dilluns, 3 d’agost de 2009

Spotify

Darrera d’aquestes sigles s’amaga un dels últims invents de la xarxa per a gaudir, gratuïtament, de tota la música del món mundial i sembla ser, que aquesta vegada, de forma legal. La publicitat paga, tu t’he l’empasses cada tres cançons i mentrestant... música gratuïta. El dia que la publicitat se’n vagi a norris, crec que el sistema entrarà profundament en crisi. Sembla ser que tot ho paga la publicitat i d’aquesta manera tenim, gratuïtament i com els romans “panem et circenses”. Però be, analitzem el Spotify. Hi ha una munt de música... gairebé tota. Els clàssics estan tots, nacionals, internacionals, famosos, menys famosos... només si busques amb mala llet i amb la intenció de trobar algun artista que no hi sigui, pots amb el sistema. Els Esquirols, per exemple no hi son! Jo em considero un bitxo estrany perquè encara compro música. Tinc ganes de conèixer algun artista, em passo per la botiga (si aquell lloc estrany on hi ha caixes de plàstic amb el CD original a dins, normalment amb un llibret) i aquella tarda, a casa, em deixo portar pels sons de la nova adquisició. Ara em puc deixar portar amb el Spotify i comprar-me tant sols els discs de les meves bandes incondicionals. Amb això se’ns obre un univers infinit de música i aquí pot estar el problema del Spotify. No hi ha ningú capaç d’assimilar tanta música! Engegues l’ordinador, mires la pantalla d’inici del Spotify i penses: Què vull escoltar? I com no tens l’univers d’elecció acotat, com passa quan mires la discoteca de casa, et satures. Et penses que ho tens tot i a la vegada no tens res. Tot és efímer. I aquí està el quid de la qüestió. La música s’ha transformat en un producte efímer i de mala qualitat. Ja ningú gaudeix de tenir un CD a les mans, llegir-se el llibret o comentar el disseny de la portada. I pitjor és que ja no interessa un àlbum de 10 o 12 cançons. La gent vol peces soltes, una cançó d’aquí, una cançó d’allà. Es perd així l’oportunitat d’escoltar un àlbum amb continuïtat, de sentir una història, d’apreciar una obra artística. Per això triomfa el Spotify. Música efímera, sense format, sense text, ràpida i gratuïta. On queda l’art? El format ja no importa, ha perdut valor artístic, tant se val que sigui un CD, en MP3 o amb l’Spotify. Per als que ens agrada la música com a expressió artística, tant sols ens queden els concerts. Fins quan?

3 comentaris:

Oriol Roda ha dit...

En aquest cas no estic d'acord amb tu, xesco. Crec que com tot la música evoluciona. La societat va canviant i amb ella canvien les maneres de fer les coses, es perd una part i se'n guanya una altra i crec que en general es guanya més que no pas es perd. L'actidud de que tot lo d'avans era millor no és nova i ve sobretot donada per la inquietud que provoca un canvi de paradigma. Ara la música és més assequible que mai. N'hi ha tanta que costa triar, si, però això també fa que es desembolupin altres mètodes de tria. Jo, per exemple no escolto coses per que si, em deixo influir per amics i coneguts o per alguna tonada que m'arriba i m'estimula. Crec que hem guanyat molt amb aquest accés universal de la música i que tot el que s'ha perdut es compensa amb escreix

Marc ha dit...

estic d'acord amb l'oriol, que, malgrat les faltes d'ortografía (jeje), diu una cosa ben encertada. El discurs que tens si t'hi fixes és el mateix que tenien els defensors de l'LP quan va sortir el cassete i igual que el que tenien els de cassete quan va sortir el CD. La tecnologia avança, el món canvia i, si s'ha de valorar el que teniem i el que (podem) haver perdut, però no per això s'ha de menystenir l'evolució tecnològica. Jo no faig servir l'Spotfy, utilitzo el Deezer (que per cert te'l vaig recomanar en un comentari ja fa temps) i aquest em permet enxufar llistes de reproducció d'altre gent i així he descobert nous grups i cançons que m'agraden. Ara sempre s'ha d'anar amb compte en no convertir totes les nostres dades (o quasi que podriem dir la nostra vida) al format "clowd", és a dir passar-ho tot a la xarxa, sempre es bo tenir les coses importants en format arbres morts.

Anònim ha dit...

L'accés lliure a la música està molt bé i això no m'hi oposo. De fet, jo utilitzo l'Spotify i m'agrada, però crec que s'està perdent la vessant artística, tan des del punt de vista gràfic (portades i llibrets)com musical. Les bandes de música que surten, solen ser de consum ràpid i d'una sola cançó. Fixe-vos en les llistes dels més venuts... tot comercial, grups d'una cançó que d'aqui a cinc anys no recordarem. Els únics capaços d'omplir grans estadis, segueixen sent els grups vells (rollings, Bruce, U2, Madonna...) gent que fa 30 anys que canta. No hi ha relleu, perque la música s'ha convertit en consum (es guanya més amb melodies de mobils que venent discos), perdent-se la vessant artística.Per això dic que tant sols ens queden els concerts
Xesco