dimecres, 22 de maig del 2013

Atletes baixin de l'escenari, Manel

No volia fer cap crítica, ni constructiva ni destructiva, del nou disc dels Manel sense abans haver-lo escoltat vàries vegades. Després de tres setmanes, crec que tinc assimilat “Atletes, baixin de l’escenari” i m’atreveixo a comentar-vos-el.
Que els Manel han evolucionat des d’aquell ja llunyà “Els millors professors europeus” (2008) és una obvietat. En cada un dels discs que han tret han fet un pas endavant, allunyant-se del so més folk per apropant-se al pop anglès. Qui ho havia de dir que el “Common people” que versionaven en la primera gira ens estava assenyalant el camí que seguirien.
Si el disc “10 milles per veure una bona armadura” (2011) va suposar el primer pas endavant, carregant les cançons d’instruments i amb uns arranjaments més treballats, en aquest “Atletes baixin de l’escenari” (2013) van més enllà, abandonen l’Ukelele i la secció de vents i sonen més elèctrics, encara que massa sovint també més plans.
Per aquest motiu, fer passos endavant no sempre és sinònim d’èxit. A mi, personalment, el “10 milles...” em va semblar un molt bon disc, amb la dificultat afegida de fer un segon bon disc, que sempre diuen que és el més difícil després de tenir un èxit rotund amb el disc de debut. De les deu cançons que formen el “10 milles...”, vuit em semblen molt bones i d’aquestes vuit quatre són memorables (Benvingut, el Gran Salt, Boomerang i Aniversari).
No passa el mateix amb el darrer treball. “Atletes baixin de l’escenari” és més irregular. Té cançons molt bones, però es perden enmig de la mediocritat de la resta. I potser mediocre no és la paraula, però si que em dona la sensació de que moltes lletres són rebuscades i acaben explicant històries que s’allunyen de la quotidianitat que caracteritzava les primeres lletres i històries dels Manel (un bon exemple d’això que us explico és la cançó “mort d’un heroi romàntic”). I en alguns casos la música tampoc acompanya, doncs moltes cançons sonen planes i monòtones i perds el fil de la història per culpa d’una música sense ritme.
Ara bé, el disc s’aguanta perquè té tres molt bones cançons (Ai Yoko, Teresa Rampell i A veure què en fem) i tres que aguanten bé el tipus (Desapareixíem lentament, Quin dia feia amics i Ves bruixot). Després hi ha tres cançons que sonen bé, amb històries interessants però completament planes (Ja era fort, Deixar-te un dia i fes-me petons) i, al meu parer, n’hi ha quatre que són prescindibles (Banda de rock, Història d’un heroi romàntic, un directiu em va acomiadar i Imagina’t un nen).
En definitiva, és un disc acceptable però que no arriba a l'alçada dels dos precedents. Tampoc podem ser tant exigents, doncs el llistó estava molt alt.

divendres, 10 de maig del 2013

Fermin Muguruza. Burjassot, 27 d’abril de 2013

Estem donant voltes amb el cotxe, sota una pluja intensa d’una nit freda d’abril, pels carrers de Burjassot. No hi ha manera de trobar la casa de Cultura i pels carrers mullats no camina ni una ànima. De sobte, passen dos furgones de la Policia Nacional. Les seguim amb la total certesa de que es dirigeixen cap a la Casa de Cultura, cap al concert d’en Fermin Muguruza. Encertem!
El concert d’aquest 25 d’Abril (organitzat per Acció Cultural del País Valencià) ens ha portat a en Fermín Muguruza i a la seva nova banda, la Kontrakantxa. Feia 6 anys que el compositor basc no feia gira (i l’actual s’anomena No More Tour) i 12 que no es pujava a un escenari del País Valencià. L’últim concert d’en Fermin a València es va celebrar a la sala República al setembre del 2001 (Dub manifest Tour). Després, durant la gira del 2004 (Komunikazioa Tour) les pressions dels grups d’extrema dreta aconseguiren cancel·lar els concerts previstos a Borriana i València.
Però la situació ha canviat i finalment (i feliçment) podem gaudir a València d’un gran concert d’en Fermin Muguruza i la seva banda, 8 músics potents que omplen l’escenari d’energia i ràbia (3 vents, una bateria, uns plats, un acordió, baix i guitarra), encara que, personalment, jo he trobat a faltar una veu femenina com la que portava en altres gires.
El concert és fàcil. En Fermin no presenta material nou, així que és dedica durant poc més d’una hora a cantar els clàssics dels seus discs en solitari (Brigadistak Sound System, FM 99 Dub Manifest, In-Komunikazioa, Euskal Herria Jamaica Clash i Asthmatic Lion Sound Sistema) gravats entre el 99 i el 2008. Toca tots els temes coneguts... crec que no se’n deixa ni un. El concert manté el ritme, pocs discursos, molta música i un so que podem considerar acceptable si estàs de mig amfiteatre cap endavant. Per acabar la primera part del concert, canta En la linea de frente, de Kortatu. Moment àlgid.
Després, a partir de l’hora i poc de concert comença la part més populista del concert. Fa pujar a l’escenari a Xavier Sàrria i Miquel Gironés, d’Obrint Pas. Dedicatòria a Guillem Agulló, públic a la butxaca i tots a cantar Kolore Bizia (de Negu Gorriak) que es va sentir pèssimament. En acabar, lamentable l’error d’en Fermin cridant: Miguel Agulló, ni oblit ni perdó. En fi. Després torn per a compartir escenari amb At Versaris, que junt amb Orxata van completar el cartell d’aquest concert del 25 d’Abril. Més abraçades, més consignes i poca cosa més.
Després, per acabar i ja sols d’alt de l’escenari, en Fermín i la seva Kontrakanxa van tocar Dub Manifest i Sarri Sarri, de Kortatu. Apoteosi final i tots contents cap a casa.

