Nimsdai Purja: els 14 vuit mils en set mesos o com traslladar les preses urbanes a la muntanya

Nimsdai Purja ha demostrat tres coses impressionants amb el Project Possible 14/7, del qual Netflix n’ha fet el documental: que té una fortalesa física i mental impressionat, que té un equip amb una capacitat de gestió logística pròpia d’empreses com Amazon i la tercera, i potser més important, que ha posat en valor la feina del sherpes i del poble nepalí. A part d’això res més. I compte, que pujar els catorze cims més alts del món en set mesos no és poca cosa ni està a l’abast de tothom, però al meu entendre, no a aportat a l’alpinisme cap novetat rellevant. De fet, la qüestió ha transcendit principalment pel factor velocitat, perquè ha completat els catorze vuit mils més ràpid que ningú. Però, potser, el que el món necessita és que comencem a relativitzar les preses.

Tot el mal que ha fet el culte a la velocitat a les àrees urbanes ho estem traslladant al món de la muntanya, que cada vegada més es veu envaïda per l’individualisme, el mercantilisme i les preses. Els grans cims de l’Himàlaia ja no són espais d’exploracions, aventures i incerteses. Són ara grans gimnasos on demostrar la velocitat i la força individual. I compte, que ara estic generalitzant, però el focus mediàtic sempre recau sobre els que fan proeses relacionades amb la velocitat. Aquest any la Silvia Vidal ha estat guardonada amb una menció als Piolets d’or. Zero presència als mitjans. El mateix Nimsdai Purja ha fet la primera ascensió hivernal al K2 sense oxigen, al meu entendre una activitat molt més rellevant que el projecte Possible 14/7, però segurament cap plataforma en faci un documental mediàtic. Només les preses atrauen el capital!

L’Alex Honnold deia fa poc que “l’escalada en solo integral és molt especial, però em resulta més important compartir aventures amb els meu amics”. I aquest esperit crec que és el que s’està perdent. Ho descriu perfectament Pablo Batalla a “La virtud en la montaña: Vindicación de un alpinisme lento, ilustrado y anticapitalista”. Lent perquè ara tothom corre, ja ningú camina pel plaer de contemplar una vall, una flor o un paisatge infinit. Ara és un repte només esportiu i el cronòmetre mana per damunt de tot. Il·lustrat perquè al ser un repte esportiu, deixem de banda tot el que implica viatjar, conèixer altres pobles o fins i tot cultures. La velocitat és incompatible amb qualsevol tipus d’aprenentatge. I per últim, anticapitalista, perquè la muntanya s’ha mercantilitzat. L’any 2004 l’Óscar Cadiach, Manel de la Matta, Jordi Tosas, Jordi Corominas i Valentín Giró, quan repeteixen per primera vegada la Magic Line del K2, al camp base hi posen una bandera pirata. Ara, les activitats organitzades per centres excursionistes s’han anat reduint en benefici de curses de muntanya patrocinades per begudes energètiques. I repeteixo, estic generalitzant, però la tendència és clara.

Per sort, la muntanya ens remou alguna cosa interna i cadascú ha de buscar la manera de relacionar-se amb ella. Potser, el que hem de fer és acceptar que cert documentals mediàtics mai estaran alineats a la nostra manera d’entendre la muntanya.   

Amour, de Michael Haneke

La setmana passada vaig anar a veure Amour, la darrera pel•lícula del director austríac Michael Haneke, i vaig sortir del cinema colpit. La cinta és d’una senzillesa sublim, les imatges, els silencis, les mirades (en primer pla) i fins i tot el simbolisme d’algunes escenes, com la del colom per exemple, omplen una pel•lícula de poques paraules. 

Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Riva (els dos personatges centrals de la pel•lícula) omplen cada una de les escenes de la pel•lícula, rodada íntegrament a l’interior del pis on viuen. No hi ha efectes especials, no hi ha exteriors, no hi ha paisatges... hi ha primers plans, mirades i silencis que ho diuen tot. I de fons, molt de tant en tant, una banda sonora subtil: un piano amb peces de Schubert, Beethoven i Bach.

Amour ens explica els últims dies d’una parella d’octogenaris que ha arribat al zenit de la seva vida estimant-se de debò. Anne, una professora de piano, té una complicació en una operació de caròtida i queda parcialment paralitzada. A partir d’aquí, el film explica els esforços de la parella per tirar endavant i afrontar una malaltia que cada dia va apagant una mica més la vida d’Anne. El film convida a la reflexió sobre la vellesa, la malaltia i la mort, però també un ens regala un homenatge a l’amor i a la vida en parella.

Amour descriu amb una bellesa colpidora els últims dies d’una llarga i plena vida en parella. És dur, cruel, trist però alhora preciós.

Trailer de la pel·lícula

De dioses y hombres

Ahir vaig anar al cinema a veure una d’aquelles pel•lícules que conviden a la reflexió. De dioses y hombres (Des hommes et des dieux, França, 2010), del director francès Xavier Beauvois narra la història real de 8 monjos que van ser segrestats i assassinats a Algèria l’any 1995. Però en el fons la pel•lícula no tracta d’això. El fet real, el segrest, és l’excusa per reflexionar sobre les relacions humanes, els fanatismes i l’amor.

L’inici de la cinta ens mostra la normal relació entre els monjos cristians i els habitants musulmans del poble algerià. Els monjos es dediquen a cultivar la terra, a fabricar mel que després venen en el mercat i a donar servei sanitari. Per als habitants del poble, els monjos són un referent, i no només per l’ajut sanitari, sinó perquè han format part del poble des de fa anys i els consideren uns veïns més. I cadascú amb la seva religió, el que no suposa cap problema de convivència.

Però els problemes arriben al poble quan un grup terrorista algerià assassina a uns treballadors europeus. A partir d’aquest moment, els monjos se senten amenaçats i el govern algerià els ofereix protecció militar. Ells la rebutgen dient que això alteraria la relació amb el poble i que l’església és un lloc de Pau on les armes no hi tenen cabuda. Més tard, el mateix govern els convida a marxar, a tornar-se’n a Europa i també rebutgen l’oferiment. A partir d’aquest moment la tensió augmenta. Els habitants del poble pateixen per tot el que està passant i volen que els monjos es quedin i els monjos reflexionen sobre que és el que han de fer. Quin és el seu paper? És en aquest punt de la pel•lícula quan es plantegen les reflexions més interessants. Per què sorgeix aquest fanatisme religiós? És religiós o la religió és l’excusa? Quin és principal motiu que impulsa a uns joves a empènyer les armes contra els europeus? Quina part de culpa té Europa? Què va fer malament Europa durant el postcolonialisme? Per què sempre generalitzem i parlem de terrorisme islàmic? Per què no pensem mai amb els habitants dels pobles del magreb que també volen viure en pau i rebutgen el terrorisme?

Totes aquestes reflexions et van passant pel cap mentre veus com els monjos, a poc a poc, decideixen quedar-se al poble, un poble que de sobte viu militaritzat, el que provoca, tant als monjos com als habitants, tanta o més por que la presència dels terroristes.

Després succeeix el que ja sabem. El segrest i l’assassinat.

Inside Job i la crisi econòmica europea

Aquesta setmana he vist la pel•lícula Inside Job (un documental sobre la crisi econòmica actual) i tot i que està molt centrada als Estats Units, crec que hi ha coses molt extrapolables a Europa. El documental investiga la relació entre les grans empreses de certificació de risc (Moodys, Standard & Poors...), els principals bancs i entitats financeres, el govern americà i el paper de tots ells en la crisi econòmica actual. El documental demostra l’estreta relació entre entitats financeres i empreses de certificació per a enriquir-se a partir del sistema hipotecari i com el govern americà anava desregulant el sistema per a facilitar la feina d’aquestes empreses, tot i els constants avisos que rebia per part d’altres actors de que això suposava un risc enorme per als sistema econòmic americà i mundial. I si suposava un risc, per què el govern americà desregulava el sistema? Aquí es on entren en joc els interessos econòmics individuals. Molts dels assessors del govern americà provenen d’aquestes empreses i hi ha en joc bonificacions milionàries. De la mateixa manera que les principals universitats americanes també s’han vist esquitxades al sorgir importants conflictes d’interessos (molts catedràtics d’economia reben elevats ingressos d’entitats financeres i certificadores per generar documents i estudis favorables als seus interessos). Està tot tant ben lligat i estructurat i hi ha tants diners pel mig, que l’interès general no compta. Es privatitzen els beneficis i si la cosa va malament (com a acabat passant), es socialitzen les pèrdues.

