Aquestes vacances d’estiu les hem passat a l’Alta Garrotxa, un petit tresor
encara feréstec a mig camí entre els Pirineus i la Costa Brava. Hem muntat el
campament base al càmping la Soleia d’Oix i, des d’allà i al llarg de dues
setmanes, hem visitat Girona, Olot, Vic, Sant Joan de les Abadesses, Santa Pau,
Castellfollit de la Roca, Beget, hem anat un dia a la platja, hem gaudit d’una
nit de Circ a Besalú, de la Fageda d’en Jordà, que ens ha encisat i dels
volcans que ens han transportat a temps pretèrits. Però, sobretot, hem caminat els
senders solitaris de l’Alta Garrotxa. Alzines, pins i roures per protegir-nos
de la calor i desenes d’esglésies romàniques, masos i despoblats que ens han
parlat d’un territori amb una llarga història.
De totes les excursions que hem fet, i n’hem fet unes quantes, la que més
em va agradar va ser la travessa d’Oix a Sadernes, passant per Talaixà i Sant
Aniol d’Aguja. Una excursió d’un dia apta per fer amb família si no es vol fer
amb presses, que ens permet descobrir un tram de la vall d’Hortmoier, el coll
de Talaixà i tota la riera de Sant Aniol. Una meravella.
El Ferran i el Pas dels Liberals, des de la pista de la vall d'Hortmoier
Vam sortir d’Oix amb cotxe i vam remuntar la Vall d’Hortmoier fins una mica
abans del pont Trencat, allà on surt el trencall cap a Santa Maria d’Escales. A
les vuit aparcàvem el cotxe i començàvem a caminar, seguint la pista forestal
direcció a Sant Miquel d’Hortmoier. La pista s’enfila a poc a poc fins a
l’estret que es forma amb l’inici de la cresta del Ferran. Davant nostre veiem
el Grau d'Escales o “Pas dels Liberals”, d’es don van ser llançats al buit uns
liberals detinguts pels carlistes a finals del S. XIX. La pista davalla
suaument, canvia el paisatge, ara més ombrívol i en pocs minuts arribem a la
Palanca del Samsó. Deixem aquí la vall
d’Hortmoier, que si la continuéssim, en poc més de 30 minuts arribaríem a
l’església de Sant Miquel i als prats on hi ha els Roures del rei o
d’Hortmoier. Ho deixem per un altre dia. Ara toca enfilar-se cap a Talaixà.
Creuem el riu i seguim el GR-11, que serpentejant entre alzines, roures i
després pins, ens duu a Talaixà. La pujada és constant, tenim ombra i el sender
és clar tot i que de tant en tant apareix la indicació de La Menera (departament
francès) enlloc de Talaixà i ens crea alguna confusió, però el Ferran és un
magnífic punt de referència per seguir amunt i arribar al coll.
Pujant cap a Talaixà
Sant Martí de Talaixà
La darrera vegada que vam estar a Talaixà (2008, crec) el refugi estava mig
abandonat. Ara està arreglat, així com l’església de Sant Martí, que han refet
el sostre per a evitar un esfondrament. En asseiem sota els xiprers del costat
de l’església, fem un mos i un bon glop d’aigua mentre gaudim d’aquest coll
idíl·lic. De Talaixà comencem a baixar cap a la riera de Sant Aniol. Ens
dirigim a la Quera, des d’on seguirem fins a Sant Aniol a través del pas de la
Núvia. El despoblat de la Quera ens agrada molt. El caminem, traiem el nas a
les cases i església abandonades i comentem com de dura deuria ser la vida allà
dalt. Romanticismes, els justos.
Ara, enfilem cap al pas de la Núvia. Comença a fer calor i el sender té
algun tram sense ombra. Sense perdre alçada, voregem la muntanya fins a trobar
el Pas de la Núvia, un tram de sender estret on a la dreta tens el buit (i al
fons veus les gorgues blaves de la riera de Sant Aniol) i a l’esquerra una
paret de roca calcària on han fixat un passamà per si teniu vertigen. Gaudim de
les vistes i passem, tots quatre, sense cap problema. Un cop passat aquest
tram, el sender baixa fins a Sant Aniol d’Aguja. Ens refresquem a la font (i
“bategem” al nostre Aniol), omplim cantimplores i donem una ullada al refugi,
que l’associació Amics de Sant Aniol d’Aguja està recuperant (i ja deu faltar
ben poc per acabar). Després, ens acostem a l’església de Sant Aniol i comencem
la baixada cap a Sadernes.
El Salt de la Núvia 
La font de Sant Aniol d'Aguja
Fins ara ens hem trobat amb un petit grup d’escoltes que baixava de Talaixà
cap a Beget i amb una noia que pujava de Sant Aniol cap a Talaixà. Ningú més.
Tot el matí pràcticament sols. Ara, de Sant Aniol a Sadernes, el sender és ple
de gent. Els gorgs i la possibilitat de refrescar-se al riu és un atractiu
immens per als dies càlids d’agost. Per controlar i limitar l’accés a la riera
de Sant Aniol, l’aparcament de Sadernes està regulat i cal reserva plaça
prèviament a la web del Consorci de l’Alta Garrotxa.
Poc després de Sant Aniol trobem el nostre raconet i fem un primer bany. L’Aigua
freda és sanadora després d’unes hores de caminada. Seguim baixant i al cap de
trenta minuts parem a dinar en un gorg gran, on hi ha un grup de gent
banyant-se. Descansem a l’ombra, fem un entrepà i, novament, ens remullem al
riu. La Neus nada amunt i avall com una fada d’aigua i l’Aniol, tot i que no li
agrada molt l’aigua freda, també acaba capbussant-s’hi. A les quatre, ens posem
de nou en marxa cap a Sadernes. El sender és llarg i ens anem creuant amb grups
de gent que pugen cap a Sant Aniol o que s’estan banyant en algun gorg de la
riera. Com fa calor, parem a remullar les gorres i el cap en un gorg, i no sé
ben be com, l’Aniol hi cau de cap i aconsegueix, en una bassa de poc més de dos
pams, mullar-se de cap a peus.
Riera de Sant Aniol
Al final, deixem el sender i a través d’una pista forestal arribem al pont
de Valentí. Fins aquí hem caminat sota l’ombra del bosc, però a partir d’ara i
fins a Sadernes (30 minuts encara), el sol que ens cau al damunt és de
justícia. És la part més pesada del dia, però contents, arribem a les sis de la
tarda a Sadernes. Com l’excursió que hem fet no és circular, hem contactat amb
el Joan (taxista de Montagut) que ens porta de nou cap a Oix, on fem un bany a
la piscina, una bona dutxa i un més que merescut sopar al restaurant del
càmping.
PD. Una altra caminada bonica ha estat la volta que hem fet d’Oix fins a
Santa Maria d’Escales i d’allà, pel pas dels Liberals, fins a Sant Miquel
d’Hortmoier. La tornada a Oix, per la pista.
