dimecres, 24 de juny del 2015

Palmira. Patrimoni cultural de la humanitat en perill de mort

Fa temps que fullejo amb por les noticies que vénen de Síria. Espero, trist, la crònica d’una mort anunciada. Farà un parell de mesos el grup terrorista EI va conquerir la ciutat de Palmira i vist el currículum d’aquests bàrbars, el jaciment arqueològic de la reina Zenobia està greument amenaçat. De fet, ahir, es van fer públiques les primeres imatges de la destrucció d’alguns dels mausoleus que hi ha a les afores del jaciment.
Cada vegada que sento a les noticies que els terroristes han dinamitat el seu propi patrimoni arqueològic em poso molt trist. I dins meu es genera una gran contradicció, doncs sóc molt més sensible a aquestes notícies que a les matances que cada dia es perpetuen arreu del món. Suposo que el martelleig diari d’assassinats arreu del món fa que ens insensibilitzem davant la més gran de les barbaries. En canvi, no estem acostumats a veure la destrucció d’un patrimoni històric únic al món. En fi, o com a mínim així justifico jo les meves contradiccions.
L’any 2006 vam estar de vacances a Síria, un país encantador ple de gent oberta, acollidora i amb un patrimoni històric immens. Síria ha estat històricament una cruïlla de cultures i això es veia reflectit en el seu ric patrimoni històric. La guerra s’ho ha endut tot per davant i ha aconseguit fer bo al dictador Bashar al-Asad. Massa interessos han coincidit a Síria els darrers anys i la incapacitat de gestionar-los o arribar a acords internacionals ha abocat al país cap a un desastre humà i cultural sense precedents, una llosa que tardarà dècades en aixecar.
Quan vam viatjar per Síria de la mà de Hala, vam estar un parell de dies a la ciutat de Palmira. Ens va rebre el director del museu arqueològic (Hala el coneixia perquè ella es arqueòloga). Ens va convidar a un cafè curt i dens i ens va explicar una mica la història de la ciutat. Vam recorre el museu i després ens va deixar el seu xofer i unes claus gegantines per tal de poder anar a visitar els mausoleus que hi ha a les afores de la ciutat. Allunyar-se de Palmira era espectacular. Ràpidament el cotxe s’endinsava al desert de sorra ataronjada i deixava enrere l’oasi de palmeres verdes on estava assentada la Palmira antiga i nova. Els mausoleus eren estructures de dues plantes fetes de pedres grosses. Eren senzills però impressionant de veure en el seu conjunt, doncs motejaven de color negre un desert de sorra i pedres. De tornada a la ciutat de Palmira, el xofer ens va deixar davant de la porta del temple de Bel. El director del museu ens va deixar dormir en la caseta que acollia als arqueòlegs que treballaven al jaciment. Era una petita construcció de dues plantes construïda dins del temple de Bel. Crec que ha estat un dels llocs més impressionants on he pogut dormir mai. Quan el sol va caure, vam poder gaudir del cel estrellat del desert des de l’interior del temple romà més oriental del món. L’endemà vam passejar el jaciment de Palmira: El passeig de columnes empedrat (decumanus) amb l’arc característic donant-nos la benvinguda, el teatre, el Tetrapylon, els banys, els temples funeraris... sempre vigilats pel castell que s’alça en el turó proper al jaciment. Un plaer! Síria era un país amb poc turisme i vam gaudir de la passejada amb tranquil·litat.

En aquests moments el jaciment, declarat patrimoni cultural de la humanitat per la UNESCO, està farcit de mines i en qualsevol moment pot desaparèixer. L’altre dia hi havia un article interessant a El País (Mutilar el pasado de un país para destruir su futuro) explicant els motius d’EI per dinamitar el patrimoni. Un d’ells era amagar el saqueig i contraban de peces d’art com a font important de finançament. I aquestes peces, majoritàriament, acaben en mans privades americanes. L’avarícia d’uns rics occidentals finança la barbàrie de l’Estat Islàmic. Les autoritats haurien de ser implacables contra els compradors de peces d’art d’origen il·lícit per mantenir el patrimoni públic i per eliminar una font de finançament important dels grups terroristes.

