divendres, 24 de desembre del 2010

Che Guevara i Joan Fuster

Che Guevara i Joan Fuster van ser, cadascú a la seva manera, dos revolucionaris que els va tocar viure en el complex moment històric dels anys 50-60.

El primer, Argentí de naixement, es va embarcar al Gramma l’any 1956 per acompanyar a Fidel Castro a enderrocar la dictadura de Batista. Dos anys de guerra de guerrilles van convertir al Che en un mite de la revolució cubana. Però volia més. El seu somni de panamericanisme i certs desacords amb Fidel (més proper al comunisme Rus que al Xinès admirat per en Guevara) van provocar que el Che abandonés la vida còmoda de Ministre que tenia a Cuba. El seu primer destí fou el Congo on fracassà absolutament. Després del fracàs africà va veure clar que el seu objectiu seguia sent Amèrica llatina. L’objectiu d’aconseguir la unitat d’Amèrica llatina i la lluita conta l’imperialisme ianqui en terres sud-americanes no l’havia abandonat i ell era fidel als seus ideals revolucionaris. El destí final Bolívia. Allà fracassà de nou i el govern bolivià, amb la col·laboració estreta de la CIA, el detingué i afusellà un 9 d’octubre del 1967. Tenia 39 anys.

En un post anterior us recomanava la lectura de la biografia del Che escrita per Jon Lee Anderson. Espectacular. Per als que no us vingui de gust enfrontar-vos a aquest “totxo” però vulgueu saber una mica més sobre el Che (un Che més enllà del tòpics i ben contextualitzat en un moment històric), s’ha editat una novel·la gràfica (o com es deia abans un còmic) sobre la vida del Che Guevara. De fàcil lectura i prou entenedor. Crec que han aconeguit sintetitzar amb èxit la complexa vida del Che.

I mentre en Che reformava Cuba, en Joan Fuster escrivia “Nosalteres els valencians” (1962). Les seves armes, una estilogràfica. El seu campament base: Sueca. Dues maneres ben diferents de fer una revolució. En Joan Fuster va ser un avançat als seus temps. Aquests dies m’he llegit “Ser Joan Fuster” i hi ha articles que avui, 40 anys més tard, estan de rabiosa actualitat. Als anys 60 l'escriptor de Sueca parlava de recuperar l’espai urbà, de recuperar els aliments de temporada, de l'efecte de la propaganda sobre la societat de consum, de les drogues, del paper de la justícia .... i tot això escrit en català. Ningú posa en dubte, avui en dia, la figura de Fuster (la poden silenciar, però no obviar). Visionari i revolucionari. Aquest llibre que us recomano és una bona manera per endinsar-se en el món fusterià i descobrir, per compte propi, com n’és d’actual la literatura d’en Fuster.

Che, vida y leyenda de Ernesto Guevara. Sid Jacobson y Ernie Colón. Ediciones B. 2010

Ser Joan Fuster. Antologia de textos fusterians. A cura de J.A. Fluixà i A. Martínez. Ed. Bromera 1991

dimarts, 14 de desembre del 2010

Excursió circular al Parrissal

Aquest cap de setmana ens hem trobat el Fra, el Ferran, l’Oriol i jo als Ports de Beseït per fer una excursió circular al Parrissal.

Dissabte al matí, amb una temperatura de -4,5 graus, començàvem a caminar a prop de la finca de Millers. A mesura que anàvem caminant el cos entrava en calor, però el fred es va mantenir durant tot el dia. En pocs minuts vam arribar al coll de Navic, des d’on vam poder veure, allà lluny, tot el Pirineu nevat. Espectacular!

Del coll de Navic vam seguir fins al Clot de Massana i des d’allà ens vam dirigir cap a les moletes d’Arany, passant pel Pouet de Borràs. A les moletes vam parar a fer un mos i a contemplar, a vol d’ocell, el barranc del Parrissal, amb totes les seves agulles calcàries apuntant al cel.

El barranc del Parrissal és un exemple perfecte de com funciona un sistema càsrtic. L’aigua ha erosionat la roca calcària i ha creat un paisatge feréstec, on el bosc de pi roig es barreja amb agulles solitàries. I enmig un riu, el Matarranya, que s’ha obert pas a poc a poc erosionant la roca, regalant-nos uns estrets tant profunds, que l’aigua que per allà circula no veu mai la llum.

Després de fer-nos unes mandarines i un tros de xocolata, seguim caminant fins al coll de la Balanguera. En aquest coll deixem la carena i baixem, per forta pendent, fins al barranc del Parrissal. Són 500 metres de baixada, on passem de les vistes i el sol de la carena a la profunditat i ombra del barranc.

Un cop dins del barranc, remuntem el Matarranya a través de ponts de fusta instal·lats per evitar remullar el cul en les aigües transparents i fredes. A poc a poc el barranc es va tancant i les gúbies són més profundes. Finalment arribem al punt culminant del Parrissal: Els estrets. Dos-cents metres de parets verticals separades per tant sols un parell de metres. En aquest dos metres, gúbies d’aigua gelada. Per creuar els estrets, és obligatori remullar el cul. No hi ha passarel·les de fusta. A l’estiu és divertit creuar el barranc nedant, però al desembre i amb una temperatura de sota zero, no és recomanable.

La solució és el pas del Romeret, un camí equipat que puja a buscar el sol per creuar els estrets per dalt. En 45 minuts es puja i es torna a baixar al barranc per uns camins equipats amb escaletes metàl·liques i cadenes. Es pot fer sense dissipadors, però si no esteu acostumats a les alçades, no està de més que us assegureu.

De nou dins del barranc, seguim caminat riu amunt fins passar el pont de la Guimerana, on el barranc s’acaba i entrem dins del bosc. En aquest punt deixem a la dreta la Font del Teix i enfilem amunt, a l’esquerra, cap al clot de Massana. Són 300 metres de forta pujada que costen, però són els últims. Un cop arribem de nou al clot de Massana, desfem el camí del matí, passem pel coll de Navic i finalitzem així aquesta bonica volta circular pel barranc del Parrissal.

Nosaltres vam tardar en fer aquesta volta 8 hores, 7 de caminada real.

Cartografia recomanada: Estels del Sud. La travessa del massís dels Ports, de l’editorial Piolet.

Gràcies amics!

dijous, 9 de desembre del 2010

Wikileaks

Aquests darrers mesos segueixo amb atenció el fenomen de Wikileaks i les reaccions que les publicacions de documents secrets estan provocant en totes les esferes polítiques.

Finalment em decideixo a escriure aquest post perquè el senyor Assange ja està detingut. Diuen que per un delicte de violació sexual, però molts pensem que el veritable motiu és que els governs d’EEUU i Europa veuen en ell un personatge incòmode que cal apartar de la vida pública. Aquesta setmana s’ha detingut al senyor Assange però fa setmanes que el setge cap a Wikileaks, per part dels mitjans de comunicació afins a l’establishment, és ferotge. Es pregunten fins i tot, si el senyor Assange i la seva organització són terroristes!

