En els darrers 10 anys crec que he viatjat a Nàpols cinc o sis vegades, és a dir que cada any o cada dos anys m’he passat una setmana per la Campania i s’ha de dir que la ciutat de Nàpols em tenia el cor robat. La decadència que mostra al turista que viatja sense presa, junt amb la seva riquesa històrica, cultural, paisatgística i gastronòmica fan del sud d’Itàlia un bon lloc per passar-hi unes vacances. Un es pot perdre pels carrerons del Nàpols antic, recorre Spaccanapoli i arribar al capvespre a la plaça del Plebiscito a través de la concorreguda i globalitzada Via Toledo. Si el turista surt de Nàpols, pot visitar l’archifotografiada Pompeia, pot pujar al Vesubi o pot tastar un limonchelo ben fred en alguna de les terrasses de Sorrento, tot contemplant el mediterrani i l’illa der Capri.
Ara bé, quan el turista torna cada any a Nàpols deixa de ser turista, se sent una mica napolità perquè s’ha fet seva la ciutat i aleshores comença a ser crític amb certes coses. Les escombraries i l’abandó generalitzat de l’espai públic és el primer que un comença a criticar. Una cosa és l’aspecte decadent de la ciutat i l’altre es tenir els carrers plens de merda o el soterranis del “centro Dirizionale” (centre de negocis de la ciutat per on passen unes quantes línies d’autobús urbà) talment com la pel•lícula Mad Max.
Una cosa es que el transport públic sigui caòtic degut al trànsit (que ja de per si és inacceptable), però un altre es que el propi conductor, quan li demanes on pots comprar un bitllet senzill de bus, et digui que pugis sense pagar (al tuo rischio em va dir).
Una cosa es que el taxi sigui car i que per anar de Napoli Centrale als jardins de Capodimonte et cobrin 18 euros, però una altra cosa és que a cap taxista de Nàpols li doni la puta gana d’engegar el taxímetre, que el tenen allà estalviant bateria. Això si, el taxista és xerraire, simpàtic, t’explica mil coses per cadascun dels carrers per on passes i al final, casi que et sap greu no deixar-li propina.
Una cosa es que unes obres del metro a la plaça Garibaldi siguin llargues i l’altre que portin 10 anys i ningú vegi la llum al final del túnel.
I la llista podria seguir i seguir.... però a mode de resum crec que a Nàpols li passa el que sempre dic que passa als països en vies de desenvolupament: els falla l’esfera pública. Tot allò que és responsabilitat de l’Estat (via pública, transport públic, etc) falla. I jo parlo d’aquestes coses perquè son les que un turista pot arribar a percebre, però puc imaginar-me que la sanitat i l’educació tampoc deuen ser per tirar coets.
I totes aquestes coses, que un turista no arriba a percebre perquè viatja amb bona voluntat i amb ganes de passar-s’ho bé, si que es veuen i arriben a cansar quan cada any un es passa una setmana sencera a Nàpols.
Potser ha arribat el moment de refredar la meva relació amb Nàpols, separar-nos per un temps i que cadascú faci el seu camí. Potser d’aquesta manera, si la vida ens torna a fer coincidir algun dia (que segur que si), retrobarem l’amor d’aquests darrers anys. Adéu Napoli i sort en el camí.
PD: La fotografia està feta a l'illa de Procida, un petit tresor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada