Venècia, vint-i-cinc anys després

 

El curs 2000-01 vaig fer un Erasmus a la Università di Ca’Foscari, a Venècia. Amb 23 anys vaig fer maletes i me’n vaig anar uns mesos a aquella ciutat que tant ha captivat a escriptors, poetes, comerciants i algun que altre bohemi. I turistes, molts turistes. Fa vint-i-cinc anys, Venècia subsistia com a ciutat i no com a parc temàtic gràcies a una colla de resistents habitants que es negaven a marxar a terra ferma. I també, pels estudiants que fèiem vida a la llacuna, estudiant a Ca Foscari o a la IUAV. Ja ho dèiem aleshores: Si la universitat deixa Venècia i es trasllada a Mestre o Marghera, aquesta esdevindrà un parc temàtic que obrirà a les set del matí i tancarà després que les osteries serveixin l’últim gotet de grappa als turistes més noctàmbuls.

Ha passat un quart de segle, el turisme s’ha desbordat a tot arreu i Venècia, que ja patia una pressió turística important, sobreviu en estat de coma. L’any 1951 vivien a la llacuna 175.000 persones i, ara, en resisteixen 48.000. Quan vaig fer l’Erasmus, l’any 2000, en vivien 66.000, així que de resistents cada vegada en queden menys. Els avis aguanten però, els joves, fa anys que quan s’independitzen son expulsats cap a terra ferma. Ara, racons com San Pietro di Castello o Sant’Elena també es veuen amenaçats pel turisme, tot i que el sestiere di Castello segueix sent un lloc tranquil i poc transitat. De moment.

I si cada dia hi ha menys residents a Venècia, no sé quants estudiants poden, avui en dia, pagar-se un lloguer a la ciutat dels canals. Possiblement, els pisos d’estudiants on fèiem sopars sorollosos enmig del silenci hivernal, humit i fosc de la ciutat, son ara immaculats apartaments per a turistes equipats amb mobles d’Ikea. Les universitats aguanten però, suposo, que els estudiants ja fan tots cap a Mestre o Marghera.

Però, tanmateix, la ciutat resisteix, i ho veus passejant per les perifèries de la ciutat, allà on encara es penja la roba entre balconades i els avis apuren els cafès curts en tavernes amagades dels itineraris turístics. O així vull veure-la i percebre-la perquè, en el fons, em resisteixo a l’evidència d’acceptar que Venècia, a poc a poc però inexorablement, es convertirà en la primera ciutat Europea devorada pel turisme. La primera ciutat que deixa de ser ciutat.

Fa vint-i-cinc anys que vam fer l’Erasmus a Venècia i, per celebrar-ho, hem volgut passar cinc dies en aquesta ciutat que tant ens estimem. Venècia l’hem caminat, navegat, viscut, llegit, menjat, begut i recordat sota un fred intens i una boira densa. La ciutat, òbviament, ha canviat poc. Alguns establiments resisteixen, com el cafè Noir proper a la universitat o la pizza al Volo del Campo Santa Margherita i, altres, s’han transformat en enoteques amb estrella Michelin, com l’antic cafè Blue, on anàvem a passar l’estona durant la Happy Hour de cada tarda. Alguns forns es mantenen i les pastisseries, a més a més dels dolços de tota la vida, ara et venen els cannolis sicilians. Potser un mal menor. Els bars segueixen servint l’Spritz, la majoria sense oliva, i gairebé tots mantenen els tramezzini a preus encara assequibles. També pots seguir fen-te vins al carrer, al voltant de les finestres dels petits bacaros que hi ha en fondamentes i campos tot i que, ara, has de vigilar que les gavines, agressives, no s’enduguin el menjar amb el que acompanyes el teu vinet. El canvi més notable l’he vist en les botigues de vidre. Abans, te’n trobaves alguna de tant en tant. Ara, al llarg dels camins principals hi ha desenes de tendes de vidre portades per indis o paquistanis on comprar gotets i figuretes d’animals fets “seguint la tècnica de Murano”. En fi... un altre mal menor.

Venècia, per molt que canviï, serà sempre la nostra Venècia. No sé que en quedarà d’aquí vint o trenta anys d’aquella Venècia percebuda l’any 2001 quan amb vint-i-tres anys caminava i m’enamorava passejant pels seus carrerons estrets i foscos. El món es transforma, canvia, no sempre avança, a vegades clarament retrocedeix però el que es innegable és que es mou, tempus fugit, i el nostre record es manté ancorat en un temps cada vegada més pretèrit. I crec, sincerament, que som com som per la gent que ens envolta i pels records que tenim del llocs i temps viscuts i percebuts. I Venècia, per a mi, es fonamental per explicar qui soc avui en dia, vint-i-cinc anys després, però també, n’estic segur, per explicar qui seré d’aquí vint-i-cinc anys.

Una setmana al Parc Natural Regional de l’Alt Llenguadoc

 

Aquest estiu, després de passar uns dies entre Narbona i Colliure (departaments de l’Aude i Pirineus Orientals respectivament, a la Regió d’Occitània) vam dirigir-nos cap al Parc Natural Regional de l’Alt Llenguadoc. Situat a cavall dels departaments d’Aveyron, Hérault i Tarn, als primers contraforts del Massís central francès, aquest espai protegit des de l’any 1973 compta amb una superfície de 2.600 km² i una població propera als 90.000 habitants. Anàvem una mica a l’aventura, no teníem referències de ningú que hagués estat per aquestes terres, però ens va semblar una bona opció per combinar ciutats mitjanes, platja i una mica de muntanya sense haver de fer grans tirades de cotxe. I ha estat tot un encert!

El parc és prou gran i vam decidir allotjar-nos a la part sud, la zona més propera del lloc d’on veníem (Narbona). Com sempre que anem a França, vam buscar un càmping municipal i aquesta vegada vam anar a parar al Camping Les Claps, proper al llogarret de Tarrasac, al municipi de Mons la Trivalle. És un càmping senzill, però els serveis estan nets, les parcel·les tenen ombra, enlloc de piscina tenen una gran zona de bany al riu Orb i tenen un restaurant més que digne. I, a més a més, és un magnífic punt de partida per a les activitats que es poden fer al parc natural, que n’hi ha moltes i per a tots els gustos. Ens hi vam estar una setmana i vam visitar poblets petits carregats d’història, vam caminar gorges, vam pedalejar per la via verda i vam llençar-nos en canoa per les aigües mogudes del riu Orb. La nostra activitat es va centrar en la part sud del parc, la que pertany al departament d’Hérault. Amb una alçada mitjana relativament baixa (200 metres) els dies d’agost foren calorosos, però a l’ombra dels boscos o de les cases velles dels pobles s’estava bé i a la nit, les temperatures baixaven i podíem dormir be, que és una de les poques coses irrenunciables de les vacances. 