Aquesta pregunta enceta el debat sobre on està la frontera entre seguretat nacional i democràcia i transparència política.

Actualment molta gent posa en dubte la salut de la democràcia. Cada vegada la participació de la societat civil en la vida política (i social) és menor. Hi ha una gran desafecció cap a la política. Aquest fet ha provocat que molts polítics entenguin la victòria a les urnes com un xec en blanc per als propers quatre anys. No hi ha massa social al carrer per a demanar explicacions, no es fomenta la participació ciutadana activa i organitzada. Estem adormits. I això facilita que la diplomàcia actuï, com ha deixat al descobert Wikileaks, al marge de la llei.

En aquests sentit, l’acció portada a terme per Wikeleaks ha de servir, no per a millorar la seguretat dels canals de comunicació de la diplomàcia (com estan demanant tots els governs) sinó per a que aquests siguin més transparents, democràtics i sobretot legals. I que aquestes siguin més transparents no vol dir que es posi en perill la seguretat dels països. Una cosa no ha d’anar en contra de l’altra.

A mi, que el govern americà vulgui gastar hores, informes i papers en descriure com són els representats polítics de la resta dels països del món, no em preocupa. Fins i tot em diverteix i ben escrit, seria un llibre interessant (i prou còmic). Ara bé, trobo molt greu que la diplomàcia interfereixi en processos judicials. On està la separació de poders? Com un polític estranger pot subornar o presionar un jutge espanyol? Si barregem els tres poders en un de sol, amb connexions fora de la llei entre cada un d’ells, no vivim en democràcia. Ens diran que vivim en un país democràtic, però el món global, aquell que governa el món (EEUU, NU, OTAN, FMI, BM, OMC...) no ho és.

Per tant, no és de rebut preguntar-se si Wikileaks és un grup terrorista. Els EEUU o els països europeus no poden acusar-los perquè s’ha demostrat que ells són els primers en estar bruts. Qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra!

Tot aquest enrenou ens ha de servir per demanar transparència als nostres governs en totes les esferes d’actuació, per a exigir una separació real dels tres poders (executiu, legislatiu i judicial) i per a democratizar o eliminar els organismes de govern mundial.

Si seguim com fins ara, el pas del temps esborrarà l’acció de Wikileaks i seguirem vivim en una democràcia global de pandereta. Wikileaks ha posat al descobert tot el el que intuïem. Ara és real i cal actuar. La gran pregunta ara és: Com canviar unes regles de joc que als governants actuals (nacionals i globals) ja els estan bé? Possiblement la democràcia que tenim avui en dia tant sols sigui una quimera. La solució potser està en el govern local i en noves formes de governança.

dimarts, 30 de novembre del 2010

28N. El dia després

Si alguna cosa he après d’aquestes eleccions és que no tinc ni idea de pronosticar uns resultats. Com em recordava un company ahir, fa 7 anys, quan en Maragall va ser proclamat President de la Generalitat, vam arribar a la conclusió que la fi de l’era Pujol i el fracàs d’en Mas suposarien la mort política de CiU. Els convergents no aguantarien a l’oposició i desapareixerien. Doncs no, ho han passat malament però ahir van arrasar.

Per a les eleccions d’ahir em pensava que el PP es mantindria i resulta que ha pujat 4 escons. I per acabar, va i el senyor Laporta entra al Parlament per la porta gran, amb quatre diputats, quan jo no donava un duro per SI.

Vistos els resultats d’ahir, al meu parer ha guanyat la Catalunya nacionalista de dretes enfront de l’independentisme, que s’ha presentat als comicis massa esquarterat. La victòria convergent ha estat tant aclaparadora que els permetrà governar sols, buscant acords puntuals amb ERC, PP o PSC. La presència del nacionalisme espanyol al Parlament, per molt que el PP hagi tret els millors resultats de la història i Ciutadans s’hagi mantingut, segueix sent minoritària. 21 escons enfront dels 76 de CiU, ERC i SI. I el PSC ha de replantejar-se si vol ser el PSC federalista de Maragall o el PSOE de Montilla. Tenen per davant un debat identitari important. I un tema preocupant. La candidatura d’ultradreta Plataforma per Catalunya, s’ha quedat a les portes d’entrar al Parlament. Ha recollit 75.000 vots. Penseu que SI ha aconseguit 4 diputats amb 102.000 vots.

Ara, la pregunta clau és saber com actuarà CiU després de les eleccions generals del març del 2012. Farà president a en Rajoy a canvi de millorar les transferències? (sense parlar òbviament del concert econòmic). Aquesta aclaparadora victòria diluirà el discurs nacionalista de CiU?. Personalment, crec que les relacions Catalunya - Espanya són més tranquil·les quan governen els nacionalistes a Catalunya i el PP a Madrid. S’entenen bé i tot plegat fa que els atacs diaris que en l’escenari actual rep Catalunya per part del PP i mitjans afins, desapareguin. Ja ho veureu!

dijous, 25 de novembre del 2010

València amplia la Zona 30

Sembla que València comença a moure’s. Ho fa a poc a poc i sense gaire fermesa, però és mou.
A l’estiu es va posar en servei el sistema de lloguer de bicicleta pública Valenbisi. El sistema ha estat un èxit i s’ha aconseguit fer visible la bicicleta com a mode transport quotidià. Això ha provocat que es generi un debat viu i polèmic sobre certs temes relacionats amb la bicicleta: l’ordenança, el conflicte amb el vianant, la velocitat dels vehicles, la necessitat de carrils bici a les Grans Vies.... Se sent parlar de la bicicleta i es veuen bicicletes per la ciutat, dos aspectes que fa un any no eren impensables.
Una altra actuació encetada per l’ajuntament de València ha estat l’ampliació de la zona 30 a tot el casc antic. La idea teòrica em sembla bona però en aquest cas, al meu entendre, les coses s’haurien de fer millor. Una zona 30 no només és senyalització vertical i horitzontal. Cal implantar mesures físiques per obligar a reduir la velocitat als vehicles.
El carrer de la Pau, per exemple, amb dos carrils de circulació i 400 metres de recta, és impossible que els cotxes vagin a 30Km/h. si no implantem elements reductors de velocitat o eliminem un carril de circulació. I no m’imagino a la policia multant als vehicles que circulin a 50km/h. més que res perquè l’altre dia, parlant amb un policia local de València, em va dir que tant sols disposen de dos radars, un dels quals és fixe. La probabilitat de que et multi l’únic radar mòbil de la ciutat és gairebé nul·la.
A més a més, per a garantir l’èxit de la zona 30 s’haurien de fer més coses. No s’ha modificat l’estratègia d’estacionament (si és que n’hi ha alguna) i tampoc s’han modificat alguns sentits de circulació per evitar el trànsit de pas pel centre de la ciutat. Per implantar una zona 30 real i funcional, cal quelcom més que pintura i senyals. Això si, als mitjans de comunicació queda molt bé.

diumenge, 21 de novembre del 2010

AVE i propaganda política

D’aquí un mes arribarà l’AVE a València. La infraestructura, pagada al 100% pel Ministeri de Foment (ADIF) es posarà en funcionament el 18 de desembre. I com és obvi, vindrà la plana major socialista a inaugurar-la, amb Zapatero al capdavant.

