dimarts, 31 de juliol del 2007

El temps lliure

Últimament he reflexionat sobre el fet de tenir temps lliure i com s’ha d’aprofitar conscientment aquest temps preuat. Les vacances o els caps de setmana són un invent relativament modern, creat per a que la gent descansi i desconnecti de la feina, però també per ajudar a fer funcionar tot un engranatge d’empreses i serveis. Quants diners gastem en el nostre temps lliure? Quantes coses comprem durant el nostre temps lliure? Si no tinguéssim temps lliure no gastaríem tant i per tant, tot el sistema econòmic s’ensorraria. El percentatge del PIB espanyol que prové del turisme és brutal i el percentatge de població ocupada en el sector turístic és també molt alt. Amb aquestes reflexions em pregunto: El temps lliure ha de ser per a mi o la societat m’autorganitza les vacances? La societat m’empeny a marxar lluny o sóc jo qui conscientment vull marxar lluny? Si el que vull es desconnectar i descansar, no ho faré millor a la Terra Alta que a les Scheyselles, per exemple? Si marxo a Amèrica llatina, no és millor apropar-me a la gent que tancar-me en un ressort del Carib? Hem de tenir present que les vacances no ens son regalades perquè hem estat bona gent, sinó per a contribuir a que l’estructura econòmica mundial funcioni. Això no vol dir que durant les vacances ens haguem de quedar a casa, sinó que hem de ser conscient d’on volem anar, per què volem anar i què volem trobar. De nou, és un tema de consum responsable i de ser conscients de que cada una de les nostres decisions i accions provoquen unes reaccions en cadena que moltes vegades no són les desitjades. Si som conscients de com gastem el nostre temps lliure, gaudirem molt més d’aquest. Bones vacances a tothom. Recomano la lectura del darrer número de la revista Opcions, dedicat al Turisme

dimecres, 25 de juliol del 2007

Panticosa és un abocador

La setmana passada us parlava de com les obres del balneari de Panticosa (Osca) havien transformat l'espai en un abocador. Doncs bé, com aquesta setmana ha quedat clar que més val una imatge que mil paraules, us penjo una foto del que abans era la font de Sant Agustí.
Aquesta fotografia tant sols posa de manifest allò que molts col·lectius i associacions estan denunciant des de fa mesos: l'urbanisme descontrolat i ferotge de la costa s'està acostant al Pirineu. Veureu com l'ésser humà és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra

dilluns, 23 de juliol del 2007

Patètic

És patètic veure com avui en dia es tanquen revistes perquè critiquen a la monarquia. És patètic veure com la gent critica una portada pel dibuix i no pel text, quan el dibuix representa un acte quotidià de sexe i el text és el que realment critica a la monarquia (el príncep diu que si la Letícia es queda embarassada serà el més semblant a treballar que ha fet mai, perquè cobrarà els 2.500€ que li donarà l’Estat). De nou el sexe com a tabú. Aquesta portada de el Jueves demostra que val més una imatge que mil paraules. El dibuix, que no hauria de ser ofensiu, es converteix en notícia i tothom en parla i en canvi el text, que és realment crític amb la monarquia, passa desapercebut. Fins i tot el jutge del Olmo, un home amb formació i hem se suposar que mitjanament culte, diu que segresta el número del Jueves perquè mostra a la parella reial en una postura denigrant. És denigrant fer l’amor? En canvi no diu res del text. Potser perquè és cert el que diu! Crec que tot plegat ha estat patètic. Patètic el jutge ficant-se en un percal que s’hagués pogut estalviar (no hi havia denúncia de la monarquia). Patètica l’actuació de part de la societat, escandalitzada per un dibuix d’allò més natural i ignorant un text realment potent. Patètica la falta de llibertat per criticar a una monarquia que no fot ni brot. I per últim, patètic el PP criticant el segrest i defensant la llibertat d’expressió en un intent d’atacar al Govern. Què pensaran els dibuixants del Jueves en sentir que tots els pesos pesats del PP defensen aferrissadament la seva revista? Crec que com a regal a tant valuosa ajuda i propaganda, podrien rebre una col·lecció dels números del Jueves de l’època en que l’Aznar era President. Vinyetes d’ell i de la seva Botella, a mansalva! Llavors no reien tant. En definitiva, ha estat tot molt patètic, caspós i lamentable.

dimarts, 17 de juliol del 2007

Multiactivitat a Pirineos Sur

El Postfordisme ens ha donat temps lliure i això ens ha abocat a una carrera frenètica per a ocupar aquest temps fent activitats d’allò més diverses. Adduït per aquest sistema, aquest cap de setmana llarg que he tingut l’he dedicat a fer una via ferrata, a veure un concert d’Asian Dub Foundation al Festival Pirineos Sur i a fer un intent d’ascensió al pic de l’Infern. Tot això gràcies als 1.140 quilòmetres recorreguts en quatre dies. Anem per pams. Divendres agafo el cotxe des de València i enfilo cap a Saragossa on recullo al Ferran. D’allà ens dirigim a Rodellar, a la Sierra de Guara, on arribem quan ja es fa fosc. Sopem i a dormir. Dissabte al matí ens trobem amb el Fra, l’Elena i el Biel, esmorzem com a senyors i comencem la via Ferrata del Espolón de la Virgen. És una via ferrata curta, amb una aproximació d’uns 30 minuts i una ascensió d’una hora aproximadament. La via es curta però explosiva. Té un parell de trams molt exposats on estàs, literalment, penjat com un pernil. La tornada a Rodellar la fem baixant per un barranc, curt però bonic. Tres ràpels i arribem al barranc de Mascún, on ens fem un banyet abans de tornar cap a Rodellar. Un cop a Rodellar, cotxe i cap a Sallent de Gàllego, on fan el Festival Pirineos Sur. Arribem a Sandinies (un poblet proper a Sallent) a les 5 de la tarda. El Fra i l’Elena han llogat un apartament per a poder estar còmodes i que el petit Biel es senti com a casa. Mentre els pares aguanten els plors del fill, el Ferran i jo aconseguim fer una migdiada de gairebé dues hores (quins mals amics que som!). Cap allà les vuit marxem cap a la zona d’acampada del festival, a Lanuza. Plantem la tenda al costat d’unes amigues del Ferran i a les 22.00 marxem cap al concert. Descobrim a en Cheb i Sabbah (un DJ d’Algeria molt bo) i ballem com animals amb els Asian Dub Foundation. A les cinc de la matinada i una mica alcoholitzat (els aragonesos només beuen de gots de litre), marxo a dormir. Diumenge al matí és un dia de gossos. Lent despertar, bany al llac per espavilar-se i dinar a Sallent, al mercat del món, on un curry massala entra la mar de bé. A les cinc, el Ferran i jo pugem de nou al cotxe i enfilem cap al Balneari de Panticosa amb la intenció d’arribar a dormir als Ibones Azules, per a l’endemà, pujar als Inferns. Caminada tranquil·la de tres hores fins als llacs, on a les 22.00 ens posem a dormir sota un cel ennuvolat. Dilluns a quarts de sis del matí sona el despertador. Fa molt de vent i el cel està ennuvolat. Decidim esperar. Esperem i el vent no para. Es fan les 9, massa tard per pujar cap a dalt, els Inferns hauran d’esperar. Fem un passeig pels llacs i a mig matí baixem cap a Panticosa. De camí ens trobem amb el Fra, l’Elena i el Biel que estan jugant en un prat proper al Balneari. Un cop al Balneari de Panticosa, descobrim que el infern és allò i no el cim que volíem fer. Les obres d’ampliació del balneari estan deixant el paratge fet un autèntic abocador. La font de Sant Agustí, per exemple, dóna pena. Una mica putejats, baixem fins al poble de Panticosa, on dinem un bon entrecot abans d’agafar de nou el cotxe i tornar cap a València. Visca el postfordisme! Visca el temps lliure!

dimecres, 11 de juliol del 2007

El Xoc de civilitzacions com eina per assolir el poder

Des de que l’any 631 morí assassinat Alí, el fill de Mahoma, i vint anys més tard Hussein, fill d’Alí i net de Mahoma, Chiites i Sunites es maten els uns als altres amb l’excusa de ser els legítims descendents de Mahoma. Porten així 1.300 anys. Religió i poder es barregen a les altes esferes, empenyent a la població civil a un odi irracional vers al seu veí, oblidant completament l’inici llunyà i ja absurd del conflicte. No es barallen per Mahoma, es barallen per assolir el poder i que la seva branca islàmica tingui certs privilegis damunt de l’altre branca. A Irlanda del Nord, Catòlics i Protestants s’han estat matant durant anys, quan l’origen del conflicte era territorial, no religiós. Com aquests, podríem trobar milers d’exemples més arreu del món. En nom de les religions s’han fet i es fan les més grans de les barbaritats. En Huntington va parlar del xoc de civilitzacions i en Bush i companyia es van llençar, en públic, a una guerra contra l’Islamisme més radical per salvar la fe catòlica, quan en el fons, el que volien era mantenir el poder energètic mundial. I qui moren no són ells, són soldats joves, amb pocs recursos, molts d’ells immigrants. La classe alta fa la guerra i és la classe baixa qui mor. Igualment passa amb el radicalisme islàmic. Els caps terroristes no són part de la població civil oprimida i pobre. Son membres d’una classe social alta, rica, benestant, amb una ànsia de poder tant o més gran que la dels polítics occidentals. I de nou utilitzen la religió per aconseguir els seus objectius de poder. Els morts d’aquest bàndol són pobres, aturats, gent sense recursos que veuen en el missatge del radicalisme islàmic una porta d’eixida a la seva situació. De nou els poderosos, s’utilitzen de les classes socials més baixes per aconseguir els seus objectius de poder. La solució d’aquest conflicte no serà feina fàcil, però crec que cal desenvolupar dos línies d’actuació extremadament importants. Una primera, corre a càrrec de les pròpies religions. Crec que ja n’hi ha prou de que els governants facin i desfacin en nom de la religió per aconseguir quotes de poder particulars. El silenci els fa partícips d’aquesta guerra. Una segona línia d’actuació hauria de ser la de la població civil. Tant aquí com al món àrab hi ha milers d’associacions que estant fartes de tanta guerra en nom de les religions. La població civil no té per què rebre més per culpa de les ànsies de poder dels polítics mundials. Articular aquesta voluntat social a nivell mundial i donar-li veu és una feina ingent, potser impossible, però seria una gran porta a la pau, i deixaria despullats davant la guerra a aquells que realment la volen.
Sé que escriure sobre aquest tema és complicat i que en tant poques línies pot semblar fins i tot que banalitzi el conflicte al deixar-me de comentar els milers de matisos que envolten tota la problemàtica. No ha estat la meva intenció. Ahir vaig estar rellegint el diari de viatge a Síria de l’estiu passat i vaig recordar com de bé ens va tractar la gent d’allà. Estic convençut que la població Europea té els mateixos interessos, dubtes, pors, alegries i somnis que la població àrab. Som gent treballadora que aprofitem les estones lliures per estar amb la família o per anar a fer una cervesa o un té amb els amics. Som iguals i estem manipulats de la mateixa forma per unes elits que tant sols busquen el seu benefici particular.

