dilluns, 3 d’agost de 2020

Descens del barranc de la Vallfiguera


Aquest cap de setmana, l’Ori i jo, hem fet el descens del barranc de la Vallfiguera, al Parc Natural dels Ports. La Vallfiguera és per a nosaltres un barranc ben conegut, doncs és el que passa per davant de casa i el que vèiem, des de petits, quan anàvem a berenar a Punta Puces i jugàvem a fer eco amb les grans parets del barranc. És, per tant, un barranc familiar, proper, però mai ens havíem decidit a travessar les seves entranyes. Alguna vegada, passejant pel GR, havíem arribat a les Gúbies de la Vallfiguera i ens havíem endinsat uns metres per l’estret, però poca cosa més. Terra incògnita, no apta per a excursionistes.

No va ser fins l’any 1987 que es va fer, per primera vegada, el descens complet del barranc de la Vallfiguera. Jo tenia 10 anys i corria amb bicicleta pels voltants del Mascar quan un grup espeleòlegs de Tortosa descendia, per primera vegada, aquests tram de barranc, abrupte i salvatge (18 ràpels d’entre 5 i 18 metres). Em fascina pensar que fa poc més de 30 anys encara quedaven indrets, al costat de casa, sense trepitjar. Aquest cap de setmana el meu pare ens comentava que un matí d’estiu, cap allà els anys 70, un amic i ell van decidir endinsar-se al barranc caminant, proveïts tant sols d’una ampolla d’aigua. Una matinal. Van poder avançar ben poc. Impossible. No hi havia camí. No hi havia bibliografia, no havia ressenyes, no hi havia mapes, no podien preguntar a ningú, seguia sent una terra incògnita de les que avui en dia en deuen quedar ben poques a casa nostra. Barrancs i coves han estat l’últim reducte per descobrir als Ports, un parc natural salvatge, càrstic, ple de barrancs... i encara prou solitari.

Aquests passat dissabte, 1 d’agost, el meu germà i jo, proveïts amb tot tipus d’informació, com per exemple el llibre “Els 50 millors barrancs pel massís del Port” d’en Carles Martinez”, hem decidit fer aquest barranc que, en certa manera, forma part de la família. Entrar a les entranyes de la Vallfiguera i travessar-les. Vam matinar i a les 7:30 estaven a l’inici del barranc, sota les cases de Fabra. La nostra idea era fer els dos primers trams i quan el GR creua el barranc, valorar les nostres forces i decidir si deixar-ho allà o continuar fins al final. En dues hores vam arribar al punt on havíem de decidir què fer. Estàvem animats i ens veiem amb força. Sortiríem del barranc per les gúbies de la Vallfiguera!!

El barranc és exigent, amb un munt de ràpels prou continus. Quan no hi ha ràpels, ressalts, blocs i pedres. No pares de saltar de pedra en pedra. A vegades, trams una mica oberts et permeten veure les parets de ben amunt: Punta Puces, el rocam de la Font del Llamp, les parets del Ximenot... quan no arribes a veure les parts més altes del barranc és perquè estàs ben encaixonat entre parets verticals, calcàries, enfeinat en mirar el fons del barranc per on desapareix la corda del ràpel que acabes de muntar.

Les instal·lacions del barranc estan en fantàstiques condicions. Tots els ràpels estan ben equipats, amb material prou nou, inclús amb alguns passamans. Dels passamans, com son de corda, no cal fiar-se’n molt, però fan el seu paper. Tant sols hi ha un ràpel on l’anella està col·locada en un punt prou inaccessible, que t’obliga a penjar-te del passamans per poder muntar el descens. L’Ori, que és un home de recursos, va muntar un passamans segur, es va assegurar, es va penjar com un pernil del buit i va muntar el ràpel. Pel voltant hi ha algun arbre que també ha servit per baixar i evitar penjar-te d’aquesta anella aèria. La resta dels ràpels sense problemes, ben instal·lats i equipats.

L’altre punt clau del barranc és la marmita trampa, a la qual caus després d’un llarg ràpel. Per sortir d’ella has d’escalar per una escletxa d’uns 6 – 8 metres d’alt. No està equipada per escalar-la (no hi ha xapes), però nosaltres ens vam trobar 2 cordes penjades. Està graduada com una petita escalada de quart, però al haver d’escalar encaixonat per una escletxa, la cosa té la seva gràcia. Tècnica de bavaresa. Un peu a cada paret, i entre les cames, el buit. De nou, l’Ori es va assegurar al cordino que hi havia instal·lat (amb un maxart) i va anar pujant. Quan va ser d’alt, va muntar la reunió i em va llençar la corda per a que pugés de segon. Tan sols hi ha dos passos, un primer que fa una mica de panxa i la qüestió es tirar una mica cap enfora i la sortida de l’escletxa, que has d’obrir-te per girar a l’esquerra. Superada la marmita trampa s’acaben els problemes, i tant sols ens queda gaudir dels darrers trams de barranc.


Vam sortir del barranc a les 12:30. Ens va costar 5 hores i no tenim la sensació d’haver anat lents. Vam anar amb dues cordes de 50 m. Quan un rapelava, l’altre muntava el següent ràpel. Vam trobar el barranc sec. Crec que vam anar prou àgils, així que si el voleu fer, compteu amb un mínim de 4-5 hores.

El problema del dia va venir després del barranc. Després de 5 hores de tensió i concentració, al sortir del barranc vam tenir la sensació de que l’activitat s’havia acabat. Mentida. Ens quedava tornar al cotxe. Dos hores de suplici caminant sota un sol de justícia.

Nota: Per fer el barranc cal demanar el permís corresponent al Parc.Ho podeu fer a través d'aquest link.









1 comentari:

Imma ha dit...

Lloc solitari i salvatge en què un medeix les seves pròpies forces i una vegada assolit valora la espectacularitat i grandiositat d'aquest familiar barranc.