El primer dia, per situar-nos, vam decidir visitar els poblets que hi ha situats al llarg del riu Le Jaur, un afluent de l’Orb. Olargues, el primer que vam visitar, ens va encisar. Municipi petit i costerut, té una història complexa i un patrimoni que paga la pena visitar. Fundat pels romans, per Olargues hi van passar també els visigots i, a l’edat mitjana, s’hi va construir el castell. Simó de Montfort, que va encapçalar la croada albigesa contra els senyors feudals occitans que donaven protecció als càtars, va assetjar el municipi el 1.210. A Olargues cal visitar les restes del Castell, pujar per les escales de la Commanderiee, que connecten el carrer de la plaça amb l’església de Saint Laurent, travessar el Pont del Diable (S. XI) i deixar-se portar pels carrerons del poble, amunt i avall. És divertit, també, recórrer a peu uns metres de la via verda fins al Pont “tipus Eiffel”. I per dinar, us recomano l’Hotel Bar Restaurant Laissac-Speiser. Terrassa magnífica i bon menjar!

Pont del Diable a Olargues

D’Olargues ens vam encaminar fins a Minerva, conegut poblet on en Simó de Monfort va passar a foc a un grup de 150 perfectes càtars després d’assetjar el municipi durant un mes. Minerva s’alça bonica damunt d’una petita península rocosa sobre les gorgues formades pels rius Cesse i Le Brian. Vam poder recórrer els dos carrers del poble, visitar el petit museu arqueològic i paleontològic i caminar els dos ponts naturals que ha format el riu Cesse (impressionant formació geològica).

Pont natural a Minerva

De tornada al càmping per sopar, vam parar a Mons, el municipi que tenim més proper. No té molt per visitar, però vam descobrir un bon bar on fer-nos alguna cervesa freda i una limonade, i vam adonar-nos que l’únic supermercat que teníem a mà era la petita epicerie del poble. El supermercat més gran de la contornada està a Saint-Pons-de-Thomières, a 30 minuts en cotxe.

Un cop situats, vam dedicar els següents dos dies a caminar. El primer dia vam recórrer les Gorgues d’Héric, les més conegudes del parc. L’entorn és prou espectacular, doncs el riu transcorre encaixonat entre fortes pendents i roques de gneis, formant-se gorgues boniques aptes per al bany. Vam matinar una mica i a quarts de deu començàvem a caminar. En poc més de 90 minuts i seguint una pista encimentada, vam arribar al poble abandonat d’Héric on tant sols hi ha obert, a l’estiu, un petit bar on prendre’s alguna beguda freda. Després de caminar per les restes del poble, vam emprendre la baixada, parant a dinar i a descansar en una bonica gorja. El paisatge ens va agradar, però caminar per una pista no és molt bonic...i, sobretot, si ho comparem amb la caminada del dia següent a les gorges de Colombières. Aquí, hi ha un sender que travessa les gorgues per dalt, camí natural per a poder passar d’un costat a l’altre. A Colmbières, la vall és molt més estreta, i les parets cauen pràcticament verticals fins a l’aigua blava de les gorges. Les roques de gneis també es barregen entre castanyers i alzines, tot i que no tenen l’espectacularitat d’Héric. És, igualment, una gran escola d’escalada i, de fet, vam veure més gent escalant a Colombières que a Héric. Nosaltres vam seguir el sender que recorre el llit del riu, saltant de pedra en pedra, de gorja en gorja. Als 5 minuts de caminar ja veiem gúbies d’aigua clara on prendre el bany però vam seguir riu amunt, a vegades grimpant grans blocs de roca, fins que al cap de 45 minuts vam trobar una gorja idíl·lica on passar el dia. Vam estar-nos allà 5-6 hores, llegint, prenent el sol, menjant mores, caminant pels voltants i nedant... sols, completament sols un calorós dia d’agost. Ha sigut el més emblant al paradís que ens hem trobat aquest estiu. Per a que us feu una idea de com de tranquil està tot això a l’estiu, un vespre vam tornar al punt d’inici de les gorges, on hi ha una petita “Guinguette” anomenada Le p'tit creux, on pots sopar unes bones amanides, pizzes i hamburgueses en un entorn agradable. Vam sopar tots quatre i a l’hora de pagar ens van dir que no podíem pagar amb targeta, que no tenien cobertura. Tranquil·lament, ens van dir que tornéssim a l’endemà, que a Lemalou hi ha el caixer més proper i que quan tinguéssim un moment, passéssim a pagar. Així ho vam fer. No sé si aquest tracte el trobaríem a la nostra abarrotada mediterrània.

Gorges de Colmbières

Gorges d'Héric

Després de dos dies de caminar, vam començar amb els esports. El divendres vam llogar unes bicis a Mons i vam recórrer la via verda Pass a Païs, el tram central de la Véloccitanie que connecta Bédarieux (Hérault) à Mazamet (Tarn). Nosaltres vam pedalejar un matí a través dels boscos, ponts i túnels que connecten Mons la Trivalle amb el poble termal de Lamalou-les-Bains (25 Km. anar i tornar). A Lamalou ens vam fer un cafè i vam visitar l’església romànica de Saint-Pierre de Rhèdes, amb el seu espectacular cementeri ple de mausoleus. Cada vegada ens agrada més recórrer vies verdes i és, segurament, una activitat que farem més sovint. Ara, tant sols hem fet un tastet de la Véloccitanie però ja la tenim a la llista i, per davant, més de 200 km d’aventures i grans possibilitats.

Via verda Pass a Païs (Véloccitanie)

Per acabar la nostra setmana al Parc Natural Regional de l’Alt Llenguadoc, vam llogar unes canoes i ens vam llençar Orb avall, de Colombières sur l’Orb a Tarrasac (5 km, 1,5 hores aprox.). Anàvem de dos en dos i sense tenir molta pràctica, ens deixaren una armilla salvavides, un casc, un bidó estanc i la canoa. I avall, sense cap informació addicional. A l’aventura. L’Espe i l’Aniol fluïen damunt de l’aigua tranquil·la i lliscaven elegantment pels ràpids. La Neus i jo encallàvem en tots i cada un dels ràpids, però remant fort i fins i tot baixant de la canoa per arrossegar-la, avançàvem. A l’últim ràpid abans d’arribar a port, vam bolcar. Ens vam donar un bon cop a les cames però la cosa no va anar més enllà d’un bon ensurt i, finalment, sans i estalvis vam arribar a Tarrasac. 

Una gran descoberta que us recomano visitar, caminar, pedalejar i gaudir!

D’Oix a Sadernes, per Talaixà i Sant Aniol d’Aguja

 

Aquestes vacances d’estiu les hem passat a l’Alta Garrotxa, un petit tresor encara feréstec a mig camí entre els Pirineus i la Costa Brava. Hem muntat el campament base al càmping la Soleia d’Oix i, des d’allà i al llarg de dues setmanes, hem visitat Girona, Olot, Vic, Sant Joan de les Abadesses, Santa Pau, Castellfollit de la Roca, Beget, hem anat un dia a la platja, hem gaudit d’una nit de Circ a Besalú, de la Fageda d’en Jordà, que ens ha encisat i dels volcans que ens han transportat a temps pretèrits. Però, sobretot, hem caminat els senders solitaris de l’Alta Garrotxa. Alzines, pins i roures per protegir-nos de la calor i desenes d’esglésies romàniques, masos i despoblats que ens han parlat d’un territori amb una llarga història.

