A principis dels 90 (amb 15 anys) estava completament enganxat als Dire Straits. Em sabia de memòria un munt de cançons que cantava a tota hora i anava a la fira del disc a la recerca de cares B i discs pirates. Tot el que estava relacionat amb els Dire Straits m’atreia. Una tarda qualsevol, remenant els discs dels meus pares, em va caure a les mans un LP que portava per títol Slow train coming. Era un disc de Bob Dylan de l'any 1979. A mi el cantant de Minnesota em sonava, però igual que em podia sonar l’Elvis, en Raimon o el Moustaki, cantants que rondaven per casa. Però aquella tarda, llegint els crèdits del LP d’en Dylan vaig fer una gran descoberta: El guitarrista solista del Slow train coming era el mismíssim Mark Knopfler i el bateria en Pick Withers. Havia descobert una relació entre els Dire Straits i en Dylan i si en Knofpler es dignava a tocar la guitarra per algú altre, aquest havia de ser bo. Així que vaig posar-me el LP Slow train coming i així vaig descobrir a en Bob Dylan. Després d’aquesta trobada en Dylan m’ha acompanyat al llarg d’aquests 20 anys.
Vaig tenir la sort de veure a en Dylan per primera vegada un 24 de juliol de 1995 al Poble Espanyol de Barcelona. Va ser més emocionant el fet de poder escoltar al mite que el concert en si, que no el recordo especialment brillant. Pocs anys més tard, un 22 d’abril de 1999, el vaig torna a veure al Palau d’Esports de BCN. De teloner estava en Calamaro, presentant Alta Suciedad. Van ser dos bons concerts, però el millor de tot va ser descobrir en Calamaro, una altre músic que des d’aleshores m’ha acompanyat arreu. Com podeu veure, el directe d’en Dylan dels anys 90 no era per a tirar coets. Anava en consonància amb la seva producció discogràfica d’aleshores.
Ara bé, l’any 1997, amb la publicació del Time out of mine en Dylan renaix i firma un disc, al meu entendre, molt bo. 4 anys més tard publica Love and theft (2001) i el 2006 el que per mi és el millor disc de Dylan en 25 anys, Modern Times. Together throught life (2009) manté la bona línia, acostant-se al blues, i aconsegueix firmar una primera dècada del segle XXI fantàstica.
Tot i estar de gira constantment (Never ending tour) feia més de 10 anys que no assistia a un concert d’en Dylan. I després d’aquesta segona joventut del cantant de Minnesota, tenia moltes ganes de veure’l, de retrobar-me amb un Dylan amb material nou suficientment bo i consistent com per poder fer un concert sense dependre dels clàssics dels 60. I aquesta nit al PepsiCenter de la Ciutat de Mèxic, en Dylan ha defensat l’estil musical dels seus darrers treballs, més propers als blues que al rock i evidentment que al folk. Les cançons del segle XXI s’han barrejat perfectament amb els clàssics dels 60. Aquesta nit hem fet un repàs brillant als últims 50 anys de la història de la música. Quin gran concert!
Un Dylan en plena forma ha tocat gairebé dues hores acompanyat per una banda de cinc músics molt potents. Dos guitarres, una bateria, un baix – contrabaix i un hammond. Pel seu costat en Dylan s'ha anat alternant als teclats, la guitarra i l’harmònica, amb ovació del públic cada vegada que la feia sonar, recordant aquells inicis més folks. L’escenari auster, com ha de ser: Una cortina negra, bon joc de llums i tot el centre d’atenció sobre els músics, vestits de negre.
Durant les dos hores de concert en Dylan ha anat barrejant clàssics amb peces dels seus darrers treballs, però estranyament no n’ha tocat cap del Together throught life. Ha obert el concert amb Leopard-Skin Pill-Box Hat del disc Blonde on Blonde (1966) i a partir d’aquí ha anat alternant clàssics (Desolation row, tangled up in blue, Highway 61 revisited...) amb peces dels seus últims treballs (spirit on the water, Love sick, Summer days o Thunder on the mountain...). La recta final ha estat impressionat: Ballad of a thin man, Like a Rolling Stone (cantada a crits per un PepsiCenter a rebentar) i All along the watchtower. Rock&Roll elèctric, molt elèctric per acabar un concert emotiu i enèrgic. Després, per acabar, un solitari i irreconeixible bis: Blowin in the wind, que si no fos perquè el canta sovint en l’actual gira, podríem dir que era una missatge de Pau cap a un país que ha registrat més de 40.000 assassinats en els darrers 5 anys.
PD: Per fer créixer el mite, en Dylan no ha dit ni piu durant tot el concert. Tant sols quan ha presentat a la banda s’ha sentit un “gracias amigos”. Què gran!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada