Crònica del concert de La Ludwig Band al Loco Club. Una cassalleta i mon anem!

 

El concert de la Ludwig Band divendres passat al Loco Club serà recordat durant anys, no sé si com un gran concert, que ho va ser, o com una gran festa, que també. Ho potser per les dues coses a la vegada. Avui en dia hi ha poc marge per a improvisar, per a fer festa, per a que el públic i la banda es comuniquin i tot això es va donar divendres al Loco Club.

La Ludwig Band s’ha prodigat poc pel País Valencià i es notava que hi havia ganes. Minuts abans, el Va de bo ple de gent fent-se cerveses esperant el moment d’entrar a la sala. Sold out per veure, crec que per primera vegada a la capital del Túria, una de les bandes més en forma de Catalunya. L’excusa, la presentació del quart treball de la banda “Pel barri es comenta” (Febrer 2026, L’Animeta).

El concert comença a les 21:45 i en qüestió de minuts en Quim Carandell es guanya el públic. Se’l veu content, riu i exerceix de frontman d’una manera espectacular. Té 30 anys, però va sobrat de caràcter i de taules. Al llarg de la nit, la Ludwig band em recorda a la banda que va acompanyar a en Dylan durant la Rolling Thunder Revue, cap allà mitjans dels 70 però a estones, i amb en Lluc Valverde al saxo, em recorden a la E-Street band. En qualsevol cas una festa, que va anar creixent a mesura que avançava el repertori. Van començar amb “El teu amor” i “Si fa no fa, Rapunzel”, del darrer treball i van seguir amb “Judes” de l’àlbum Al límit de la tonalitat (2020) i “Contraband” del Gràcies per venir (2023).

Tot va començar a anar-se’n de mare a mig concert, quan en Quim va explicar el que li va passar la primera vegada que van tocar al País Valencià, al Figa 2023 de Gata de Gorgos. Un desaprensiu els va donar una ampolla de cassalla i, entre dos, se la van fotre sencera. No recorda res d’aquella nit. Després d’aquest speech, en Quim s’alça i crida al cambrer del Loco: Una cassalla! Se la fot d’un glop i a partir d’aquí, riures i dificultats per a cantar alguns dels temes, com “Tren a València” que feia anys que no cantaven i va necessitar del mòbil d’un espectador amb la lletra per a poder acabar-la de cantar.

Enmig d’aquest rebolutum, els mestres que gaudien del concert van treure una gran pancarta reivindicativa i li van posar al Quim una armilla groga. Moment reivindicatiu que va arribar al seu punt àlgid quan un grup es va posar a cridar: visca visca visca, visca terra lliure... Del tot anacrònic avui en dia, fins al punt que el Quim, que ja no sabia quina cara posar, va dir: Si ens canten això a Catalunya, ens enfadem, però està molt be treure la vena nacionalista. Anava completament bufat i els companys no sabien ben be quina cara posar, però el concert avançava i els temes s’anaven succeint (30  monedes, S’ha mort l’home més vell d’Espolla i Manela no vull currar per a vostè) i a poc a poc tot va tornar a una certa normalitat dins d’una atmosfera de gran festa descontrolada.

A punt d’acabar, el Quim va demanar perdó, va dir que esperava que ens ho haguéssim passat be i va reconèixer que ells s’havien fotut una bona festa. Crec que recordaran el concert del Loco tant com nosaltres. Per acabar, va demanar al cambrer sis cassalles, una per a cada un dels membres de la Ludwig Band, van cantar “Xavier, el tècnic de so” passejant-se entre el públic fins abraçar al tècnic de so (el Xavier) i amb “D’un concert de la Mushka” van posar punt i final a un concert majúscul, com els d’abans, on encara hi ha lloc per a la improvisació, per a gaudir de la proximitat i per a sortir-se’n, encara que sigui una estona, dels estàndards habituals. És el que tenen les sales petites, que encara hi ha lloc per a la màgia.

Us esperem de nou ben aviat a València!

