divendres, 30 de maig del 2014

Eleccions Europees 2014. Algunes reflexions

Jordi Sebastià (Compromís) felicitat per Mónica Oltra
Ja han passat gairebé cinc dies de les eleccions europees i als mitjans ja no es reflexiona sobre els resultats. Tant sols interessa el procés obert per Rubalcaba per escollir nou Secretari del PSOE i intentar desprestigiar a Podemos i més concretament a la seva cara visible, Pablo Iglesias.
Jo crec que hi ha dos punts interessants sobre els que cal reflexionar. Un és la baixa participació, el que demostra com de lluny estan els eurodiputats de la ciutadania. Uns dies abans de les eleccions em vaig mirar la llista dels eurodiputats espanyols, i tret de dos o tres dinosaures que estan allà perquè els seus respectius partits no saben on posar-los a Espanya (Vidal – Quadras i Alonso en són dos grans exemples), la resta no sabia qui eren. I jo no em considero un expert polític, però si una persona amb interès polític que intenta estar al dia del que passa pel món.
No és de rebut que tant sols voti el 44,7% dels electors espanyols i que la participació a Europa sigui encara més minsa: 43%. Segueixo pensant que el percentatge d’abstenció hauria de comptar en el repartiment d’escons, de tal manera que en aquest cas tant sols s’haurien d’ocupar el 43% dels llocs previstos pels eurodiputats. Potser així farien esforços reals per fomentar la participació. A Itàlia, per exemple, ha votat el 60% de l’electorat degut, potser, a que es pot votar fins a les 11 de la nit.
Un altre tema greu del qual sembla ser que ningú en parla és la forta pujada de l’ultradreta. El cas més excepcional ha estat la victòria del Front Nacional a França amb el 25% dels vots, però n’hi ha més. Si mirem els resultats obtinguts per l’ultradreta en altres països la situació que tenim és preocupant: FPO (Àustria): 19,5%; HSP (Croàcia): 41,2%; DF (Dinamarca) 26,6%; VS (Finlàndia): 12,9%;  JOBBIK (Hongria):  14,7%; VL (Letònia): 14%; TT (Lituània): 14,3%; UKIP (Regne Unit): 28%. I crec que no és un fenomen estretament lligat a la crisis econòmica doncs, tret de Grècia on Aura Daurada ha tingut cert pes, l’ultradreta brilla per la seva absència en els quatre països més castigats per la crisis. Penso que és un tema per reflexionar i donar resposta des de dins de cada un dels països, però també des d’Europa.

Després d’aquest dos punts que crec que són els principals ha reflexionar després de les eleccions, podem passar als comentaris de bar. Crec que unes Europees no són un bon baròmetre per fer lectures nacionals, autonòmiques o locals. Ara bé, com  tothom n’extreu conclusions, aquí van les meves:
A Catalunya ERC guanya força degut als dubtes que comença a generar CiU de cara al procés i sobretot degut al suport dels socialistes nacionalistes desencantats amb un Navarro que passarà a la història per ensorrar el PSC. La imatge dels Maragall amb ERC és demolidora per als socialistes. I el PP cau en la mateixa línia, perdent el 50% dels vots. Pinten bastos per als partits d’àmbit estatal a Catalunya. Si es manté la tendència i finalment no hi ha consulta però sí eleccions (plebiscitàries) el resultat pot ser espectacular per als Republicans. Rajoy deu estar acollonat, en Mas perdut i en Junqueras amb una rialla d’orella a orella.
Al País Valencià Compromís reafirma el seu projecte col·locant un eurodiputat a Brussel·les (Jordi Sebastià) i es confirma la tendència llargament esperada de canvi. El PP ha perdut gairebé mig milió de vots en un dels seus principals graners i ha passat del 53% dels vots al 29% , el que significa que el canvi a la Generalitat comença a ser quelcom més que un somni. I caldrà veure com reacciona Podemos a les autonòmiques, doncs s’ha col·locat com a cinquena força al País valencià amb un  8,2% dels vots. Veurem que passa d’aquí al proper mes de maig!
Pel que fa a l’Estat, el bipartidisme trontolla. PP i PSOE han perdut més de 5 milions de vots i Podemos, fruit del 15M, irromp amb força amb 5 eurodiputats, gairebé els mateixos que EU. Ara bé, el fet de que a les eleccions europees Espanya sigui circumscripció única ajuda a aquests partits. S’haurà de veure com Podemos, igual que EU, aguanta aquesta pujada en unes autonòmiques o Estatals on les circumscripcions provincials no els ajudaran gens ni mica.

