dimarts, 26 de febrer del 2013

Sempre ens quedarà la democràcia. L’exemple italià


Si en les passades eleccions gregues va ser el partir Syriza i la Ultradreta d’Aurora Dorada els que van treure bons resultats, ara Itàlia va un pas més enllà i converteix a Beppe Grillo i al seu Movimento 5 Stelle en el guanyador de les eleccions d’aquest cap de setmana.
La lectura ràpida que se’n fa d’això és que la societat s’ha cansat dels governs imposats per Europa. Mario Monti, un tecnòcrata posat a dit, ha tret uns resultats deplorables, el que demostra que la societat està farta de que la tractin com a titelles. I quan toca votar, expressa el seu descontent donant suport a noves formacions, amb el perill que això pot comportar.
Sigui com sigui el missatge és clar. La societat italiana ha donat l’esquena a un govern de tecnòcrates imposat per Europa, a un govern no democràtic (a Monti no el va votar el poble italià) que s’ha dedicat a escanyar a la societat italiana. Aquest descontent ha afavorit el movimento 5 Stelle però també, i incomprensiblement, el ressorgiment del populista Silvio Berlusconi. Tot plegat un perill per a Itàlia però també per a Europa.
Potser és el moment de que Europa es replantegi les polítiques d’austeritat, que no han fet res més que crear una desafecció política mai vista. També va sent hora de que els partits polítics majoritaris entenguin el missatge de les urnes i canviïn de veritat el seu discurs i sobretot les seves prioritats. Si no ho fan, que s’atenguin als resultats de les urnes, que ara per ara sembla ser l’única arma fiable que li queda a la societat.

dijous, 7 de febrer del 2013

Desafecció política i actitud deliberadament transformadora


El títol d’aquest post pot semblar un oximorón, però no ho és. La desafecció cap a la política es pot canalitzar cap a una actitud individual deliberadament transformadora. M’explico:
Els casos generalitzats de corrupció que han sortit a la llum aquestes darreres setmanes han provocat una sotragada important als meus fonaments polítics. A vegades tinc una sensació de cansament absoluta cap a tot allò que té a veure amb la política. Jo era del parer de que el polític, per naturalesa, era una persona que es volia dedicar a millorar la societat a la qual pertany. També era del parer de que per culpa d’uns pocs corruptes, la imatge de tots els polítics es veia perjudicada. Ara tinc seriosos dubtes de que siguin pocs. Per primera vegada estic tenint certa desafecció cap a la política, sobretot autonòmica i estatal. De moment, la política local encara la salvo.
Aquesta sensació de desafecció política que estic tenint últimament ha fet que em tanqui en mi mateix i comenci a pensar i actuar individualment. Tinc la sensació que, col•lectivament, no es poden canviar les coses perquè apuntem molt amunt, i la metralla se’ns dispersa. Ara prefereixo, individualment, fer un treball de formiga (o de corcó) però deliberadament transformador. Jo no puc lluitar contra els bancs, però si que puc canviar de banc i optar per altres tipus de banca (Triodos, Fiare, Coop57). I com aquest exemple, milers. Petits actes quotidians que fan que com a mínim jo i la meva família intentem viure amb coherència (i no és feina fàcil). Potser sona egoista, però ara per ara ho veig així i és la lluita que puc fer i que crec que a mig o llarg termini ens pot donar millors resultats. I recordeu, els corcons acaben fent caure grans armaris.