Bancs, entitats financeres, entitats certificadores, universitats i polítics van tots a una, seguits per un interès econòmica individual que anteposen a l’interès del país. Passa el mateix a Europa o a Espanya? Vull pensar que no tant, però tampoc vull pecar de pardal! Aquests darrers mesos, les mateixes empreses certificadores de risc que van propiciar la crisi econòmica (donant puntuacions molt bones a bancs que al dia següent quebraven), estan donant opinions - certificacions molt dolentes a certs països (Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya) provocant una desconfiança en el mercat i un encariment del deute d’aquests països. Alguns d’aquests països, després d’un bombardeig continu per part de les empreses certificadores, han hagut de ser rescatats, acceptant condicions de retall social espectaculars. Per què una empresa privada, amb uns interessos més que dubtosos, té el poder de fer trontollar l’economia d’un país? Qui està guanyant amb tot això? Qui guanya amb el rescat d’un país? Qui controla el FMI? Quina relació hi ha entre el FMI i les empreses certificadores? Per què un país no pot tenir sobirania econòmica? O si que la té però no l’exercita pels interessos privats existents?

No sé companys, crec que amb aquesta crisi uns pocs estan guanyant molt i la societat està perdent molt. Sento que ens estan prenent el pel.

Adéu al cinema Albatros

La cara més amarga de la crisi és l’atur, sense cap mena de dubte. Ara bé l’atur, si l’analitzem globalment, tard o d’hora es recuperarà. En canvi, hi ha negocis que la crisi ha destruït i que ja no tornaran a obrir.

És el cas del cinema Albatros de València, un cinema on es projectaven pel·lícules europees en versió original. Si aquest tipus de sales ja ho tenien complicat per sobreviure, degut a la competència de les grans sales i a la poca promoció que es dona al cinema europeu, la crisi ha suposat “la puntilla”. I és una pena, perquè no hi ha marxa enrere. Si un cinema d’aquest tipus tanca, no torna a obrir. És com un negoci de barri, com el forner, com el sabater o el carnisser. Si un d’aquests negocis tanca, és complicat que torni a obrir les portes.

Amb la baixada de la persiana del cinema Albatros, tanca molt més que un cinema. Tanca un referent cultural a València, un oasis de bon cinema. D’aquesta manera la cultura, a poc a poc i degut a la crisi, s’homogeneïtza. Perdem oferta cultural i per tant, la societat s’empobreix.

D’aquesta crisi, la que afecta a la cultura, se’n parla poc, però també destrueix llocs de treball, ens empobreix com a societat i el que és més greu, és molt complicat que un cop passada la crisi, torni a obrir les portes.

Buscando a Eric, de Ken Loach

Ahir a la tarda vam anar al cinema a veure la darrera pel·lícula de Ken Loach, Buscando a Eric. Com en totes les pel·lícules del director anglès, amb pocs recursos i un guió ben treballat, ens explica coses tant universals com el valor de l'amistat, els amors perduts, els errors que es cometen al llarg de la vida, ens parla del perdó, de la relació pares i fills... tot això en una pel·lícula que utilitza el futbol, i concretament el personatge d’Eric Cantona, com a fil conductor. L’Eric Bishop té una vida personal desastrosa. Casat i separat dos vegades, viu amb dos fillastres que comencen a delinquir i no pot ajudar a la seva filla gran amb el nen que té, perquè això implica veure a la seva primera dona, la Illy, de la qual segueix profundament enamorat. Un dia a casa, fumant-se un porro i meditant sobre com sortir-se’n de tota aquesta espiral negativa, se li apareix l’Eric Cantona, el seu ídol futbolístic. Els consells del futbolista i la relació d’amistat que manté amb els companys de feina i que com ell, són seguidors del Manchester United, el faran tirar endavant i enfrontar-se als seus grans temors.

Com totes les pel·lícules de Ken Loach, molt recomanable!

Podeu veure el trailer de la pel·lícula a:

http://www.youtube.com/watch?v=lbYuefWKOGQ

The fall

Ahir a la nit vaig anar al cinema a veure The Fall (traduïda aquí com “El sueño de Alexandria”), del director indi Tarsem Singh. La pel·lícula és de l’any 2006 i l’any següent, el 2007, va ser premiada com a millor pel·lícula fantàstica al festival de cinema de Sitges. Així que amb dos anys de retard s’estrena The Fall a casa nostra. Un actor de doblatge està greument ferit en un hospital de Los Angeles i mitjançant un conte, es farà amic d’una nena que també està a l’hospital. A partir del conte que explica l’actor sobre cinc herois que viatgen plegats per venjar-se d’un enemic comú, realitat i ficció s’enllaçaran fins a tal punt que a vegades no saps si el que està passant al conte és realitat o ficció. The Fall és un viatge a la imaginació, a la crueltat de la vida, a les ganes de viure i a l’amistat. I tot això viatjant per desenes de localitzacions repartides arreu del món: Índia, Anglaterra, Bali, Sud Àfrica, Argentina, Xile..... Per passar un bon moment. A mi m’ha recordat a Big Fish, de Tim Burton.

