Diàleg i sociabilitat, les grans renuncies col·lectives

Als EEUU, després de la pandèmia, es va detectar un patró de comportament en persones treballadores de tots els sectors que consistia en renunciar massivament als seus llocs de treball. Dotze milions de persones van abandonar les seves feines en poc més de quatre mesos. La COVID va portar a milions de persones a replantejar-se certs aspectes de la seva quotidianitat i, davant de l’adversitat, el treball va ser un dels àmbits que més se’n va ressentir. Aquest fet històric se’l coneix com la Gran renuncia (Great resignation o Big quit).

Passats ja uns anys de la COVID i reflexionant sobre el concepte de renuncia és manifest que, com a societat, col·lectivament, hem renunciat a altres àmbits més importants i significatius que el treball. Una de les accepcions del verb renunciar és “desistir de fer el que es projectava o es desitjava fer”. Renunciar és un acte senzill, moltes vegades diria que inclús inconscient i quotidià. Renunciem a moltes coses diàriament, a vegades per desídia o altres perquè ens toca escollir. I tota elecció comporta una renuncia. I hi ha renuncies individuals, potser les més nombroses, però també n’hi ha de col·lectives i aquestes son les que, com a societat, ens fan anar enrere.

Aquí em vull referir a tres renuncies col·lectives que com a societat hem interioritzat i normalitzat, tres renuncies que ens fan viure en un món pitjor. Si entenem que una societat és un conjunt de persones que es relacionen entre si dins d’un marc determinat (cultural, organitzatiu...), crec que, com a mínim, hem renunciat a tres aspectes fonamentals de la nostra construcció social. I tots tres tenen una estreta relació amb la manera de relacionar-nos.

Renuncia al diàleg, a la possibilitat de comunicar-se dues o més persones en un intercanvi d’informació, alternant-se el paper d’emissor i receptor. Vivim en una època on l’accés a la informació és pràcticament il·limitada, disposem de més informació que mai però, a l’hora, tinc la sensació que vivim muts. La informació només flueix de forma unidireccional . Això ho explica perfectament la Marina Garcés al seu magnífic “Nueva ilustración radical” (Anagrama, 2017). Hem renunciat al diàleg, a poder comunicar-nos, parlant i escoltant. Ara, pràcticament sempre, som receptors d’informació, sense possibilitat de debatre, de discutir amplament amb un interlocutor o uns quants. I el diàleg ha de ser un dels pilars de la nostra societat. Que tinguem ara mateix dues guerres ben a prop de casa nostra és una bona mostra de que ja no sabem (o no volem) dialogar.

Renuncia a la sociabilitat, a la capacitat natural o adquirida que tenim de pertànyer a grups organitzats. Més enllà de la feina i el reduït grup d’amics que un pugui tenir, som una societat cada vegada més individualista. Quantes persones coneixeu que, desinteressadament, dediquin una part del seu temps al voluntariat? “La virtud en la montaña. Vindicación de un alpinismo lento, ilustrado y anticapitalista” de Pablo Batalla (Ed. Trea, 2019) ho explica meridianament clar a partir de la caiguda en desgràcia dels centres excursionistes. Però estic convençut que és extrapolable a tots els àmbits. L’individualisme, entre d’altres causes, ha matat les associacions. I si ja no hi ha associacions, perdem la capacitat d’aprendre a relacionar-nos amb gent diferent, a gestionar necessitats col·lectives. Perdem l’oportunitat, com deia Vicens Vives, d’associar-nos i fer-nos forts. Sense associar-nos, sense participar de grups organitzats (associacions de veïns, centres excursionistes, grups de lectura, AFA’s...), som un país més feble, més vulnerable democràticament.

Renuncia a la política com instrument per millorar les condicions de vida de les societats. La renuncia al diàleg i la renuncia a la sociabilitat a afectat directament a la política, a la qual hem renunciat com a element bàsic per construir un món millor. Ara, fins i tot, alabem certs règims d’èxit econòmic que estan lluny de ser democràtics. On ha quedat la democràcia? On ha quedat el poder del poble, el poble organitzat? Sense un poble organitzat no hi ha democràcia i sense organitzacions polítiques arrelades a la societat, tampoc. El llibre, “Cómomueren las democracias” dels politòlegs Steven Levitsky i Daniel Ziblatt (Ariel, 2018) ho explica molt clar. Hi ha dos factors importants que hem de preservar per garantir les democràcies: La tolerància mútua i la contenció institucional. Si aquest dos elements no funcionen, les democràcies trontollen. La tolerància mútua té molt a veure amb el diàleg, ser capaç de generar un clima de diàleg amb el que no pensa com tu. I si renunciem al diàleg estem renunciant a la tolerància mútua, i per tant, estem debilitat el nostre sistema democràtic. Per contra, la contenció institucional té relació amb la sociabilitat. Una societat forta i un partit polític fort, serà capaç de posar barreres a aquells elements que distorsionin o posin en perill la democràcia