Caminada pel Parc Natural de los Calares del Mundo

El cap de setmana passat vam anar a caminar i a descobrir el Parc Natural de los Calares del Mundo, a la província d’Albacete i fronterer amb el Parc Natural de las Sierras de Cazorla, Segura i Las Villas, ja a la província de Jaén. De fet, la caminada que vam fer va recórrer la frontera entre aquests dos parcs naturals, que mai havia caminat i que, realment, us recomano conèixer, sobretot a la primavera o a la tardor.

El divendres vam anar a dormir al Cotillas, un petit poble enfilat a la vessant oest del parc natural de los Calares. Vam anar a sopar a un dels dos bars del poble. Morro, orella i unes croquetes. I per anar a dormir, uns gotets d'herbero de Beneixama, de la Mariola. Dissabte vam matinar una mica i a les 9 del matí ens encaminàvem, amb cotxe, cap a la Presa de Arroyo Frío (1.00msnm.), un bonic lloc per anar a berenar i veure les truites nedar tranquil·lament per les aigües cristal·lines i fredes de la presa.

Abans de les 10 comencem a pujar, de la presa, cap a la Laguna de Bonache (o Siles), situada a la Serra de Segura (Jaén). La pujada és constant però, entremig de boscos de pins i alguns prats on antigament hi devien pasturar ovelles o cabres, arribem a la plana on hi ha la llacuna (1.300msnm.). Ara, a la primavera, aquest indret és espectacular, d’un verd que espanta i ple de flors. Aquesta llacuna és un aiguamoll de muntanya desenvolupat durant l'Holocè. Geològicament, s'ubica al fons d'un gran polje sobre un substrat de dolomies i gresos mesozoics. Aquest polje, d'uns 1.700 metres de longitud per 500m. d'amplada, es caracteritza per ser una depressió càrstica tancada on s'acumulen les aigües de vessament. En tota aquesta superfície, avui en dia, hi queda una petita llacuna, la de Bonache, i una altre de colmatada al costat. La resta de superfície és un gran mantell verd i florit. De fet caminant-lo a la primavera, tens la sensació d’estar en un prat alpí.

Creuem el polje de sud-oest a nord-est i pugem suaument entre boscos d’alzines a buscar el GR-66, que agafarem per seguir en direcció nord, pujant a poc a poc fins als 1.500 metres. Arribem a un coll on perdem una mica el sender, però després de buscar una mica, el trobem i baixem fins a la font Tornajos de Cotillas, enmig d’uns prats oberts amb unes bones vistes cap a la vall de Cotilles. Fem un glop i seguim pel GR cap a la Torca de los Melojos, per la vessant est de la Peña de Lastra. Comencem a veure algun “Melojo” (roure reboll o Quercus pirenaica), amb les primeres fulles de l’any encara tendres. Sempre em sorprèn passejar per boscos que no son habituals per a mi, com les fagedes o rouredes. I aquí, a Albacete, de veritat que un no s’espera un paisatge així. En cada roure gran que veiem ens parem a fer fotos i ens divertim veient, en un sòl arenós, com els escarabats piloters arrosseguen estoicament les grans boles d’excrements. Merda de vida!

Pugem cap a un coll (collado “entremelojos”) on ens trobem amb les úniques persones que veurem al llarg del dia. Abans de començar a baixar per l’antre vessant, decidim pujar uns metres cap a l’oest. A la fota àrea veiem que anem per un bosc, però que a la dreta, comença una extensa superfície de terra erma i volem donar-hi un cop d’ull. Puguem ràpid i arribem a un altiplà completament pelat, un rocam calcari on tant sols algunes herbes aconsegueixen sobreviure. Arbres, ni un. I així fins a l’horitzó, fins on ens arriba la vista. Veiem dos grups de cérvols córrer i també un família de 5 o 6 porcs senglars, que possiblement els hem espantat amb la nostra presència.

Tornem allà on la vida brolla, al bosc de “Melojos”, on floreixen les flors i el verd ho envaeix tot ara a mitjans de maig. Seguim el GR en baixada, per la Torca de los Melojos, una vall protegida per la Peña Lastra a l’oest i l’altiplà que acabem de visitar a l’est. Quan la pendent acaba, passegem per planes boscoses de roures fins que el GR gira a la dreta i s’endinsa en un paisatge de pins. Aquest sender dona la volta a la Peña de Lastra i, de nou, ens porta a la vessant oest, des d’on veiem el poble de cotilles als nostres peus. Seguim el sender en direcció sud-oest, entre la Peña de Lastra i les cingleres (plenes de voltors) fins que trobem un trencall a la dreta que ens baixarà a la pista de terra que connecta Cotillas amb la presa de Arroyo Frío. Un cop a la pista, ens queden tres quilòmetres més o menys fins arribar de nou, a la presa. Allà, remullem els peus al riu, fem un bon glop d’aigua i recollim uns bolets de xop que acompanyaran les entranyes a la brasa que ens farem per a sopar aquesta nit. Dia rodó!

Caminada:

• 6 hores 30 minuts, tranquil·lament
• 800m. de desnivell positiu
• 17 km.
•  Link de Wikilock aqui

Comprar entrades per a grans concerts al 2026. Crònica d'una batalla perduda

 

Després de la pandèmia, el món ha embogit i sembla que tot va més ràpid que mai, que tot està més ple que mai i que tot està més car que mai. I en tota aquesta espiral descontrolada, els concerts de grans estrelles s’enduen la palma.

I si, potser semblo un vell i tota aquesta manera de fer ja no va amb mi però, abans, a finals dels 90 i primers anys del present segle XXI, era relativament fàcil veure a qualsevol banda que passés per la teva ciutat. Jo he tingut la sort de veure pràcticament a tots els que he volgut, molts dels grans noms del S.XX: REM, els Stones, Dylan, Dire Straits, Bruce, Neil Young, Pearl Jam, Cranberries, RATM, The Cure, Cohen, Van Morrison i molts d’altres que ara no em venen al cap. I crec que, quan tens 20 anys, veure a les teves grans estrelles damunt d’un escenari té quelcom de formatiu, d’iniciàtic, de màgic.

En aquella època, aconseguir una entrada era relativament senzill. Anaves a la teva botiga de discos, al Corte Inglés, a la FNAC o al Hard Rock i compraves l’entrada sense problemes, a preus crec que raonables pels anys que corrien (no vull entrar aquí a valorar preus perquè tot s’ha encarit sense sentit). Si anaves el mateix dia, t’asseguraves l’entrada i si badaves una mica amb algú molt gran, potser si que et quedaves fora. En aquests casos, agafar el sac de dormir i fer un vivac a la porta de Virgin era un salconduit directe cap al concert. En qualsevol cas, si venia la teva banda preferida i t’espavilaves una mica aconseguies entrades sense gaires mals de caps. L’única excepció a tot això crec que va ser l’any 1996, quan el Bruce Springsteen va fer dos nits al teatre Tivoli per presentar el The Ghost of Tom Joad, i va organitzar una venta d’entrades que va col·lapsar Barcelona durant un matí sencer (llegir aquí la crònica d’aquell dia).

A més a més, abans, per aconseguir entrades només competies amb els habitants de la teva ciutat o algun altre fanàtic que venia de fora. A mi, mai se’m va passar pel cap anar a Madrid a veure a ningú, ni molt menys a Londres, Roma o Paris. No cabia en el cap de ningú fer alguna cosa d’aquest estil. El primer cop que vaig agafar un tren per anar de concert va ser l’any 99, quan vam fer la motxilla i vam encaminar-nos cap a Benicàssim, els nostre primer gran festival. Memorable. Ara, anar a passar el cap de setmana a Londres i aprofitar per veure al Clapton al Royal Albert Hall, sembla que és una cosa habitual. I així, quan venen els Strokes al Sant Jordi, els d’aquí ens quedem amb dos pams de nas. Els concerts s’han globalitzat, la demanda ja no és local, és continental i els grups ho saben i per això s’han posat de moda les estades. Per què girar un mes per Europa, viatjant i canviant d’hotel si puc fer 10 concerts a Amsterdam? (Harry Styles) o Madrid? (Shakira). Ho han fet també recentment els Coldplay, els Radiohead i ja veureu com en un futur molt proper serà una cosa habitual i veurem a ciutats competint entre elles per això. I pagant a les bandes per a que facin les estades a les seves ciutats. I la gent comprant entrades, vols, hotels i tots contents.

I si us explico tot això és perquè avui, 5 de maig, li he comprat unes entrades a la Neus per anar a veure a l’Olivia Rodrigo al Palau Sant Jordi. La història, el procés, la mística és completament diferent. No comparteixes cua física davant d’una botiga de discs, no et comuniques amb ningú, no posés cara d’èxtasi quan aconsegueixes la preuada entrada, ni t’endús cap a casa l’entrada impresa en un bonic paper que guardaràs durant anys.

Ara, per fer-te amb una entrada d’una gran estrella, uns dies abans sol·licites un codi que et donarà accés a la preventa (si ets client d’algun banc que patrocina a l’artista també tens prioritat). Una hora abans de l’inici de la preventa obres l’ordinador (o dos, o tres, depenent de la quantitat de codis de preventa que hagis acumulat). Deu minuts abans de l’hora prevista la teva pantalla es converteix en un rellotge que va descomptant minuts i segons. Tensió al màxim. Avui, a les 12 en punt, he clicat ràpidament al botó que m’ha aparegut a la pantalla i.... m’han col·locat en una cua virtual amb 11.900 persones davant meu. 11.900 persones fent cua per comprar entrades i jo sol i nerviós en una petita sala. Sol, jo i internet, jo i el meu portàtil. Sol, jo i 11.900 persones més a l’altre costat del cable de la fibra... i ves a saber quants més en cua darrera meu. 20.000? 30.000?... però tots sols, en silenci, cara a la pantalla.

Cada 10 minuts la cua virtual es reduïa en 3.000 persones... he esperat una mica més de 40 minuts, veient com a poc a poc la cua s’anava fent petita, com el meu número cada vegada s’acostava més al zero. Nerviós i sol, sense poder comentar la jugada amb la multitud de gent que estava fent cua amb mi.

I de sobte, canvi de pantalla. Introdueixo el codi de preventa, escullo les entrades que vull, a pista, dempeus, compartint salts i suor, on s’ha d’estar, pago i la pantalla m’indica que ja tinc les entrades. Ni un pdf, ni un mail amb les entrades. Ni l’oportunitat de poder imprimir-les com a record. Només unes instruccions per a descarregar-me l’aplicació de Ticketmaster on tindré les entrades virtuals. Les entrades al telèfon. Sense smartphone no hi ha entrades, sense smartphone no hi ha concert. El dia que en Dylan vengui les entrades així, ell que prohibeix els mòbils als seus concerts, em fotre un tret al cap.

Nerviós, cansat i, si, una mica estressat, tanco l’ordinador després de dues hores estranyes. No sé ben be que ha passat. Tenim entrades però tinc l’estranya sensació que les he hagut de competir com mai però, a la vegada, mai havia estat tant sol comprant-ne. Comprar entrades s’ha convertit en una cosa molt freda, freda i fàcilment manipulable. Qui controla com es venen les entrades? Qui controla els algoritmes de Ticketmaster / Live Nation? Qui vigila que les entrades que van a plataformes de reventa no hi vagin directament sense passar primer pels canals de venta habituals? Com s’assegura la transparència? Qui ens assegura que tot això no és una bombolla creada per les pròpies xarxes?

Avui en dia, anar a l’Oldies a per unes entrades i perdre una estona remenant discos és una experiència de compra que està a anys llum del que he patit jo aquest matí. Odi profund a Ticketmaster.