De totes les excursions que hem fet, i n’hem fet unes quantes, la que més em va agradar va ser la travessa d’Oix a Sadernes, passant per Talaixà i Sant Aniol d’Aguja. Una excursió d’un dia apta per fer amb família si no es vol fer amb presses, que ens permet descobrir un tram de la vall d’Hortmoier, el coll de Talaixà i tota la riera de Sant Aniol. Una meravella.

El Ferran i el Pas dels Liberals, des de la pista de la vall d'Hortmoier

Vam sortir d’Oix amb cotxe i vam remuntar la Vall d’Hortmoier fins una mica abans del pont Trencat, allà on surt el trencall cap a Santa Maria d’Escales. A les vuit aparcàvem el cotxe i començàvem a caminar, seguint la pista forestal direcció a Sant Miquel d’Hortmoier. La pista s’enfila a poc a poc fins a l’estret que es forma amb l’inici de la cresta del Ferran. Davant nostre veiem el Grau d'Escales o “Pas dels Liberals”, d’es don van ser llançats al buit uns liberals detinguts pels carlistes a finals del S. XIX. La pista davalla suaument, canvia el paisatge, ara més ombrívol i en pocs minuts arribem a la Palanca del Samsó.  Deixem aquí la vall d’Hortmoier, que si la continuéssim, en poc més de 30 minuts arribaríem a l’església de Sant Miquel i als prats on hi ha els Roures del rei o d’Hortmoier. Ho deixem per un altre dia. Ara toca enfilar-se cap a Talaixà. Creuem el riu i seguim el GR-11, que serpentejant entre alzines, roures i després pins, ens duu a Talaixà. La pujada és constant, tenim ombra i el sender és clar tot i que de tant en tant apareix la indicació de La Menera (departament francès) enlloc de Talaixà i ens crea alguna confusió, però el Ferran és un magnífic punt de referència per seguir amunt i arribar al coll.  

Pujant cap a Talaixà

Sant Martí de Talaixà

La darrera vegada que vam estar a Talaixà (2008, crec) el refugi estava mig abandonat. Ara està arreglat, així com l’església de Sant Martí, que han refet el sostre per a evitar un esfondrament. En asseiem sota els xiprers del costat de l’església, fem un mos i un bon glop d’aigua mentre gaudim d’aquest coll idíl·lic. De Talaixà comencem a baixar cap a la riera de Sant Aniol. Ens dirigim a la Quera, des d’on seguirem fins a Sant Aniol a través del pas de la Núvia. El despoblat de la Quera ens agrada molt. El caminem, traiem el nas a les cases i església abandonades i comentem com de dura deuria ser la vida allà dalt. Romanticismes, els justos.

Ara, enfilem cap al pas de la Núvia. Comença a fer calor i el sender té algun tram sense ombra. Sense perdre alçada, voregem la muntanya fins a trobar el Pas de la Núvia, un tram de sender estret on a la dreta tens el buit (i al fons veus les gorgues blaves de la riera de Sant Aniol) i a l’esquerra una paret de roca calcària on han fixat un passamà per si teniu vertigen. Gaudim de les vistes i passem, tots quatre, sense cap problema. Un cop passat aquest tram, el sender baixa fins a Sant Aniol d’Aguja. Ens refresquem a la font (i “bategem” al nostre Aniol), omplim cantimplores i donem una ullada al refugi, que l’associació Amics de Sant Aniol d’Aguja està recuperant (i ja deu faltar ben poc per acabar). Després, ens acostem a l’església de Sant Aniol i comencem la baixada cap a Sadernes.

El Salt de la Núvia

La font de Sant Aniol d'Aguja

Fins ara ens hem trobat amb un petit grup d’escoltes que baixava de Talaixà cap a Beget i amb una noia que pujava de Sant Aniol cap a Talaixà. Ningú més. Tot el matí pràcticament sols. Ara, de Sant Aniol a Sadernes, el sender és ple de gent. Els gorgs i la possibilitat de refrescar-se al riu és un atractiu immens per als dies càlids d’agost. Per controlar i limitar l’accés a la riera de Sant Aniol, l’aparcament de Sadernes està regulat i cal reserva plaça prèviament a la web del Consorci de l’Alta Garrotxa.

Poc després de Sant Aniol trobem el nostre raconet i fem un primer bany. L’Aigua freda és sanadora després d’unes hores de caminada. Seguim baixant i al cap de trenta minuts parem a dinar en un gorg gran, on hi ha un grup de gent banyant-se. Descansem a l’ombra, fem un entrepà i, novament, ens remullem al riu. La Neus nada amunt i avall com una fada d’aigua i l’Aniol, tot i que no li agrada molt l’aigua freda, també acaba capbussant-s’hi. A les quatre, ens posem de nou en marxa cap a Sadernes. El sender és llarg i ens anem creuant amb grups de gent que pugen cap a Sant Aniol o que s’estan banyant en algun gorg de la riera. Com fa calor, parem a remullar les gorres i el cap en un gorg, i no sé ben be com, l’Aniol hi cau de cap i aconsegueix, en una bassa de poc més de dos pams, mullar-se de cap a peus.

Riera de Sant Aniol

Al final, deixem el sender i a través d’una pista forestal arribem al pont de Valentí. Fins aquí hem caminat sota l’ombra del bosc, però a partir d’ara i fins a Sadernes (30 minuts encara), el sol que ens cau al damunt és de justícia. És la part més pesada del dia, però contents, arribem a les sis de la tarda a Sadernes. Com l’excursió que hem fet no és circular, hem contactat amb el Joan (taxista de Montagut) que ens porta de nou cap a Oix, on fem un bany a la piscina, una bona dutxa i un més que merescut sopar al restaurant del càmping.

PD. Una altra caminada bonica ha estat la volta que hem fet d’Oix fins a Santa Maria d’Escales i d’allà, pel pas dels Liberals, fins a Sant Miquel d’Hortmoier. La tornada a Oix, per la pista.

En burro pel Pirineu. Travessa d’Astún a Etsaut

El diccionari defineix el burro o ase com “mamífer perissodàctil de la família dels èquids (Equus asinus), d’aspecte semblant al cavall, però més petit, d’orelles grosses i de cap també relativament gros”. El burro, tradicionalment, s’ha utilitzat per treballar el camp o traginar, però ara que el món rural s’està despoblant i treballar el camp sembla que només és viable en grans explotacions intensives on les màquines han substituït els animals, aquesta bèstia semblava destinada a l’extinció o als zoològics. Però hi ha gent més tossuda que els propis burros. Fa anys que es parla de la conservació del burro català i al Pirineu francès sembla que han trobat una activitat que permet lligar tradició, conservació i cria de l’animal i turisme actiu.

A Etsaut, els amics de la Garbure crien ases del Pirineu (Gascons i Catalans) i organitzen travesses de muntanya amb ells. Per un preu mòdic (50 euros al dia), pots llogar un burro per a que t’acompanyi i et porti la càrrega mentre fas una ruta d’uns dies pel Pirineu. Avui en dia, amb la xarxa de refugis que hi ha, no sembla necessari llogar un ase per a que et porti la càrrega, però és una activitat que si fas amb nens petits és del tot recomanable. Nosaltres ens vam ajuntar dues famílies amb un total de cinc nens i nenes entre els dotze i els tres anys i us puc assegurar que conviure tres dies amb un parell d’ases ha estat l’aventura de l’estiu.

El divendres cinc d’agost al vespre ens vam trobar al petit poble d’Etsaut, on ens van explicar la ruta de tres dies que faríem, on podíem acampar, on trobaríem aigua, etc. També ens van donar dues alforges grans per tal de que col·loquéssim el que volíem que carregués el burro (pot portar fins a un màxim de 40-50kg.). L’endemà a les nou del matí ens vam trobar a la plaça del poble i ens van pujar fins a les pistes d’esquí d’Astún junt amb un remolc que portava els dos burros: La Gipsy i el Jean-Pierre. Allà ens van explicar com carregar les alforges, com fixar la càrrega, què fer amb els burros durant la nit... i poca cosa més. Adéu i ens veiem a Etsaut d’aquí a tres dies. Començava l’aventura de debò, nosaltres sols i els dos burros.

La ruta que vam fer sortia d’Astún i arribava a Etsaut pel Chemin de la Mâture. Tres dies de caminada pel bell mig del Pirineu. La primera hora de caminada cap al coll de Moines va ser d’aprenentatge mutu. Nosaltres ens adaptaven a l’ase i ell a nosaltres. Tret d’algun ensurt al principi, vam arribar sense complicacions al coll (frontera amb França) i gaudirem de la majestuositat del Midi d’Ossau, que vam coronar un parell d’estius enrere. Al coll vam fer un mos i vam seguir cap al llac Bersau, on vam acampar la primera nit. Vam descarregar els ases i els vam lligar amb una corda de més de 50 metres per a que es moguessin en plena llibertat per l’entorn del llac, bevent i compartint pastures amb les vaques que per allà hi havia. Nosaltres vam aprofitar per plantar les tendes, fer un bany refrescant al llac i gaudir d’una tarda preciosa en un entorn meravellós.

Baixant del coll de Moines cap al llac de Bersau, amb el Midi d'Ossau al fons

Primer campament al voltant del llac de Bersau

L’endemà a les deu del matí estaven de nou a punt per començar la segona etapa. Els petits es discutien per portar el burro, tots volien agafar la petita corda i guiar l’animal cap al refugi d’Ayous. En algun punt les alforges xocaven contra les pedres i, fins i tot, degut a que no les fixarem fortament queien a terra i havíem de parar a col·locar-ho tot al seu lloc. Les preses són una mala companyia si camines amb burros. Al refugi vam parar a omplir cantimplores i a picar alguns fruits secs per emprendre amb forces la pujada del dia cap al coll d’Ayous. La pujada la vam fer en menys de 45 minuts i allà dalt ens acomiadarem del Midi d’Ossau, que ens va acompanyar durant aquests dos primers dies de marxa. De baixada vam parar a dinar sota l’ombra del primer arbre que vam trobar. Al cap d’una estona, de sobte, van aparèixer uns núvols negres i en qüestió de minuts va començar a ploure suaument. Recollim, carreguem els burros i ens posem a caminar amb l’esperança de que la pluja sigui lleu i passatgera. Als deu minuts el plugim es transforma en una forta pluja i al cap de poc, en una calamarsada impressionant. Les boles de gel ens piquen amb força als braços, cames i caps. Els petits ploren i els burros no volen avançar. Caos. Supliquem als burros que avancin i aquests com si res, quiets sota la tromba d’aigua i gel. Estirem i no hi ha manera de moure’ls. Amb la corda els piquem la cuixa i a poc a poc avancen. Arribem a una gran roca i ens aixopluguem amb l’ajuda de les màrfegues. Estem completament xops, de dalt a baix. No hi ha gore-tex que aturi la tromba d’aigua que ha caigut. Al cap d’una estona d’estar a la roca la pluja amaina. Decidim seguir caminant fins al lloc indicat per acampar. Als burros els costa avançar, els nens estan glaçats i al cap de no res torna a ploure amb força. Trobem unes eres mitjanament planes i decidim acampar. Plantar la tenda plovent no és la millor de les idees, però els nens tenen fred. Per sort, torna a amainar i podem plantar la tenda bé. Canviem la roba als petits i es posen a jugar, secs, dins de la tenda. Para de ploure i a les cinc de la tarda tornem a veure el cel blau i els burros pasten tranquil·lament pel voltant. Prova superada. Acabem passant la tarda jugant al voltant del riu on fins i tot, els més petits, van sucar-hi els peus.

Com vam acampar una mica més amunt del que teníem previst, l’endemà comencem a caminar una mica més aviat. Ens queda recórrer la llarga vall de la Baigt de Saint-Ciurse fins a Etsaut. La primera hora la fem encara per prats de muntanya, però després el sender s’endinsa en una fageda d’allò més agradable per suportar la calor de l’estiu. Cap al migdia arribem a l’inici del Chemin dela Mâture, un sender tallat en la roca al segle XVIII per facilitar l’extracció de fusta de la vall. És un final de travessa espectacular! Els burros passen sense problemes (no tenen vertigen?) i nosaltres i els nens també. Poc a poc i bona lletra. A les dues deixem els burros en un prat que ens van indicar els companys de la Garbure, al costat d’on vam deixar el cotxe i en pocs minuts estem dinant a Etsaut, on tornem les alforges i informem de la nostra arribada. Final de l’aventura!

Camí del coll d'Ayous

L'espectacular Chemin de la Mature

L'oriol i jo amb un dels ases

Venècia, vint anys

Des de que vaig fer l’Erasmus a Venècia ara fa 20 anys, he llegit uns quants llibres que parlen d’aquesta ciutat tant singular i, la gran majoria, o m’avorreixen o no m’agraden perquè tant sols parlen del passat gloriós de la ciutat, sense explicar com es viu a la Venècia del S.XXI: Una Venècia que lluita per seguir sent una ciutat i no tant sols un parc temàtic, una Venècia dual, la de la llacuna i la de terraferma, la Venècia dels estudiants de Ca’Foscari i de la IUAV... La Venècia que viu el present, mira el futur i sobreviu a l’herència d’un temps ja passat i molt llunyà. Si tant sols la recordem pel que va ser, parlarem d’un territori mort. Venècia seguirà viva si seguim somiant-la en futur.

L’últim llibre que ha caigut a les meves mans, La marca de l’aigua de Joseph Brodsky té, com a mínim, reflexions autobiogràfiques interessants i unes descripcions hivernals de Venècia que us encisaran. Si alguna vegada heu passejat a la vora de l’Arsenale o per la Fondamenta Nove un vespre de gener entendreu el que diu el poeta. L’hivern és, sense cap mena de dubte, la millor temporada per viure i passejar la ciutat, per escoltar el silencia que ens regala. El silenci, la llum tènue i el fred humit. Aquesta és una imatge recurrent que em ve al cap quan penso en Venècia.

