dimecres, 29 d’octubre del 2008

Boris Godunov, de La Fura dels Baus

Quan està justificada la violència? On acaba el dret a la legítima defensa i on comença el terrorisme? La frontera entre defensa i terrorisme és clara? Qui posa els límits? El govern? Un Govern terrorista? Si un govern es defensa, és terrorisme o és violència legítima? Es pot legitimar la violència en algún cas? La democràcia que tenim ens fa lliures? És legítim utilitzar la violència per aconseguir la democràcia? La violència serveix per alguna cosa més que per aconseguir poder? Per imposar unes idees? Totes aquestes reflexions són les que et passen pel cap un cop surts del teatre després d’haver vist la darrera obra de la Fura dels Baus, Boris Goudunov. Els elements que provoquen totes aquestes reflexions són la coronació com a Tsar de Rússia de Boris Godunov (1.598), que per aconseguir el poder va manar assassinar el legítim hereu de 10 anys i l’ocupació del teatre Dubrovka, a Moscou, l’any 2002. A partir de la narració d’aquest dos fets, les reflexions sobre violència, poder i democràcia es succeeixen en un ambient tens, doncs els espectadors estem segrestats per un grup terrorista, que exerceix el seu dret a la legítima defensa. Qui té raó? Qui paga les conseqüències? Com gairebé sempre en la trajectòria de la Fura dels Baus, molt recomanable. I com ja van fer en l’obra Imperium, La Fura segueix analitzant com el poder atrau a les persones, les corromp i acaba generant una violència que sempre paga la societat civil. Podeu saber-ne més i veure properes actuacions a : http://www.borisgodunov.es

diumenge, 26 d’octubre del 2008

Sargento Garcia

Ahir per la tarda vaig acabar la memòria del màster. Vaig fer el PDF correspnent i li vaig enviar al tutor. Sóc lliure! Un cop acabat, vaig posar-me a remenar per internet l’agenda cultural de València i vaig descobrir que aquella mateixa nit tocava, a la sala El Loco Mateo, el Sargento Garcia. Quin bon plan! Dit i fet. A quarts de nou vam sortir cap al Loco a veure si quedaven entrades. Un cartell anunciava que a les deu de la nit posarien a la venta les entrades que quedaven aixi que per a fer fer temps, vam anar a sopar un parell de tapes i una canya a la Valero i a les deu i quart ja estavem dins de la sala. 15 euros. I concertàs. En Sargento Garcia ha recuperat una banda potent. La darrera vegada que el vam veure tenia una banda reduida a la mínima expresió i s’havia decantat, pel meu gust, massa cap al rap i el ragga. Ara, nou músics (el col·lectiu Iye Ife) l’acompanyen i torna el so de festa que el va fer conegut. Dos vents, baix, guitarra, teclats, acordió, bateria i percussió s’apretaven com podien damunt del petit escenari del Loco. I el públic, a suar, a ballar i a cantar! I el repertori prou variat. Clàssics com “acabar mal”, “amor pa mi”, “Que palique” o “9 vidas” van sonar junt amb els temes de Máscaras, el darrer àlbum. Estem de sort, torna el Sargento Garcia més “fiestero”.
Web de la sala El Loco: www.lococlub.org
Web Sargento Garcia: http://www.sergentgarcia.com/

dissabte, 25 d’octubre del 2008

Com fer olives partides

Fa deu dies, els pares de l’Espe ens van donar un munt d’olives verdes que havien collit d’una olivera. Per menjar-les, l’Espe i jo les hem fet partides, que és una manera cómoda i sencilla de preparar-les. Us explico com es fa, per si algun dia d’aquest us cauen a les mans un grapat de bones olives verdes. El primer que cal fer és partir les olives. Per fer-ho, cal agafar les olives una a una i amb una pedra, partir-les (no esclafar-les). Donant un petit cop a la oliva ja n’hi ha prou per trencar-la. Després cal posar-les en una galleda amb aigua, per treure l'amargor. Les tindrem així durant una setmana i cada dos dies canviarem l’aigua de la galleda. Al cap d’una setmana posarem les olives en el recipient definitiu (gerres o pots de vidre). Omplirem mig recipient d’aigua i el saturarem de sal. Per saber que està saturat de sal, tirarem un ou i quan suri, ja tindrem l’aigua saturada. Un cop tinguem el recipient amb aigua i sal, anirem afegint olives entre capes de sajolida, llimona, garrofera borda i fulles de llimona. Si no tenim sajolida, podem fer servir pebrella. Deixarem el recipient reposar durant cinc- sis dies i aleshores, ja tindrem les olives preparades per a menjar. Bon profit!

diumenge, 12 d’octubre del 2008

Jornada de recreació històrica a Kelin

Avui hem anat a Caudete de las Fuentes a gaudir d'unes jornades de recreació històrica íberes. Des de fa alguns anys, hi ha grups, col·lectius i universitats que s'estan dedicant a fer aquests tipus de recreacions. Les recreacions històriques són jornades on s'explica, de forma teatral, com vivien els nostres avantpassats. Hi ha grups de reacreació històrica d'època Romana, Grega, Íbera, de la segona guerra mundial, etc. Cal dir que la base de tota recreació històrica és científica. Els murals, les pintures i la literatura serveixen per recrear l'estil de vida, la vestimenta, les activitats quotidianes, la música, la gastronomia, etc. No és Hollywood!
A Caudete hi ha un jaciment ibèric (Kelin) i avui celebraven el seu dia. La visita al jaciment estava guiada pels propis pobladors. Un guerrer íber ens donava la benvinguda al poblat, unes teixidores ens explicaven com feien les teles, un obrer ens mostrava l'art de fer els atobons per a construir les cases i un comerciant ens ensenyava com moldre el gra.
Després, a la casa de cultura, mitjançant uns tallers podíem aprendre a fer monedes, collars o provar la gastronomia íbera (pure de llenties i carn de porc amb mel). Per acabar, un grup de soldats grecs (contemporanis als íbers) ens ensenyaven els seus trucs de guerra.
Aquest matí hem fet un viatge en el temps i hem conegut el jaciment de Kelin d'una manera ben divertida.
Pàgina web del jaciment: www.uv.es/kelin/

