divendres, 24 de desembre del 2010

Che Guevara i Joan Fuster

Che Guevara i Joan Fuster van ser, cadascú a la seva manera, dos revolucionaris que els va tocar viure en el complex moment històric dels anys 50-60.

El primer, Argentí de naixement, es va embarcar al Gramma l’any 1956 per acompanyar a Fidel Castro a enderrocar la dictadura de Batista. Dos anys de guerra de guerrilles van convertir al Che en un mite de la revolució cubana. Però volia més. El seu somni de panamericanisme i certs desacords amb Fidel (més proper al comunisme Rus que al Xinès admirat per en Guevara) van provocar que el Che abandonés la vida còmoda de Ministre que tenia a Cuba. El seu primer destí fou el Congo on fracassà absolutament. Després del fracàs africà va veure clar que el seu objectiu seguia sent Amèrica llatina. L’objectiu d’aconseguir la unitat d’Amèrica llatina i la lluita conta l’imperialisme ianqui en terres sud-americanes no l’havia abandonat i ell era fidel als seus ideals revolucionaris. El destí final Bolívia. Allà fracassà de nou i el govern bolivià, amb la col·laboració estreta de la CIA, el detingué i afusellà un 9 d’octubre del 1967. Tenia 39 anys.

En un post anterior us recomanava la lectura de la biografia del Che escrita per Jon Lee Anderson. Espectacular. Per als que no us vingui de gust enfrontar-vos a aquest “totxo” però vulgueu saber una mica més sobre el Che (un Che més enllà del tòpics i ben contextualitzat en un moment històric), s’ha editat una novel·la gràfica (o com es deia abans un còmic) sobre la vida del Che Guevara. De fàcil lectura i prou entenedor. Crec que han aconeguit sintetitzar amb èxit la complexa vida del Che.

I mentre en Che reformava Cuba, en Joan Fuster escrivia “Nosalteres els valencians” (1962). Les seves armes, una estilogràfica. El seu campament base: Sueca. Dues maneres ben diferents de fer una revolució. En Joan Fuster va ser un avançat als seus temps. Aquests dies m’he llegit “Ser Joan Fuster” i hi ha articles que avui, 40 anys més tard, estan de rabiosa actualitat. Als anys 60 l'escriptor de Sueca parlava de recuperar l’espai urbà, de recuperar els aliments de temporada, de l'efecte de la propaganda sobre la societat de consum, de les drogues, del paper de la justícia .... i tot això escrit en català. Ningú posa en dubte, avui en dia, la figura de Fuster (la poden silenciar, però no obviar). Visionari i revolucionari. Aquest llibre que us recomano és una bona manera per endinsar-se en el món fusterià i descobrir, per compte propi, com n’és d’actual la literatura d’en Fuster.

Che, vida y leyenda de Ernesto Guevara. Sid Jacobson y Ernie Colón. Ediciones B. 2010

Ser Joan Fuster. Antologia de textos fusterians. A cura de J.A. Fluixà i A. Martínez. Ed. Bromera 1991

dimarts, 14 de desembre del 2010

Excursió circular al Parrissal

Aquest cap de setmana ens hem trobat el Fra, el Ferran, l’Oriol i jo als Ports de Beseït per fer una excursió circular al Parrissal.

Dissabte al matí, amb una temperatura de -4,5 graus, començàvem a caminar a prop de la finca de Millers. A mesura que anàvem caminant el cos entrava en calor, però el fred es va mantenir durant tot el dia. En pocs minuts vam arribar al coll de Navic, des d’on vam poder veure, allà lluny, tot el Pirineu nevat. Espectacular!

Del coll de Navic vam seguir fins al Clot de Massana i des d’allà ens vam dirigir cap a les moletes d’Arany, passant pel Pouet de Borràs. A les moletes vam parar a fer un mos i a contemplar, a vol d’ocell, el barranc del Parrissal, amb totes les seves agulles calcàries apuntant al cel.

El barranc del Parrissal és un exemple perfecte de com funciona un sistema càsrtic. L’aigua ha erosionat la roca calcària i ha creat un paisatge feréstec, on el bosc de pi roig es barreja amb agulles solitàries. I enmig un riu, el Matarranya, que s’ha obert pas a poc a poc erosionant la roca, regalant-nos uns estrets tant profunds, que l’aigua que per allà circula no veu mai la llum.

Després de fer-nos unes mandarines i un tros de xocolata, seguim caminant fins al coll de la Balanguera. En aquest coll deixem la carena i baixem, per forta pendent, fins al barranc del Parrissal. Són 500 metres de baixada, on passem de les vistes i el sol de la carena a la profunditat i ombra del barranc.

Un cop dins del barranc, remuntem el Matarranya a través de ponts de fusta instal·lats per evitar remullar el cul en les aigües transparents i fredes. A poc a poc el barranc es va tancant i les gúbies són més profundes. Finalment arribem al punt culminant del Parrissal: Els estrets. Dos-cents metres de parets verticals separades per tant sols un parell de metres. En aquest dos metres, gúbies d’aigua gelada. Per creuar els estrets, és obligatori remullar el cul. No hi ha passarel·les de fusta. A l’estiu és divertit creuar el barranc nedant, però al desembre i amb una temperatura de sota zero, no és recomanable.

La solució és el pas del Romeret, un camí equipat que puja a buscar el sol per creuar els estrets per dalt. En 45 minuts es puja i es torna a baixar al barranc per uns camins equipats amb escaletes metàl·liques i cadenes. Es pot fer sense dissipadors, però si no esteu acostumats a les alçades, no està de més que us assegureu.

De nou dins del barranc, seguim caminat riu amunt fins passar el pont de la Guimerana, on el barranc s’acaba i entrem dins del bosc. En aquest punt deixem a la dreta la Font del Teix i enfilem amunt, a l’esquerra, cap al clot de Massana. Són 300 metres de forta pujada que costen, però són els últims. Un cop arribem de nou al clot de Massana, desfem el camí del matí, passem pel coll de Navic i finalitzem així aquesta bonica volta circular pel barranc del Parrissal.

Nosaltres vam tardar en fer aquesta volta 8 hores, 7 de caminada real.

Cartografia recomanada: Estels del Sud. La travessa del massís dels Ports, de l’editorial Piolet.

Gràcies amics!

dijous, 9 de desembre del 2010

Wikileaks

Aquests darrers mesos segueixo amb atenció el fenomen de Wikileaks i les reaccions que les publicacions de documents secrets estan provocant en totes les esferes polítiques.

Finalment em decideixo a escriure aquest post perquè el senyor Assange ja està detingut. Diuen que per un delicte de violació sexual, però molts pensem que el veritable motiu és que els governs d’EEUU i Europa veuen en ell un personatge incòmode que cal apartar de la vida pública. Aquesta setmana s’ha detingut al senyor Assange però fa setmanes que el setge cap a Wikileaks, per part dels mitjans de comunicació afins a l’establishment, és ferotge. Es pregunten fins i tot, si el senyor Assange i la seva organització són terroristes!

Aquesta pregunta enceta el debat sobre on està la frontera entre seguretat nacional i democràcia i transparència política.

Actualment molta gent posa en dubte la salut de la democràcia. Cada vegada la participació de la societat civil en la vida política (i social) és menor. Hi ha una gran desafecció cap a la política. Aquest fet ha provocat que molts polítics entenguin la victòria a les urnes com un xec en blanc per als propers quatre anys. No hi ha massa social al carrer per a demanar explicacions, no es fomenta la participació ciutadana activa i organitzada. Estem adormits. I això facilita que la diplomàcia actuï, com ha deixat al descobert Wikileaks, al marge de la llei.

En aquests sentit, l’acció portada a terme per Wikeleaks ha de servir, no per a millorar la seguretat dels canals de comunicació de la diplomàcia (com estan demanant tots els governs) sinó per a que aquests siguin més transparents, democràtics i sobretot legals. I que aquestes siguin més transparents no vol dir que es posi en perill la seguretat dels països. Una cosa no ha d’anar en contra de l’altra.

A mi, que el govern americà vulgui gastar hores, informes i papers en descriure com són els representats polítics de la resta dels països del món, no em preocupa. Fins i tot em diverteix i ben escrit, seria un llibre interessant (i prou còmic). Ara bé, trobo molt greu que la diplomàcia interfereixi en processos judicials. On està la separació de poders? Com un polític estranger pot subornar o presionar un jutge espanyol? Si barregem els tres poders en un de sol, amb connexions fora de la llei entre cada un d’ells, no vivim en democràcia. Ens diran que vivim en un país democràtic, però el món global, aquell que governa el món (EEUU, NU, OTAN, FMI, BM, OMC...) no ho és.

Per tant, no és de rebut preguntar-se si Wikileaks és un grup terrorista. Els EEUU o els països europeus no poden acusar-los perquè s’ha demostrat que ells són els primers en estar bruts. Qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra!

Tot aquest enrenou ens ha de servir per demanar transparència als nostres governs en totes les esferes d’actuació, per a exigir una separació real dels tres poders (executiu, legislatiu i judicial) i per a democratizar o eliminar els organismes de govern mundial.

Si seguim com fins ara, el pas del temps esborrarà l’acció de Wikileaks i seguirem vivim en una democràcia global de pandereta. Wikileaks ha posat al descobert tot el el que intuïem. Ara és real i cal actuar. La gran pregunta ara és: Com canviar unes regles de joc que als governants actuals (nacionals i globals) ja els estan bé? Possiblement la democràcia que tenim avui en dia tant sols sigui una quimera. La solució potser està en el govern local i en noves formes de governança.