Governança metropolitana i planificació. L’assignatura pendent a València

Jo no volia escriure aquest post però després d’assistir al workshop que ha organitzat la Càtedra Transport i Societat de la UPV sobre itineraris ciclistes metropolitans, no m’ha quedat més remei, i em veig obligat a deixar per escrit com estem de verds en aquest assumpte a l’àrea metropolitana de València.

Després de les presentacions de Bordeaux (Sebastien Guichard, Bordeaux Métropole), Utrecht (Herbert Tiemens, City of Utrecht), Milà (Stefano d'Arment, Città metropolitana di Milano ) i Barcelona (Silvia Casorrán, projecte Biciviade l’AMB) em queda clar, no només que a l'àrea metropolitana de València estem molt verds sinó que, a més a més, no hi ha ningú planificant la mobilitat metropolitana. I no ho dic jo, s’ha posat de manifest en el torn de debat del workshop.

Anem per parts, perquè la situació actual no és fruit del descuit d’una legislatura, és fruit d’una manca històrica de voluntat política per governar l’àrea metropolitana de València. Des de la dissolució del Consell Metropolità de l’Horta l’any 1.999 (fa ja 26 anys) hem estat incapaços de crear les estructures necessàries per planificar la mobilitat de l’àrea metropolitana, una àrea funcional cada vegada més gran, més complexa i més habitada (pràcticament 2 milions de persones). Be, de fet, tampoc sabem ben be que és l’àrea metropolitana de València. L’ETCV inclou un grup de municipis, el malaguanyat PMOME n’indicava uns altres i si ens fixem en els municipis adherits a l’actual ATMV, en trobem uns altres. Així, sense tenir clar quins municipis formen part de l’àrea metropolitana i, sobretot, sense estructures de governança, és difícil poder planificar res.

Aquesta situació ens porta a que la Conselleria intenta planificar en una àrea metropolitana on té competències limitades, doncs aquestes segueixen recaient, majoritàriament, en els municipis que la conformen, però també sobre altres ens administratius titulars de vies i camins, com la Diputació o el propi Ministeri (MITMA). Un batibull que complica, i molt, la planificació de les necessitats de mobilitat, en aquest cas una infraestructura ciclista d’àmbit metropolità. I si a això li afegim la històrica al·lèrgia que tenen les diferents administracions a parlar entre si, tenim la tempesta perfecta per a que res es faci bé. La Generalitat ha posat un exemple claríssim d’aquest “caos”: Les tres tipologies diferents de senyalització orientativa que te la via Churra al seu pas per Meliana. Ajuntament, Conselleria i Diputació han posat les seves senyals sense coordinar-se entre si.

I tot això no és nou. La Conselleria no a aconseguit tirar endavant i aprovar el Pla de Mobilitat Metropolità de l’Àrea de València (PMOME), tampoc el Pla d'Acció Territorial de l’Àrea Metropolitana de València (PAT València). Evidentment, tampoc altres documents de planificació sectorial, com podria ser un Pla Director de la Bicicleta. Les comparacions son odioses, però també mostren tot allò que podríem fer i no estem fent per manca de voluntat (o capacitat) política. Ens estem quedant enrere, molt enrere. Per això, mentre Bordeux ens explicava la seva xarxa metropolitana al workshop, la conselleria parlava de la via Churra i altres itineraris ciclistes d'oci executats fa més de 25 anys. Res de planificació a futur. 

L’any 2020, la Conselleria va encarregar al catedràtic de Geografia Joan Romero la redacció de l'esborrany de la Llei d'Àrees Metropolitanes, però com ja és habitual, no ha tingut recorregut i ha mort silenciosament després d’alguna reunió de marcat caràcter polític. La pregunta que cal fer-se és: Com podem tirar endavant sense estructures de governança metropolitanes? La ciutat ha superat els seus propis límits. Cada dia, 1 milió de persones entren i ixen de València. Les necessitats de mobilitat transcendeixen els límits administratius pretèrits. Així, si no hi ha govern, l’únic que ens queda és la paraula. Cal que les diferents administracions s’asseguin en una mateixa taula i donin resposta a les necessitats de la població, que es mou per un àrea metropolitana sense conèixer ni límits administratius ni competencials i el que reclama és un servei a l’alçada de la tercera ciutat d’Espanya.

Jo volia parlar del potencial que té la bicicleta com a mode de transport metropolità. Volia dir que podríem crear la nostra pròpia xarxa de  “cycle superhighway” o “Bicivies”, que amb 8 o 9 corredors de menys de 10 Km. tindríem a més del 50% de la població metropolitana a menys de 30 minuts en bici del centre de València. I al revés. Els que vivim a Valencia podríem anar a Paterna, Torrent, Burjassot... Que això que sembla un somni, que ara per ara ens cau molt lluny, altres ciutats més petites com Bordeaux ho estan fent realitat.

El futur de la mobilitat a les grans àrees urbanes es jugarà en l’àmbit metropolità, d’això no en tinc cap dubte. I de moment, l’Àrea metropolitana de València està fora de joc.