diumenge, 28 de novembre del 2021

Cracker al Deleste Festival. València, 27 novembre 2021

Els Cracker van irrompre en l’escena americana a principi dels 90 i des d’aleshores han vingut sovint per casa nostra. Tot i això, jo no havia tingut l’oportunitat de veure’ls en directe i ahir, al Deleste, em vaig treure una espineta. Segurament el teatre de la Rambleta no és, ni de llarg, el millor lloc per gaudir de l’energia dels Cracker, però amb això de la COVID, sembla que ara per ara el més segur és programar en teatres. Veurem què passa de cara a l’estiu...

La nit la va obrir un solitari i elegant Senior. Va cantar una cançó nova que trobarem en el nou disc amb el Cor Brutal (l’esperem amb impaciència per al proper setembre), el Cant del cònsol, Abans (del EP Santo Parranto) i junt amb el guitarrista de Cracker, Johnny Hickman, va interpretar el Signe dels temps i Cari, la versió dels Cracker que va publicar al Valenciana Vol.1. (Maggie, de l’àlbum Greenland, 2006).

I després van entrar en escena els Crackers per delectar-nos, durant una mica més d’hora i mitja, amb una gran nit de rock. David Lowery (veu i guitarra) i Johnny Hickman (guitarra), junt amb el baixista Bryan J. Howard i el bateria Carlton "Coco" Owens van retre un homenatge al rock d’arrel. Llarga vida al rock!! Les cançons s’anaven succeint una darrera de l’altre, sense temps de pair el que estava passant en una Rambleta que volia, que necessitava, posar-se dempeus. Però ens comportarem i vam romandre asseguts. Què gran hagués estat la nit si haguéssim pogut saltar i cridar cada una de les cançons de la banda Californiana.

Seven days, Teen Angst, Get off this, Euro-Trash Girl, Don’t fuck my up, Low i fins a un total de 20 temes van tocar per fer un repàs a una discografia sòlida que, al llarg de pràcticament 30 anys, ha transitat majoritàriament pel Rock, però que de tant en tant s’ha apropat al folk o al blue Grass.

Cracker al Deleste (La Rambleta, València)

Senior amb Johnny Hickman



divendres, 26 de novembre del 2021

Amanda, de Sergi Durbà


Un polsim de costumari d’aquest tros de mar que ja hem perdut, uns grams de crítica mordaç al desenvolupament urbà que ho ha provocat i un bon rajolí de relacions familiars, d’amistat i socials d’un poble mediterrani qualsevol que viu en un període de transició entre allò que era i allò que alguns han volgut que sigui. Aquests són els ingredients principals d’Amanda, la novel·la de Sergi Durbà que ha publicat Perifèric edicions i que es va endur el XXVIII Premi Benvingut Oliver de narrativa de la vila de Catarroja aquest 2021.

L’estima d’en Sergi Durbà pels costums és ben coneguda i en donen fe el bloc que manté a contracorrent de les modes i el llibre que recull alguns dels escrits (Costumari de records, 3i4). Amanda manté aquest segell durbanià però hi afegeix la crítica al desenvolupament urbà i a la classe política que, en nom del progrés i del turisme, ha fet malbé aquest petit tros de la mediterrània. Segur que a Chirbés li agradaria Amanda, n’estic convençut.

És ben difícil escriure un llibre que transcorre en poc més de 24 hores. Ho van fer amb èxit James Joyce (Ulises) o Murakami (After dark) i en Sergi l’encerta a través de les llargues reflexions d’en Tomàs. Unes reflexions que s’entrellacen amb unes escenes i uns personatges d’allò més treballats, principalment Vicentica, la sogra, que és com en Barrabàs o encara molt pitjor!

El que havia de ser un diumenge tranquil per a en Tomàs, començant de bon matí a la platja tirant el rall, es converteix en un malson. Tot li ix del revés, o potser és ell que ja no encaixa tirant el rall en una platja on dos vells turistes alemanys el critiquen. Però tampoc encaixa a casa seva on els diumenges, els cunyats perienfollats de València envaeixen el seu món. Els fonaments del món d’en Tomàs trontollen: la platja, casa seva i fins i tot la llengua. Sols el pilar de Xelo, la seua dona i el record del seu amic Jacobo el mantenen en una delicada línia de flotació. I és que, de vegades, quan sembla que tot s’ensorra, quan ja res és com hauria de ser, apareix un bon amic per anar a pescar i, per uns moments, podem recuperar una estona de cel. I així avancem i fem camí.

Amanda, de Sergi Durbà. Editat per Perifèric Edicions (2021)


dilluns, 1 de novembre del 2021

Túnel passant sí, però....

