dissabte, 21 de maig de 2022

El cant de les granotes, de Sergi Durbà

L’atracció dels urbanites cap al món rural, i per extensió cap allò salvatge, lliure o desconegut, no és una novetat post pandèmica. Al S. XIX Henry David Thoreau ja parlava de les virtuts de mantenir un contacte amb la natura al seu celebrat “Walden” i fins i tot el japonès Chomei, fa ja 900 anys, ho exposava a “Pensamientos desde mi cabaña” (S.XII). La natura sempre ha exercit un cert magnetisme cap a les persones que s’endinsaven en els boscos a la recerca de senzillesa, silenci i connexió amb un mateix. I aquesta atracció, fascinació i duresa del món rural ha passat fins i tot al camp de les novel·les amb èxits recents com Los asquerosos (Santigo Lorenzo, 2018), Un amor (Sara Mesa, 2020) o Intemperie (Jesús Carrasco, 2013).

En Sergi Durbà, a El Cant de les granotes (Editorial Onada, 2022), també fa aquesta aproximació, però no des d’un punt de vista filosòfic com ho feien segles enrere Thoreu o Chomei, ni tampoc utilitzant el món rural per ambientar una novel·la. El que fa en Sergi és un homenatge a aquelles persones que s’han mantingut fidels a un territori. Els vertaders i, massa sovint, oblidats protagonistes de tot plegat. Aquest homenatge que pren forma de dietari, naix fruit d’una estada d’un any en algun poble perdut de la Lapònia espanyola, i li serveix a l’autor per fixar-se en el que més li agrada: les vivències del dia a dia, l’entorn, les persones, la filologia, el fet social... podríem dir que en Sergi Durbà és l’escriptor de les petites coses, dels detalls del dia a dia que, si no ens hi fixem, ni veiem ni percebem.

El llibre s’estructura a través de relats curts on en Sergi reflexiona sobre el que veu i viu, uns textos nascuts, segons diu el propi autor, “a colp de reflexions espontànies i sinceres, o impressions captades al vol, totes lligades a una visió molt personal del que significa l’oblit i la marginació profundes per als qui resisteixen, sols i sense ajuda, els envits furibunds de la modernitat”.

I en Sergi, que ve d’una terra malmesa com és el mediterrani valencià i escriu i parla una llengua oprimida com és el català, ha trobat un cert paral·lelisme amb els habitants que encara queden a la Lapònia espanyola. Un encontre de resistents, de persones nobles, d’habitants d’un tros de terra oblidada (i on tot s’oblida) que tant sols demanen respecte. No demanem res més... respecte.

El cant de les granotes Sergi Durbà (2022). Editorial Onada. Premi de narrativa  XVII Certamen literari Vila d'Almassora

dimecres, 4 de maig de 2022

Els Pets al Principal... de Palma . 1 de maig 2022

 

Remenant a internet la programació del Teatre Principal vaig veure que Els Pets hi tocarien el dia 1 de maig. No m’ho vaig pensar i ràpidament vaig comprar dos entrades. Al minut, quan revisava el pdf de l’entrada, vaig ser conscient de l’errada. Era el Principal de Palma, no el de València. 

Després de dos anys tancats a casa, aquesta primavera tot s’ha desbocat. Tots els grups han decidit, a la vegada, que aquesta primavera – estiu giraran i l’agenda no té suficients dies per encabir tota l’oferta que se’ns ve al damunt. Tampoc hi ha butxaca que pugui pagar tots els concerts que voldríem ballar, però a vegades l’ànsia ens pot i acabem gaudint d’un cap de setmana meravellós a Mallorca per un petit rampell. Després vindrà Pamplona, Madrid, Barcelona, València...

Hi ha grups que sempre sonen bé, que facin el que facin, mai fan un mal disc. A mi em passa amb en Van Morrison, els Belle and Sebastian, els TheNational... Pots agafar qualsevol disc d’ells i sempre sonen de meravella. El de Belfast no gravarà mai més un Moondance, però et poses el Keep it simple del 2008 i també voles. Amb la música de casa em passa quelcom semblant amb el pop delicat de Els Pets. Els tres darrers treballs (Àrea petita, Som i 1963), són una bona mostra del que vull dir. Bones lletres, guitarres fines i tornades pop de regust anglès. This is pop....Què més vols?

1963 va sortir el 29 d’abril i el 1 de maig el presentaven a Palma, així que anàvem a cegues, només amb la pista del single “Ulls com piscines” publicat a mitjans d’abril i que presagiava, de nou, un bon treball. I a Palma, Els Pets, el van defensar de forma valenta davant d’un públic que, entregat, no havia escoltat encara les cançons. Dels 12 temes que té el 1963 en van tocar 10, i a més a més del single, en van haver un parell que apunten maneres. Haurem de fer-nos amb el disc que, per problemes de subministrament, sortirà al setembre i pair-lo com es mereix. 

Així, i com és habitual amb Els Pets, nostàlgies les justes. Ara bé, el concert va durar dues hores, el que va permetre fer un bon repàs a una discografia de més de 30 anys. A mi, el disc “Sol” (1999) em té el cor robat i van tocar Aquest cony de temps, La vida és bonica i el Tantes coses a fer. I vam poder cantar cançons del Respira, d’Agost, de l’Àrea petita, del Som i com no, del Bon dia, que està d’aniversari (25 anys!). Els únics oblidats van ser el Com anar al cel i tornar i el Fràgil. Per als més nostàlgics, tant sols el S’ha acabat i el Jo vull ser rei. 

Després d’un inici de concert amb un bon grapat de cançons noves, les clàssiques es van anar succeint entre les noves i el públic, que tenia ganes de gresca, ràpidament es va posar dempeus. La gent té ganes de ballar i Els Pets de veure el somriure de la gent. Què collons, tenim ganes de passar-ho be!! Després del Bon dia van vindre els bisos: No vull que t’agradi aquesta cançó, Jo vull ser rei, Una estona de cel i Bona nit. I així va ser, després de dues hores gaudint d’una estona de cel, podem dir que va ser una gran nit. I bona nit i fins a la propera (i qui sap si serà al Principal de València...).