Antigua Guatemala, Guatemala |
Forma part del mateix procés de gentrificació qui marxa
del seu barri perquè el llogater l’expulsa que qui marxa perquè venent o
llogant el seu pis obtindrà una renta major que li permetrà viure còmodament en
un altre lloc? El resultat és el mateix però els processos són comparables? Es
poden analitzar separadament? Són conseqüències d’un mateix problema? Les
solucions serveixen per als dos processos?
Aquesta setmana he
estat a Antigua Guatemala dins d’un projecte de planejament urbà del
Departament de Sacatepéquez i de la pròpia ciutat d’Antigua Guatemala, una
ciutat completament turística que es debat entre el creixement turístic o el
manteniment de les finques cafeteres. Molts guatemalencs estan venent o llogant
les seves cases colonials d’Antigua a estrangers a canvi de preus desorbitats
(1 milió de dòlars, per exemple). Agafen els diners i marxen a viure a Ciudad
Vieja o Jocatenango, a 5-20 minuts del centre d’Antigua. La gent està parlant
d’un procés de gentrificació, però aquí no hi ha expulsats, sinó autoexpulsats
per tal de guanyar molts diners. Els únics perjudicats són els joves, que quan
s’independitzen es veuen obligats a marxar als municipis del voltant al no
poder pagar el preu de compra o lloguer d’un habitatge a Antigua. Com passa a
molts altres llocs del món.
La descripció
teòrica del procés de gentrificació és ben clar: Es millora un barri, es
restauren els edificis o se’n construeixen de nous, augmenta el preu dels
habitatges i els antics residents de classe mitjana o baixes són expulsats pels
nous residents de classe mitjana o alta.
Actualment sembla
que tot procés de millora d’un barri s’associa a un procés de gentrificació i
ara que ha entrat en joc el turisme, molt més. Però els processos que es donen
són els mateixos? Es pot parlar, en tots els casos, de gentrificació? El
concepte gentrificació és anglosaxó (prové de l’anglès gentry "alta
burgesia”) i per tant, naix en una societat on el 63% dels habitatges són propietat
de qui els habita (UK i Estats Units). Alemanya és el país de la UE on aquests
percentatge és més baix (51%), sent la mitjana de la UE un 69%. A espanya
aquests percentatge és del 78%.
Aquests
percentatges són importants per entendre el fenomen d’expulsió dels residents
de classe baixa per nous residents de classes socials més pudents. La clau del
que vull comentar és el concepte d’expulsió. En barris on la propietat dels
habitatges per residents és més baixa, el lloguer guanya pes i per tant, és més
fàcil que es generi el procés d’expulsió dels llogaters degut a un augment del
preus dels habitatges. En canvi, en barris on la propietat està en mans dels
propis residents, és més difícil parlar d’expulsió. El procés de gentrificació
clàssic es donava en barris on la propietat del resident era baixa. Crec que el
fenomen global del turisme ha accentuant i diversificat els processos de
gentrificació, accelerant els processos de transformació urbana i creant la
figura de l’autoexpulsat. I això ha estat possible degut als alts i ràpids
rendiments econòmics generats pel turisme.
Un procés de
gentrificació que abans es podia allargar anys, (i per tant tenia un impacte
menor en la població autòctona) ara amb el turisme s’accelera. En el procés de
gentrificació clàssic el canvi era resident per resident, de diferents classes
socials, però eren residents i per tant, els negocis i comerços també canviaven
però seguien tenint un ús de servei al ciutadà. Ara amb el turisme, el canvi és
de residents per turistes i els comerços, que òbviament també canvien, ja no
són per a donar servei a residents, sinó a turistes: Restaurants, botigues d’artesania,
bars, discoteques.... On queda el comerç local? A Antigua ja és difícil trobar
un supermercat, una fleca o una fruiteria.
Així doncs, crec
que el turisme ha estat un catalitzador per transformar els usos i funcions
dels barris. I això sense control, sense protegir als residents, és un error.
En ciutats turístiques com Antigua Guatemala o Venècia el fenomen és extrem.
Als tallers que hem tingut aquesta setmana a Antigua Guatemala, la població es
preguntava per a qui serien els creixements urbans? Anem a créixer per a que
els turistes comprin o per als guatemalencs? I no ho veien malament, perquè una
gran part de la població ja viu del turisme...
És fonamental que
en les nostres ciutats, on la diversificació d’usos és més gran, planifiquem el
turisme controlant-lo i fent-li pagar les externalitats que genera. Tot un
repte per mantenir en vida els nostres barris.