 

A l’àrea metropolitana de València es realitzen diàriament 4,87 milions de desplaçaments. El 33% d’aquests desplaçaments són interurbans, es a dir, que es fan entre diferents municipis de l’àrea metropolitana. Són 1,62 milions de desplaçaments diaris i el 74% es fan amb cotxe o moto. El repartiment modal en transport públic només representa un pírric 16%. Aquest repartiment modal és el que necessitem canviar i el túnel passant ens hauria de permetre operar un servei de rodalies a l’alçada de les necessitats metropolitanes que tenim.

Però anem per parts, perquè no és tant senzill. El túnel passant, per si sol, no ens solucionarà el problema de mobilitat que tenim a l’àrea metropolitana. De fet, augmentar la infraestructura de tot tipus és el que hem estat fent aquests darrers 30 anys i els resultats són els que us acabo de mostrar. Després d’invertir quantitats ingents de milions en carreteres, autovies i autopistes i uns altres tants en trens d’alta velocitat i algun metro o tramvia, hem arribat al primer quart del S.XXI amb els deures per fer, just en una situació de crisi climàtica evident. Estem, per tant, en un període de transició (energètica però sobretot ecològica) que ens obliga a repensar com fem les coses.

Per anar bé, hauríem d’aconseguir que el repartiment modal en cotxe per als desplaçaments interurbans estigués per sota del 40%, Això representa eliminar més de 600.000 desplaçaments diaris en cotxe (això suposant que la població metropolitana no creix, que no serà el cas). Per mesurar la magnitud del repte, penseu que actualment tots els sistemes de transport urbans i metropolitans sumen aproximadament 700.000 desplaçaments diaris.

La pregunta que ens cal fer és: Com ho fem? Hi ha algunes actuacions que ens poden ajudar a reduir desplaçaments sense necessitat de incrementar la infraestructura de cap tipus. El teletreball i l’augment de l’ocupació dels vehicles poden ser un primer pas, però en cap cas ens permetran reduir aquests 600.000 desplaçaments diaris que necessitem. Ara bé, com hem dit moltes vegades, no hi ha una solució única per als problemes de mobilitat, però sí solucions que sumen, i el teletreball (la pandèmia ens ho ha mostrat) i l’augment de l’ocupació dels vehicles (els carrils VAO ho potenciaran) són dos actuacions que ja deurien estar en marxa.

Tot suma, però necessitem un multiplicador, un sistema que ens permeti captar demanda de manera important. I aquí és on hem de fer xarxa amb els diferents sistemes de transports metropolitans. Metrobus, Metrovalència i Rodalies han de treballar de la mà per fer un salt qualitatiu i quantitatiu important. Al gener del 2022 s’ha anunciat la posada en funcionament de la integració tarifaria. És un pas que cal celebrar, però necessitem poder operar amb freqüències més competitives i sobretot, amb un esquema de xarxa que elimini els culs de sacs i els colls d’ampolla. El túnel de Colón de FGV és un coll d’ampolla sobre el que també haurem de parlar algun dia. Per la seva part, el túnel passant eliminarà el cul de sac de l’estació del Nord i permetrà repensar l’esquema operatiu de rodalies.

Ara bé, com he comentat anteriorment, tota aquesta inversió en transport públic no aconseguirà la demanda que necessitem si paral·lelament seguim incrementat la infraestructura viària i seguim sense gestionar la mobilitat de manera global. És de primer de carrera. És del tot incongruent construir el túnel passant i la LAV entre València i Castelló si paral·lelament incrementem la capacitat del By pass (AP-7) amb 6 carrils més. És incongruent fer una campanya titulada “Mercaderies al tren” quan el que acabem de fer és eliminem els peatges de les autopistes. És incongruent construir el túnel passant o millorar la xarxa de Metrovalència si ampliem la V-21 i dupliquem la CV-35. És incongruent gastar-se dos mil milions d’euros en millorar el transport públic quan cada dia segueixen aparcant gratuïtament a València més de 80.000 cotxes que entren des de l’àrea metropolitana. 

Entenc que estem en un període de transició, però quan més curta sigui aquesta millor per a tothom. Millorar l’oferta de tots els modes de transport és el que fèiem als 90 i ja hem vist els resultats. Si apostem decididament pel transport públic (i ho hem de fer) no podem seguir ampliant la xarxa viària. Ha de ser una cosa o l’altra, ja no ens serveix fer-ho tot i esperar a veure què passa. A més a més, si aconseguim ser congruents amb les actuacions, podrem explicar-ho tot molt millor. Sense aquesta congruència, entenc les reticències que la proposta de túnel passat està generant. Ja no podem explicar una actuació de forma aïllada, hem d’englobar-la dins d’una política clara de mobilitat, que ara per ara, ni existeix, ni és clara, ni és congruent amb l’emergència climàtica declarada per totes les administracions públiques.

Estudio Informativo del nuevo Eje Pasante norte-sur de la Red Arterial Ferroviaria de Valencia