De fet vaig ser conscient del silenci venecià quan al cap d’un mes de viure a la llacuna vaig fer una primera visita a l’exterior. Amb la nova colla d’amics vam pujar-nos a un tren a l’estació de Santa Lucia i vam anar a passar el dia a Pàdua. Al baixar del tren un brunzit no deixava de molestar-me i vaig tardar una estona en reconèixer que era el soroll d’una ciutat motoritzada. Un soroll que tenim interioritzat, que forma part del nostre dia a dia i que a Venècia no hi és. Venècia no només és morfològicament diferent, sinó que sona diferent. Si mai hi torneu, a més a més de mirar-la, escolteu-la!

L’última vegada que vaig estar a Venècia va ser per celebrar els deu anys de l’Erasmus. Una bona colla vam decidir viure de nou quinze dies en aquella ciutat que tantes alegries ens va donar. “Dieci anni dopo” i, ja amb fills, vam perseguir les petjades d’aquell any memorable a través de fondamentes, campos i una visita obligada a Rivolta. Vaig escriure quatre línies en el bloc i vaig acabar l’entrada assegurant que hi tornaria segur i, ves per on, sense adonar-me’n, han passat uns altres deu anys i no hi he tornat a posar els peus. “Tempus fugit”.

Amb la família de tant en tant parlem de quin viatge farem quan la pandèmia s’acabi. Londres o Paris tenien tots els números, però crec que deu anys sense posar els peus a Venècia és massa temps. Ho necessito.... No us passa a vosaltres que de tant en tant heu de tornar on tot va començar?

De Copenhague a València: El paper de la bicicleta en dos models de ciutat diferents

A finals del mes de maig vaig estar vuit dies a Copenhague fent una masterclass sobre planificació ciclista amb la Cyclist Embassy of Denmark (CED). A més a més de poder conèixer de primera mà com es planifica la mobilitat ciclista a Dinamarca, vaig conèixer un grup de gent interessant d’arreu del món i vaig descobrir, pedalejant, la capital danesa.

Al acabar el curs, l’equip de la CED ens preguntava si podíem exportar el model danès a les nostres ciutats. Jo vaig dir que algunes coses si, però no el model. València mai podrà ser Copenhague perquè València és una altre cosa, ni millor ni pitjor, és un altre tipus de ciutat. L’estructura urbana, per començar, és completament diferent. Els 800.000 valencians que vivim al cap i casal estem embotits dins d’un diàmetre de poc més de 6 quilòmetres. València és una ciutat densa, compacta, típicament mediterrània. Copenhague, en canvi, amb una població una mica major que a la nostra, ens dobla en superfície. No és una ciutat tant densa ni compacta, el que obliga a fer desplaçaments quotidians més llargs. Són dos models de ciutats diferents i per tant, amb unes pautes de mobilitat diferents. València, degut a la seva compacitat, els desplaçaments quotidians interns a la ciutat són realment curts i per tant, el vianant, és el principal protagonista de la mobilitat a la nostra ciutat (el 48% dels desplaçaments interns es fan a peu). En canvi a Copenhague, al ser les distàncies quotidianes més llargues, l’anar a peu no és tant competitiu (17% dels desplaçaments). Però aquí entra en joc la gran planificació urbana i ciclista que han fet. Copenhague ha pensat la ciutat per fer-la pedalejant (30% dels desplaçaments en bici). Totes les grans avingudes disposen de carrils bici amples (tots unidireccionals) i han planificat molt bé el disseny de les interseccions per minimitzar els accidents. A més a més, des de ben petits, tots els danesos fan classes de conducció ciclista a l’escola, el que genera una educació i un respecte del qual deuríem prendre nota (això si que hauria de ser exportable).

Així doncs, dos models de ciutat amb diferents pautes de mobilitat lligades a l’estructura urbana existent. Pretendre que el repartiment modal de la bicicleta a València sigui com el de Copenhague és no entendre ni conèixer València. El que hem de reivindicar és que la bicicleta i el caminar cada dia sumin més, restant-li al vehicle privat. En aquest sentit, si comparem el repartiment modal en modes no motoritzat de les dues ciutats, veurem com el resultat és molt semblant, encara que València es lleugerament més sostenible que la capital Danesa. València suma un 54% dels desplaçaments diaris en modes no motoritzats, mentre que Copenhague suma un 47%.  L’única diferència es que a València caminem i a Copenhague pedalegen. Això també demostra que ells han sabut vendre molt bé el seu model d’èxit i que nosaltres encara hem de posar en valor el nostre. El que passa és que com el caminar s’ha fet sempre, el vianant costa de valoritzar-lo. En aquest sentit, a València tenim encara marge per reivindicar el paper del vianant i vendre la “marca” d’una València caminable. I la bicicleta ha de ser el gran aliat del vianant, és part de la solució, no del problema.

A València, la darrera legislatura i en matèria de mobilitat, ha estat indiscutiblement la de la bicicleta. Portàvem un retràs de dècades i la millora infraestructural ha anat lligada a un augment de l´ús de la bicicleta (tant sols cal mirar les dades que periòdicament pública la regidoria de mobilitat). Ara bé, l’increment modal ha estat, aproximadament, de dos punts percentuals. S’ha passat d’un 4% a un 6% i tant de bo aviat puguem arribar a un 10%. I això que pot semblar poc, és una barbaritat, i més en una ciutat mediterrània com la nostra. La pregunta que cal fer-se ara és: D’on ve aquest increment? Del vehicle privat? Del transport públic o de l’anar a peu? En el seu moment, Valenbisi li va robar majoritàriament desplaçaments al transport públic i al mode a peu. D’on venen els usuaris actuals dels patinets elèctrics?

Crec, sincerament, que l’àmbit d’actuació per poder canviar les pautes actuals de mobilitat de manera significativa és el metropolità, on la bicicleta també té un potencial encara per explotar, i que els danesos, a través de les “Cyclesuperhighways”, estan explorant. L’electrificació de les bicicletes ens obre un panorama nou. Dels 3-5 quilòmetres clàssics que podia cobrir una bicicleta convencional per a desplaçaments quotidians s’ha passat, amb les bicicletes elèctriques, als 10 quilòmetres o més (30 minuts). Amb aquests 10 quilòmetres de radi, molts habitants dels municipis de l’Horta podrien accedir a la ciutat de València si disposessin d’una infraestructura ciclista pensada per a connectar municipis de forma ràpida i segura. Pel nord aquest radi de 10 quilòmetres arriba fins a Massamagrell o inclús Rafelbunyol, per l’oest fins els municipis de Burjassot, Paterna, Torrent, Aldaia, Alaquàs... i fins i tot als polígons industrials de Tàctica, Fuente del Jarro, o Mas del Jutge. Pel Sud, es podria donar servei fins a Silla, Alcàsser o Picassent, englobant totes les àrees industrials de la Pista de Silla. Desconec com s’està plantejant la Xarxad’Itineraris No Motoritzats (XINM) a l’Àrea de Metropolitana de València, però seria una gran oportunitat perduda que aquests nous itineraris no es fessin amb criteris clars de connectivitat i seguretat i pensant en la mobilitat quotidiana i no només des del punt de vista de l’oci.