I mentrestant, Rajoy segueix amb el seu “mantra” de millora econòmica, com si res hagués passat en aquestes eleccions que poc interessen a la ciutadania.

dilluns, 19 de maig del 2014

El comiat d'Obrint Pas: la llavor que ha germinat


A finals de maig els Obrint Pas, possiblement el grup valencià més internacional, penja les guitarres i dolçaines de forma indefinida. Després d’una trajectòria de 21 anys tocant pels escenaris de gairebé tot el món, han decidit parar.
Vaig tenir l’oportunitat de de coincidir amb ells l’any 1.999. Maulets ens va proposar a la Comissió de Barraques que portéssim als Obrint Pas, un grup valencià que començava a sonar amb força pel sud. Dit i fet, vam contactar amb ells, els contractarem i al més de juny feien el seu primer concert a Sant Cugat.  Recordo estar amb ells a les proves de so enmig d’un Parc de la Pollancreda solejat i amb un petit nombre de barraquistes amb cares de son. Per acabar les proves van tocar la cançó “La revolta de l’ànima”. Estaven preparats. S’acostava la primera gran nit de Barraques!
Després de les proves de so els vaig acompanyar al Centre Borja dels Jesuïtes de Sant Cugat. Ens havien demanat allotjament per a 8 o 9 persones i com el pressupost que teníem per a les primeres Barraques era raquític vam contactar amb el Jesuïta encarregat de gestionar el Casal Arrupe, una petita casa de colònies que hi ha dins del centre Borja de Sant Cugat. Els Jesuïtes s’implicaren en la festa Major i ens deixaren que els Obrint Pas passessin la nit allà. Finalment van dormir ben poc perquè entraven al casal amb les primeres llums del dia després d’un concert magnífic i una gran festa posterior, i abans del migdia ja eren de nou a la furgoneta camí del proper concert.
Després d’aquests primers concerts a Catalunya i de caminar tots els racons del País Valencià els Obrint pas es van consolidar com un dels principals grups en llengua catalana, amb un directe contundent i molt festiu. Disc rere disc, gira rere gira anaven ampliant públic i vencent fronteres: Primer Euskadi, després la resta de la península i finalment el salt internacional cap a Europa, Amèrica i Japó. I si s’ha de posar algun però a la seva trajectòria és l’abús que han fet dels discursos pamfletaris entre cançó i cançó durant els seus concerts. Tenen un directe contundent com pocs al país i unes bones lletres de denúncia que es valen per si soles. No calen discursos fàcils que sovint es fan pesats i repetitius.
Després d’Al Tall, la música en valencià necessitava un nou referent generacional. Al Tall, possiblement el grup més influent ençà de la transició, no havia generat el caldo de cultiu necessari per al creixement de nous grups durant els anys 80 i principis dels 90. Però hi va deixar llavor, que anys més tard ha germinat en múltiples direccions. Una d’elles de la mà dels Obrint Pas, que aconseguiren mesclar amb èxit el so d’arrel (la dolçaina) amb el rock, l’ska i el hardcore, modernitzant el panorama musical valencià i català. I ara la llavor ha germinat amb força. Desenes de bandes beuen de les fonts d’Obrint Pas, enriquint d’aquesta manera la cultura musical del país.

Finalment aquest mes de maig els Obrint Pas realitzaran els seus darrers concerts a la ciutat de València, al teatre Principal. Hi ha sectors que diuen que la música cantada en valencià no té mercat, però estic segur que actualment hi ha pocs grups de l’Estat espanyol que siguin capaços d’omplir tres nits seguides el Principal. Els Obrint Pas pleguen abans d’esgotar-se. Decisió difícil però sabia. Espero que descanseu, que begueu d’altres fonts, que fruïu de la vida, que inicieu nous projectes musicals i que si mai l’energia d’ajuntar-vos de nou reviu, ho feu amb la potencia i el compromís d’aquests darrers 21 anys. Com deia en Llach, que tingueu sort i que la vida us doni un camí ben llarg!

dimecres, 14 de maig del 2014

El poder del voler, de Senior i el Cor Brutal

Senior i el Cor Brutal a "La Calle" d'Alzira el passat 9 de maig
Senior i el Cor Brutal han publicat un nou disc, “El poder del voler”, tot i que llegint les lletres de les cançons es podria haver titulat “us matarem a tots fills de la gran puta!”. Si les lletres de “El poder del voler” les hagués firmat l’Albert Pla, per exemple, tindríem un enrenou de collons. “La dejo o no la dejo” la cançó del de Sabadell que tants problemes va tenir per poder ser publicada és un conte de princeses al costat dels textos explícits que en Landete publica en el nou treball.
En Landete està cabrejat i com diu el text de la cançó Lapido X “les metàfores ja no són suficients”. Possiblement per aquest motiu ha abandonat la poètica (sempre reivindicativa) i la subtilesa del València Califòrnia per escriure uns textos clars i explícits, on ens recorda que el camí per sortir d’aquest món injust és a base de “els tancs, la sang i l’amor”.
Musicalment el Poder del voler és el disc més complet i compacte de la banda. Després de l’absència del Cor Brutal en el València Califòrnia, s’agraeix el retorn potent de la fender Telecaster. Rock en estat pur per cridar que no tenim motius per estar contents, però que vencerem tallant alguns caps. Ara bé, el retorn al rock en aquest cas ha anat en contra de les lletres. La ploma d’en Landete en els darrers treballs de la banda era fina i punxava, però hi havia literatura, poesia, metàfores, segones lectures.... Ara no. El poder del voler no deixa espai per a res més.
El Poder del voler ha perdut literatura, però s’engrandeix dalt de l’escenari, com vam poder comprovar el passat dia 9 de maig a la sala La Calle, d’Alzira. Si el rock és una actitud en perill d’extinció d’alt dels escenaris, gaudir del directe de Senior i el Cor Brutal serveix per recobrar l’esperança de que el rock és quelcom més que unes lletres i uns acords. És una actitud, una arma de destrucció massiva contra allò que en Ramoneda definia com el pitjor dels mals del nostre temps: La indiferència. Senior i el Cor Brutal ens recorden que dues guitarres, un baix i una bateria poden remoure consciencies. Ara és responsabilitat nostra fer que aquesta actitud vessi de l’escenari cap als carrers dels nostres pobles i ciutats.
Gràcies primos per fer-nos gaudir del rock!


diumenge, 11 de maig del 2014

El Càtar imperfecte, de Víctor Amela

Vaig començar a llegir-me el “Càtar imperfecte” de Víctor Amela perquè després de llegir, ja fa anys, la trilogia de Peter Berling sobre els Fills del Grial (la historia sobre la fugida de dos infants de la crema de Càtars al Castell de Montsegur), l’heretgia càtara és un tema que m’atreu, doncs ben barrejats, compta amb tots els ingredients per construir novel·les interessants: Religió, heretgia, inquisició, historia, política, repressió, amor... A més a més de tots aquests sugerents ingredients, el Càtar Imperfecte em va atreure perquè m’acostava l’heretgia càtara cap aquelles terres que tant conec i tant he caminat: Els Ports. I aquest fet històric era per a mi del tot desconegut.
El llibre narra la història d’en Guillem Belibasta, un jove que ha de fugir d’Occitània (Vila-roja del Termenés) acusat d’assassinat, però també per heretge. Els fets ocorren el 1306, 62 anys després de l’holocaust càtar, escenificat amb la crema dels 215 heretges que resistien al castell de Montsegur. L’heretgia es donava per acabada, però a poc a poc ressorgeix per les valls del Pirineu i s’escampa de poble en poble de la mà dels “Perfectes”. L’inquisidor Geoffroy d’Ablis pren nota del que està succeint i reemprèn la persecució i crema d’heretges, però és el bisbe Jaques Fournier qui aplica el poder de la inquisició amb una implacable eficàcia, doncs entén que és el camí més ràpid per accedir al tron de Sant Pere. El temps i el currículum li donarien la raó i el 1334 es convertiria en el Papa Benet XII.
En Belibaste emprèn doncs, el 1306, una fugida cap al sud que el durà a creuar els Pirineus, a travessar Catalunya i assentar-se a Morella, unes terres pròsperes que han estar conquerides als moriscs fa pocs anys pel Rei Jaume I. L’activitat econòmica que viu la zona de Morella i Sant Mateu, amb gent vinguda de tot arreu, és un bon indret per a que en Belibasta passi desapercebut i a poc a poc vagi reunint al seu voltant, a la plaça dels Tarrascons de Morella, a tots aquells “bons homes” que com ell estan fugint de la inquisició. De dia, la comunitat càtara de Morella fa vida normal, treballa i fins i tot en públic acudeix a l’església, però de nit, al voltant d’una taula, combrega la seva religió.
Tot sembla rutllar prou bé, però els tentacles de l’inquisidor Geoffroy són llargs i arriben, a través d’un caça recompenses que és fa passar per un “bon home”, fins a Morella i Sant Mateu. Comença així el compte enrere del últim perfecte càtar.
Escrit en un format de best-seller (molts capítols curts), el llibre va guanyant força a mesura que passem les pàgines. Els personatges van guanyant pes (en Belibasta i el pastor Mauri sobretot) i la història, tot i saber el final des de la primera pàgina, ens acaba atrapant. No importa el final, importa com es recorre el camí i amb qui es recorre. I això ens explica el Càtar imperfecte.

La propera vegada que passegi pels carrers de Morella, m’aturaré amb atenció a la plaça dels Tarrascons i rendiré un petit i silenciós homenatge als càtars que van haver de fugir dels seus pobles pirinencs per fer-se un lloc en unes terres joves i pròsperes, però no suficientment llunyanes com per fugir dels tentacles d’un papa inquisidor.

Víctor Amela, El Càtar imperfecte. 2013. Edicions B. Barcelona

divendres, 9 de maig del 2014

Feliu Ventura, 20 anys

El passat 25 d’Abril el vam celebrar de la mà d’en Feliu Ventura, que pujat damunt de l’escenari de la Rambleta ens convidava a celebrar amb ell els seus 20 anys de carrera. 20 anys de bones cançons i bones lletres.
Per celebrar-ho en Feliu va dividir el concert en dos parts molt clares. La primera hora de concert la va dedicar a homenatjar als seus referents, aquells cantants que segons el de Xàtiva han marcat la seva carrera de músic i compositor, i que al mateix temps han forjat la seva manera de ser. Així, el concert va començar homenatjant a en Victor Jara, a l’Ovidi, a l’Estellès, a en Raimon, als Esquirols, a en Silvio Rodríguez i fins i tot als U2, amb una versió molt emotiva del Van Diemen's land (pren-me fort), del disc Rattle and Hum (podeu trobar al Youtube totes les versions).
La segona part del concert en Feliu la va dedicar a fer un repàs al seu cançoner – poemari, tocant peces dels tres discs publicats: Barricades de paper (2003), Alfabets de futur (2006) i Música i lletres (2011). 
Passat l'equador del concert, en Feliu va començar a tenir problemes amb la veu, que va anar solucionant amb humor i bons glops de vi. Ell s’anava disculpant i el patiment crec que va ser solidàriament repartit entre ell, la seva banda i el públic. Sigui com sigui, va mostrar tables damunt de l’escenari i va saber acabar un concert d’una mica més de dues hores d’una manera molt digna.
Amb detalls com aquest en Feliu demostra estar en forma, els 20 anys de professió l’han curtit i d’alt de l’escenari ja no és aquell jove que amb timidesa agafava una guitarra i es pujava d’alt de l’escenari. Acompanyat d’una bona banda i del bon amic i escuder Borja Penalba, en Feliu aconsegueix un molt bon directe. Si això li afegim una de les millors plomes del país escrivint cançons (el darrer Música i lletra trobo que és un disc immens), tenim davant nostre un concert amb majúscules.

El que no acabo d’entendre és com cantants d’aquesta talla no poden viure dignament de la música. Aquest país té un problema cultural greu, que no sé ben bé com és pot solucionar. Pel que a mi em pertoca, intentaré acostar-me sempre allà on canti en Feliu i la seva banda.