Com la Generalitat Valenciana no ha pintat res en tot això i com està sense poder adjudicar res de res perque no té un duro, intenta penjar-se la medalla de l’arribada de l’AVE amb uns cartells publicitaris que recorden la metodologia emprada pel senyor Goebbels durent l’època del tercer Reich.

Analitzem el cartell. La frase principal diu. “Lo logramos”. I jo pregunto: Què heu aconseguit? Que l’AVE el construeixi un govern socialista perque quan governava l’Aznar vau ser incapaços d’aconseguir-ho? Aquest “lo logramos” està escrit en mala llet, per fer entendre que el govern central no volia construir aquesta infraestructura però que gràcies a la tenacitat del govern Camps, han aconseguit fer claudicar al senyor Zapatero. Que pengin el cartell de Lo logramos quan acabin la T2 o estigui la nova Fe funcionant al 100%.

En lletra més petita, el cartell posa: “Una reivindicación histórica. Un éxito de todos los valencianos”. Més del mateix, si fos una reivindicació històrica, com és que el senyor Aznar no el va fer arribar durant el seu mandat? O es que en el fons no és tant històrica? No sé, jo no he vist manifestacions pel carrer demanant l’AVE. Penso que està bé que arribi l’AVE (hi ha pros i contres http://avalenciaelcotxeeselrei.blogspot.com/) però no crec que es pugui definir com una reivindicació històrica i molt menys com un èxit dels valencians. Pot ser un èxit per als valencians, però mai un èxit dels valencians.

Més perles del cartell. “Y ahora, todos juntos, exijamos también el AVE para Alicante y Castellón”. Es clar que si, com paga Zapatero, vinga a demanar i si no ho fa, doncs llenys al foc. Per que no demanem infraestructures que pagui la Generalitat? Com es que no s’acaba la L2 del metro de València? Com es que a Alacant encara no s’ha posat en funcionament el tramvia fins a la Universitat? Com es que falten escoles i hospitals? Exigeix als demés quan tu hagis fet les coses bé primer. La Generalitat desvia l'atenció per tapar els greus problemes de finançament que té.

I per acabar, la última perla. “Una infraestructura que creará 33.000 puestos de trabajo” I per què no 50.000? o 20? On està l’estudi que quantifica aquestes dades? Ningú té ni idea dels llocs indirectes de treball que generarà l’AVE. I compte que no elimini llocs de treball i es comenci a centralitzar tot a Madrid. L’empresa farmacèutica Roche acaba d’anunciar que tanca la seva planta de Barcelona per centralitzar-ho tot a Madrid. I si han d’anar a Barcelona, agafen l’AVE i en menys dos hores hi són. A Madrid anirem a treballar i aquí arribaran els turistes madrilenys per a remullar el cul. Madrid guanyarà llocs de treball qualificats i a València crearem llocs de treball per al sector sol i platja. Tot plegat molt innovador i amb un gran futur!

dimecres, 10 de novembre del 2010

Companyies low cost, aeroports i subvencions

El diumenge 31 d'octubre la companyia de baix cost Vueling, va estrenar el vol Barcelona – Lleida. El resultat no podia ser més decebedor per a l’empresa Vueling i per a la Generalitat. Tant sols es van vendre dos bitllets d’avió i per tant, la companyia aèria va decidir cancel·lar el vol.

El més divertit de tot això és que Vueling va pagar als dos clients que es van quedar sense volar un bitllet d’AVE per fer el trajecte entre Barcelona i Lleida.

Aquests fets ens haurien de fer reflexionar sobre la proliferació i viabilitat de petits aeroports arreu del territori. Aeroports que no tenen demanda suficient per atreure vols nacionals mitjanament racionals. I amb racional vull dir que hauria d’estar prohibit ofertar un vol Barcelona – Lleida quan existeix un servei d’AVE que cobreix aquesta demanda. No és sostenible, ni ecològicament ni econòmicament.

Ecològicament està clar que no és sostenible. Consumeix molt més l’avió que el tren, tant si ho calculem amb números absoluts com si ho calculem per emissions per Km o emissions per passatger.

Econòmicament tampoc és sostenible. L’administració – ADIF paga la infrastructura ferroviària igual que AENA (o la Generalitat en el cas de l’Alguaire) paga els aeroports. Fins aquí estan en igualtat de condicions. Ara bé, mentre que les administracions publiques subvencionen a les companyies aèries per volar des de determinats aeroports (Reus, Girona, l’Alguaire....), RENFE no rep cap subvenció per ofertar el servei d’AVE. A més a més, cal recordar que les companyies aèries estan exemptes de pagar l’impost sobre el combustible que consumeixen.

Quines conseqüències té tot això? Aquestes subvencions a les companyies aèries fan possible que Vueling oferti el vol Barcelona – Lleida per 19 euros, mentre que el mateix trajecte amb AVE costa 46 euros. L’Autobús val 32 euros. Amb aquests preus es qüestió de temps que el vol de Vueling comenci a tenir demanda.

En casos com aquest estic completament a favor d’eliminar les subvencions públiques que reben les companyies de baix cost per ofertar vols que es puguin fer amb AVE. I ja va sent hora de que les companyies aèries comencin a pagar el impost del combustible que consumeixen.

I com a reflexió general, fruit de tot el que he comentat anteriorment, ens hauríem de replantejar aquesta moda de fer petits aeroports arreu del país. Què passarà amb ells quan s’acabin les subvencions? Tenen algun futur els aeroports de Girona i Reus sense subvencions? I el de Castelló, que no opera perquè no troba companyies interessades en utilitzar-lo? Podrà funcionar sense subvencions?

I per acabar, una queixa – pregunta. Per què tenim l’alta velocitat més cara de tota Europa? Estic convençut que els vols a 20 euros han de desaparèixer, però també estic convençut que l’Alta Velocitat podria ser més econòmica.

dijous, 4 de novembre del 2010

Els boletaires són uns porcs

No vull generalitzar però m’atreveixo a dir que de tots els perfils de persones que van a la muntanya, els boletaires són els més porcs.

Aquest cap de setmana hem estat a Ports de Beseït buscant bolets i m’he trobat el bosc brut, molt brut. Es veu que la fal·lera boletaire és tan gran que als "caçadors de bolets" els agafen cagaleres enmig del bosc. I no passa res, deixen el regal allà enmig i el paper de cul escampat pel voltant.

De petit, quan començava a anar a la muntanya, m’ensenyaren, a més a més del respecte per la natura, a amagar la merda i el paper sota d’una pedra. No costa gaire i evites fer una escampada de paper pel bosc.

La fal·lera boletaire ha arribat a uns extrems tant impensables que hem convertits els boscos en supermercats. Semblen les rebaixes. Vas caminant i sents algú que crida “Un rovelló!”, més tard et creues amb una parella que ficant el cap al teu cistell pregunta: Com va això? Més enllà una ampolla d’aigua de plàstic i quan ja comences a estar-ne fart, darrera d’un bonic pi et trobes una gran cagada envoltada de papers bruts.

