diumenge, 27 de març del 2011

Bulevard dels Francesos

El darrer llibre d’en Ferran Torrent, Bulevard dels Francesos, ens situa en dos escenaris temporals diferents. Per un costat la història transcorre a la València franquista dels anys 60, amb uns incipients i il·legals moviments comunistes i nacionalistes que intenten fer-se visibles a la universitat i al carrer, intentant escapar de la forta repressió portada a terme per la policia politicosocial. Per un altre costat, el llibre relata la València actual, aquella que es menja l’horta per construir pisos i on la població, tira com pot amb els seus treballs i les seves coses.

Les dos històries estan molt ben entrellaçades mitjançant la història de la família Baixauli. Primer amb un pare Maqui, després amb un fill comunista i finalment amb el germà llanterner. I tot envoltat d’un munt de personatges secundaris ben treballats i històries que s’entrecreuen involuntàriament les unes amb les altres. Una vedet, un ex professor republicà, un policia bo i un de molt dolent, un camell, un lladre de guant blanc, una hereva rica, un professor de tenis, un capellà...

Tres generacions que transcorren per la segona meitat del segle XX i serveixen per fer una radiografia a la història recent de València i sobretot, per fer-nos entendre que tant durant el franquisme com actualment amb democràcia, els ideals i les utopies sempre xoquen frontalment amb el poder, ja sigui polític, militar o econòmic.

Ferran Torrent. Bulevard dels Francesos. Columna Edicions. 2010

diumenge, 20 de març del 2011

El debat energètic

La situació crítica de la central nuclear de Fukushima, al Japó, ha fet reviure de nou, el debat sobre l’energia nuclear. Nuclears si o no?

La pregunta no és banal. A França, més del 60% de l’energia que es consumeix té origen nuclear. A Espanya aquest percentatge és del 20% i a Catalunya del 53%.

Amb aquesta situació de partida jo em pregunto: Per què ningú parla de reduir el consum energètic? Sempre que es parla d’estalvi energètic es fa des del punt de vista de l’eficiència energètica, que implica consumir el mateix gastant menys. Es a dir, no implica un canvi de model de consum energètic.

Crec que individualment a casa i col·lectivament als llocs de treball i en els centres públics, es podria reduir de manera notable el consum d’energia. No gastar-la de forma més eficient (que també) sinó consumir menys. Per què no tenim connectats els ordenadors del treball a unes regletes que es puguin desconnectar de nit? Per què ningú tanca l’ordinador quan marxa a casa a dinar? Per què mantenim els aires condicionats encesos durant la nit? Per què no tenim horaris laborals més eficients energèticament?

El debat de fons ha d’anar més enllà de quines han de ser les fonts d’energia i encarar el que jo crec que és el problema capdal: Com canviar els hàbits i costums de la població per reduir el consum energètic. Estem disposats a renunciar a certes “comoditats”?

I una última reflexió. Serveix d’alguna cosa que Espanya tanqui les seves centrals nuclears si França manté en funcionament els seus 58 reactors nuclears?

dilluns, 7 de març del 2011

Sopa de Cabra, 10 anys després

Sento que els Sopa de Cabra tornen, llegeixo la nota de premsa i m’entra certa nostàlgia. Diuen que el 2011 és un any ple de simbolisme per a ells i que per això els fa il·lusió celebrar-ho amb un concert. Fa 10 anys de la dissolució del grup i 20 del mític concert al palau Sant Jordi amb Els Pets, Sangtraït i Sau.

M’entra vertigen. Recordo perfectament l’últim concert que vaig veure dels Sopa a Barraques de Girona l’any 2001 i també recordo el rebombori mediàtic del concert del Sant Jordi (jo no hi era, ho reconec. Tampoc vaig estar a Seattle quan tocava ni a Paris el maig del 68... i què? Potser tinc aquesta virtut, no estar mai allà on toca).

Aquest vespre m’he posat el “Ben endins” i he pensat que estaria molt be anar al Sant Jordi el dia 9 de setembre. Però també he pensat en no ser-hi (per mantenir-me virtuós en faltar a les grans cites) i escoltar un mes després el CD del concert per l’Spotify i emocionar-me al menjador de casa quan en Gerard Quintana cridi “Bona nit malparits!”.

Sovint penso que no calen aquests retorns (Sopa, Brams, Pixies, Police....), però després d’escriure aquestes línies, crec que l’ésser humà té certes debilitats i una d’elles és la necessitat de certs moments de nostàlgia.