Jimmy Cliff a la Mar de Músicas 2015

En Jimmy Cliff a la Mar de Músicas 2015. Foto: Público

El divendres passat (17 de juliol) vam agafar el cotxe i vam encaminar-nos cap a Cartagena, a la inauguració del festival La Mar de Músicas. Aquest festival, que enguany celebra la XXI edició, sempre m’atrau. Té un cartell cuidat, ben treballat i amb músics de prestigi però relativament desconeguts. Aquesta vegada baixàvem per a veure un clàssic, un d’aquests homes que han escrit la història de la música al llarg del S.XX i que com a mínim, una vegada a la vida, s’havia de veure, ballar i escoltar. Quan l’any 2010 el jamaicà Jimmy Cliff (1948) va entrar al Rock&Roll Hall of Fame algú va dir que per fi en Bob Marley deixaria d’estar sol a l’Olimp del reggae.

El concert es va celebrar a l’auditori del Parque Torres, un recinte a l’aire lliure relativament petit (2.000 seients) construït a imatge i semblança del que van construir els romans ben al costat. La nit calorosa del mediterrani cartaginès convidava a deixar-se portar pel reaggae alegre i festiu d’en Jimmy Cliff. Jo pensava que el fet d’estar asseguts seria un handicap per al directe, però el jamaicà tant sols va necessitar dues cançons per posar el públic a ballar. Acompanyat per una banda de vuit músics, en Jimmy Cliff va començar l’actuació amb una rítmica Bongo man i amb You can get it if you really want va posar dempeus un auditori que ja no va parar de ballar en la hora i mitja que va durar el concert.

Set list d'en Jimmy Cliff a la Mar de Músicas

Vestit amb uns pantalons negres i una camisa taronja brillant, en Jimmy Cliff va començar movent-se lentament per l’escenari però a mesura que s’encadenaven els clàssics, anava entrant en calor. És un showman, un agitador, un professional. En els 90 minuts que va durar el concert van sonar, entre d’altres, clàssics com Wild world, Under the sun moon and stars, I can see clearly, Vietnam, The harder they come, Many rivers to cross, Wonderful world beautiful people i Reggae night. Un concert fàcil, però ben executat.

Després d’en Jimmy Cliff va arribar l’actuació d’en Tiken Jah Fakoly (Costa de Màrfil, 1968). El reggae africà del marfileny era més fosc, amb una veu trencada però plena de missatge. Vaig tenir la sensació d’estar veient com un profeta li cantava als seus fidels. Una gran descoberta en una gran nit de reggae d’ambdós costats de l’Atlàntic, de Jamaica a Costa de Marfil.