diumenge, 11 de maig de 2014

El Càtar imperfecte, de Víctor Amela

Vaig començar a llegir-me el “Càtar imperfecte” de Víctor Amela perquè després de llegir, ja fa anys, la trilogia de Peter Berling sobre els Fills del Grial (la historia sobre la fugida de dos infants de la crema de Càtars al Castell de Montsegur), l’heretgia càtara és un tema que m’atreu, doncs ben barrejats, compta amb tots els ingredients per construir novel·les interessants: Religió, heretgia, inquisició, historia, política, repressió, amor... A més a més de tots aquests sugerents ingredients, el Càtar Imperfecte em va atreure perquè m’acostava l’heretgia càtara cap aquelles terres que tant conec i tant he caminat: Els Ports. I aquest fet històric era per a mi del tot desconegut.
El llibre narra la història d’en Guillem Belibasta, un jove que ha de fugir d’Occitània (Vila-roja del Termenés) acusat d’assassinat, però també per heretge. Els fets ocorren el 1306, 62 anys després de l’holocaust càtar, escenificat amb la crema dels 215 heretges que resistien al castell de Montsegur. L’heretgia es donava per acabada, però a poc a poc ressorgeix per les valls del Pirineu i s’escampa de poble en poble de la mà dels “Perfectes”. L’inquisidor Geoffroy d’Ablis pren nota del que està succeint i reemprèn la persecució i crema d’heretges, però és el bisbe Jaques Fournier qui aplica el poder de la inquisició amb una implacable eficàcia, doncs entén que és el camí més ràpid per accedir al tron de Sant Pere. El temps i el currículum li donarien la raó i el 1334 es convertiria en el Papa Benet XII.
En Belibaste emprèn doncs, el 1306, una fugida cap al sud que el durà a creuar els Pirineus, a travessar Catalunya i assentar-se a Morella, unes terres pròsperes que han estar conquerides als moriscs fa pocs anys pel Rei Jaume I. L’activitat econòmica que viu la zona de Morella i Sant Mateu, amb gent vinguda de tot arreu, és un bon indret per a que en Belibasta passi desapercebut i a poc a poc vagi reunint al seu voltant, a la plaça dels Tarrascons de Morella, a tots aquells “bons homes” que com ell estan fugint de la inquisició. De dia, la comunitat càtara de Morella fa vida normal, treballa i fins i tot en públic acudeix a l’església, però de nit, al voltant d’una taula, combrega la seva religió.
Tot sembla rutllar prou bé, però els tentacles de l’inquisidor Geoffroy són llargs i arriben, a través d’un caça recompenses que és fa passar per un “bon home”, fins a Morella i Sant Mateu. Comença així el compte enrere del últim perfecte càtar.
Escrit en un format de best-seller (molts capítols curts), el llibre va guanyant força a mesura que passem les pàgines. Els personatges van guanyant pes (en Belibasta i el pastor Mauri sobretot) i la història, tot i saber el final des de la primera pàgina, ens acaba atrapant. No importa el final, importa com es recorre el camí i amb qui es recorre. I això ens explica el Càtar imperfecte.

La propera vegada que passegi pels carrers de Morella, m’aturaré amb atenció a la plaça dels Tarrascons i rendiré un petit i silenciós homenatge als càtars que van haver de fugir dels seus pobles pirinencs per fer-se un lloc en unes terres joves i pròsperes, però no suficientment llunyanes com per fugir dels tentacles d’un papa inquisidor.

Víctor Amela, El Càtar imperfecte. 2013. Edicions B. Barcelona