dijous, 11 de maig del 2017

Jericoacoara, un petit paradís al nord-est brasiler

Jericoacoara és un petit nucli turístic que pertany al municipi de Jijoca (Cearà, Brasil) i el principal atractiu que té és que es troba dins del Parc Nacional de Jericoacoara. Cal mencionar que el turisme de masses, com l’entenem a Europa, és incipient o inexistent al nord-est brasiler. Fortaleza, la cinquena ciutat del país, té certa infraestructura hotelera, però més enllà de la capital de Cearà poca cosa més. La majoria de turisme és intern i a excepció del més d’agost, que arriben alguns italians i surfistes alemanys, es veuen pocs europeus.
L’any 1984 va començar a protegir-se ambientalment l’àrea de Jericoacoara però no va ser fins a l’any 2002 que es va convertir en Parc Nacional, el que ha ajudat a restringir les construccions i per tant, el turisme. El fet de que estigui a més de 300 quilòmetres de Fortaleza i que no es pugui construir una carretera adequada entre Jijoca i Jericoacoara (el moviment de les dunes se la menjaria), també ha mantingut relativament aïllat l’indret. Com gairebé sempre un article periodístic, en aquest cas del Washington Post de l’any 1994 incloent Jericoacoara com una de les 10 millors platges del món, va començar a fer moure el turisme a la zona. 4 anys més tard, el 1998, arribava la llum elèctrica i aquest mes d’abril del 2017 estava previst que entrés en funcionament el nou aeroport de Jijoca, un primer pas per trencar aquest aïllament. L’indret patirà una pressió constant entre l’augment del turisme i la preservació ambiental. D’aquest equilibri, d’aquesta antagònica dualitat, dependrà que Jericoacoara mantingui la màgia que té avui en dia.
Jo vaig anar a Jericoacoara des de Sobral (2 hores de cotxe). Vaig estar mirant-me el Google Earth i pensava fer sol, amb el cotxe de lloguer, el trajecte que hi ha entre Jijoca i Jericoacoara (uns 20 km). Vaig enviar un mail a la posada on m’allotjaria preguntant si el trajecte es podia fer sol i em recomanaren llogar un guia local a Jijoca. No hem feia molta gràcia, però després de que una companya de Sobral també em recomanés un guia, vaig acceptar.
Dunes d'accés a Jericoacoara
A Jijoca hi ha un centre de informació al bell mig de la carretera. Aquí hi ha l’opció d’estacionar el cotxe i pujar-se a un 4x4 que fa de transport públic fins a Jericoacoara o llogar un guia local que ens conduirà a través de les dunes i amb el nostre cotxe fins a Jericoacoara. Jo vaig fer aquesta segona opció. En Raimundinho es va pujar al meu cotxe i a poc a poc va anar guiant-me. El primer tram és fàcil. Una carretera de llambordes ens porta a l’entrada del parc nacional, on comença un segon tram de sorra bastant compacta enmig del bosc. Però quan sortim del bosc comença l’aventura de veritat. El trajecte es fa a través d’uns camins de sorra que s’obren pas enmig de les dunes. Són sinuosos, canviem segons canvien les dunes i ara, a primavera, cal travessar algun rierol. Els del Dakar s’ho passarien pipa. Vaig navegar per mars de sorra, creuar rius i fins i tot petites llacunes que sorgeixen durant l’època de pluges. En Raimundinho no parava de cridar-me “divagar!!”, quan encaràvem algun tram amb molta sorra o algun tram d’aigua. Tenia por que ens quedéssim varats en algun racó, però amb els consells del guia i la meva traça (millor en sorra que en aigua), vam acabar arribant a Jericoacoara. Sense guia hagués estat impossible.
Carrer de Jericoacoara
A Jericoacoara s’ha de deixar el cotxe en un estacionament que hi ha a l’entrada. Pel poble només poden circular els vehicles dels veïns i hotelers. Està ple de de 4x4, motos i buguis, encara que la sensació és de tranquil·litat. Els carrers són de sorra, no hi ha voreres i tot té un aire a mig fer encantador. Els carrers són plens de gent amb banyador i xancles i les cases són gairebé totes amb els sostres de fusta o fulles de palmera. Com a les postals! Tot i no ser molt gran (quatre carres mal comptats) les opcions per dormir són molt variades. Des de senzilles pousades a pousades de luxe. Igual que els restaurants. N’hi ha per a tots els gustos i totes les butxaques. Jo vaig allotjar-me a la Pousada La Vie Jeri, molt agradable.