Jesús i Espe al temple de Bel
Arc al decumanus
L'oasi amb el jaciment de Palmira al fons
El jaciment de Palmira vist des del castell
El Tetrapiló de Palmira amb el castell al fons
Un dels mausoleus a les afores de Palmira

dimarts, 16 de juny del 2015

El Regatxol pel Mas de Lino i la Canal del Rito

El primer cap de setmana de juny, el mateix que el Barça va aconseguir la cinquena orelluda davant la Vecchia signora a Berlin, també es van alinear els astres. Les agendes, miraculosament, havien deixat en blanc aquell cap de setmana i ho vam aprofitar, gairebé improvisadament, per organitzar una trobada com les d’abans: una trobada excursionista solopitxes!
L'Oriol, el Xesco, el Fra i el Ferran
El divendres, el Ferran, l’Oriol, el Fra i jo mateix ens vam trobar a Roquetes per sopar i fer-nos unes cerveses i ja amb la panxa plena i fosca nit, enfilar les corbes del Caragol fins al Mascar, al cor del Parc natural del Port. La idea era dormir a casa i l’endemà fer una excursió de tot el dia amb la única premissa d’arribar a casa abans de les 20:45. Quan vam arribar a casa vam repartir-nos per les habitacions, vam ordenar el menjar que havíem pujat i ens vam fer una mistela tot estudiant el mapa i les opcions per l’endemà. Jo tenia la idea d’arribar al Regatxol a remullar el cul, però evitant la pista del Tall Nou. Després de descartar una volta excessivament llarga, vam acordar que pujaríem a la Mola de Catí, la travessaríem fins al Mas de Lino i pel PR baixaríem fins al Regatxol. Remuntaríem el riu Ulldemò i tornaríem a pujar a la Mola per la Canal del Rito. Una bona volta circular amb el regal, a mig camí, del bany a les aigües clares del Regatxol.
Dissabte vam matinar i a un quart de nou ja estàvem enfilant el sender que, passant per la casa de Panxampla, ens pujaria fins a la Mola. Un cop a la mola, vam endinsar-nos al bosc de pins i boixos a través d’un simpàtic i agradable sender que serpenteja còmodament. Creuar la Mola (un altiplà boscós a 1.200 metres) és agradable. Caminàvem i xerràvem a bon ritme. Vam parlar, com gairebé sempre de política, del paper emergent de Podemos, de com afrontarà la Colau la gestió de Barcelona, del canvi polític a València, de com recaptar impostos i què fer amb ells, de les start –ups ... i companys, ens estem fent grans, perquè aquesta vegada la conversa no va acabar com ho feia normalment, que era a base de dinamita. No vam dinamitar res ni ningú.
Xerrant xerrant vam creuar la Mola sense adonar-nos. Després d’un revolt de la pista forestal s’obre davant nostre les vistes feréstegues de la Terra Alta. Barrancs escarpats de roca calcària tacats de pins i alzines cauen abruptament cap al nord. Nosaltres seguim una pista forestal tancada al trànsit cap al Mas de Lino, un mas ben arreglat situat en un coll privilegiat. Abans d’arribar-hi fem una parada en una punta rocosa. Grimpem una mica i gaudim de les vistes bevent una mica d’aigua. Veiem perfectament el Penyagalera, les Foies i el Barranc de les Valls...