El programa “caçadors de bolets”, responsable subsidiari d’aquesta moda, hauria de donar consells de com comportar-se a la muntanya. Si amics meus, estem al segle XXI però sembla ser que encara hi ha energúmens que no saben com comportar-se dins d’un bosc. Esperem que això tant sols sigui una moda passatgera i que d’aquí uns anys, els boscos de tardor s’omplin només de gent que respecti la natura.

Per cert, les jornades boletaires – gastronòmiques van ser un èxit rotund. De primer arròs caldòs amb rovellons i camagrocs i de segon unes bones truites de camagrocs. I per acompanyar, rovellons amb all i julivert!

La bicicleta treu el cap a València

Aquest inici de curs València respira ambient de bicicletes. Sembla que alguna cosa comença a moure’s en aquesta ciutat.
La implantació del sistema de lloguer de bicicleta pública Valenbisi està sent un èxit. La cobertura encara no és l’adequada però van treballant i si segueixen a aquest ritme, crec que ben aviat el sistema donarà cobertura a tota la ciutat. Comencen a sentir-se les primeres veus crítiques cap a la logística del sistema, doncs sembla ser que en determinades hores i llocs concrets, les parades estan plenes i no es pot deixar la bicicleta. JCDecaux té tota la informació sobre els moviments de les bicicletes (origens i destinacions en temps real) i per tant, té la capacitat tècnica per ajustar la logística del sistema a les pautes de mobilitat ciclista existents a la ciutat. Sols falta que tinguin voluntat per fer-ho i que l’Ajuntament els obligui a mantenir el sistema en condicions i això inclou manteniment de les bicicletes i de les parades però també eficiència en la logística. Hauríem de veure que diu el contracte en aquest punt.
L’aparició del sistema de lloguer de Bicicletes ha provocat que aquest mitjà de transport es faci visible a la ciutat i que es comenci a pensar en ell quan es planifica la ciutat. En aquest sentit, aquestes darreres setmanes ha sorgit el debat sobre la remodelació de les Grans Vies. Jo, personalment, crec que es necessiten molts diners per a remodelar correctament aquestes artèries principals de la ciutat. Cal centrar les infraestructures de transport al centre de la calçada i repartir l’espai de l’actual passeig central (que no fa servir ningú) davant de les vivendes, aconseguint unes voreres amples que facilitin les relacions socials i comercials.
Ara bé, com actualment no hi ha diners per grans remodelacions, el debat es centra en si cal asfaltar o no el passeig central i en si cal o no insertar un carril bici i com. Doncs bé, crec que no es necessari asfaltar el passeig central (què guanyem amb això?) i crec que és important construir un carril bici a les Grans Vies. El problema és com construir-lo. La plataforma València en Bici demana l’eliminació d’un carril de circulació per implantar en el seu lloc el carril bici. Proposta molt lloable i des del punt de vista de la mobilitat sostenible del tot defensable tècnicament, però l’Ajuntament de València no ho farà. Aquest proper dissabte 6 de novembre han convocat una bicifestació per demanar el carril bici a les Grans Vies.

En definitiva, que crec que s’acabarà construint un carril bici de la manera més econòmica possible pel passeig central però que des del punt de vista de l’eficiència deixarà molt que desitjar. Fins que no es repensi una transformació total (i fins i tot radical) de la secció de les Grans Vies, no tindrem ni un carril bici en condicions ni unes voreres que permetin una funció social del carrer.

València en bici à http://www.valenciaenbici.es/

Valenbisi à http://www.valenbisi.es/

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Un matí a l'Agència Tributària

La meva declaració de renta, fins a data d’avui, la feia a través del servei d’esborrany. Era fàcil. Trucava per telèfon, demanava l’esborrany, m’arribava a casa, el llegia i el confirmava. Com només tinc la nòmina i els ingressos generats pel compte corrent i d’estalvi, la cosa és fàcil. No s’ha de fer enginyeria financera. Son faves comptades.

Doncs no, sembla que no és tant fàcil. Aquest any quan em va arribar l’esborrany, vaig modificar-lo al·legant que durant el 2009 havia nascut la meva filla i per tant calia tenir-ho present en la declaració de renta. Em van dir que cap problema, ho van modificar, em van dir el resultat de la declaració (em tocava cobrar), vaig acceptar i confirmar el nou esborrany i al cap de pocs dies m’arribava la carta confirmant el resultat de la meva declaració. I jo feliç.

Però passaven els mesos i l’Agència Tributària no em feia l’ingrés. Jo pensava: S’hauran oblidat de mi? Doncs no. La setmana passada vaig rebre un certificat de correus de l’Agència Tributària. Ràpidament vaig a recollir-lo i sorpresa: Era un requeriment. Hem demanaven que demostrés la comunitat autònoma de residència i les ajudes autonòmiques rebudes per la paternitat.

Vaig començar a fer càbales. Ja l’he cagat en algun lloc. Ara hem clavaran una multa i em convertiré en un delinqüent evasor d’impostos! Vaig pensar que l’error devia ser que la Neus va néixer el 21 de desembre del 2009 i les ajudes ens les van ingressar el gener 2010 i per tant no entraven en la declaració del 2009 sinó en la del 2010. Doncs no, tot era més patètic!

Dilluns a primera hora em plantava davant de la finestreta del funcionari de l’Agència Tributària, carregat de papers, per si de cas. Li entrego el requeriment i em demana que demostri on visc. Li mostro el full d’empadronament a València, se’l llegeix a poc a poc i em pregunta:

- ¿Tu vives en Valencia des del año 2007?

- Si – li responc-

- Y entonces ¿porque en la declaración consta que tu residencia fiscal és Catalunya?

Com? Li dic que quan vaig fer la primera declaració a València, l’any 2007, ja em van demanar la referència cadastral de casa i que per tant, des d’aleshores declaro que visc a València. El funcionari respon: “Pues aquí pone claramente que Catalunya. Hay que leer atentamente el borrador” (aquí li dono la raó).

Total, que resulta que no se sap ben bé per que, l’Agència Tributària m’ha ubicat de nou a Catalunya i com al principat el pare rep unes ajudes de 150 euros per fill que a València no es reben (les polítiques socials valencianes són manifestament millorables), doncs ja tenim el cacau muntat.

Finalment el funcionari em va refer la declaració i em va dir que la nova declaració la rebria a casa mitjançant una carta. Li vaig preguntar pel resultat i em va dir, secament: Te llegará a casa.

