dijous, 27 de setembre del 2012

València elimina carrils bus. Més cotxe i menys transport públic al centre

Si fa uns dies parlava de la manca d’estratègia municipal en la planificació i gestió de la mobilitat (tarifes d’estacionament, reducció de freqüències d’EMT al centre...) ara us vull comentar l’eliminació del carril bus del carrer de la Sang (al costat de l’Ajuntament).
Al carrer de la Sang, entre la plaça de l’Ajuntament i el carrer Baró de Càrcer hi havia un carril bus (no segregat). La secció de la calçada era d’un carril per al vehicle privat i un carril per a EMT i Taxis. Com el carrer és eminentment comercial, sempre hi havia vehicles aturats davant dels comerços i donada la passivitat de la policia local, els vehicles acabaven circulant pel carril bus, que servia per a ben poc donada la indisciplina existent.
Així que l’Ajuntament, aprofitant la remodelació i posada en funcionament de l’estacionament del carrer Garrigues (més oferta per al vehicle privat al centre) ha decidit suprimir el carril bus del carrer de la Sang. És un acte simbòlic, ja que el carril bus funcionava malament, però ens indica molt clarament quines són les prioritats de l’equip de govern municipal: Més facilitat d’accés al centre amb cotxe i menys transport públic.



En la foto que acompanya aquest post podeu veure com la brigada municipal ha esborrat la pintura blanca del carril EMT - Taxi.

dimecres, 26 de setembre del 2012

El Federalisme del PSOE: Tard i malament


Tard i malament, com sol ser habitual en el PSOE. Així defensa ara en Rubalcaba el federalisme espanyol. Recordo el primer any de Zapatero quan era habitual sentir a parlar de la diversitat d’Espanya, de que aquesta estava formada per un conjunt de nacions... i cançons d’aquests tipus que als 6 mesos de govern van desaparèixer dels discursos oficials.
Van enterrar el suposat federalisme per convertir-se en un partit centralista. Pel camí es van quedar il•lustres federalistes, com el President Pasqual Maragall, que va ser substituït pel llobarro d’en Montilla (em perdonin els llobarros). I així ha sigut la història del PSOE els últims anys. Quan han estat a l’oposició s’han apuntat al federalisme moderat més per conveniència que per convicció i sempre que han tingut l’oportunitat han apartat del camí als ideòlegs més partidaris de convertir Espanya en un país Federal de debò (al PSPV em ve al cap en Joan Romero, per exemple).
I ara fan tard. De nou per conveniència (ningú es creu el federalisme d’en Rubalcaba) el PSOE s’apunta al federalisme. Jo crec que si s’hagués estructurat bé, si s’hagués cregut en una Espanya federal, aquesta hagués tingut èxit i hagués permès un encaix satisfactori de Catalunya i Euskadi. Ara bé, si el federalisme que em d’esperar és el que defensa el PSOE quan li convé, quan no sap com afrontar les demandes nacionalistes catalanes o basques, anem malament. I hem anat així de malament tants anys que ara, quan de nou el PSOE demana construir una Espanya Federal, fa tard i ningú se’l creu.
Així que ara ja no toca federalisme. Toca veure que passarà el 25 de novembre (eleccions anticipades al Parlament de Catalunya)  i veure com les forces guanyadores gestionen unes demandes d’Estat Propi que xocaran de segur amb el govern espanyol i probablement amb la resta de països europeus. Al meu parer, l’èxit català dependrà de com el Govern de la Generalitat gestioni les seves aliances internacionals.
I mentrestant, el PSOE (i també el PSC) segueix nadant perdut en una immensa mar blava.

Federalisme Ibèric?

dilluns, 24 de setembre del 2012

Menys congestió i menys trànsit a València. Una fal•làcia

Aquesta setmana s’ha celebrat a València la setmana de la mobilitat sostenible i des del punt de vista institucional el més remarcable ha estat la negativa del govern municipal a celebrar el Parking (day) organitzat per Compromís a la plaça de l’Ajuntament.
També han estat per a emmarcar les declaracions del regidor de circulació i transport (no de mobilitat) Alfonso Novo. Aquest ha tret pit en una roda de premsa dient que València és de les ciutats europees amb menys congestió de trànsit i que la ciutat havia registrat un descens del 15% de les intensitats de trànsit en tres anys. Un crak! 
Si a la ciutat no es registren congestions és perquè la xarxa viaria està sobredimensionada, penalitzant-se espai urbà per a altres modes de transport (vianant, bicis, carrils bus....) o usos (voreres més amples, parcs...). I si senyor, el trànsit a València (i a totes les ciutats espanyoles) ha baixat, però no gràcies a la seva gestió de la mobilitat, sinó a la crisis econòmica galopant que estem patint, que ha fet baixar tots els indicadors de mobilitat (IMD, viatges de transport públic...).
Si durant la setmana de la mobilitat les dos úniques bones noticies que pot dir el regidor de circulació i transports són aquestes dos fal•làcies, imagineu-vos quina ha de ser la situació real de la mobilitat a València.

