir el sender que recorre el llit del riu, saltant de pedra en pedra, de gorja en gorja. Als 5 minuts de caminar ja veiem gúbies d’aigua clara on prendre el bany però vam seguir riu amunt, a vegades grimpant grans blocs de roca, fins que al cap de 45 minuts vam trobar una gorja idíl·lica on passar el dia. Vam estar-nos allà 5-6 hores, llegint, prenent el sol, menjant mores, caminant pels voltants i nedant... sols, completament sols un calorós dia d’agost. Ha sigut el més emblant al paradís que ens hem trobat aquest estiu. Per a que us feu una idea de com de tranquil està tot això a l’estiu, un vespre vam tornar al punt d’inici de les gorges, on hi ha una petita “Guinguette” anomenada Le p'tit creux, on pots sopar unes bones amanides, pizzes i hamburgueses en un entorn agradable. Vam sopar tots quatre i a l’hora de pagar ens van dir que no podíem pagar amb targeta, que no tenien cobertura. Tranquil·lament, ens van dir que tornéssim a l’endemà, que a Lemalou hi ha el caixer més proper i que quan tinguéssim un moment, passéssim a pagar. Així ho vam fer. No sé si aquest tracte el trobaríem a la nostra abarrotada mediterrània.

Gorges de Colmbières

Gorges d'Héric

Després de dos dies de caminar, vam començar amb els esports. El divendres vam llogar unes bicis a Mons i vam recórrer la via verda Pass a Païs, el tram central de la Véloccitanie que connecta Bédarieux (Hérault) à Mazamet (Tarn). Nosaltres vam pedalejar un matí a través dels boscos, ponts i túnels que connecten Mons la Trivalle amb el poble termal de Lamalou-les-Bains (25 Km. anar i tornar). A Lamalou ens vam fer un cafè i vam visitar l’església romànica de Saint-Pierre de Rhèdes, amb el seu espectacular cementeri ple de mausoleus. Cada vegada ens agrada més recórrer vies verdes i és, segurament, una activitat que farem més sovint. Ara, tant sols hem fet un tastet de la Véloccitanie però ja la tenim a la llista i, per davant, més de 200 km d’aventures i grans possibilitats.

Via verda Pass a Païs (Véloccitanie)

Per acabar la nostra setmana al Parc Natural Regional de l’Alt Llenguadoc, vam llogar unes canoes i ens vam llençar Orb avall, de Colombières sur l’Orb a Tarrasac (5 km, 1,5 hores aprox.). Anàvem de dos en dos i sense tenir molta pràctica, ens deixaren una armilla salvavides, un casc, un bidó estanc i la canoa. I avall, sense cap informació addicional. A l’aventura. L’Espe i l’Aniol fluïen damunt de l’aigua tranquil·la i lliscaven elegantment pels ràpids. La Neus i jo encallàvem en tots i cada un dels ràpids, però remant fort i fins i tot baixant de la canoa per arrossegar-la, avançàvem. A l’últim ràpid abans d’arribar a port, vam bolcar. Ens vam donar un bon cop a les cames però la cosa no va anar més enllà d’un bon ensurt i, finalment, sans i estalvis vam arribar a Tarrasac. 

Una gran descoberta que us recomano visitar, caminar, pedalejar i gaudir!

El paper transformador de la futura avinguda Garcia Lorca

El canal ferroviari d’accés a València, amb la futura estació central i el túnel passant és, possiblement, una de les actuacions que més impacte tindrà en la millora de la mobilitat metropolitana. Però no tant sols és un projecte de mobilitat. És un projecte de reordenació i regeneració urbana. El soterrament de les vies ferroviàries permetrà, per fi, eliminar la barrera històrica que han suposat les vies, i apropar barris que han viscut d’esquena uns dels altres tot i estar a tocar.  En un futur proper, anar de La Creu Coberta o l’Hort de Senabre a Malilla serà un agradable passeig.

El flux sud – nord, que actualment es fa exclusivament a través del servei ferroviari en superfície (Rodalies, mitja i llarga distància, inclosa l’alta velocitat), passarà a fer-se pel canal d’accés. Jo veig el potencial d’aquesta actuació en la millora de la permeabilitat transversal a les actuals vies però, en canvi, el debat que s’ha generat a la ciutat gira sobre què fer damunt d’aquest eix, la futura Avinguda Garcia Lorca.