Passi-ho bé i bon dia!

dissabte, 23 d’octubre del 2010

Maneres de dignificar la feina d'agricultor

La vida de l’agricultor tradicional està passant, ja fa anys, per situacions realment lamentables. El preu que les grans empreses d’intermediaris paguen pels productes produïts en molts casos és el mateix que el que es pagava fa 25 anys. I fins i tot van més enllà. S’ofereixen a collir-te el camp sense dir-te a quin preu et pagaran el quilo. Ho acceptes o la fruita se’t podreix a l’arbre. Estan lligats de peus i mans! Amb aquesta situació, no és estrany que la majoria de petits propietaris optin per abandonar el camp i tant sols els grans propietaris, amb extensions immenses de camps, segueixin produint. El petit agricultor ja no pot viure del camp i tant sols el manté per amor a la terra i per guanyar-se, si té sort, un petit sobresou.

Ara bé, hi ha gent jove, amb ganes, que vol rebel·lar-se, que vol dignificar la feina d’agricultor i lluitar per uns preus dignes que permetin tirar endavant projectes de vida en petites extensions de camp. Fa alguns anys, l’agricultura ecològica va suposar un pas endavant i una porta per a petits productors. S’han format cooperatives ecològiques i cooperatives de consum responsable que permeten crear una xarxa local de consumidors i productors, tot activant l’economia local i permetent noves formes de negoci i vida, entre elles el d’agricultor.

Però hi ha altres formes a mig camí. Aconseguir el segell de producte ecològic és difícil i a vegades, productes treballats de forma tradicional (sense pesticides) no aconsegueixen el segell degut al tipus d’aigua de la parcel·la o de la tipologia de producció del camp veí. En aquest cas, el petit productor no pot entrar en el cercle de cooperatives ecològiques i es veu obligat a malvendre el producte o a perdre’l. Quina solució hi ha: la venda directa. De l’arbre a la taula.

La venda directa permet consumir un producte de temporada, collit quan toca, treballat amb cura i de proximitat. Les maneres per fer-ho són variades. Des de la típica imatge del sac de taronges damunt d’una cadira a la vora de la carretera a vendes directes per Internet. Aquí el ventall de possibilitats depèn de la imaginació de cada productor. Una bona manera de fer-ho és organitzar trobades el cap de setmana per a que el mateix consumidor culli el producte directament de l’arbre o de la terra. Això permet que el “urbanita” estableixi cert contacte amb el camp i fa de l’acte de compra una activitat de cap de setmana, alhora que es redueixen els costos de l’agricultor al no haver de pagar la collita de la fruita, el que provoca que el preu que el consumidor paga sigui molt més beneficiós per al productor.

Camperols, imaginació al poder!

Us adjunto alguns links interessants:

Cooperativa Aigua Clara à http://www.aiguaclara.org/

Associació de consumidors La llavoreta à http://www.lallavoreta.com/

Compra directa de clementines à

http://costumaridurba.blogspot.com/2010/10/compra-clementines-cull-les-tu-mateix.html

Revista opcions à http://cric.pangea.org/index.htm

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Fahrenheit 451

Els qui vau gaudir de la lectura de Fahrenheit 451, ara podeu recordar la novel·la de Ray Bradbury a través de la novel·la gràfica homònima que ha adaptat Tim Hamilton.

L’adaptació que ha fet Hamilton de la novel·la és encertada, els dibuixos estan aconseguits (bons jocs de colors freds càlids segons l’escena) i en línies generals es manté perfectament l’angoixa que sents quan estas llegint el que li passa a en Montag.

Pels que desconegueu la novel·la, dir-vos que Fahrenheit 451 forma, junt amb “Un món feliç” de Huxley i “1984” de Orwell, la trilogia clàssica sobre un futur dominat per un estat que tot ho controla, que dona oci a la gent i així aquesta resta anestesiada. Un estat que elimina el pensament crític.

La història de Fahrenheit 451 gira al voltant d’un bomber. En aquesta novel·la els bombers es dediquen a cremar les cases d’aquella gent que guarda i llegeix llibres. Els llibres estan prohibits, fan pensar i pensar només pot provocar problemes, així que s’han de cremar. Però un vespre en Montag es troba amb una noia enigmàtica que li fa una sèrie de preguntes estranyes. A partir d’aquí ell mateix es pregunta certes coses que l’incomoden. Els bombers sempre han cremat llibres? Que tindran els llibres per a que estiguin prohibits? La resposta a aquestes preguntes porta al nostre protagonista a una vertiginosa fugida endavant.

Fahrenheit 451 (de Ray Bradbury). Tim Hamilton. 451 Editores. 2010

dimecres, 29 de setembre del 2010

La Vaga General i el paper dels sindicats al S.XXI

Aquests dies previs a la Vaga General he pogut copsar, entre els companys de feina, un ferotge rebuig als sindicats. Vist des de l’empresa privada, els sindicats tenen la guerra perduda.

Quan el país funcionava, principalment, gràcies a les grans factories i al treball del funcionariat, els sindicats eren ben visibles i feien una feina d’interlocució important. Però els anys han anat passant i l’estructura productiva del país ha canviat. El sector secundari ha perdut pes i els serveis s’han convertit en la primera font de treball dels espanyols. I en les empreses de serveis, les relacions treballador empresari es fan cara a cara, sense interlocutors sindicals, per a bé i per a mal.

D’aquesta manera, cada vegada és menys la població a la qual els sindicats ajuden o assessoren i per tant, cada vegada hi ha més població que no entén les seves funcions.

A tot això s’ha de sumar la cultura imperant, aquella que potencia, per damunt de tot, l’èxit individual per damunt del col·lectiu. Hem construït una cultura individualista que no entén que un grup de persones lluitin i defensin els interessos dels treballadors. Si jo tinc èxit individual, ningú m’ha d’ajudar i aconseguiré un sou millor negociant individualment amb el meu cap. Aquesta és la clau del rebuig sindical en les empreses privades.

Ara bé, crec que si els sindicats es renovessin i s’interessessin per la situació dels treballadors de les empreses privades (serveis en general), per tal de poder arribar a un percentatge de treballadors més gran, ens podrien ajudar en temes que van més enllà del sou. Horaris laborals, jornades partides, conciliació laboral.... son temes que van deslligats del sou i que crec que a l’empresa privada s’han de millorar. En aquest sentit Espanya està a la cua del món, molt lluny del que passa a França o Alemanya per exemple.

I per acabar, sols dir que el dret a la vaga és un dret constitucional que tenim tots. He sentit a dir “Jo sóc lliure per anar a treballar i per tant, no entenc que el transport públic no funcioni”. Doncs bé, jo responc: “Els treballadors del transport públic també són lliures de decidir si volen anar a treballar o no i si volen fer Vaga, és un dret constitucional que tenen i per tant cal respectar-lo”.

diumenge, 26 de setembre del 2010

El somni d'Àfrica

Atret per la literatura de viatges o per un interès purament geogràfic, o pot ser per ambdues coses combinades, les històries dels descobridors del cor d’Àfrica durant la segona meitat del segle XIX em fascinen. Els relats d’Speke, Burton, Stanley o Livingstone em transporten a una època on encara existien espais en blanc dins dels mapes continentals, tal i com deia Conrad. I a mitjans del XIX, el cor d’Àfrica era un gran espai en blanc, un caramel dolç per a les principals potencies europees. I entre elles, la que va creure més en fer realitat els mites cartografiats per Ptolomeu, va ser Anglaterra.