diumenge, 8 de juliol del 2007

Els Besiberris

Aquest cap de setmana he marxat a buscar el silenci al Pirineu i he fet la meva primera ascenció en solitari a un pic de més de 3.000 metres.
L’any 96 (any amunt o any avall) vaig pujar per primera vegada al Besiberri Sud fent de monitor de l’Escola d’Excursionisme i des d’aleshores, no sé ben bé per quin motiu, tinc especial predilecció pels Besiberris i entorns (Punta Alta, Travessani, Estany Negre....).
Aquesta vegada vaig plantejar l’ascenció des del refugi de Conangles (situat pocs quilòmetres per sota de la boca Sud del túnel de Vielha), pujant per la vall de Besiberri i des del coll d’Abellers pujar fins al Besiberri sud. L’excursió en si és preciosa, doncs només per gaudir de la vall de Besiberri ja paga la pena caminar les dues hores fins l’estany. És una vall glacial de manual: Té una forma de "U" perfecta i dos estanys preciosos envoltats d'abets.
A la vora del segon llac (l’Estanyol) hi ha un refugi metàl·lic on vaig fer nit per a l’endemà, ben d’hora, enfilar cap al coll d’Abellers. El dissabte, amb les primeres llums del dia em vaig posar a caminar i a les 9 ja estava al cim del Besiberri sud. Les vistes son impressionants: La Maladeta amb l’Aneto el tens a tocar, veus els Vallhibierna, els estanys de Gemena, l’Estany Negre, el Punta Alta, les Agulles de Travessani, el Montardo...Ho veus tot, i tu tant petit dalt d’un cim immens. Del Besiberri Sud em vaig dirigir entre grans blocs de granit cap al Comoloformo, el cim més alt de la cresta que formen els Besiberris i d’allà vaig grimpar fins a la Punta Passet, el darrer tresmil del dia.
A dos quarts de dotze vaig començar a baixar cap al refugi, satisfet per l’excursió, content per l’experiència de fer un cim en solitari i gaudint d’un paisatge que espero i desitjo ens duri molts anys.
Quan vaig arribar a Conangles, vaig trobar-me amb el Victor i vam passar la tarda xerrant de muntanya i compartint cerveses sota l'ombra d'una fageda. Què més es pot demanar a un cap de setmana?

dilluns, 2 de juliol del 2007

El Pirineu se'ns mor

S’han carregat el litoral. No han deixat res. La sorra de la platja l’han utilitzat per a fer totxos, i la sorra s’ha acabat. Però encara tenen fam, i ara van a pel Pirineu. Amb l’excusa de fixar la població, de portar benestar a aquesta pobra gent que pateix fred i d’evitar l’èxode de joves cap a les grans capitals, es carregaran el Pirineu de la mateixa manera que s’han carregat el litoral. Ampliaran les pistes d’esquí destrossant valls, turons i cims (total, només hi van excursionistes i això no dóna pasta), construiran grans resorts a peu de pista i camps de golf a les valls. Quan tot el Pirineu estigui completament antropitzat, quan no nevi i les pistes d’esquí no puguin obrir, utilitzarem els remuntadors per pujar a aquells cims on abans pujàvem a peu. Però per als que ens agrada la natura, no hi haurà marxa enrera, i el més greu de tot es que aquests famèlics constructors no veuen que el veritable potencial del Pirineu és la pròpia muntanya, la pau, el silenci, la solitud, el paisatge. A ells, tant sols els interessa vendre pisos, muntar ressorts i embutxacar-se milions d’euros a curt termini. El demés, els és igual. I la culpa de tot això la tenen els governs autonòmics que deixen fer aquestes barbaritats, demostrant molt poca imaginació per solucionar els problemes de la població del Pirineu. El totxo no salvarà a la població del Pirineu. És el propi Pirineu i les seves muntanyes i valls qui salvaran els seus habitants. Tenim present l’exemple de la destrossa del litoral. No caiguem dues vegades en el mateix parany. Encara estem a temps. (Text arran dels brutals plans de creixement de Cerler, Baqueira...)