Un cop a Jericoacoara les activitats que es poden fer són variades. Hi ha qui aposta decididament per no fer res, per apoltronar-se en una hamaca, caipirinha en mà, i gaudir de l’Atlàntic. Altres lloguen buguis o quads per anar a fer l’animal per les dunes (això ho han de restringir ja) o conduir cap alguns dels punt d’interès del parc (Pedra Furada,  Árvore da Preguiça, lagoa Azul o Lagoa do Paraíso). També hi ha la possibilitat de llogar bicis o passeigs a cavall, molt més en sintonia amb l’entorn, encara que la calor del migdia pot tombar a qualsevol. Aquest és el gran handicap de Jericoacoara. De 11 del matí a 4 de la tarda, no es pot fer res. Fa una calor sufocant que aplatana a qualsevol. Un a de convertir-se en llangardaix i moure’s a poc a poc, buscar les ombres, les brises i deixar passar les hores.
Gaudint "do pôr do sol"
I el que fa tothom, com si fos la litúrgia obligatòria de Jericoacoara, és anar a veure la posta de sol des de dalt de la “Duna do pôr do sol”. Diuen que aquesta duna, situada a 10 minuts a peu de Jericoacoara, és dels pocs llocs del Brasil on es pot veure pondre’s el sol darrera el mar. És un espectacle relaxant, preciós, i encara que la duna estigui plena de gent, sempre es troba l’espai adequat per connectar amb el mar i respirar pau i tranquil·litat.
Jo, que només vaig estar-hi un cap de setmana, vaig fer un primer tast de l’entorn. Divendres a les 17:00 vaig comprar-me una cervesa i passejant descalç vaig enfilar-me a la “Duna do pôr do sol”. Vaig contemplar l’infinit per veure com la bola de foc, cada vegada més dèbil, s’amagava darrera l’Atlàntic. I allà vaig restar una estona més, fins que la foscor va començar a fer-se evident. Després vaig caminar una estona per la platja sucant els peus en els petits bassals que deixava la marea baixa. Quin relax!! Per sopar vaig acostar-me al “Pimenta verde”, on vaig donar el dia per finiquitat després de fer-me un peixet ben bo i “uma cerveja bem gelada”.
Vista de la Pedra Furada
El dissabte al matí vaig llogar una bici per acostar-me a la Pedra Furada, que sincerament no té res de l’altre món. És més bonic el paisatge que envolta la famosa pedra, que la pròpia icona de Jericoacoara, plena de turistes fent-se fotos. És recomanable anar amb bici perquè es pot agafar un sender que surt davant de la pousada Jeribá (a peu de platja), es passa per la “praia Malhada” i d’allà un s’enfila a un turó des d’on es baixa còmodament fins a la Pedrà furada. Allà, a part de fer la foto de rigor, vaig aprofitar que tenia la bici per pedalejar per les platges solitàries i llarguíssimes, encara que el sol començava a cremar de valent. La tornada la vaig fer pel camí normal, per on circulen els cavalls, 4x4 i buguis, però com de tornada a Jericoacoara és de baixada, es fa agradable i ràpid. Jo vaig arribar a les 11 (vaig sortir a les 9) i estava gairebé insolat. Una llimonada ben fresca a la platja em va retornar al món dels vius. Va ser hora de tancar-se a la pousada, gaudir de la piscina, treballar unes hores i deixar passar el sol.
Árvore da Preguiça
Diumenge vaig contactar de nou amb en Raimundinho per a que em guiés de tornada a Jijoca però passant per la “Lagoa do Paraiso”. Després d’alguns contratemps i amb gairebé una hora hora de retard va arribar a recollir-me el senyor “Tiburão”, un company d’en Raimundinho. El senyot Tiburão va agafar el volant del cotxe i enlloc de portar-me a la llacuna a través de les dunes, camí de Jijoca, va portar-me seguint la línia de costa que connecta Jericoacoara amb el municipi de Preá. 13 quilòmetres conduint com un salvatge, a més de 60 quilòmetres per hora damunt d’una sorra dura mullada per les onades. De tant en tant ens creuàvem amb algun 4x4 o bugui que encara anaven més ràpid. També ens vam trobar amb uns turistes que havien gosat aventurar-se per les sorres de la platja sense guia i s’havien quedat varats en un rierol. El senyor Tubarão, jo mateix i els pocs que van passar per allà en aquell moment vam baixar dels cotxes i ens vam posar a intentar treure el cotxe de l’aigua. Ens va costar 20 minuts, però ho vam aconseguir. Després d’aquesta escena vaig agrair haver llogat un guia!
Lagoa Azul
Un cop a Preá, en un moment vam estar a la “Lagoa Azul”, una petita llacuna d’aigua dolça idíl·lica. Hi havia un bar amb les taules a l’aigua i un grupet de gent fent-se cerveses alegrement. Uns nens jugaven damunt d’una petita barca de fusta. La “Lagoa Azul”  està conectada amb la “Lagoa do Paraíso”. Vam seguir un camí de sorra que voreja les dos llacunes i vam aturar-nos en un petit ressort (Alchymist Beach Club) situat a la riba oest de la “lagoa do Paraíso”. Vaig comprar-me una ampolla d’aigua i vaig fer unes fotos mentre passejava descalç per la riba, mullant-me els peus. Un lloc tranquil tot i ser un ressort. I si algun dia estigués ple a vessar, sempre ens quedaria tota la resta de la llacuna per trobar-hi un lloc de tranquil·litat.