Al meu entendre, tal i com va proposar el Govern del  Rialto amb la regidoria de mobilitat al capdavant, el més obvi és crear un eix verd al llarg de l’avinguda Garcia Lorca. La lògica és prou senzilla. Si actualment no circulen vehicles de nord a sud i les directrius actuals de mobilitat ens empenyen a reduir l’accés de vehicles privats motoritzats a les ciutats, quin sentit té crear un eix viari nou d’entre 4 i 6 carrils de circulació? Funcionalment, cap. Si el trànsit de la ciutat funciona sense que entrin cotxes per aquest eix, quin sentit té, al 2024, crear una altra avinguda potent d’entrada a la ciutat? La pregunta a fer és clara: Si ara no passen cotxes, perquè volem que en passin en un futur?

Crear una avinguda Garcia Lorca verda, que permeti una mobilitat no motoritzada, activa, tindria un potencial transformador immens. I l’accés als habitatges (actuals i futurs), la distribució urbana i les emergències, estan més que garantits a través del carrer Sant Vicent Màrtir a un costat i el carrer de Malilla a l’altre.

I el que a mi m’interessa o crec que té major potencial transformador és la permeabilitat transversal. Ara, per anar a peu o en bicicleta de la Creu Coberta a Malilla (o per extensió, del sud-oest de la ciutat al sud-est) o passes per la infernal passarel·la de vianants damunt de les vies a l’alçada del carrer Amparo Iturbi o has d’anar a buscar el pas inferior de la Gran Via. La futura avinguda Garcia Lorca eliminarà la barrera històrica entre barris i obrirà la porta a una transformació que, ben treballada, modificarà el mapa mental que tenim de la ciutat.

Del carrer Xàtiva a la Ronda Sud, per on circula el ferrocarril en superfície, hi ha pràcticament 2,5 Km. i tant sols dos punts entremitjos on poder creuar les vies. L’àmbit d’actuació de l’avinguda Garcia Lorca (entre el Parc Central i la Ronda Sud), té una longitud d’un kilòmetre i tant sols un pas possible (la passarel·la d’Amparo Iturbi).

Aquesta configuració no tant sols ha condicionat la mobilitat a peu. Si mireu el mapa de línies de l’EMT, no hi ha a la ciutat un espai amb tanta baixa cobertura com el que ens ocupa (bé, si, Turianova, que ni ix al mapa). La permeabilitat ha de ser també per al transport públic i caldrà analitzar quina o quines línies poden connectar Malilla amb la Creu Coberta o l’Hort de Senabre sense haver de passar per la Ronda Sud o per Giorgieta.

I amb la infraestructura ciclista igual. Caldrà aprofitar l’oportunitat que ens donarà l’avinguda Garcia Lorca per crear connexions transversals, tal i com apuntava el Pla Director de la Bicicletat aprovat l’any 2023 per l’Ajuntament de València.

En fi, crec les propostes transformadores haurien de girar entorn a com aprofitem la possibilitat que ens dona la futura avinguda Garcia Lorca per millorar les connexions transversal a peu, en bicicleta i transport públic més que en si deixem circular cotxes al llarg de l’avinguda, que és un debat del segle passat.

“Un día

los caballos vivirán en las tabernas

y las hormigas furiosas

atacarán los cielos amarillos que se refugian en los ojos de las vacas”.

Ciudad sin sueño, de Federico García Lorca

Calexico. Americana i cúmbia per enderrocar fronteres

 

Els Calexico és una altra d’aquestes bandes a la qual arribo tard. Si, segurament, als de Tucson (Arizona) hagués estan fantàstic veure’ls a l’inici dels 2000, però que hi farem, les coses van com van i la primera vegada que els he vist ha estat aquest dimecres de juliol a la Rambleta.

Amb gairebé 30 anys de carrera i 10 àlbums d’estudi a les esquenes els Calexico, liderats per Joey Burns (veu i guitarra) i John Convertino (bateria), han aconseguit crear un so personal dins de l’indie rock i l’americana. Rock de frontera en podríem dir, un so que ens transporta a aquell territori fronterer, desèrtic i conflictiu entre Mèxic i els Estats Units que els Calexico coneixen tan be. Originaris de Tucson, però formats a Califòrnia, s’han mogut sempre propers a la frontera i, potser per això, el nom del grup l’han manllevat d’un petit poble americà fronterer amb Mexicali. I les fronteres, tot i que molts s’encaboten a posar-hi concertines i alts murs, són permeables i, igual que la gent, la cultura i la música també transiten d’un costat a l’altre d’aquestes línies polítiques. Aquesta porositat fronterera és la que ha permès als Calexico acostar-se, aquests darrers anys, a la cúmbia, transitant de forma natural de l’americana cap als sons més caribenys. Amb naturalitat, com la vida mateixa.

A les 22:30 s’apagaven els llums d’una Rambleta plena per donar la benvinguda, per primera vegada a la ciutat de València, als Calexico. Escenari ple per fer cabre a la formació actual que acompanya a en Burns i Convertino, una colla de multi instrumentistes que semblen passar-s’ho la mar de bé damunt de l’escenari, tots allà juntets:  Jacob Valenzuela (trompeta, xilòfon), Martin Wenk (trompeta, acordió, pedal steel guitar, teclats), Sergio Mendoza (teclats, baix, acordió) i Brian López (guitarra i baix).

