dimarts, 16 de juny de 2015

El Regatxol pel Mas de Lino i la Canal del Rito

El primer cap de setmana de juny, el mateix que el Barça va aconseguir la cinquena orelluda davant la Vecchia signora a Berlin, també es van alinear els astres. Les agendes, miraculosament, havien deixat en blanc aquell cap de setmana i ho vam aprofitar, gairebé improvisadament, per organitzar una trobada com les d’abans: una trobada excursionista solopitxes!
L'Oriol, el Xesco, el Fra i el Ferran
El divendres, el Ferran, l’Oriol, el Fra i jo mateix ens vam trobar a Roquetes per sopar i fer-nos unes cerveses i ja amb la panxa plena i fosca nit, enfilar les corbes del Caragol fins al Mascar, al cor del Parc natural del Port. La idea era dormir a casa i l’endemà fer una excursió de tot el dia amb la única premissa d’arribar a casa abans de les 20:45. Quan vam arribar a casa vam repartir-nos per les habitacions, vam ordenar el menjar que havíem pujat i ens vam fer una mistela tot estudiant el mapa i les opcions per l’endemà. Jo tenia la idea d’arribar al Regatxol a remullar el cul, però evitant la pista del Tall Nou. Després de descartar una volta excessivament llarga, vam acordar que pujaríem a la Mola de Catí, la travessaríem fins al Mas de Lino i pel PR baixaríem fins al Regatxol. Remuntaríem el riu Ulldemò i tornaríem a pujar a la Mola per la Canal del Rito. Una bona volta circular amb el regal, a mig camí, del bany a les aigües clares del Regatxol.
Dissabte vam matinar i a un quart de nou ja estàvem enfilant el sender que, passant per la casa de Panxampla, ens pujaria fins a la Mola. Un cop a la mola, vam endinsar-nos al bosc de pins i boixos a través d’un simpàtic i agradable sender que serpenteja còmodament. Creuar la Mola (un altiplà boscós a 1.200 metres) és agradable. Caminàvem i xerràvem a bon ritme. Vam parlar, com gairebé sempre de política, del paper emergent de Podemos, de com afrontarà la Colau la gestió de Barcelona, del canvi polític a València, de com recaptar impostos i què fer amb ells, de les start –ups ... i companys, ens estem fent grans, perquè aquesta vegada la conversa no va acabar com ho feia normalment, que era a base de dinamita. No vam dinamitar res ni ningú.
Xerrant xerrant vam creuar la Mola sense adonar-nos. Després d’un revolt de la pista forestal s’obre davant nostre les vistes feréstegues de la Terra Alta. Barrancs escarpats de roca calcària tacats de pins i alzines cauen abruptament cap al nord. Nosaltres seguim una pista forestal tancada al trànsit cap al Mas de Lino, un mas ben arreglat situat en un coll privilegiat. Abans d’arribar-hi fem una parada en una punta rocosa. Grimpem una mica i gaudim de les vistes bevent una mica d’aigua. Veiem perfectament el Penyagalera, les Foies i el Barranc de les Valls...

El Penyagalera vist des de les proximitats del mas de Lino
Abans d’arribar al Mas de Lino trenquem a la dreta per un sender que ens hauria de connectar amb el PR. Ens perdem una mica i seguim un petit barranc fins arribar a un precipici on és impossible seguir endavant. Això ens permet situar-nos al mapa. El Ferran triangula i corrobora la nostra posició. Des del llindar del precipici gaudíem de les vistes del barranc del Regatxol, 500 o 600 metres sota els nostres peus. Uns voltors ens fan un espectacle aeri i gaudim del seu vol durant uns minuts. A mi les botes noves em comencen a fer mal i ja m’han fet unes petites llagues. Em poso betadine, uns compeeds i tirem enrere per buscar el PR, que el Fra troba demostrant que retè olfacte muntanyenc!
El PR cau cap al Regatxol esquivant punxes de roca calcària. El sender serpenteja verticalment a la recerca de l’aigua. Portem tres hores caminant i no ens hem trobat a ningú. Jo dic que per aquests camins hi camina molt poca gent, que ara tothom fa el GR-7 i els Estels del Sud. Dit això ens creuem amb un parell de grups que estan pujant cap al mas de Lino. Més de 20 persones. Callo per sempre més i les sensacions de soledat i aïllament que em transmet el Port me les guardo per a mi.
A mesura que perdem alçada i que el rellotge s’aproxima al migdia, la temperatura augmenta. Quan arribem al fons del barranc (a prop del Mas d’en Rogeli, a uns 600 metres d’alçada) la calor és sufocant. Comencem a remuntar el riu i als pocs minuts de caminar saltant de pedra en pedra trobem unes gúbies idíl·liques. No ens ho pensem gaire. Ens despullem i de cap a l’aigua freda i transparent del riu Ulldemò. De fet el Fra no s’ho pensa gens i gairebé és tira a l’aigua abans de treure’s els calçotets. El Ferran tampoc s’ho pensa molt. Jo em mullo clatell i mans i també m’hi tiro. El xoc amb l’aigua freda és important. Esbufego, crido una mica i una vegada superat l’ensurt el cos és relaxa i puc gaudir del bany. Això és pau i desconnexió, això és sentir-se viu! L’oriol, després de torturar-se una mica sucant les cames, també s’uneix al grup. Passem una bona estona remullant-nos de gúbia en gúbia, fent-nos hidromassatges en una petita cascada i prenent el sol estirats en unes pedres llises. Semblem quatre paleolítics passant el dia al riu. Tot plegat molt paleo! A l’hora de dinar decidim buscar un lloc amb ombra. Caminem uns minuts remuntant el riu fins a trobar l’ullal de la Figuerassa, a la vora d’una platja de pedres. Aigua freda a la vora del riu, un tros de pa, embotits i formatges. Allà ens estirem a dinar i a descansar. Algú fins i tot arriba a roncar...
Remullada al Regatxol (riu Ulldemó)
A les 16:00 decidim arrancar de nou. Ens queda un camí llarg encara. Remuntem el riu Ulldemó, a vegades per sender, a vegades saltant de pedra en pedra i en un parell de trams remullant les cames. En 45 minuts aproximadament arribem al sender que ens pujarà de nou a la mola. Abans però, omplim de nou les cantimplores en un ullal. La pujada a la Mola per la canal del Rito té dos trams ben diferenciats. El primer és dur. Puja fort i en poc temps es guanya alçada. Les llagues comencen a fer-me mal de veritat. Pujo a poc a poc però sense parar. Els companys m’avancen i de tant en tant m’esperen. Després de trenta minuts de forta pujada el sender es torna més suau i serpenteja enmig del bosc fins arribar al capdamunt de la Mola. Travessar la Mola de tornada a casa se’ns fa llarg i pesat. Agafem el sender que passa per davant de Cova Cambra per no fer tanta pista i a les 20:00, 12 hores després d’haver sortit, arribem de nou a casa.
Davant de casa estirem una mica, ens fem una cervesa i anem al bar a buscar gel.  És l’avantmatx de la final de Champions. El partit, les cerveses, el sopar regat de vi, els gin-tonics i els riures ja no formen part d’una ressenya excursionista així que es quedarà en la intimitat de quatre bons amics que de tant en tant, quan s’alineen els astres, es trobem per caminar, xerrar i gaudir de l’amistat. 

Mapa recomanat: Estels del Sud. La travessa del massís dels Ports. Editorial Piolet. 2007 Escala 1:25.000
Wikiloc. Track de l'excursió. 27 kilómetres i 1.750 metres de desnivell positiu. 8 hores 30 minuts de caminada real (12 amb descansos)