I evidentment aquesta millora infraestructural de la xarxa de carrils bici metropolitans hauria d’anar lligada d’una política clara de gestió de l’estacionament al cap i casal. València demana a crits una àrea de residents per a tota la ciutat. Això, que ja fa anys que està implantat en totes les grans ciutats Europees (i també a Madrid i Barcelona), és el que necessita València i l’àrea metropolitana per canviar vertaderament les pautes de mobilitat i reduir així l’ús del vehicle privat. Aleshores, el transport públic metropolità i la bicicleta, creixeran de forma notable si construïm les infraestructures adequadament.

Jericoacoara, un petit paradís al nord-est brasiler

Jericoacoara és un petit nucli turístic que pertany al municipi de Jijoca (Cearà, Brasil) i el principal atractiu que té és que es troba dins del Parc Nacional de Jericoacoara. Cal mencionar que el turisme de masses, com l’entenem a Europa, és incipient o inexistent al nord-est brasiler. Fortaleza, la cinquena ciutat del país, té certa infraestructura hotelera, però més enllà de la capital de Cearà poca cosa més. La majoria de turisme és intern i a excepció del més d’agost, que arriben alguns italians i surfistes alemanys, es veuen pocs europeus.

L’any 1984 va començar a protegir-se ambientalment l’àrea de Jericoacoara però no va ser fins a l’any 2002 que es va convertir en Parc Nacional, el que ha ajudat a restringir les construccions i per tant, el turisme. El fet de que estigui a més de 300 quilòmetres de Fortaleza i que no es pugui construir una carretera adequada entre Jijoca i Jericoacoara (el moviment de les dunes se la menjaria), també ha mantingut relativament aïllat l’indret. Com gairebé sempre un article periodístic, en aquest cas del Washington Post de l’any 1994 incloent Jericoacoara com una de les 10 millors platges del món, va començar a fer moure el turisme a la zona. 4 anys més tard, el 1998, arribava la llum elèctrica i aquest mes d’abril del 2017 estava previst que entrés en funcionament el nou aeroport de Jijoca, un primer pas per trencar aquest aïllament. L’indret patirà una pressió constant entre l’augment del turisme i la preservació ambiental. D’aquest equilibri, d’aquesta antagònica dualitat, dependrà que Jericoacoara mantingui la màgia que té avui en dia.

Jo vaig anar a Jericoacoara des de Sobral (2 hores de cotxe). Vaig estar mirant-me el Google Earth i pensava fer sol, amb el cotxe de lloguer, el trajecte que hi ha entre Jijoca i Jericoacoara (uns 20 km). Vaig enviar un mail a la posada on m’allotjaria preguntant si el trajecte es podia fer sol i em recomanaren llogar un guia local a Jijoca. No hem feia molta gràcia, però després de que una companya de Sobral també em recomanés un guia, vaig acceptar.

Dunes d'accés a Jericoacoara

A Jijoca hi ha un centre de informació al bell mig de la carretera. Aquí hi ha l’opció d’estacionar el cotxe i pujar-se a un 4x4 que fa de transport públic fins a Jericoacoara o llogar un guia local que ens conduirà a través de les dunes i amb el nostre cotxe fins a Jericoacoara. Jo vaig fer aquesta segona opció. En Raimundinho es va pujar al meu cotxe i a poc a poc va anar guiant-me. El primer tram és fàcil. Una carretera de llambordes ens porta a l’entrada del parc nacional, on comença un segon tram de sorra bastant compacta enmig del bosc. Però quan sortim del bosc comença l’aventura de veritat. El trajecte es fa a través d’uns camins de sorra que s’obren pas enmig de les dunes. Són sinuosos, canviem segons canvien les dunes i ara, a primavera, cal travessar algun rierol. Els del Dakar s’ho passarien pipa. Vaig navegar per mars de sorra, creuar rius i fins i tot petites llacunes que sorgeixen durant l’època de pluges. En Raimundinho no parava de cridar-me “divagar!!”, quan encaràvem algun tram amb molta sorra o algun tram d’aigua. Tenia por que ens quedéssim varats en algun racó, però amb els consells del guia i la meva traça (millor en sorra que en aigua), vam acabar arribant a Jericoacoara. Sense guia hagués estat impossible.

Carrer de Jericoacoara

A Jericoacoara s’ha de deixar el cotxe en un estacionament que hi ha a l’entrada. Pel poble només poden circular els vehicles dels veïns i hotelers. Està ple de de 4x4, motos i buguis, encara que la sensació és de tranquil·litat. Els carrers són de sorra, no hi ha voreres i tot té un aire a mig fer encantador. Els carrers són plens de gent amb banyador i xancles i les cases són gairebé totes amb els sostres de fusta o fulles de palmera. Com a les postals! Tot i no ser molt gran (quatre carres mal comptats) les opcions per dormir són molt variades. Des de senzilles pousades a pousades de luxe. Igual que els restaurants. N’hi ha per a tots els gustos i totes les butxaques. Jo vaig allotjar-me a la Pousada La Vie Jeri, molt agradable.

Un cop a Jericoacoara les activitats que es poden fer són variades. Hi ha qui aposta decididament per no fer res, per apoltronar-se en una hamaca, caipirinha en mà, i gaudir de l’Atlàntic. Altres lloguen buguis o quads per anar a fer l’animal per les dunes (això ho han de restringir ja) o conduir cap alguns dels punt d’interès del parc (Pedra Furada,  Árvore da Preguiça, lagoa Azul o Lagoa do Paraíso). També hi ha la possibilitat de llogar bicis o passeigs a cavall, molt més en sintonia amb l’entorn, encara que la calor del migdia pot tombar a qualsevol. Aquest és el gran handicap de Jericoacoara. De 11 del matí a 4 de la tarda, no es pot fer res. Fa una calor sufocant que aplatana a qualsevol. Un a de convertir-se en llangardaix i moure’s a poc a poc, buscar les ombres, les brises i deixar passar les hores.

Gaudint "do pôr do sol"

I el que fa tothom, com si fos la litúrgia obligatòria de Jericoacoara, és anar a veure la posta de sol des de dalt de la “Duna do pôr do sol”. Diuen que aquesta duna, situada a 10 minuts a peu de Jericoacoara, és dels pocs llocs del Brasil on es pot veure pondre’s el sol darrera el mar. És un espectacle relaxant, preciós, i encara que la duna estigui plena de gent, sempre es troba l’espai adequat per connectar amb el mar i respirar pau i tranquil·litat.

Jo, que només vaig estar-hi un cap de setmana, vaig fer un primer tast de l’entorn. Divendres a les 17:00 vaig comprar-me una cervesa i passejant descalç vaig enfilar-me a la “Duna do pôr do sol”. Vaig contemplar l’infinit per veure com la bola de foc, cada vegada més dèbil, s’amagava darrera l’Atlàntic. I allà vaig restar una estona més, fins que la foscor va començar a fer-se evident. Després vaig caminar una estona per la platja sucant els peus en els petits bassals que deixava la marea baixa. Quin relax!! Per sopar vaig acostar-me al “Pimenta verde”, on vaig donar el dia per finiquitat després de fer-me un peixet ben bo i “uma cerveja bem gelada”.

