Fa
uns dies, una de les persones sàvies de València en matèria d’urbanisme i
mobilitat em deia que havíem assumit, dòcilment, passar de ciutadans a
vianants. L’ús generalitzat del cotxe ens ha domesticat i encaixonat a la
vorera i allà on abans hi havia ciutadans, ara hi ha vianants. Així que, ara,
hem de revertir aquesta situació per recuperar de nou la condició plena de
ciutadans.
Aquest
procés de recuperació de la condició de ciutadans no l’aconseguirem només
ampliant voreres i fent places. És un procés més complex on el disseny urbà
tant sols és una petita part d’un tot. Possiblement, el concepte que millor resumeix
l’horitzó que busquem és el de vitalitat urbana. Recuperar l’ús del carrer més
enllà del concepte de vianant, ja que aquest no deixa de definir-nos com un ent
en moviment que transita per una vorera, per un espai delimitat. La vitalitat
urbana la podem entendre, com diu en Màrius Navazo, com “allò que ens agrada
fer a les persones en aquest invent que ens hem donat per viure col·lectivament
(ciutats i pobles) per a satisfer les nostres necessitats i desitjos de criança,
sociabilitat, oci, protesta, etcètera.”
Col·lectivament.
Aquest és el mot que crec que ha de definir la vitalitat urbana. Ara, el
carrer, està ocupat en un 80% pels cotxes. S’ha encaixonat l’espai vital de les
ciutats, la raó de ser de les mateixes, a un miserable 20% que no garanteix la
possibilitat de crear barri i fer ciutat, potenciant un individualisme que ens
ha fet perdre diversitat i oportunitats. Cal trencar amb la tendència a l’individualisme
i recuperar tot allò que es pot fer col·lectivament fora de l’esfera del
treball, apropiant-se de l’espai públic.
I
per això, les actuacions no sols han de ser urbanes. No n’hi ha prou en ampliar
voreres i fer places. Cal convidar a les associacions a apropiar-se del carrer.
Cal incentivar que, de nou, la ciutadania abandoni l’individualisme i s’associï
de forma activa i presencial a allò que més li agradi: un club de lectura, un
centre excursionista, l’associació de veïns del barri, un col·lectiu de gent
gran... i que s’apropiïn de l’espai públic com a tauler de joc. I que l’administració
ho facilite. Moltes vegades no és qüestió de fer més coses sinó, simplement, de
deixar fer, d’eliminar barreres burocràtiques que dificulten l’ús de l’espai
públic per part d’associacions i col·lectius. Això també és treballar per la
vitalitat urbana dels nostres barris.
Si
l’ésser humà és un ser sociable, l’espai on viu no ha de potenciar aquestes
relacions socials? No haurien de ser les ciutat i els seus espais públics llocs
d’interrelació? La vitalitat urbana implica retornar al veritable significat de
ciutat (poble o barri) com a lloc de trobada. Les ciutats han tingut èxit
perquè han permès a la gent trobar-se, coincidir, conviure, enamorar-se, enfadar-se,
transgredir, iniciar projectes plegats. Aquesta ciutat activa, diversa, plural,
heterogènia és la que hem de recuperar. És el dret a la ciutat que ja reclama
Lefebvre a final dels anys 60. Com gairebé sempre, no reivindiquem res nou,
tant sols recuperar allò que hem perdut.
Article de Màrius Navazo: La deificación del silencio en las calles (que mata)
Lefebvre. Henri.
El derecho a la ciudad. Ed. Capitán Swing. Madrid. 2017. (Le droit à ville,
1968)