dijous, 9 de maig del 2013

El Rei segueix caient en picat

Seré ràpid i concís. Feia 18 mesos que el CIS no preguntava per la Monarquia en el baròmetre que realitza mensualment, o com a mínim no en donava resultats. A l’octubre de 2011 la ciutadania suspenia a la corona per primera vegada des de la reinstauració de la institució (1975). Li posaven un 4,89. 18 mesos més tard i unes quantes portades després sobre el cas Noos, la nota que els espanyols donen a la monarquia segueix caient en picat. Aquest mes d’abril, la valoració ha estat d’un 3,6 (no recordo a partir de quan es considerava molt deficient, però deuen estar a prop).
Les meves més sinceres felicitacions per al responsable del CIS que ha decidit, després de 18 mesos, fer públics uns resultats que esperàvem amb il•lusió. Un primer pas cap a la transparència... i un més d’indignació!
Anem per bon camí. Ni una pàgina web nova, ni els falsos intents de transparència (volem conèixer la liquidació dels pressupostos de la casa del Rei no els pressupostos), ni l’ostracisme de les infantes, ni l’atapeïda agenda de la Letícia han servit per a remuntar el vol. De fet res del que han fet durant aquest 18 mesos ha servit ni tant sols per a frenar la caiguda.
La pregunta que cal fer-se ara és la següent: Quan la població està descontenta amb un partit polític la intenció de vot cau (com es veu en el baròmetre d’aquest mes). Què passa amb la Monarquia? Passen a ser de les institucions pitjor valorades i no podem fer res? Estem abocats a deixar passar el temps i que per avorriment millorin els resultats de l’enquesta del CIS? D’aquí a quan? 18 mesos més, 24?
El millor de tot és que l’horitzó segueix sent molt favorable per als republicans. El rei no aixeca cap, al jutge José Castro li queden dies de glòria si el deixen treballar amb llibertat (el podem proposar per President de la III República) i la societat espera expectant una sentència que ens demostri que, com a mínim, ens queda la justícia. Perquè si, crec que la societat està mancada d’això, d’actes de justícia, que demostrin que la impunitat que practicaven alguns s’ha acabat i que els actes de corrupció es paguen. Sense diferència de classe.

divendres, 3 de maig del 2013

Abril, mes de llibres!

El mes d’abril és el mes del llibre per excel·lència, doncs celebrem Sant Jordi el dia 23 i a les acaballes de mes té lloc, a Vivers, la Fira del Llibre de València. A continuació us proposo algunes propostes que pinten interessants:

Vides desafinades, de Xavier Aliaga (edicions 62). Una novel·la fresca i àgil sobre la vida a l’equador dels 30. La maduresa, la crisi econòmica, amors, desamors, decisions, desencants, fracassos, algunes cerveses, concerts... tot plegat es barreja perfectament amb una narrativa que enganxa. Us adjunto un link amb una magnífica ressenya del llibre: Vides desafinades


En defensa del decreixement, de Serge Latouche. La col·lecció Gaia, pensament global, territori i medi ambient, de l’editorial 3i4 torna a publicar un llibre de Serge Latouche sobre el decreixement. El llibre Petit Tractat del decreixement serè em va semblar molt clar i entenedor tot i abordar un tema tant complex com el del decreixement. Espero que En defensa del decreixement mantingui la línea i em permeti aprofundir una mica més en aquesta branca de l’economia social.


Caminaràs entre elefants. Ferran Torrent. (Editorial Columna) En Ferran Torrent escriu un llibre d’entrevistes i reflexions sobre la política més ben valorada del Consell, la Mónica Oltra, de Compromís. Veurem que en surt de la barreja de dos personatges com aquests.


7 d’Estellés, de Bertomeu (Edicions del Bullent). Aquest CD – llibre ens presenta 7 poemes d’Estellés musicats per Bertomeu (Albert Ortega). L’elecció dels poemes està ben feta, doncs tret de “assumiràs...” defuig dels poemes més clàssics i potser fàcils del de Burjassot. Preciós el setè poema (no musicat), un inèdit que Estellés va dedicar a Enric Ortega (membre d’Al Tall i pare de Bertomeu).


El Pas dels Maulets, de Pau Tobar (edicions del Bullent). Que els amics comencin a publicar llibres, a més de demostrar que valen, vol dir que ens fem grans. En Pau Tobar, historiador, ens endinsa en la Guerra de Successió a través de l’Alícia i el Toni, dos amics que apuren les darreres setmanes de vacances a Altea.


Els fantàstics llibres voladors del Sr.Morris Lessmore, de William Joyce (Andana Editorial). Una història preciosa per inculcar l’amor pels llibres als més petits. Maquíssim! Per cert, hi ha un curtmetratge d’animació del llibre que també us recomano de veritat. Curtmetratge