diumenge, 29 de maig de 2022

The National, Pamplona. 28 de maig 2022

 

Els The National han estat, segurament, el grup que més he escoltat aquests darrers tres o quatre anys. El High violet (2010), el Trouble will find me (2013) i el Sleep well beast (2017) han sonat al tocadiscs de casa sense parar. La veu greu del Matt Berninger, les guitarres esmolades dels germans Aaron i Bryce Dessner, la bateria embolcalladora del Bryan Devendorf i el baix del seu germà Scott aconsegueixen crear una atmosfera musical que t’atrapa i et fa entrar en un bucle del que no voldries sortir-ne mai. Cançons que comencen tranquil·les i que a poc a poc van guanyant intensitat fins un clímax final on les guitarres i la veu estripada toquen el cel.

Havíem de veure als The National al Primavera Sound del 2020, però la pandèmia de la COVID ho va tirar tot per terra. Dos anys més tard, i sense entrades per al Primavera Sound, hem tingut l’oportunitat de veure’ls a Pamplona, en un escenari immillorable com és l’auditori Baluarte. I si nosaltres hem hagut d’esperar, els The National també. El COVID els ha tingut més de 900 dies sense poder pujar a un escenari, des del darrer concert que van fer el 12 de desembre del 2019 a Lisboa. Així que, el de Pamplona es va anunciar com un warmup show de l’inici de la gira Europea que començarà a Paris aquest 30 de maig. Pamplona es convertia en una oportunitat d’or per veure, en un auditori, una banda que ja es mou en espais més grans. Maleta i cap a Pamplona hi falta gent!

Com aquesta gira no és per presentar un àlbum nou, els d’Ohio han fet un repàs exhaustiu als seus darrers treballs, bàsicament del Boxer (2007) en endavant. D’èpoques anteriors només van sonar la potent Mr. November (Aligtor 2005) i la trista About Today, de l’EP Cherry Tree (2004). Després, a més a més de tres peces noves del que serà el seu nou treball, dues hores d’intensitat per fer un repàs als darrers 15 anys d’una carrera farcida d’himnes, on no en va faltar pràcticament cap: Don't Swallow the Cap, Mistaken for Strangers, I Should Live in Salt, Bloodbuzz Ohio, I Need My Girl, This Is the Last Time i The System Only Dreams in Total Darkness van ser els primers vuit temes que van tocar. A la quarta cançó, l’auditori es va posar dempeus i ja no vam posar el cul a la cadira en tot el concert.

En Matt Berninger, possiblement, sigui un dels millors escriptors de cançons que hi ha avui en dia, però és un frontman avorrit. El públic es va posar dempeus perquè els germans Dessner fan la feina que en Matt no fa. És mouen, motiven al públic i fan uns solos d’escàndol mentre en Matt se’ls mira recolzat al pal del micròfon o els dona l’esquena perquè aprofita per fer un glop d’aigua. En fi, podria ser un Morrissey o un Brett Anderson, però no, és un tipus seriós que tímidament i, de tant en tant, dona les gràcies.

Però no passa res. El concert és un èxit de totes totes i va guanyat força i intensitat a mesura que passen els minuts. Guilty Party, Day I Die, Pink Rabbits, Rylan, Fake Empire i About Today són algunes de les peces que sonen abans dels bisos que tanquen la nit: Mr. November, Terrible Love i una preciosa Vanderlyle Crybaby Geeks desendollada que el públic canta poc perquè a Pamplona, com a la resta d’Espanya, això de l’anglès segueix sent una assignatura pendent.

Els The National han tornat, i esperem amb ganes, el nou treball!

Crónica del concert publicada al Mondosonoro

1 comentari:

Imma ha dit...

Bon comentari al concert on es veu que coneixes molt bé la seva trajectòria i el treball fet durant anys. No els conec, però després de llegir la teva ressenya correcte a escoltar-los