Després d’una estona a la llacuna el senyor Tubarão i jo vam seguir cap a Jijoca, on ens va rebre una tempesta prou considerable. Allà, ja sol, vaig enfilar la carretera cap a Sobral tot escoltant en Jimmy Cliff, amb els ulls encara brillants pel sol del cap de setmana, per la sorra blanca i per la calor gairebé tropical de Jericoacoara. Un petit paradís que esperem que el turisme de masses no matí mai.

Lagoa do Paraíso



divendres, 5 de maig del 2017

Cròniques I, de Bob Dylan

Cròniques I  és un llibre dirigit a tots aquells que tinguin interès en apropar-se a la figura de Bob Dylan. De fet no és una biografia a l’ús, sinó una sèrie de vivències escrites pel mateix Bob Dylan que permeten al lector, més que conèixer al personatge, entendre el per què de moltes de les coses que ha fet el de Minnesota al llarg dels darrers 40 anys.
Publicat l’any 2004, el llibre s’estructura a través de tres moments claus en la vida de Dylan. Cròniques I comença un gener fred de l’any 1961 amb l’arribada al Village de Nova York d’un Bob Dylan de 20 anys que comença a passejar-se, guitarra en mà, pels principals bars del barri. Comença cantant en qualsevol lloc fins que s’estableix, mitjanament i per 60 dòlars la setmana, al Gaslihgt. És una època d’aprenentatge, de lectures, de descobriments musicals, de l’explosió folk... i en Dylan ho absorbeix tot a poc a poc, esperant el seu moment.
Després el llibre fa un salt a principis dels 70. Ha passat una dècada i en Dylan ja és un mite. Fuig de tot i de tothom. Busca un lloc tranquil on poder estar amb la família, però el persegueixen com a messies d’un tro que ell no ha reclamat ni accepta. És l’època de desempallegar-se d’aquesta càrrega i de deixar clar que ell va per lliure. Com a colofó a aquesta època publica l’àlbum New Morning.
De nou fem un salt endavant. Estem a finals dels 80 i en Dylan descriu aquesta època com una etapa eixuta d’inspiració. No gravava i s’arrossegava pels escenaris com un autòmata acompanyant a Tom Petty and the Heartbreakers o als Grateful Dead. Poca cosa més. Pensa en deixar-ho però de nou hi ha una transformació. Canvia de registre, la manera de cantar i fins i tot de tocar la guitarra. Comença a versionar-se a si mateix i decideix que ha de renovar el seu públic. Enmig d’aquest moment d’energia i amb una nova gira il·lusionat a punt de començar té un accident greu i es destrossa la mà. Tancat a casa, torna a escriure. Amb ganes de fer un disc nou se’n va a Nova Orleans, on junt amb el productor Danny Lanois i després de dos mesos durs de feina, veu la llum l’àlbum Oh Mercy.
L’últim capítol del llibre ens transporta de nou al Village de Nova York dels anys 60. En Dylan segueix absorbint música (Woody Guthrie és el gran referent) i comença a compondre les seves pròpies cançons. Finalment fitxa per Columbia Records, on publicarà el seu primer disc.
Si aquestes vivències les hagués escrit el mateix Dylan quan tenia 20 anys i es passejava pel Village, segurament tindrien un altre aire. Potser no seria un altre En el camí (del qual en Dylan defuig ràpidament), però de ben segur que no serien com les que finalment es van publicar l’any 2004. Aquestes memòries són molt reflexives. Potser el pas del temps li permet destriar el gra de la palla i valorar el que realment va ser important 40 anys enrere. Jo he descobert un Dylan reflexiu, encara que em costa entendre que algú amb 20 anys tingui les idees tan clares. Però potser aquí rau la grandesa del llibre, en les reflexions a posteriori. També pot ser que ens hagin venut una imatge dels 60 que no s’ajusta a la realitat. Ves a saber. L’explicació de l’angoixa que pateix als anys 70 per desfer-se del mite és sobrecollidora, com també és impressionat el renaixement de finals del 80. En aquest sentit en Dylan ens transmet a Cròniques I les tres etapes més difícils de la seva vida: Els inicis, el deixar enrere el mite i el renaixement. Molts diuen que en Dylan ha estat un camaleó que ha sabut llegir amb antelació cada una de les noves etapes per mudar amb intel·ligència. Jo crec que sobretot, ha estat un supervivent.


Crónicas I. Memorias. Bod Dylan. Editorial Malpaso (2017)