¿Qué vale un peatón? Ole Thorson

diumenge, 23 de setembre del 2012

Privateering. Mark Knopfler


La carrera en solitari d’en Mark Knopfler està plena d’alts i baixos, però a poc a poc i amb el pas dels anys (i d’àlbums publicats) es va concretant en un estil propi, proper al blues i fàcilment reconeixible pels solos de guitarra, mítics ja quan liderava els Dire Straits.
En Knopfler acaba de publicar Privateering, el seu setè àlbum d’estudi. Des d’aquell ja llunyà i irregular Golden Heart (1996), el cantant de Glasgow ha publicat alguns treballs bons (The Ragpicker’s dream, 2002) i altres de més fluixos (Shangri-la 2004), tot  evolucionant del pop-rock cap al folk-blues.
Aquest darrer treball (disc doble amb 20 cançons noves) és un disc amb un pes important del blues, encara que també hi ha lloc per a cançons més folk (es respira de tant en tant un aire escocès). Crec que com el bon vi, en Knopfler va madurant, acostant-se al blues però sense oblidar-se de les seves arrels. Això que pot semblar positiu fa que el disc tingui salts d’estil una mica estranys. Talls d’estil blues amb bones guitarres i veus trencades es barregen amb peces folk, al meu parer, amb excés de vents (gaites i flautes). Aquesta barreja d’estils crec que és part d’una evolució personal i musical i que com han fet altres músics (el seu amic Bob Dylan, per exemple), acabarà per concretar-se en un de sol. Podríem dir que amb 63 anys en Knopfler encara no ha trobat el camí. O potser si que l’ha trobat i aquest transcorre per dos mons en principi paral•lels (el blues i el folk), però que de tant en tant es trobem, s’abracen i es tornen a separar. 
En línies generals bon disc d’en Knopfler, encara que si enlloc d’haver-lo publicat doble hagués triat una mica millor les cançons, hagués firmat un àlbum esplèndid. Una altra opció hagués estat fer un cd amb les peces més folk i un altre amb les peces més blues, de tal manera que segons el nostre estat d’ànim poguérem escollir quin disc escoltar.
També crec que aquesta barreja d’estils pot afectar al directe, doncs en un parell d’hores de concert escoltarem blues, folk i els temes clàssics dels Dire Straits. Una bona barreja d’estils que haurem de veure com és combinen d’alt d’un escenari. A l’estiu del 2013 estarà de gira i ho podrem comprovar.



dijous, 20 de setembre del 2012

Tempest. Bob Dylan


Potser és que em faig gran i m’acosto tímidament al blues, o potser és que els darrers treballs d’en Dylan són espectaculars. O podria ser que la música del de Minnestota m’ha acostat al blues. No ho sé i tampoc m’importa. L’única cosa que tinc clara és que Tempest, el darrer treball d’en Bob Dylan, segueix la línia encetada per Time out of mind l’any 1999 i això és una bona noticia.
Si barregéssim les cançons del Together throught life (2009) i les 10 noves cançons de Tempest (2012), trobaríem poques diferències. En Dylan fa blues i punt. Sembla com si una colla d’amics s’haguessin ajuntat en un bar a tocar i ves per on, ho fan a la perfecció. Potser per això els crítics musicals porten més de 10 anys dient que cada nou àlbum d’en Dylan és el millor de la dècada. Jo no sóc tant agosarat ni tinc els coneixements suficients per valorar-ho, i per tant no sé si Tempest és el millor àlbum d’en Dylan en anys, però si que us puc dir i assegurar que està al nivell dels seus darrers 5 treballs (deixant de banda la broma del disc de nadales). I això és un nivell altíssim per a un músic que aquest any celebra el 50 aniversari de la publicació del seu primer disc (Bob Dylan, 1962).
L’única diferència que he pogut percebre amb aquestes primeres escoltades de Tempest (i veient el vídeo del primer single, Duquesne Whistle,) és que en Dylan està content. Camina amb un somriure que intenta dissimular, però que no pot. Al concert que vaig anar a Mèxic DF fins i tot intentava ballar. Deu estar satisfet amb el que fa i sobretot alliberat. El rol d’estrella malhumorada que no parla ni concedeix entrevistes li permet crear una paret infranquejable entre el seu jo creatiu i el seu jo mite de la música moderna. I li funciona, veient el resultat dels treballs que va publicant.
Així que us recomano a tots que us compreu Tempest. Us assenteu al sofà de casa qualsevol vespre i us deixeu emportar pel blues suggeridor d’en Dylan. Un regal per als sentits i l’ànima!