La Royal Geographical Society finançava grans expedicions al cor d’Àfrica amb un objectiu purament científic, encara que ningú amagava que obrir rutes cap al cor d’Àfrica significava ser el primer en obrir les portes al comerç. Amb aquest objectiu, Anglaterra es va llençar a descobrir per als occidentals un cor d’Àfrica ple de mites. Els llacs Victoria i les fonts del Nil eren els objectius més perseguits. Burton i Speke van liderar les primeres expedicions i poc després van protagonitzar una de les discussions més sonades del S XIX. Del primer diuen que escrivia molt bé i que tenia una retòrica perfecta. Del segon, que era un vertader explorador, que sempre volia veure que hi havia darrera del turó que tenia al davant. Dibuixava molt bé, però escrivia malament i no tenia bons dots d’oratòria. El 1859 Speke va descobrir les Fonts del Nil i tres anys més tard, quan va arribar al Caire, va enviar un curt telegrama a la Real Geographical Society “Nile source was traced”.

Burton havia perdut la cursa. La glòria i la història serien per a Speke. O no. Burton va posar en dubte la descoberta de Speke i va utilitzar la seva oratòria per a crear dubtes dins de la Real Greaographical society. Es va posar data per a celebrar un debat on Speke i Burton defensarien les seves teories. Speke va patir un accident de caça a Anglaterra i no va poder defensar la seva descoberta. Moria sense gaudir el gust de la victòria, sense els honors que es mereixia el descobridor de les Fonts del Nil. 16 anys més tard, Stanley circumnavegava el llac Victoria i confirmava la descoberta d’Speke.

Durant aquesta època (finals del S XIX) Stanley i Livinsgstone van seguir els passos de Speke i Burton, anant més enllà, descobrint nous llacs, les muntanyes de la Lluna, obrint noves rutes comercials... Stanley, un periodista d’origen galés nacionalitzat americà, va caure per primera vegada a l’Àfrica per casualitat. No hi havia noticies de Livinsgtones des de feia dos anys i li van encomanar la tasca de trobar-lo. Després de la ja cèlebre “Doctor Livingstone suposo”, l’Stanley va quedar enganxat d’Àfrica i aquell primer viatge en van seguir uns quants més.

Així acabaven els mites d’Àfrica i s’omplia de noms l’espai buit del plànol africà. Després vingueren èpoques més fosques, on l’esperit científic va desaparèixer per complet i va donar pas a un interès comercial ferotge. El comerç d’esclaus primer i després la colonització dels territoris africans, amb dos guerres mundials pel mig, ens ha deixat l’Àfrica que coneixem.

Tinc ganes de conèixer Àfrica i rebuscar entre els paisatges allò que em recordi a les grans exploracions de Speke i Stanley. Alhora sóc conscient de que Àfrica ja no és això. Mike Davis en el seu llibre Planeta de ciutats misèria ens ho deixa ben clar. El mite, el somni d’Àfrica, ja no existeix més enllà de la literatura. Potser aquest és el paper de la literatura, mantenir mites i somnis.

El sueño de Àfrica, Javier Reverte, 1998. Alianza Editorial

Diario del descubrimiento de las Fuentes del Nilo. John Hanning Speke.2003. Relecturas Viajes. Espasa Calpe

dijous, 9 de setembre del 2010

28N

Un cop coneguda la data de les properes eleccions al Parlament de Catalunya, podem començar a fer càbales sobre el que creiem que pot passar després del 28 de novembre. I sincerament crec que no passarà res espectacular. Les coses estan prou clares. Si ERC i CiU sumen, Mas serà el nou president de Catalunya. Apartat en Carod Rovira de la primera línia política i ideològica d’ERC, en Puigcercós aposta per tornar a fer president a un líder de dretes. La sentència del TC contra l’Estatut li permet explicar a l’electorat d’ERC (que es declarà d’esquerres per formar el primer Tripartit) que cal apostar fort per l’independentisme i no entrar a debatre sobre si som de dretes o d’esquerres. Ara bé, jo em pregunto: És un bon company de viatge CiU, que declara obertament que no vol la independència de Catalunya? De nou, el discurs d’ERC colisionarà amb l’ideari polític del partit amb el qual, si poden, formaran govern.

El que està per veure es si CiU i ERC (que segons les enquestes patirà una devallada important) sumaran els suficients diputats per formar govern. Si no sumen, la cosa pot començar a ser divertida. Entraran aleshores en escena Reagrupament i Solidaritat, els dos partits independentistes que s’estrenen en les eleccions catalanes, liderats per Carretero (antic Conseller d’ERC) i Joan Laporta. Jo crec que no hi ha massa electoral suficient per a donar entrada al parlament a un partit nacionalista (CiU) i tres independentistes (ERC, Reagrupament i Solidaritat). Algú es quedarà fora o els dos grans perdran bastant. Amb aquest escenari, el paper de Reagrupament i Solidaritat pot ser clau si ERC i CiU no sumen. I seria divertit, perque passaríem d’un tripartit a un altre. Tan queixar-se en Mas del tripartit d’en Montilla i potser ell haurà de fer un Tripartit amb en Carretero o en Laporta. I acceptarà Puigcercós un tripartit amb en Carretero? Potser si, perquè ja no està en Carod.

Pel que fa al PSC, en Montilla serà President si treu majoria absoluta o suma amb ICV, ambdues coses poc probables. Ell diu que necessita 67 diputats per governar sol, el que escenifica la soledat del PSC i les poques probabilitats de formar govern.
Ciutadans desapareixerà del mapa tant si es presenta UPD com si no ho fa i el PP es mantindrà o caurà encara més i per tant seguirà sent un partit residual a Catalunya. Com a anècdota divertida, avui he llegit que Unió Valenciana, el partit blavero del desaparegut Lizondo, es presentarà a les eleccions catalanes per defensar els drets dels valencians. Tremendu!!
Així doncs, no cal tant rebombori per aquestes eleccions. Les coses estan prou clares i tant sols cal esperar a veure si CiU i ERC sumen. Si no sumen, les setmanes posteriors als 28N encara poden ser una mica interessants.
I el que segueix sent patètic són les declaracions dels polítics en campanya. Segueixo pensant que el nivell polític és, en general, baix i que ens prenen o es pensen que som idiotes. Potser dedico algun post a “declaracions en campanya”. Això si que pot ser divertit!

divendres, 3 de setembre del 2010

La pitjor sanitat pública del país

La Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública ha publicat aquesta setmana el seu informe anual sobre l’estat de la sanitat pública a les diferents comunitats autònomes d’Espanya. I el País Valencià, per cinquè any consecutiu, té el discutible honor de ser la comunitat autònoma amb la pitjor sanitat pública.

L’informe recopila cada any una sèrie de variables relacionades amb la sanitat, les puntua i crea una llista on ordena de millor a pitjor les diferents CCAA. Algunes de les variables que l’estudi té en compte són: despesa sanitària per càpita, llits per càpita, nº d’equips per 1.000 habitants, treballadors sanitaris per cada 1.000 habitants, despesa farmacèutica, augment de la despesa farmacèutica, percentatge de despesa en genèrics, valoració ciutadana, llistes d’espera i privatització dels serveis sanitaris, entre d’altres.

Després de puntuar totes aquestes variables, el País Valencià treu una nota de 26 punts, quant la màxima és de 78. Navarra, amb la millor sanitat pública segons l’estudi, obté un 56 (Catalunya un 42, situant-se en la posició 12 de 17 CCAA).

I no és un fet puntual que el País Valencià estigui a la cua en matèria de sanitat pública. És un fet crònic. Aquest informe es publica anualment des de l’any 2004 i en totes les edicions, excepte la del 2006, el país estava a la cua.

Així doncs, en les darreres legislatures, el govern no ha fet res per millorar la sanitat pública. Segueix amb el model de privatització d’hospitals (La Ribera, Manises...) i construint un mega hospital (La Nova Fe) que no sé sap quan es posarà en funcionament perquè no hi ha diners per a equipar-lo ni infrastructures per a desplaçar al personal.

El país Valencià està a la cua en sanitat pública i també liderem el rànquing de fracàs escolar. Es veu que tot allò que va lligat a donar un servei públic a la societat per part de l’administració, no importa al govern del President Camps i Consellers Cervera i Font de Mora. Això és política i estratègia ideològica, tinguem-ho clar. No és deixadesa. I ja comencem a recollir els fruits!

Podeu llegir l’informe a la web de La Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública

http://www.nodo50.org/fadsp/

dimecres, 1 de setembre del 2010

Tot recordant Estellés

El 4 de setembre del 1924 naixia a Burjassot Vicent Andrés Estellés. Aquest dissabte, nombrosos municipis del País Valencià li retran un homenatge en el que hagués estat el seu 86 aniversari.

Com les institucions del país sembla que obliden a tots els intel·lectuals que escriuen i escrivien en català, és la societat civil la que s’ha organitzat per a festejar i homenatjar a Estellés. Alginet, Burjassot, Benimodo, Manuel, Benicarló, Vinaròs, Elx, Guardamar, Benimaclet, Otos, Benaguasil, l’Alcudia, Montserrat, Vilamarxant i Alboraia celebraran un dinar o sopar popular mentre es reciten poemes de l’autor.

Crec que és una bona manera d’homenatjar a Estellés, amb un acte popular que apropa la poesia a la població, ja que recitals de poesia al carrer se’n fan ben pocs. I tot ben acompanyat amb menjars i begudes de la terra. Què més podem demanar-li a un final d’estiu?

dimarts, 24 d’agost del 2010

La policia local admet que tolera la doble fila

El passat mes de juny vaig entrar per registre a l’Ajuntament de València, una queixa – reclamació – reflexió a partir d’uns cartells que la policia Local havia penjat pels carrers del barri de Patraix, on es podia llegir que quedava prohibit l’estacionament en doble fila el dissabte dia 20 de juny. L’escrit que vaig entrar per registre preguntava, principalment, si la resta de dies de l’any l’estacionament en doble fila estava permès (tot i que l’ordenança de circulació ho prohibeix). A partir d’aquesta pregunta i coneixent la resposta que hem donaria la policia, els demanava una mica de coherència en la gestió de la mobilitat i una redacció més afortunada de les notes que enganxaven pels carrers. Aquest mes d’agost m’ha arribat la contestació escrita de la Policia Local, on es poden llegir les següents afirmacions: “La redacción de los avisos no es la más afortunada” o “los medios mecánicos (grúas) son reducidos”. Està clar, i ningú posarà en dubte, que la capacitat de redacció d’un policia local no és excepcional, però està clar també que el missatge que volien transmetre era que el dissabte en qüestió no es podia estacionar en doble fila. I posen aquest cartell perquè la resta de l’any fan la vista grossa, i la població ho sap. El que tampoc és de rebut es el dir que no poden eliminar la doble fila perquè no tenen suficients grues. I per últim és espectacular la frase on diuen que com és materialment impossible fer complir la normativa, les situacions fàctiques que s’observen poden portar a entendre que està permès l’estacionament en doble fila. Us adjunto la resposta de la policia per a que valoreu vosaltres mateixos. Jo ho tinc clar. No hi ha cap estratègia de gestió de la mobilitat i per tant, campi qui pugui, i quan s’ha d’eliminar la doble fila per algun motiu lúdic – festiu, posen uns cartellets i problema resolt. Lamentable!

dimarts, 17 d’agost del 2010

Venezia. Dieci anni dopo

Tant de temps esperant les vacances i quan te’n adones, ja s’han passat! El setembre de l’any 2.000 vaig marxar cap a Venezia per fer un Erasmus. Ja han passat 10 anys i pel camí han passat moltes coses interessants. Per celebrar l’efemèride, ens hem reunit de nou a la ciutat dels canals una colla d’Ex-erasmus. Alguns ens hem retrobat amb la ciutat amb més panxa i fills però mantenint les ganes de descobrir una ciutat que té dos cares, la turística i la de la població que intenta sobreviure i fer vida en una ciutat museu. Venezia viu en una dualitat fràgil. Viu, inevitablement, del turisme. Milers de turistes arriben diàriament a Santa Lucia o a Piazzale Roma per recórrer els principals carrers de la ciutat direcció a Sant Marc o a Rialto. El turista mitjà sol visitar Venezia en un o dos dies, fent la volta per la piazza Sant Marc, visita al palau Ducal, Rialto i volta en gòndola. Poca cosa més. No surt dels itineraris marcats que indiquen els cartells grocs penjats sota els “sottoportegos”. Pel que fa al Venezià, és un personatge illenc, tancat i poc afable a la primera. Cal temps i algun spritz o vi per poder comunicar-se amb franquesa. Estan cansats de tant turista, però a la vegada viuen d’ells. Els costa trobar l’equilibri i per tant, la forma per sobreviure enmig d’aquesta dualitat es tancar-se en si mateixos i parlar un italià peculiar, el Venexià. És el seu món, la llacuna. De Venezia podríem estar escrivint pàgines i pàgines, potser per això, hi ha milers de llibres que parlen de la ciutat més diferent del món. Jo crec que cadascú ha de trobar la seva Venezia, lluny de la visió que et pot donar dos dies de visita turística. Venezia s’ha de viure, s’ha de caminar, s’ha d’escoltar, s’ha de beure i menjar, s’ha d’olorar... així a poc a poc, descobrirem una altra Venezia més enllà de Sant Marc, una Venezia amagada, quotidiana, on personatges de barri intenten fer vida normal. Hi ha una altra Venezia que no és la del glamour, que no va en iots luxosos, ni pren cafès al Florian. És la Venezia dels joves que no poden comprar-se una casa a la seva ciutat perquè és impossible i han de marxar a terraferma, és la Venezia dels drogaaddictes joves que es punxen en algun carreró petit, fosc i amagat, és la Venezia dels avis que no poden creuar els ponts i viuen presoners de la seva ciutat, és la Venezia de l’atur on més enllà del turisme no hi ha feina. En fi, una ciutat fantàstica i fascinant, diferent, silenciosa, enigmàtica.... ha estat preciós poder tornar a viure 15 dies a la llacuna! Hi tornarem segur!
Per qui vulgui visitar i conèixer Venezia una mica més enllà d’allò típicament turístic, recomano dos llibres guia que estan traduïts al castellà: Venezia es un pez, de Tiziano Scarpa. Ed. Minúscula, 2007 La Venecia secreta de Corto Maltés. de Guido Fuga i Lele Vianello. Norma Editorial 2010

