divendres, 14 d’agost del 2015

El professor d'història, de Joan Francesc Mira

Un professor d’història a les portes de la jubilació s’obre el cap a les escales de la facultat de Geografia i Història del campus de Blasco Ibáñez al mirar com dues noies es besaven apassionadament damunt la gespa. Aquest fet, potser banal, provoca un canvi en el professor. Decideix abandonar la universitat, dedicar-se en cos i ànima a estar amb la seva dona que pateix una malaltia degenerativa que li dificulta cada dia més la mobilitat i a fer aquelles coses que havia aparcat durant anys: canviar de barri i casa, comprar-se un gos, treure’s el carnet de conduir i contractar una assistent per a que l’ajudi a cuidar la dona.
El llibre transcorre pausadament a través de les reflexions del professor, unes reflexions nostàlgiques d’una València que ja no tornarà i d’unes descripcions de la ciutat actual que ja no és la seva. Entremig d’aquestes dues aigües transcorre la València que observa el professor mentre passeja per la ciutat. Del carrer Pelayo i la sabateria del pare quan era petit al carrer Pelayo ple de basars xinesos. Del barri de Velluters ple de bars i prostíbuls al ciment de la Ciutat de les Arts i les Ciències (quina ciència?) i les putes als camins d’horta propers al port. La crítica al desenvolupament urbà i a la poca cultura de la gent va més enllà del típic xoc generacional i especialment brillant és la crítica al complex de Calatrava.
Les reflexions que Mira posa en boca del professor són universals. El professor vol saber si els mites, la nostra cultura, producte de tres mil anys, resistirà l’embat del món actual amb el seu materialisme exacerbat i la seva banalització gradual (Sam Abrams). La novel·la desprèn un potent aire culte, amb referents a la mitologia Grega, a la Il·lustració i al Romanticisme del Faust de Goethe, que alhora aterra amb humilitat amb descripcions precises de la València dels darrers 50 anys.

Després de llegir dos “fiascos” aquest estiu (El lector del tren de les 6:27 de Jean-Paul Didierlaurent i sobretot Blitz de David Trueba) descobrir a en Joan Francesc Mira de la mà del professor d’història ha estat tot un plaer.

El professor d'història. Joan F. Mira. Ed. Proa (2008)

dilluns, 10 d’agost del 2015

Rio de Janeiro, la ciutat icònica d’extrems impossibles

La ciutat de Rio de Janeiro és un  clar exemple de com el determinisme ambiental ha estat vençut per la tossuderia humana. En un indret envoltat d’aigua (mar i llacunes) i motejat per “morros” de granit inexpugnables a la vista de qualsevol mortal, la ciutat ha aconseguit expandir-se i créixer fins arribar a acollir aproximadament a 7 milions d’ànimes (11 a la Regió Metropolitana).
Històricament, la ciutat va ser fundada al pla, a la vora d’un port ben protegit i amb la rereguarda coberta per l’actual Parc de Tijuca, amb l’arxifamós Corcovado al capdamunt. A partir d’aquí, a poc a poc a l’inici però ràpidament durant la segona meitat del segle XX, la ciutat va créixer desmesuradament. Al sud ho va fer amb habitatges de rendes altes. La flor i nata de la ciutat es traslladà a la vora de la platja. Copacabana, Ipanema i més tard la Barra de Tijuca acollien l’elit carioca i els primers turistes atrets per les immenses platges de sorra groga. Naixia el turisme a Rio de Janeiro i els primers hotels començaven a alçar-se a primera línia de platja mentre uns joves Vinicius de Moraes i Antonio Carlos Jobim li cantaven a la “Garota de Ipanema”.
Ja feia uns anys que el Crist Redentor, des del cim del Corcovado, mirava amb incredulitat l’afany humà per ocupar qualsevol indret. Des de les alçades començava a veure com darrera del luxe es desenvolupava una altra ciutat, una ciutat construïda precàriament en indrets impossibles. Com el determinisme ambiental es inevitable per a l’urbanisme quan les pendents s’acosten als 90 graus, la ciutat va començar a expandir-se cap al nord i cap a l’oest. El centre s’anava despoblant i es convertia en un reducte administratiu, cultural històric. El desenvolupament urbà de la ciutat s’estenia com una taca d’oli per tot arreu. Ocupava la terra baixa, els colls i finalment fins i tot els turons. Tant sols els morros inexpugnables, aquells on el granit fosc es ben visible i vertical, resistien l’envit de l’urbanisme incontrolat. Naixien les “faveles” o “slums” ben conegudes pel gran públic gràcies a pel·lícules com Ciutat de Déu (Fernando Meirelles, 2002) o Tropa d’elit (José Padilla, 2007).

A Rio de Janeiro conviuen milers de ciutats, potser tantes com somnis tenen els 7 milions de carioques que busquen el seu lloc. En un extrem la ciutat enganxada i connectada al món globalitzat, la dels brasilers amb capacitat econòmica per a pagar-se estudis privats que els han permès accedir a bons llocs de treball, la dels governants amb grans xarxes clientelars, la dels carioques que coneixen el món i estan permanentment connectats amb els smartphones d’última generació, els que viuen al sud, a la Barra de Tijuca, potser també a Urca i que cada vegada més, abandonen Copacabana i Ipanema, barris ja vells ocupats absolutament pel turisme, els que cada dia condueixen els seus cotxes gairebé una hora per ocupar els seus seients en els edificis històrics del centre. A l’altre extrem hi ha la ciutat dels desconnectats, la dels carioques que no han pogut pagar-se estudis i que treballen per un sou mínim impossible, la dels carioques que baixen dels slums per vendre qualsevol cosa al centre, a les voreres ocupades de carretons o a les principals avingudes o parades de metro, la que viu al nord i a l’oest, la que es mou en bus si pot pagar-lo o en bicicleta. Després hi ha els turistes, molts a la ciutat i més que en vindran l’any Olímpic vinent. Aquests es passegen per les icones de la ciutat (Corcovado i Pa de Sucre), deambulen pel centre i potser contracten un tour per visitar ciutat de Déu. D’allà salten a Maracanà per acabar la nit bevent caipirinhes i ballant descalços a la sorra de Copacabana o Ipanema. I entremig d’aquestes ciutats extremes, milers de matisos...., entre elles la d’un geògraf que es passeja breument per la ciutat amb ulls curiosos.
Copacabana
La ciutat i els "morros" vistos des del Pão de Açúcar
El centre històric
La ciutat i els "morros" des del cim del Corcovado

dilluns, 3 d’agost del 2015

Mark Knopfler. Barcelona, 31 de juliol de 2015

En Knopfler al Poble Espanyol. Foto : Marta Becerra (ABC)
La tarda del divendres va començar malament. Després de fer-nos uns entrepans a la plaça d’Espanya vam enfilar l’avinguda Maria Cristina al mateix moment que una tromba d’aigua descarregava sobre Barcelona. Vam entrar al Poble Espanyol mullats de dalt a baix. Els assecadors dels lavabos no paraven d’intentar eixugar samarretes i la paradeta de samarretes oficials d’en Knopfler va fer l’agost. Aquest inconvenient meteorològic va enrederir l’inici del concert 35 minuts i el públic va rebre la banda mullat i fred.
A les 22:05 (ja sense pluja) trepitjaven l’escenari del Poble Espanyol una gran banda: Guy Fletcher, ex-Dire Straits, al teclat, Richard Bennett a la guitarra, Jim Cox al piano, Mike McGoldrick a la flauta,  John McCusker al violí, Glenn Worf al baix, Ian Thomas a la bateria i en Nigel Hitchcock al saxo. L’últim en aparèixer per darrere les cortines que decoraven austerament l’escenari va ser, guitarra en mà i caminant pausadament, en Mark Knopfler. Broken bones, del disc Tracker, va sonar perfectament.
La setmana prèvia al concert maleïa el Poble Espanyol. Pensava que no era l’indret adequat per a un concert del Knopfler, avesat últimament a transitar per sons més propers al blues i al folk que no pas al rock elèctric de l’època dels Dire Straits. Jo somiava amb un concert de format mitjà. Un Auditori o un teatre, com sol fer en Van Morrison. El Poble Espanyol el veia immens i estava predisposat a avorrir-me tot escoltant la flauta folk de la banda perdent-se entre les falses parets de la plaça d’Àvila. El ple absolut (sold out) a 60 euros l’entrada m’explicava meridianament per què el de Glasgow segueix tocant en llocs grans. Tot i tenir un perfil públic baix, en Knopfler segueix convocant masses.
I com en Knopfler és un gat vell i agraït, sap perfectament el que la gent espera i quin tipus de concert s’ha de fer en un espai gran. Va reduir a la mínima expressió el folk i les guitarres van sonar potents durant més de dues hores. Tant sols uns arranjaments excessivament llargs de Marbletown se’m van fer pesats. La resta, rock, guitarres i una bona dosi de nostàlgia recuperant més peces de les esperades de l’època dels Dire Straits.
L’excusa d’aquesta gira ha estat la publicació del disc Tracker, un disc tranquil a cavall del folk i el blues. No sé que en deu pensar en Knopfler del disc, però escoltant el set list del concert, moltes ganes de defensar-lo no en té. Tant sols van sonar tres peces (Broken Bones, Skydiver i Laughs and jokes and drinks and smokes ) i el single Beryl, una cançó notable, no hi era. Durant la primera part del concert van sonar les tres peces del Tracker, dues del Privateering (l’elèctrica Corned Beef City i la que dona nom al disc) i Hill farmer’s blues del ja llunyà (i preciós) The Ragpicker's Dream. Després va encadenar Your latest Trick i Romeo and Juliet tal i com està en el directe On the night i va acabar aquesta primera part amb la majúscula Sultans of swing. Després d’una hora de concert el públic estava completament entregat.
La segona part del concert va començar amb una llarga presentació de la banda al ritme de Postcards from Paraguay del disc Shangri-la i va continuar amb Marbletown del The Ragpicker‘s Dreams, una cançó de poc més de 3 minuts que va allargar, excessivament, fins als gairebé 12 minuts. Després, una potent i elèctrica Speedway at Nazareth, del disc Sailing to Philadelphia, va obrir les portes a la traca final protagonitzada pels èxits dels Dire Straits: la èpica i preciosa Telegraph Road, Brothers in arms, una versió interessant de So far away i com no, per acabar, Going Home.

Dos hores i quart de concert elèctric, potent i ben treballat. Tot i la remullada prèvia, el show va superar les meves expectatives. 

En Guy Flecher i en Richard Bennett han escrit un diari d'aquesta gira Europea que finalitzava a Barcelona. Al setembre comencen la gira americana. Podeu llegir les cròniques clicant als links.