 |
| The pedestrian, de Joseph Mugnaini |
Fa poc vaig rellegir-me la
novel·la gràfica “Fahrenheit 451” de Tim Hamilton, basada en el llibre
que Ray Bradbury va escriure l’any 1953. En la primera trobada que tenen Montag
i Clarisse, aquesta li explica al bomber que el seu tiet i la seva mare son
estranys perquè es queden xarrant i, afegeix: “És com ser un vianant, però més
estrany”. Després li explica que, una vegada, van detenir al seu tiet per
vianant.
 |
| Farenheit 451. Novel·la gràfica de Tim Hamilton |
El pròleg de la novel·la gràfica
és del propi Bradbury i explica que aquesta escena naix d’un fet real, quan a
ell i a un amic seu, després de sopar i mentre tornaven a casa caminant per Wilshire
Boulevard, a Los Angeles, la policia els va parar per preguntar que estaven
fent. Al respondre que simplement caminaven, el policia els va seguir
interrogant “com si el simple fet de donar un passeig nocturn els apropés
perillosament al límit de la llei”. Aquest episodi va donar lloc a un conte
curt que en Bradbury va escriure l’any 1951, titulat "El vianant" (The Pedestrian) i, que tres anys més tard, va voler recuperar a l’inici del ja clàssic “Farenheit
451”.
El conte “El vianant” transcorre durant
una nit freda de novembre de l’any 2053, en un barri de baixa densitat dels
Estats Units. El protagonista, Leonard Mead, és un antic escriptor vingut a
menys en una societat dominada per la televisió on, per tant, ningú compra
llibres ni revistes. Des de fa deu anys, cada nit, surt a passejar pel barri un
parell d’hores. Li agrada respirar l’aire, veure les cases, pensar què està
fent la gent....coses que ningú més fa,
doncs viu en un món on tothom, després de treballar, es tanca a casa a veure la
televisió. Al barri, les voreres han caigut en decadència perquè ningú les
trepitja i per la nit, les avingudes estan buides i silencioses, mentre que
durant el dia estan plenes de cotxes com escarabats corrent amunt i avall. Un
món mecànic, de cotxes i televisors.
En una de les seves passejades
habituals es troba amb l’únic cotxe de policia que hi ha a la ciutat. Si tothom
és passa la nit mirant la televisió, no fan falta policies patrullant els
carrers. L’interrogatori entre el cotxe autònom de policia i en Leonard Mead és
la millor part del conte. L’autoritat no entén per què surt a caminar sense cap
motiu. Caminar per plaer, quin personatge més estrany! A més a més no té televisió
a casa i no està casat. El vehicle autònom de policia acaba detenint al pobre
Mead per portar-lo al Centre Psiquiàtric d'Investigació sobre Tendències
Regressives. El conte acaba amb el Mead assegut al darrera del cotxe policial,
sol, dient "Aquesta és casa
meva", mentre assenyala una casa càlida i lluminosa amb tots els llums
encesos, a diferència de totes les altres cases, il·luminades tant sols per la
llum freda d’una televisió.
L’any 1951, deu anys abans de la
publicació del “The Death and Life of Great American Cities” de la Jane
Jacobs, en Bradbury ja imaginava una ciutat on els vianants desapareixien de l’espai
públic, expulsats pels cotxes i per un individualisme passiu dominat per la televisió
que els tancava a casa. No hem arribat encara al 2053, però no han faltat 100
anys per arribar a la distòpia que imaginava l’escriptor americà fa gairebé 75
anys. La seva distòpia imaginaria és avui la nostra realitat. Tot i que molts,
estem intentant canviar-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada