Després de 5 anys i mig vivint en aparent normalitat lingüística a València, ha arribat el moment de tastar en pell pròpia l’esquizofrènia que pateix aquest país amb el tema de la llengua. Aquest mes de maig volem inscriure a la Neus a l’escola pública i ens trobem amb el dilema d’haver de decidir entre centre educatiu o educació en català o castellà.
Tenim molt clar que volem matricular a la Neus a l’escola pública i ens agrada el Col•legi Lopez Rosat. És una escola petita, de barri, amb un equip de mestres actiu, amb ganes de fer coses i proper. Ara bé, l’escola té una línia en català i una altra en castellà. Aquí comencen els maldecaps. Tenim clar que la matricularem en primera opció al Lopez Rosat en valencià, però què fem en segona opció? En castellà al Lopez Rosat o en català en un altre centre que no ens agrada tant? Què prioritzar, el centre o la llengua?
Un país bilingüe que visqués amb normalitat la seva riquesa cultural no tindria aquests mals de caps. Un inscriuria el seu fill al centre que li correspongués i si s’apliqués la llibertat de càtedra, possiblement rebria les classes en català (encara que potser algun professor ho fes en castellà, i no passaria res). És el que passava a Catalunya quan jo estudiava. Jo no m’apuntava a cap línia i recordo algunes classes en castellà i moltes d’altres en català. I a la universitat igual.
La solució plantejada a València (línies), a més de no integrar a la totalitat dels estudiants en la llengua del país, té altres problemes derivats de la divisió de l’alumnat en línies. La primera és que els professors, per a poder donar classes a les línies en valencià, han d’acreditar que saben parlar-ho. I no sé què passa, però em consta que més d’un s’ha trobat portant el fill a la línia en valencià i el professor parlar castellà.
I un segon problema (al meu entendre més greu) és que molts pares apunten als seus fills a la línia en valencià, no perquè tinguin interès en que el seu fill conegui i aprengui l’idioma, sinó perquè els grups son més petits (i per tant pensen que l’educació és més personalitzada) i sobretot, perquè hi ha menys immigrants (aquests s’apunten majoritàriament a castellà). És a dir que es converteix en una via per a la segregació social a la vegada que es redueixen les places dels que tenen interès real en que el seu fill sigui educat en valencià.
Igual que diuen que no és bo separar als alumnes entre bons i dolents, crec que tampoc és bo separar als alumnes per línies idiomàtiques. Ara bé, aleshores com defensem o potenciem l’ús de la llengua? Com aconseguir un aprenentatge bilingüe amb garanties tot potenciant la llengua minoritària? Com implantar-ho amb èxit al País Valencià?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada