 |
| Cim del Midi d'Ossau (2.885 m.) |
Aquest cap de setmana hem fet la tradicional escapada a la muntanya amb els
amics. Després de l’experiència ciclista de l’any passat, aquesta vegada hem tornat
a les nostres arrels, al Pirineu, a fer un cim clàssic i elegant: El Midi d’Ossau.
El Midi d’Ossau és un cim que no està en la llista màgica dels 3.000 del Pirineu,
però no per això passa desapercebut. Es tracta d'un antic estratovolcà, que un
cop erosionat ha quedat a la vista el contingut de la xemeneia. Això explica la
seva homogeneïtat de material i la seva verticalitat. És un paradís per als
escaladors i la via normal no és apta per a tots els públics. Ara que la
muntanya està plena de runners, s’agraeix fer una via clàssica on encara
predominen els pirineistes clàssics. Els que caminem per la muntanya per gaudir
de l’experiència i de la companyia dels amics.
El divendres a la tarda vam fer l’aproximació al refugi de Pombie, on vam arribar
cap allà les 18:00 hores mullats de cap a peus després de caminar una hora sota
la pluja intensa d’una tempesta d’estiu. En Jean-marc, el guarda, ens va
recomanar no matinar molt el dissabte per tal de que el sol matiner eixugués la
via. Li vam fer cas i cap allà les 7:45 vam camençar l’ascensió cap al cim del
Midi d’Ossau (2.884 m.) per la via clàssica de les tres xemeneies. En menys d’una
hora estem a peu de via. Hi ha poca gent, dos o tres grups, així que comencem a
grimpar la primera xemeneia sense massa aglomeracions. Aquesta primera grimpada
és fàcil. Al anar enclotat dins d’una xemeneia no hi ha massa sensació de buit.
L’única dificultat és una placa de roca llisa que es passa bé amb contraposició
i amb l’ajuda d’una clavilla que resta allà clava des de temps immemorables. Un
cop superada la primera xemeneia seguim les fites que virant una mica cap a la
dreta ens portaran al peu de la segona
xemeneia. Aquesta és una mica més llarga i es pot grimpar pel centre o
lleugerament per la dreta. Pel centre vas més protegit però té un darrer pas
una mica més complicat. Per la dreta és més fàcil però es va una mica més
exposat. Els quatre anem pujant per on ens sembla més fàcil i en pocs minuts
superem aquest segon pas. Seguim les fites i comencem la tercera i última
xemeneia, que es supera sense problemes. Aquí també hi ha la possibilitat de pujar
per una part central o per la dreta, aquesta segona opció més fàcil, sobretot
per a la baixada.
 |
| Segona xemeneia |
Arribem a la creu que ens servirà, durant el descens, per localitzar el
punt d’inici de les xemeneies. A partir d’aquí ens queda un rocam llarg i pesat
que ens durà fins al cim. Tant sols hem d’anar seguint les fites i gaudir d’un
paisatge infinit. Durant tot aquest tram, mirant a l’horitzó, tens la sensació
d’estar en un cim alt, vertical i majestuós. Un mar de núvols cobreix tota la
part francesa, mentre que mirant cap a Aragó, es veu clarament el Balaitus i
els Infiernos amb la seva blanca marmolada. Paisatge immens.
Després de dues hores i mitja caminant i grimpant, arribem al cim. Allà ens
ajuntem un grup d’aragonesos i bascos. Ens fem les fotos de rigor, intentem
identificar tots els cims que es veuen (desconeixem la majoria dels que es
queden cap a l’oest) i mengem una mica de fruits secs. Gaudim del cim, del
paisatge i de la companyia. Després de pràcticament una hora al cim, uns núvols
comencen a pujar per l’est. És hora de baixar.
La primera xemeneia es desgrimpa sense problemes. Més fàcil per l’esquerra.
Anem ràpids i no hi ha molta gent, ni pujant ni baixant. A l’inici de la segona
xemeneia ens trobem amb dos ràpels ocupats. El primer, el que te la cadena
muntada, està ocupat per un guia i un client que no sé ben bé que fan, però
tarden un món en instal·lar i començar a baixar. Just al final de la xemeneia hi
ha un mallón vell amb algunes bagues. Hi ha una parella rapelant. Van ràpids i àgils.
Ens plantegem desgrimpar, però com també hi ha gent pujant, decidim esperar i
rapelar. Esperem poc i quan la parella acaba, muntem el nostre ràpel ajuntant
els dos cordinos de 30 metres que portem. Un cop baixada la segona xemeneia
seguim les fites fins a la darrera. Aquesta també es podria desgrimpar sense
molts problemes, però com també hi ha gent rapelant i pujant, decidim esperar. Aquesta
vegada un cordino de 30 és suficient per arribar a la base de la via i començar
el descens pel sender ben traçat que ens retornarà al refugi del Pombie.
Arribem al refugi cap allà les 13:30. Està ple de gent i famílies, que han
fet una matinal des del coll del Portalet per veure el llac, la paret
majestuosa del Midi d’Ossau i fer-se una cervesa freda. Ens estirem per l’herba,
a la riba del llac, bevem aigua i piquem una mica. Observem com diverses
cordades ataquen la paret sud del Midi. Son les 15:00 de la tarda i encara estan
molt avall. Petits punts de colors que avancen molt lentament enmig d’una paret
de granit gegant. Insignificants, minúsculs...
Abans de les 16:00 decidim carregar-nos de nou les motxilles (hem hagut de
pujar els sacs de dormir degut al COVID) i anar a Sallent de Gállego a fer-nos
la merescuda cervesa i un sopar de senyors. Pujar un cim i gaudir de l’ascensió
és fantàstic, però fer-ho amb amics i compartir un cap de setmana és encara
millor.
 |
| Sender al refugi Pombie, amb el Midi d'Ossau al fons |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada