dimarts, 28 de febrer del 2012

Parc Nacional Izta - Popo

Aquest cap de setmana que he passat a Mèxic he decidit, amb uns companys de feina, sortir del DF, escapar de la ciutat i pujar cap als volcans Popocatepl i Izta, a respirar aire pur i a tenir cert contacte amb la natura.
El Popocatepl, amb 5.458 metres i el Iztaccíhuatl amb 5.284, són el segon i el tercer pic més alt de Mèxic. El primer està actiu mentre que el segon està inactiu i estan situats a menys de 60 quilòmetres del DF. La mitologia asteca explica que Iztaccíhuatl va ser una princesa que es va enamorar del guerrer Popocatepl. El rei el va enviar a una batalla a Oaxaca, amb la promesa de que si tornava victoriós i amb el cap de l’enemic enganxat a la llança li entregaria a la seva filla. Al cap d’uns mesos Popocatepl va retornar victoriós i amb el cap del l’enemic al capdamunt de la llança. Però la promesa no es va poder complir, doncs la princesa Iztaccíhuatl havia mort uns dies abans. El guerrer va portar el cos de la princesa a la muntanya i allà els Deus la convertiren en un volcà inactiu. Després el guerrer Popocatepl va agafar una torxa, la clavà a terra i va prometre que el foc que vetlla el cos de la seva estimada mai s’apagarà. Dit això els Deus el convertiren en un volcà actiu, de tal forma que el guerrer Popocatepl, amb el seu foc, vetlla eternament pel seu amor Iztaccíhuatl, o la princesa dormida.
Amb la llegenda de rerefons, el diumenge vam llogar un cotxe i després de sortir una hora i mitja tard del DF ens encaminem cap al Paso Cortes, el coll que separa els dos volcans. Allà paguem el 27 pesos que costa l’entrada al Parque Nacional Izta – Popo i deixem el cotxe a La Joya, a una alçada de 3.900. Son les 12.30 del migdia. Som uns “domingueros” amb ganes de caminar una mica i tot i que som un grup de 4 prou heterogeni, decidim començar a pujar per la ruta que porta al cim de l’Izta, amb la intenció de com a mínim arribar al primer portilló.
El sender és molt clar, molt enfangat i relliscós al principi però bonic. A les nostres esquenes està sempre vigilant el Popocatepl, amb la seva fumerola característica i davant nostre, quant els núvols ens deixen, divisem els tres cims de la princesa dormida. I dos mil metres més avall, el Valle de México.
En poc més d’una hora arribem al primer portilló, a 4.260 metres. Comença a nevar una mica i la visibilitat empitjora. Fem un mos, unes fotos i donem per finalitzada la nostra matinal. Desfem el camí i tornem a la Joya. No ha estat una gran excursió, però m’ha servit per sortir del DF, contactar amb la natura i conèixer de primera mà l’itinerari d’ascens al Izta. Queda pendent el cim.

Amb el Popocatepl al fons

El cim de l'Izta cobert de núvols

El camí de pujada cap a l'Izta

dimecres, 22 de febrer del 2012

Quan el govern té por, treu les porres al carrer

Goya pintava l’any 1780 el quadre “La letra con sangre entra”, posant de relleu el mètode educatiu que imperava per aquelles èpoques i que es va allargar fins a la fi del franquisme. Ja en democràcia, s’ha apostat per altres mètodes educatius, deixant de banda els crits, les pors, les amenaces i els cops de pal.
Però aquesta setmana i veient el que ha succeït a València, penso en un retorn a la metodologia educativa del segle XVIII. Davant de les retallades anunciades pel Consell en educació i del impagament per part de la Generalitat de serveis tant bàsics com llum o calefacció als instituts els estudiants, cansats de patir en carn pròpia aquestes retallades, han sortit al carrer a manifestar-se. I han rebut molts pals.
Un acte tant important, legítim i constitucional com és el dret de manifestar-se, que fins i tot crec que pedagògicament és important que els estudiants coneguin i practiquin, ha estat brutalment represaliat per una policia nacional a les ordres de la delegada del govern a València (la senyora Sánchez de León) i amb el suport en forma de silenci del govern del President Fabra.
Torna el PP i a la primera de canvi tornen els pals. I apallissen a menors d’edat. No sé si es bo comparar o no, però quan el moviment 15M va estar acampat setmanes a la plaça 15M de València (o plaça de l’Ajuntament), la policia no va donar ni un sol cop. No vull ni imaginar-me que hagués passat amb el PP al govern!
Què pensaran aquest adolescents quan practiquen legítimament un dret fonamental com el manifestar-se i la policia els estomaca de forma brutal? Realment volen que confiïn en un govern democràtic que els fa anar a escola en mantes perquè prefereix pagar una fórmula 1 que la calefacció d’un institut? Com volen que creiem en unes forces de seguretat que apallissen de forma brutal a uns estudiants que denominen l’enemic? Aquesta és la visió de la policia?
Jo crec que els fets que estan tenint lloc a València només demostren una cosa: Que el govern té por. Té por que la població, cansada de tantes retallades i cansada de pagar per culpa d’una mala (i delictiva) gestió política es llanci al carrer i demani, finalment, que aquesta crisi la pagui qui l’ha provocat. Entre ells els polítics.
És per això que l’única solució que li queda a un govern i a una classe política que sap que la culpa d’aquesta crisi és seva, és l’exercici de la violència, sigui contra adults o contra menors. Ja ho va dir el nou ministre d’Interior, el senyor Fernández Díaz: “Durant aquesta legislatura practicarem mà esquerra però també mà dreta”. Tota una declaració d’intensions que no ha tardat en posar a la pràctica.
També crec que els estudiants del Lluis Vives i tots els demès estudiants que s’estan manifestant arreu de l’Estat han après una gran lliçó. Han aprés que la democràcia que tenim no és del tot democràtica i han demostrat al govern que la frase del quadre de Goya del S. XVIII “la letra con sangre entra” ja no funciona amb els estudiants del S. XXI. Aquests tenen consciència, són crítics, pensen i saben defensar els seus drets. I els polítics que en prenguin nota, perquè això pot ser l’inici d’una revolta que se’ls pot escapar de les mans i llavors el poble decidirà.

dissabte, 4 de febrer del 2012

Old ideas. Leonard Cohen



Tal i com està la situació política i econòmica del país i molt especialment al País Valencià, no m’estranyaria que en pocs mesos algú se’n canses de tot i li tirés una sabata (o alguna cosa més dura) a Rita, a Camps o al Fabra. Jo, veient el que estic veient dia a dia (els periodistes són cecs o busquen les noticies a la wikipedia?) arribo a casa alterat, nerviós i no vull ni pensar que faria si sortint de l’oficina a les vuit del vespre em creues amb algun d’aquests pseudopolítics.
Una de les píldores que he trobat per a relaxar-me (a part de dutxar i donar el sopar a la Neus, que m’ajuda a desconnectar) és la música. I la troballa musical d’aquesta setmana és una aposta segura. El mestre Leonard Cohen ha presentat el seu nou disc d’estudi: Old ideas. El títol no és molt suggeridor, però el poeta canadenc ha fet un bon àlbum. La veu característica d’en Cohen (en alguns moments, per primera vegada, se’l sent vell) acompanyada per una molt bona banda. Alguns crítics diuen que s’acosta al blues. No sé si hi estic d’acord. És en Cohen, lletres murmurades, ritmes tranquils, música per a calmar a les feres. Recomanable.