dissabte, 11 d’octubre del 2008

En Haider s'ha matat

Avui s’ha matat, en accident de trànsit, en Haider. La ultradreta parla d’assassinat, ja que els resultats obtinguts pel BZO d’en Haider a les eleccions del passat 28 de setembre convertien el partit en peça clau per a formar govern i tornaven a situar a Àustria en el punt de mira de la UE. Tonteries. Estem a la vida real, no en una pel·lícula de James Bond. En Haider s’ha matat, com molta gent cada any, per circular massa ràpid. L’accident ha tingut lloc en una avinguda d'un poble proper a Klagenfurt. Segons un testimoni, el potent VW Phantom d’en Haider ha adelantat un altre vehicle, ha perdut el control i ha xocat. L’accident ha estat mortal. I només cal veure la foto del cotxe sinestrat per saber que en Haider no circulava a 50 quilòmetres hora, velocitat màxima en zona urbana. Cal recordar que en Haider, fa un parell d’anys, demanava augmentar el límit de velocitat a 160 quilòmetres hora. La velocitat mata i no sap diferenciar entre rics, pobres, famosos, polítics, joves, vells, homes o dones. Anem en compte!

dilluns, 6 d’octubre del 2008

Castell de l'Alfandec

El diumenge pel matí vaig decidir prendre’m el dia lliure i desconnectar una mica de tanta memòria i Màster. El cap a vegades necessita desconnectar per a poder rendir. És com fer un reset, l’apagues i tornes a començar. Així que l’Espe i jo vam fer la motxilla i ens dirigirem cap al poble de Simat de la Valldigna, a la comarca de la Safor. Vam caminar una hora entre camps de tarongers, des del monestir cistercenc de la Valldigna fins a la vall que s’endinsa cap a la serra del Mondúver. En una d’aquestes primeres estribacions, hi ha les restes del castell àrab de l’Alfandec (també conegut com Marinyen o de la Reina Mora). La pujada va durar aproximadament una hora, caminant entre roques calcàries, pins, garrofers, margallons i figueres de moro. Paisatge mediterrani en estat pur. Una petita portalada ens dóna la benvinguda i dalt del rocam, s’entreveuen les restes d’una segona muralla. Voregem l’esperó rocós per la dreta, tot pujant i buscant l’accés al castell. S’entreveuen fins a tres nivells de muralla construïts damunt de la roca calcària. Avui en dia, la roca, la muralla i les figueres de moro que han crescut a la paret, fan del tot inaccessible el castell. Seguim el sender fins al punt més alt del turó, on la muralla s’obre allà on abans deuria haver-hi una gran portalada. Ja estem a dins! La capella del castell es ben visible. Els nervis són preciosos i l’estructura molt elegant. Al costat, la cisterna i unes escales en mal estat que pugen cap al que queda de la Torre de l’Homenatge, que lluita contra la gravetat. Rodegem la Torre de l’Homenatge per l’est, per un petit sender entre la roca i el precipici. La llegenda diu que la última reina mora que habità el castell, es llançà pel precipici abans de caure presonera dels cristians. Arribem a una petita explanada des d’on s’albira tota la Valldigna: Simat, Benifairó i tots els camps de tarongers. Més enllà, la serra d’Alzira. Ens enfilem roca amunt fins a la Torre de l’Homenatge i al costat d’una segona cisterna, mig plena amb aigua de les darreres pluges, fem un glop d’aigua i ens mengem uns plàtans, tot contemplant la vall. Xerrem amb una parella que també estan visitant el castell i plegats fem el camí de descens. Un cop arribem al pla, la parella s’ofereix a dur-nos en cotxe fins a Simat. Estalviar-se una hora de pista, després d’unes hores de caminar, sempre s’agraeix. Res, que vam aprofitar el matí de diumenge, visitant un bonic castell.

dissabte, 4 d’octubre del 2008

Conciliació de la vida laboral amb la familiar

El dia 16 de setembre (dimarts) vam tenir una reunió de treball amb un tècnic de l’administració per preparar una reunió que teníem convocada pel dilluns 29. El document entregat, una presentació de gairebé 90 pàgines, li va semblar molt bo. Ens va felicitar pel treball fet. Per qüestions d’agenda d’un Director General, la reunió final es va passar del dilluns 29 de setembre al divendres 3 d’octubre. Doncs bé, el dijous 2, a les 19.30 hores apareix el tècnic a l’oficina i ens diu que el Director General ha vist la presentació i li ha semblat excessivament tècnica i que la reduïm a un màxim de 25 pàgines. Els 5 pannells A-1 que teníem fets també els hem de canviar tots. De puta mare! Els senyors han tingut la presentació 16 dies i demanen els canvis a les 19.30 hores del dia abans de la reunió! Òbviament, aquella nit vaig arribar a casa a mitjanit. I jo em pregunto: Com vol l’administració que la societat concili vida familiar i laboral si ella mateixa és la primera en no respectar uns horaris mínims? Anem per mal camí!