El Mirador, Cumbia del Polvo i Then you might see, del darrer treball (El Mirador, 2022) obren la nit a ritme de cúmbia i Sunken waltz enceta la celebració del recent 30è aniversari del celebrat Feast of wire (2003). Encadenen Quattro, Black Heart, Pepita, Not even Stevie Nicks, Close behind i Across the wire. Quan acaba aquesta tanda ja hi ha sectors del públic d’empeus. I quan portem una hora gaudint de debò, bé el regal de la nit. Per cantar Flores i Tamales, del The thread that keep us (2008), conviden a l’escenari a en Jairo Zabala (Depedro) músic habitual dels Calexico a final de la primera dècada dels 2000. En Jairo es suma a la festa el que queda de concert, animant al públic, cantant i tocant la guitarra. 

A cada cançó hi ha canvis d’instruments, de cantants, de posicions, els Calexico semblen un combo fent una jam session en un bar de Tijuana. Se’ls veu contents i nosaltres ens ho estem passant pipa. Amb Cumbia de donde (de donde eres, a donde vas...) tanquen la nit. Ovació i els bisos de rigor. El primer, Algo tiene que estar mal, una cançó dels amics Alejandro y María, uns peruans residents a València que van girar amb els Calexico fa uns anys i a qui conviden a pujar a l’escenari. Ja no cap ni una agulla dalt de l’escenari. El segon bis és la versió de California dreamin dels The Mamas & the Papas que els Calexico i el propi Brian López han enregistrat per a la pel·lícula A Million Miles away (2023). I per tancar, Güero Canelo, fent un medley amb Desaparecido de Manu Chao i El cuarto de Tula dels Buenavista Social Club.

Gran nit d'americana, rock, cúmbia i el que faci falta per enderrocar murs. Una nit per celebrar els dos costats de qualsevol frontera!

The Jayhawks a la Rambleta: Un concert d'autoafirmació

 

Després d’un mes on la premsa ha anat plena de ressenyes de concerts majúsculs com els de Taylor Swift o Bruce Springsteen i en un escenari global on cada vegada l’auto-tune permet amagar les carències de molts, anar a La Rambleta a veure als The Jayhawks és, si no un acte de rebel·lia, si un d’autoafirmació de que, malgrat tot, ens agrada el country rock, ens agrada gaudir d’una bona banda i ens agrada el petit format molt més que els grans estadis i festivals.

Els The Jayhawks fa ja 40 anys que passegen el seu country rock pel món i per casa nostra ja han passat set vegades des d’aquell primer concert a la sala Roxy de l’any 2001. És a dir, és una banda que s’ha prodigat sovint pel nostre territori però jo, com em passa sovint, arribo tard a gairebé tot i als de Minnesota els vaig descobrir farà tant sols 3 o 4 anys, no gaire més. I tot i que no els he escolat de seguit com he fet amb altres bandes, la potent secció rítmica i les cuidades harmonies vocals de Gary Louris i Mark Olson t’embolcallen en una atmosfera agradable. Els The Jayhawks són un refugi perfecte per amagar-te del món sorollós, ràpid i estressant que ens ha tocat viure.

Així que amb moltes ganes d’escoltar-los vam enfilar cap a la Rambleta un calorós dilluns de mitjans de juny. Aforament gairebé ple per donar la benvinguda a uns The Jayhawks que acabaven la gira espanyola de cinc concerts a València després de passejar-se, entre d’altres, pel BBK de Bilbao o Las Noches del Botánico de Madrid. Festa fi de gira a una Rambleta plena de gent de certa edat a les espatlles que minuts abans de començar el concert i, possiblement, mentre exercia el difícil paper de telonera la Meghan Maike, buscava sense sort pel barri de Sant Marcel·lí un bar decent on fer-se un entrepà.

Quan passaven cinc minuts de les 21:30 en Gary Louris, Marc Perlman, Karen Grotberg i Tim O'Reagan van arrancar el concert amb “I’m gona make you love me” de l’àlbum Smile (2000). Va sonar tant malament que els músics se’n van tornar cap a dins i els tècnics van canviar quatre cables i un dels pedals d’en Gary Louris. Després d’aquest incident, van tornar a la càrrega amb “The man who loved life” (Sound of lies, 1997) i ja no van parar durant una hora i mitja ben justa. Bon so finalment a la Rambleta, com gairebé sempre.