dimarts, 27 de juliol del 2010

Ciutat de lladres

A continuació us recomano una lectura per aquest estiu, un llibre escrit amb enginy, gràcia i crec que bastant ben documentat. El llibre en qüestió es titula Ciutat de lladres i ha estat escrit per David Benioff. L’escenari del llibre és la ciutat de Leningrad durant el setge nazi de la Segona Guerra Mundial. Dos homes són detinguts, un per desertar de l’exèrcit i un altre per robar a un soldat alemany mort. En aquests casos, la pena és la mort, però aquest dos personatges se’ls encomana una missió. Si se’n surten salvaran la vida, sinó moriran. Tenen quatre dies per a complir l’objectiu. La filla d’un general rus es casa el divendres i vol un pastís de noces. Per a fer el pastís falten ous i a la ciutat de Leningrad, durant l’hivern i sota un setge ferotge alemany, el menjar és escàs. La gent és mor de gana i el racionament consisteix en una espècie de pa dur. Trobar una dotzena d’ous sembla una missió impossible. Però es el camí per a salvar la vida. Ciutat de lladres. Editat per Columna edicions (2008) Ciudad de ladrones. Editat per Seix Barral (2009)

El Bono Bus Plus: El ciutadà paga la manca d'estratègia de mobilitat


La ciutat de València es caracteritza per no tenir una estratègia de mobilitat clara. Construeix quilòmetres de viari (rondes) igual que de metro o tramvia, simplement amb l’objectiu d’ampliar oferta però sense un objectiu clar de modificar el repartiment modal actual a la ciutat.
Aquesta manca d’estratègia de mobilitat ha provocat que la EMT de València perdi 10 milions de viatgers en 2 anys. Per molt que els tècnics de la EMT s’escarrassin en donar un bon servei a la ciutat, si no existeix una estratègia municipal per restringir l’accés del cotxe a la ciutat, per gestionar l’estacionament correctament i per apostar decididament pel transport públic (preferència semafòrica, plataformes reservades…), el repartiment modal no variarà i a poc a poc, la quota de mercat de la EMT, disminuirà.
I si aquesta quota de mercat disminueix, l’augment del dèficit d’explotació el pagarà l’Ajuntament. Aquest any més de 60 milions d’euros. Qui sap quants seran l’any vinent.
La solució per tapar una mica aquest forat ha estat la creació del Bono BusPlus, un abonament de transport que permet fer ús dels autobusos de la EMT durant 1 hora. Un abonament perfecte per a una ciutat on la taxa de transbordament és alta, no per a València, on no transborda gairebé ningú entre autobusos de la EMT.
En definitiva, que els usuaris pagaran la incapacitat política per gestionar la mobilitat. Si aquest increment de preu li sumem la posada en marxa del sistema de bicicleta pública Valenbisi, compte amb la possible davallada d’usuaris d’EMT aquest 2010.

dilluns, 19 de juliol del 2010

Llarga vida als Plans d'Actuació Integrada (PAI)

Quan s’aprova un PAI (Pla d’Actuació Integrada), la llei establia un període de tres anys per començar a executar-los. Si no es complia el tràmit, el sòl en qüestió es desclassificava. Doncs bé, això funcionava així fins la setmana passada, però ara, el Consell, i veient que començaven a “caducar” un munt de PAI, ha decidit aprovar una llei de mesures urgents per agilitzar el desenvolupament d'activitats productives i generar ocupació, que diu que “els PAI que no s’han executat en el període establert, queden automàticament prorrogats, sempre hi quan els ajuntaments no diguin el contrari”.
Es a dir, que el Partit Popular del País Valencià segueix pensant que el que ens traurà de la crisi és el mateix sistema productiu que ens ha portat on estem: El totxo!. D’això se’n diu innovar, ser imaginatiu i tenir un programa polític ben fundamentat i adaptat als temps actuals.
La llei té l’afegitó de “sempre i quan els ajuntaments no diguin el contrari”. Així doncs, ens queda l’esperança municipal, però com tampoc hem aprofitat la crisi per canviar el model de finançament municipal, els ajuntaments no mouran un dit per desclassificar un PAI que ells mateixos han aprovat.
De nou, una altra oportunitat perduda. Caldrà veure, però, si hi ha algun ajuntament que ens sorprèn. La foto que us adjunto és d’un dels PAIS que, amb la nova llei, salvarà el cap si l’Ajuntament no diu el contrari (Cullera).

dijous, 15 de juliol del 2010

L'altre mundial

Ja s’ha acabat el mundial de futbol i ja podem començar a reflexionar sobre algunes de les coses que han passat aquestes darreres setmanes a Sudàfrica.

La vessant esportiva la deixaré de banda, doncs és l’únic tema que han abordat tots els mitjans de comunicació generalistes i crec que ja estem saturats d’informació. Sols diré que el nivell dels professionals de la informació m’ha semblat molt baix. Els locutors de les retransmissions semblaven holigans en lloc de periodistes. Un tema a millorar!

El que m’interessa del mundial és com aquest, suposadament, ha posat a l’Àfrica en el mapa mundial. O com a mínim això és el que la FIFA ha volgut vendre al món. Jo crec que un Mundial no és res més que una festa de la FIFA on només participen els occidentals. Pel que he pogut llegir, el 95% dels sudafricans no han pogut accedir als estadis degut a l’elevat preu de les entrades. La major part de l’Àfrica ha viscut el mundial al carrer, seguint els partits per les retransmissions radiofòniques (tampoc la tele es accessible a tots). Mentrestant, els estadis s’omplien d’estrelles, de famosos, de polítics, de reialesa i d’occidentals que s’han gastat més de 3.000 euros per gaudir d’unes vacances futbolístiques. El poble africà, per seguretat (de qui?), no ha pogut ni apropar-se als estadis.

Així doncs, què ha aportat aquest mundial a Sudàfrica, on l’esport nacional és el beisbol? Doncs el de sempre, empenta per a construir quatre estadis, hotels plens tres setmanes i poca cosa més.

No ha aportat riquesa a llarg termini, no ha acabat amb la pobresa i ha augmentat la segregació social durant tres setmanes.

Així doncs, no cal que ens segueixin enganyant amb el manar dels grans esdeveniments esportius. La FIFA hauria de ser més honesta i dir clarament que el mundial l’organitza el millor postor i que no té cap objectiu més enllà de l’esportiu i el de passar tres setmanes de festa en qualsevol racó de món.