El Penyagalera vist des de les proximitats del mas de Lino
Abans d’arribar al Mas de Lino trenquem a la dreta per un sender que ens hauria de connectar amb el PR. Ens perdem una mica i seguim un petit barranc fins arribar a un precipici on és impossible seguir endavant. Això ens permet situar-nos al mapa. El Ferran triangula i corrobora la nostra posició. Des del llindar del precipici gaudíem de les vistes del barranc del Regatxol, 500 o 600 metres sota els nostres peus. Uns voltors ens fan un espectacle aeri i gaudim del seu vol durant uns minuts. A mi les botes noves em comencen a fer mal i ja m’han fet unes petites llagues. Em poso betadine, uns compeeds i tirem enrere per buscar el PR, que el Fra troba demostrant que retè olfacte muntanyenc!
El PR cau cap al Regatxol esquivant punxes de roca calcària. El sender serpenteja verticalment a la recerca de l’aigua. Portem tres hores caminant i no ens hem trobat a ningú. Jo dic que per aquests camins hi camina molt poca gent, que ara tothom fa el GR-7 i els Estels del Sud. Dit això ens creuem amb un parell de grups que estan pujant cap al mas de Lino. Més de 20 persones. Callo per sempre més i les sensacions de soledat i aïllament que em transmet el Port me les guardo per a mi.
A mesura que perdem alçada i que el rellotge s’aproxima al migdia, la temperatura augmenta. Quan arribem al fons del barranc (a prop del Mas d’en Rogeli, a uns 600 metres d’alçada) la calor és sufocant. Comencem a remuntar el riu i als pocs minuts de caminar saltant de pedra en pedra trobem unes gúbies idíl·liques. No ens ho pensem gaire. Ens despullem i de cap a l’aigua freda i transparent del riu Ulldemò. De fet el Fra no s’ho pensa gens i gairebé és tira a l’aigua abans de treure’s els calçotets. El Ferran tampoc s’ho pensa molt. Jo em mullo clatell i mans i també m’hi tiro. El xoc amb l’aigua freda és important. Esbufego, crido una mica i una vegada superat l’ensurt el cos és relaxa i puc gaudir del bany. Això és pau i desconnexió, això és sentir-se viu! L’oriol, després de torturar-se una mica sucant les cames, també s’uneix al grup. Passem una bona estona remullant-nos de gúbia en gúbia, fent-nos hidromassatges en una petita cascada i prenent el sol estirats en unes pedres llises. Semblem quatre paleolítics passant el dia al riu. Tot plegat molt paleo! A l’hora de dinar decidim buscar un lloc amb ombra. Caminem uns minuts remuntant el riu fins a trobar l’ullal de la Figuerassa, a la vora d’una platja de pedres. Aigua freda a la vora del riu, un tros de pa, embotits i formatges. Allà ens estirem a dinar i a descansar. Algú fins i tot arriba a roncar...
Remullada al Regatxol (riu Ulldemó)
A les 16:00 decidim arrancar de nou. Ens queda un camí llarg encara. Remuntem el riu Ulldemó, a vegades per sender, a vegades saltant de pedra en pedra i en un parell de trams remullant les cames. En 45 minuts aproximadament arribem al sender que ens pujarà de nou a la mola. Abans però, omplim de nou les cantimplores en un ullal. La pujada a la Mola per la canal del Rito té dos trams ben diferenciats. El primer és dur. Puja fort i en poc temps es guanya alçada. Les llagues comencen a fer-me mal de veritat. Pujo a poc a poc però sense parar. Els companys m’avancen i de tant en tant m’esperen. Després de trenta minuts de forta pujada el sender es torna més suau i serpenteja enmig del bosc fins arribar al capdamunt de la Mola. Travessar la Mola de tornada a casa se’ns fa llarg i pesat. Agafem el sender que passa per davant de Cova Cambra per no fer tanta pista i a les 20:00, 12 hores després d’haver sortit, arribem de nou a casa.
Davant de casa estirem una mica, ens fem una cervesa i anem al bar a buscar gel.  És l’avantmatx de la final de Champions. El partit, les cerveses, el sopar regat de vi, els gin-tonics i els riures ja no formen part d’una ressenya excursionista així que es quedarà en la intimitat de quatre bons amics que de tant en tant, quan s’alineen els astres, es trobem per caminar, xerrar i gaudir de l’amistat. 

Mapa recomanat: Estels del Sud. La travessa del massís dels Ports. Editorial Piolet. 2007 Escala 1:25.000
Wikiloc. Track de l'excursió. 27 kilómetres i 1.750 metres de desnivell positiu. 8 hores 30 minuts de caminada real (12 amb descansos)

dilluns, 1 de juny del 2015

València torna a ser d'esquerres


Els resultats electorals del passat 24 de maig al País Valencià han estat espectaculars de Vinaròs a Oriola. El partit Popular ha perdut gairebé totes les majories absolutes que tenia i si l’esquerra fa els deures i arriba a acords de govern, esborrarà al PP de gairebé totes les institucions. El PP perd moltes de les grans ciutats, però cal destacar per simbòlic les tres capitals de província (espectacular el treball de Compromís a la capital del Túria), la Diputació d’Alacant, la de València i com no la Generalitat.
Després de 20 anys de governs de dretes, el País Valencià torna a ser d’esquerres. Ximo Puig, amb un dels pitjors resultats de la història socialista valenciana serà president si arriba a acords amb Compromís i Podem. A València, Joan Ribó ha acabat amb Rita Barberà i posa fi a 24 anys de majories absolutes (i absolutistes) d’una alcaldessa que feia temps que havia perdut el nord. S’enceta així no només una nova època, sinó una nova manera de fer i entendre la política. Una època de canvis i de pactes que ens permetin dignificar aquest territori prostituït per l’avarícia d’uns pocs i que ha estat exemple, durant aquests anys de crisi, de com de malament s’han fet les coses.
I si no s’assoleixen els objectius no servirà d’excusa l’herència rebuda. Això ho ha dit la dreta aquests darrers anys per justificar les retallades a l’estat del benestar. Si no hi ha diners hi ha imaginació. No calen grans inversions. Calen pactes i actes a vegades simbòlics, però valents, per fer canviar el rumb de la nau.
Un 11 de desembre del 2006 en Lluís Llach, en un recital a Sant Cugat, ens va dir que després d’unes eleccions guanyades per l’esquerra el que calia fer era caminar i treballar per a que al cap de quatre anys poguéssim seguir saltant d’alegria i no estar avergonyits i amagats sota de la taula. Paraules sabies. Així doncs, a treballar amb responsabilitat i valentia!