The National. Wizink Center. Madrid, 4 d’octubre

Els The National al Wizink (4/10/23). Foto: Muzikalia

Les darreres ressenyes dels discs del The National al Mondosonoro no son per tirar coets. Tot i això, al I am esay to find (2019) li posen un 7/10, igual que al First two pages of Frankestein (2023), el darrer àlbum dels de Ohio abans de treure, fa uns dies, el Laugh track (6/10). En qualsevol cas, les darreres ressenyes parlen d’una banda que funciona per inèrcia publicant treballs solvents, però sense sorpreses. Es a dir, bons discs però sense reinventar-se. Crec que és el moment de reivindicar el dret a l’ofici. Treure bons discs durant anys ja és tot un èxit. Per què, aleshores, demanem més? Quants discs excepcionals i trencadors han tret els Stones els darrers 30 anys? I el Bruce després del Born in the USA del 84? Per què de cada nou disc demanen l’excepcionalitat? Jo reivindico les carreres llargues, amb alts i baixos, com la vida mateixa, però amb certa solvència i generant una marca de la casa reconeixible. I d’aquestes, cada vegada en queden menys perquè, avui en dia, la música ja es ven i consumeix com ho fa la societat en tots els aspectes, d’una forma ràpida, utilitzar i tirar, de singles, de hits.... Per això, vull reivindicar una banda com els The National, que ja fa més de 20 anys que roden i segueixen traient àlbums notables. I de postres, ens ho passem pipa als concerts. Què més volem?

Després de veure’ls al maig del 2022 a Pamplona (warmup show de la gira d’estiu i primer concert després de la pandèmia), ara tenia l’oportunitat de veure’ls al Wizink, presentant el First Two pages i el Laugh track. I el concert, tot i que va tindre alts i baixos, va ser elegant i contundent!

Amb quinze minuts de retràs, el quintet de Ohio va aparèixer a l’escenari caminant tranquil·lament, acompanyats per dos vents ja habituals en la formació de la banda. Once upon a Poolside, Eucalyptus i Tropic morning news, del First two pages, van obrir el recital, que va comptar amb un joc de llums i pantalles espectacular. Amb Squalor victoria (del Boxer, 2007) van començar el repàs a la seva discografia, que va assolir el climax quan van encadenar Don’t swallow the cap, Bloodbuzz Ohio, System only dreams in total darkness i I need my girl. Després, per acabar aquest primer bloc contundent i majúscul, Apartment story i Cherry tree. Portàvem quaranta-cinc minuts dalt d’un núvol i la gent s’ho estava passant pipa.

Després, el següents quaranta-cinc minuts van ser bastant plans. Peces menys conegudes i una veu del Mat Beringer que semblava no estar en el millor dels seus moments. Però el show va aguantar gràcies a les guitarres esmolades dels germans Dessner (aquesta parella i en Bryan Devendorf a la bateria son un escàndol), a un bon so i a una posada en escena ben treballada. Slipping Husband, del ja llunyà Sad songs for dirty lovers (2003), va obrir la porta a Alien i Grease in your hair del Firts two pages i a Deep end, laugh track i el mur de so de Smoke detector del Laugh track. Jo vaig trobar a faltar la New Order T-Shirt, que potser hagués reviscolat una mica aquesta part del concert.

Amb Day I Die del magnífic Sleep well beast (2017) el concert va agafar embranzida de nou i els següents trenta minuts van ser una altra vegada esplèndids. Pink Rabbits, England, Graceless, Fake Empire i la trista, però aquesta vegada elèctrica, About Today van tancar la nit abans dels bisos, que es van allargar amb quatre cançons més i en Matt Berninger corrent per la platea del Wiznik il·luminat pels mòbils del centenars de fans que, atònits, veien com el frontman dels The Natonal s’obria pas entre ells. Light years, Mr. Novembrer, Terrible Love, Space invader i la ja tradicional Vanderlyle crybaby geeks acústica i cantada pel públic, van tancar un concert de dues hores i mitja d’una gran banda.

Podran dir els crítics que els The National ja ho han fet tot, que només els queda retirar-se, però mentre vulguin continuar fent treballs notables i concerts elegants i contundents com el del Wizink, jo els seguiré.