Vista de la Pedra Furada

El dissabte al matí vaig llogar una bici per acostar-me a la Pedra Furada, que sincerament no té res de l’altre món. És més bonic el paisatge que envolta la famosa pedra, que la pròpia icona de Jericoacoara, plena de turistes fent-se fotos. És recomanable anar amb bici perquè es pot agafar un sender que surt davant de la pousada Jeribá (a peu de platja), es passa per la “praia Malhada” i d’allà un s’enfila a un turó des d’on es baixa còmodament fins a la Pedrà furada. Allà, a part de fer la foto de rigor, vaig aprofitar que tenia la bici per pedalejar per les platges solitàries i llarguíssimes, encara que el sol començava a cremar de valent. La tornada la vaig fer pel camí normal, per on circulen els cavalls, 4x4 i buguis, però com de tornada a Jericoacoara és de baixada, es fa agradable i ràpid. Jo vaig arribar a les 11 (vaig sortir a les 9) i estava gairebé insolat. Una llimonada ben fresca a la platja em va retornar al món dels vius. Va ser hora de tancar-se a la pousada, gaudir de la piscina, treballar unes hores i deixar passar el sol.

Árvore da Preguiça

Diumenge vaig contactar de nou amb en Raimundinho per a que em guiés de tornada a Jijoca però passant per la “Lagoa do Paraiso”. Després d’alguns contratemps i amb gairebé una hora hora de retard va arribar a recollir-me el senyor “Tiburão”, un company d’en Raimundinho. El senyot Tiburão va agafar el volant del cotxe i enlloc de portar-me a la llacuna a través de les dunes, camí de Jijoca, va portar-me seguint la línia de costa que connecta Jericoacoara amb el municipi de Preá. 13 quilòmetres conduint com un salvatge, a més de 60 quilòmetres per hora damunt d’una sorra dura mullada per les onades. De tant en tant ens creuàvem amb algun 4x4 o bugui que encara anaven més ràpid. També ens vam trobar amb uns turistes que havien gosat aventurar-se per les sorres de la platja sense guia i s’havien quedat varats en un rierol. El senyor Tubarão, jo mateix i els pocs que van passar per allà en aquell moment vam baixar dels cotxes i ens vam posar a intentar treure el cotxe de l’aigua. Ens va costar 20 minuts, però ho vam aconseguir. Després d’aquesta escena vaig agrair haver llogat un guia!

Lagoa Azul

Un cop a Preá, en un moment vam estar a la “Lagoa Azul”, una petita llacuna d’aigua dolça idíl·lica. Hi havia un bar amb les taules a l’aigua i un grupet de gent fent-se cerveses alegrement. Uns nens jugaven damunt d’una petita barca de fusta. La “Lagoa Azul”  està conectada amb la “Lagoa do Paraíso”. Vam seguir un camí de sorra que voreja les dos llacunes i vam aturar-nos en un petit ressort (Alchymist Beach Club) situat a la riba oest de la “lagoa do Paraíso”. Vaig comprar-me una ampolla d’aigua i vaig fer unes fotos mentre passejava descalç per la riba, mullant-me els peus. Un lloc tranquil tot i ser un ressort. I si algun dia estigués ple a vessar, sempre ens quedaria tota la resta de la llacuna per trobar-hi un lloc de tranquil·litat.

Després d’una estona a la llacuna el senyor Tubarão i jo vam seguir cap a Jijoca, on ens va rebre una tempesta prou considerable. Allà, ja sol, vaig enfilar la carretera cap a Sobral tot escoltant en Jimmy Cliff, amb els ulls encara brillants pel sol del cap de setmana, per la sorra blanca i per la calor gairebé tropical de Jericoacoara. Un petit paradís que esperem que el turisme de masses no matí mai.

Lagoa do Paraíso

El perill de les noves dictadures

Aquest darrer trimestre he viatjat a Hong Kong i a Dubai, dos ciutats d’èxit econòmic però de dubtosa llibertat democràtica (per dir-ho d’una manera eufemística i no dir el que ningú diu però que s’hauria de dir més sovint i més fort: dictadures).

Arran d’aquests viatges penso sovint en aquestes dictadures modernes que occident s’entesta en no anomenar-les com a tal, deixant en un lamentable segon o tercer pla els principis europeus de llibertat, democràcia o simplement ciutadania.

Albert Sánchez Piñol en el seu magnífic “Pallassos i monstres” ho deixa molt clar en l’epíleg del llibre, que em permeto copiar: “Els nostres estats han col·laborat i col·laboren en el sosteniment del monstre, de manera activa o passiva. Un criteri pragmàtic ens argumentaria que les raons són més poderoses que la raó i que avui en dia la democràcia no és res més que un supermercat universal. Aquí es fa inevitable pensar que la defensa del mercantilisme absolut revela un ideari que es basa en el fet de substituir l’elevat principi de ciutadania per la noció de simples consumidors”. I més tard “ Els Europeus hem abraçat la idea de democràcia. No calia expandir-la, només aplicar-nos-la”. I els fets ens demostren, 15 anys després de la publicació del Pallassos i monstres, que seguim receptant a altres països la medicina que nosaltres tenim i no volem prendre.

Des del meu punt de vista el paper que està jugant Europa amb aquestes dictadures és perillós per a la pròpia existència d’Europa. I no em refereixo a una existència física (no penso en guerres) sinó a la permanència del nostre sistema democràtic i de les llibertats individuals i col·lectives aconseguides des del final de la II Guerra Mundial.

Avui en dia aquestes dictadures venen al món l’èxit del seu model econòmic. Grans inversions i taxes d’atur molt baixes. Europa ven al món una crisis econòmica que està a punt de celebrar el seu desè aniversari, unes taxes d’atur elevades, corrupció política i una cada vegada més gran desafecció política. Si només posem damunt de la taula això, Europa perd i les noves dictadures guanyen. I aquest és el gran perill, que a poc a poc la percepció mundial sigui que el model democràtic europeu és un fracàs perquè porta aparellat crisi econòmica, atur i corrupció, i que quan es busquin nous models d’èxit només es pensi en la vessant econòmica i per tant es deixi en un segon pla el tipus de govern. De nou guanyen les noves dictadures.

A llarg termini això pot derivar en un intent d’imitació de pràctiques polítiques i econòmiques d’aquestes noves dictadures per part de les democràcies occidentals. I potser ja estem en camí. En nom de l’economia, quants retalls ha patit la societat aquests darrers anys? En nom de la seguretat, quantes lleis mordaces s’han aprovat a Europa? En nom de l’estabilitat, quantes renuncies s’han acceptat? I  no val a dir que jo cada 4 anys puc votar. Potser el principal engany d’Europa és que ens han fet creure que democràcia és només això. I no és això, és això i molt més. És ser ciutadà, amb els drets i deures que això comporta.

El xeic de Dubai té per objectiu que la seva població sigui feliç. Molt lloable però el meu model de felicitat me’l defineixo jo. Tenir feina i un sou que et doni per comprar-te un cotxe, potser una casa i poder passar les tardes o caps de setmana al Mall de compres no és una mostra ni de democràcia ni tampoc d’estat del benestar. Benestar és apostar per l’educació, la sanitat, la cultura i si tenim això, naixeran democràcies completes. Mentrestant, a mi em fa por que cada vegada més ens assemblen a les noves dictadures. 

Hong Kong

Hong Kong ha sigut la primera ciutat vertaderament asiàtica que he trepitjat. Baixar de l’avió i agafar l’Airport Express cap a Hong Kong Estation ja és un viatge a un altre món. Gratacels que s’enfilen enlaire com formiguers de l’inrevés i grues d’obres per tot arreu. Un skyline d’obres a la vora de la mar mentre el tren circula en superfície abans d’enfonsar-se en el Victoria Harbour per entrar a les entranyes de Kowloon. I això no és res. Sortir de sota terra a l’estació de Central i trobar-se envoltat de gratacels és, per a un mediterrani avesat a alçades mitges, tot un espectacle. Com s’orienta un en una ciutat que no té punts de referència més enllà de la paret del davant? Per que s’ha d’alçar tant el cap per veure el cel?

La millor manera per moure’s per Hong Kong és, sense cap mena de dubte, amb transport públic. La xarxa de metro (MTR) és fantàstica i on hi arriba el metro ho fan els simpàtics tramvies de dos pisos, de clara herència anglesa. La ciutat és relativament petita. Tot passa entre la part nord de l’illa de Hong Kong i la península de Kowloon, en una superfície inferior als 60 kilòmetres quadrats. Per tant, en metro, en menys de 20 minuts et pots creuar la ciutat.

Ara bé un s’ha d’acostumar a moure’s per la ciutat. El primer dia vam intentar caminar, com bons mediterranis, per les voreres. Buscàvem els accessos de les estacions i no hi havia manera de creuar els carrers. Finalment ens vam adonar que els vianants caminen per una xarxa de passarel·les construïdes en alçada que connecten edificis i centres comercials. A Hong Kong un a d’acostumar-se a abandonar la vorera i aixecar el cap a la recerca de la passarel·la més propera. Un cop interioritzat aquest primer pas el següent és saber sortir dels centres comercials, on un acaba perdut irremeiablement cada vegada que surt del metro. La segona fase d’aprenentatge és doncs, aprendre a llegir les indicacions de les estacions de metro per poder sortir al carrer i no acabar deambulant pel centre comercial o en algun edifici d’oficines on tampoc ens espera ningú. Al centre comercial “Elements”, de Kowloon Station, vam haver de preguntar a informació com sortir cap al carrer.

Fins ara un TOD era per a mi un concepte teòric d’urbanisme lligat a la planificació de la mobilitat. Doncs bé, a Hong Kong els Transport Oriented Development són una realitat en cada una de les estacions de metro. Grans edificacions, gratacels cada vegada més alts i moderns i grans centres comercials construïts al voltant d’una estació de metro. Tot ben integrat i connectat per tal de que el cotxe no sigui necessari ni tenir-lo. Els TOD porten anys fent-los a Hong Kong, on han aconseguit que el 90% dels desplaçaments diaris es facin en transport públic o a peu. I si el cotxe només s’utilitza per fer el 10% dels desplaçaments diaris, per què els vianants han de caminar per passarel·les? Per que hi ha tanta congestió? Doncs senzillament perquè un 10% dels aproximadament 15 milions de desplaçaments que diàriament es fan a Hong Kong són encara molts cotxes circulant per un territori tant petit. Així que com les intensitat de trànsit són elevades en les 10 o 12 avingudes – autopistes urbanes importants de Hong Kong, la solució ha sigut enviar els vianants a un altre nivell i construir TOD’s per a fomentar, com a mínim, el transport públic en els nous desenvolupaments.

Jo he vingut a Hong Kong perquè s’ha celebrat el congrés mundial de vianants, el Walk 21. Al principi els europeus fèiem cares estranyes quan els arquitectes de Hong Kong defensaven les bondats de les passarel·les. Després de tres o quatre passejades, quan un les comença a entendre i a conèixer, s’ho mira amb una altra cara, encara que amb certes reticències. Jo me’n vaig de Hong Kong sense saber ben bé què pensar. Als mediterrànies ens agrada caminar arran de terra i entrar a un centre comercial ha de ser una acte voluntari. A mi, que per caminar de casa a la feina m’obliguin a passejar-me per un centre comercial, que voleu que us digui, prefereixo un carrer amb bones voreres, amb arbrat i botigues de barri. Però aquí, els asiàtics, estan encantats amb el seu sistema de passarel·les connectades.

Per als que ens agrada caminar i buscar racons amb cert regust de passat, Hong Kong encara ens guarda alguna sorpresa. Poques, però alguna hi ha. Passejar per Lan Kwai Fong i Sheung Wan, al sud de les gegants torres de Central és encara encisador. Perduren les botigues de barri, de verdures, de carn i de peix (Sheung Wan Market), però també de roba, antiguitats i restaurants on els clients fan cua per menjar-se ràpidament uns Dim Sum o uns fideus. També, enmig de tant d’enrenou, es pot trobar un moment de pau al temple de Man Mo.

A Hong Kong mateix però cap a l’est, a Admiralty i a Causeaway Bay, és recomanable perdre’s una estona pel Hong Kong Park i pel Victoria Park, per després endinsar-se al mercat de Tai Yuen Street i desestresar-se al temple i jardí de Tin Hau. Les actives i animades Johnston Rd i Hennessy Rd formen l’eix que uneix Admiralty amb Causeaway Bay i que recorre el tramvia.

Després també és recomanable pujar al metro i travessar Kowloon fins a l’estació de Wong Tai Sin per veure, olorar i passejar pel Temple de Sik Sik Yuen Wong Tai Sin. Ofrenes d’encens, gent llançant els “Chim”, uns palets de fusta a partir dels quals prediuen el futur, llegidors de mans... tot en un espai ple de temples ben colorits i plens de fum. De tornada a l’illa de Hong Kong, quan ja ha caigut el sol, es recomanable baixar del metro a Tsim Sha Tsui, caminar per la comercial i activa Nathan Road cap al sud i arribar a la terminal de Ferrys, on agafarem el Star ferry que ens creuarà Victoria Haurbour cap a Central. Veure des del mar els gratacels de Central il·luminats és un bon espectacle.

I del Hong Kong modern i per entendre com està urbanitzat aquest petit tros de món, és interessant agafar el funicular cap a The Peak, un mirador (òbviament amb centre comercial inclòs) situat a gairebé 500 metres d’alçada des d’on gaudirem d’unes vistes de vertigen sobre Hong Kong.

Pasarel·les al voltant de l'estació de metro de Admiralty

La frenètica i activa Nathan Rd. a Kowloon

La ciutat a vista d'ocell: The Peak

Temple de Sik Sik Yuen Wong Tai Sin, a New Kowloon

Hong Kong de nit des de l'Star Ferry

Mercat de Tai Yuen Street a Admiralty

Passarel·les de vianants a Central

Artesà a Sheung Wan