20 temes entre els quals no van faltar “Angelyne” o “Save it for a rainy day” del Rainy day music (2003), “Waiting for the sun” del Hollywood Town Hall (1992) o la clàssica “Blue” del Tomorrow the Green Grass (1995), possiblement els tres àlbums més reeixits de la banda de Minneapolis en aquests gairebé 40 anys de carrera i 11 àlbums d’estudi. En Gary Louris alternava la guitarra elèctrica i l'acústica però, en general, el concert va tenir un punt molt més elèctric del que m'esperava. Qui ha dit que l'americana no té punyents solos de guitarra elèctrica?

Tot i que el concert va ser curt, hi va haver temps per alguna versió, com “We'll Sweep Out the Ashes in the Morning” de Gram Parson per recordar quan la banda la va cantar amb l’Emmylou Harris farà un parell d’anys al Canadà o la gran “Bad Time” de Grand Funk Railroad. Per tancar la nit, “Until You Came Along” de la superbanda Golden Smog, de la qual formen part els propis Gary Louris i Marc Perlman i per la que transita, de tant en tant, el mateix Jeff Tweedy (Wilco). Tot queda a casa.

Pàgina web:

https://www.jayhawksofficial.com/

Set list del concert a la Rambleta 

https://www.setlist.fm/setlist/the-jayhawks/2024/la-rambleta-valencia-spain-43579b83.html

La Serrella. Circular des de Fageca, passant pel Pla de la Casa i el Forat d'Àfrica

Ahir dissabte vaig decobrir la Serrella, una petita serra amagada entre el Comtat i la Marina Baixa, als peus de la qual veuen passar el temps els pocs habitants de Quatretondeta, Fageca, Famorca, Confrides i Benasau. I la Serrella, crec que és especialment desconeguda (o poc visitada) perquè està lluny de València i Alacant i des d’ambdues ciutats, tens cims més alts i coneguts més a prop. En fi, un altre tresor dels molts que amaga l’interior feréstec d’Alacant.

Hem matinat i a les 8 del matí deixàvem el cotxe al poliesportiu de Fageca, amb la intenció d’enfilar el barranc del Moro cap al Pla de la Casa. En poc menys d’hora i mitja passem dels 750m. de Fageca als 1.385 del cim del Pla de la casa, que juntament amb la Mallada del Llop i la Serrella, són els tres cims principals de la serra.

El barranc del Moro és una pujada constant, bonica perquè una vegada passada la font del Cuquero tens a la dreta una impressionant paret de roca calcària. A mi m’ha recordat, lleugerament, a la pujada al Benicadell pel Regall. Una vegada arribem a l’enllaç que mantenint l’alçada ens duria cap al Forat d’Àfrica, virem a la dreta fins al Pla de la Casa. Son pocs minuts de pujada forta, però quan arribes al Pla de la Casa, l’indret és meravellós. És un petit pla, amb una antiga nevera i el contrafort calcari que conforma el cim del Pla de la Casa, al qual pugem fent servir les mans en l’últim tram.

El Pla de la Casa amb la nevera

Des del cim veiem la mar i el Penyal d’Ifac, el Castell de Guadalest, la Serra d’Aitana, el Benicadell i la Serra de Mariola, amb el Montabrer i als seus peus Cocentaina i Alcoi. Cap a l’est veiem clarament el sender que ens duria cap a la Mallada del Llop i cap a l’oest, el camí que recorrerem cap al forat d’Àfrica. Fem les fotos de rigor i baixem a visitar la nevera i el Pla de la Casa, on alguns diuen que les nits màgiques de primavera, aterren els extraterrestres.

El cim del Pla de la Casa

Travessem aquest petit i bonic pla i després d’una baixada forta arribem a un trencall. Enfilem cap a la carena que tenim a tocar, canviem de vessant i veiem el divertit forat d’Àfrica, un capritxós forat en una paret calcària que ens recorda al continent africà. Grimpem una mica per poder travessar el forat i, a l’altre costat i amagats a l’ombra, esmorzem.

De camí al Forat d'Àfrica

Al cap d’una estona, desfem el camí fins al trencall i comencem a baixar cap a la font Roja, a la que arribem després de pocs minuts. Obrim l’aixeta i ens refresquem la cara. Son les onze del matí i la calor comença a ser forta. Però estem ja de baixada cap a Fageca. A la font Roja deixem a l’esquerra el sender que ens portaria cap als Frares (queda pendent per a un altre dia) i n’agafem un que voreja cap a l’est, primer en lleugera pujada però després baixa suaument fins a Fageca. Abans d’arribar, agafem algunes cireres que han quedat oblidades en algun dels molts cireres del poble. Les cireres i la cervesa ben freda que ens fem al bar del poliesportiu municipal de Fageca, són les postres d’una bonica excursió.

Aquí el linklink de Wikiloc de l’excursió que hem fet (no és nostre).