dimecres, 12 de setembre del 2012

Setmana Europea de la Mobilitat Sostenible. València 2012

La setmana vinent es celebra a València la Setmana Europea per la mobilitat Sostenible, marcada per les retallades en el transport públic. Si en un post anterior comentava la manca d’estratègia municipal en la gestió de l’estacionament al centre de la ciutat (sobreoferta i manca de gestió mitjançant la tarifa), les retallades en el transport públic reduint oferta de places al centre empitjora la situació. Aquesta manca d’estratègia ens porta a una equació amb menys oferta de transport públic al centre i més oferta d’estacionament per al vehicle privat. El resultat de l’equació és clarament desfavorable al transport públic (mobilitat sostenible) i potencia, i molt, l’accés en vehicle privat al centre de la ciutat i per defecte, a tota la ciutat i la seva àrea metropolitana.
La visió curtplacista en època de crisi i l’afany de reduir les despeses municipals per la via ràpida porten a l’administració pública a actuar de manera descoordinada, el que gairebé sempre acaba afavorint el transport privat motoritzat i penalitzant als modes de transport més sostenibles. Per a potenciar aquests últims, a part d’una estratègia coordinada cal certa inversió prèvia, que es recupera al cap de pocs anys per l’augment de la demanda (augment dels ingressos per venda de títols de transport). És a dir que el dèficit d’explotació es por reduir retallant oferta (que és el que de moment està fent l’Ajuntament) o reordenant el sistema per aconseguir augmentar la demanda. 
Reduir l’oferta de transport públic ens portarà a perdre demanda en favor del vehicle privat i segurament d’aquí a un any o dos estarem en la mateixa situació. Diran que tenim una sobreoferta perquè la demanda segueix caient. És una cercle viciós que tant sols es pot trencar remodelant l’esquema de mobilitat de la ciutat, invertint en transport públic i seguint una estratègia de mobilitat clarament definida. Em consta que l’Ajuntament té en ment fer alguns d’aquest passos (ha licitat la Fase 1 del Pla de Mobilitat), però caldrà veure si ho fa per convicció o per no perdre la subvenció que dóna el Ministeri de Foment per al manteniment del transport públic urbà (les ciutats que no tinguin aprovat un Pla de Mobilitat a data de 31 de desembre de 2013 perdran aquestes subvencions).


I enmig de tot aquest ambient de retallades i de crisi econòmica encetem la setmana de la mobilitat. El programa oficial (que no he trobat a la pàgina web municipal) no crec que vagi més enllà d’alguna bicicletada en diumenge i una campanya de publicitat als autobusos d’EMT. En canvi, és remarcable el programa que ha organitzar la Coalició Compromís: Cine, debats, xerrades, tallers, park (ing) day... (podeu veure el programa en la imatge que il•lustra aquest post).

dimecres, 5 de setembre del 2012

El poble farà complir la llei. El cas d'Asp


Si l'administració no compleix la llei, el poble la farà complir. O això és el que deu pensar José Gallego, el jubilat de 72 danys d’Asp (Alacant) que s’ha dedicat a destrossar els símbols franquistes que encara perduren en el seu municipi. I em sembla molt bé. Si el govern va aprovar una llei de Memòria històrica que obliga a retirar de la via pública tots els símbols feixistes, aquesta s’ha de complir. I punt.
Si la llei no es compleix poden passar dos coses. La primera és que la pròpia administració quedi deslegitimada per demanar a la ciutadania que compleixi altres lleis. La pregunta és clara: per què jo he de complir la llei si tu no ho fas? I la segona és la que ha practicat el senyor Gallego i que consisteix en ajudar a l’administració a fer complir la llei. Si l’administració no retira els símbols franquistes, doncs que sigui el poble qui els retiri. 
Aquesta segona opció la trobo molt interessant i a més a més obre dos debats que portaran polèmica segur. Un primer debat es pot centrar en saber si el senyor Gallego ha comès un delicte al destrossar elements de la via pública. Aquest debat m’interessa poc, doncs és el jutge el que decidirà. Si l’element destrossat està catalogat o té certa protecció li caurà una multa i el jutge no crec que apliqui cap atenuant per ser un element que segons la llei de memòria històrica hauria d’haver estat retirat per l’administració. És jutja l’acte, no l’omissió de la llei per part de l’administració.
Es per això que el debat que trobo interessant és el que gira entorn a la legitimitat de l’acte. La llei diu que aquests elements franquistes s’han de retirar però l’administració no compleix. És legítim que el poble els tregui? En la majoria dels casos es tant fàcil com retirar una placa. Jo crec que és legítim!
Així que prenguem nota i passem de la paraula als fets, que crec que és el que a vegades ens falta fer en aquests dies convulsos que ens ha tocat viure.

Notícia: Foro per la memòria