Dos recomanacions i una advertència cinematogràfica

Aquest mes de juliol he anat tres vegades al cinema. És el que té estar sol a casa i no tenir aire acondicionat. Al cinema s’està a gust i si a sobre l’encertes amb la pel·lícula, doncs premi. Us vull recomanar dues pelis i fer-vos una advertència. La primera recomanació, encara que ja faig tard perque fa temps que està a la cartellera, és Al otro lado, del director alemà d’origen turc Fatih Akin. Alemania i Turquia es barregen en una pel·lícula d’històries entrecreuades, protagonitzada per sis personatges que la vida els fa viure a cavall dels dos països. Molt bona. La segona recomanació és Prométeme, d’Emir Kosturika. Prométeme és més Kosturika en estat pur i dur. Un noi de poble marxa a la ciutat a complir tres promeses que li ha fet a l’avi. Entre el món de la ciutat i el món del camp es desenvolupa el món de Kosturica, ple de personatges estrambòtics, violents, alegres.... i tot, amb molta música. Si us agrada Kosturica, molt recomanable. I per últim, una advetència. No aneu veure, per res del món Tropa de Elite, de José Padilha. La pel·lícula venia avalada pel primer premi al festival de Berlín (Berlinale 2008) i perque es projectava als cinemes Babel i Albatros de València (tipus Verdi). La comparaven amb Ciudad de Dios. Doncs no. És un desastre de peli. Un policia que està mentalment tarat, s’encarrega de “netejar” les faveles de Rio a trets (tipo Rambo), mentre entrena a una sèrie de policies per a que el substitueixin quan es retiri. Un desatre.

La banda nos visita

Diumenge al vespre vam anar al cinema a veure una pel·lícula molt interessant i que us vull recomanar. Vam veure “La banda nos visita” de l’israelià Eran Kolirin. La peli narra la història d’una banda de músics de l’exèrcit Egipci que se’n va a Israel a tocar a un centre cultural àrab. Quan arriben a l’aeroport de Tel Aviv no els espera ningú i decideixen arribar al poble de l’actuació per si sols. I es perden. Van a parar a una ciutat israeliana desolada, enmig del desert, on es troben amb uns personatges que els acullen de la millor manera que poden. D’aquesta situació naixen històries tendres de personatges solitaris i tristos, però amb moltes ganes d’estimar. Al llarg de la pel·lícula es despullen uns personatges d’allò més humans. La condició humana no entén de fronteres i els sentiments són universals. L’amor, l’amistat, la solitud.....els éssers humans som més semblants dels que ens pensem. Els àrabs i els israelins també. I aixó queda molt ben reflexat a La banda nos visita. http://www.thebandsvisit.com

Vantage Point plagia a Víctor Santos

En Víctor Santos, un conegut dibuixant de còmics valencià (ha rebut guardons al saló del còmic de Barcelona i Madrid), ha vist com els responsables gràfics de “En el punto de mira” (Vantage point) li plagiaven un dibuix seu per fer el cartell de la pel·lícula. Pot ser casualitat, però vist el dibuix d’en Víctor Santos i el cartell de la pel·lícula jo crec que és un plagi pur i dur. Us adjunto els dos dibuixos i vosaltres mateixos. Ara la pregunta a fer seria: Com un noi de 30 anys pot reclamar els seus drets davant de la potent indústria cinematogràfica? Fem córrer la veu! www.victorsantoscomics.blogspot.com

Who Killed the electric car

Aquesta setmana el David, un company de feina, m’ha passat un DVD molt interessant i per tant molt desconegut (com a mínim aquí a Europa). El documental es titula “Who Killed de electric car” i ens explica com als anys 90 la General Motors va traure un cotxe elèctric (EV1) i com després de pressions vàries (de la pròpia indústria automobilística, de les petroleres i del govern federal) el va enretirar del mercat i va fer desaparèixer (literalment) les unitats que circulaven pel carrer. El EV1 funcionava perfectament: tenia una autonomia de fins a 200 quilòmetres (cobria per tant la demanda de més del 90% dels desplaçaments que fem en vehicle privat), requeria poc manteniment (i barat) i es carregava a casa. (podeu trobar molta informació del EV1 a internet). És un molt bon documental per ser conscients de que científica i tècnicament podríem estar molt més avançats del que estem avui en dia i que si no ho estem, no és per falta de voluntat o capacitat, sinó per culpa d’uns lobys de pressió que ens fan evolucionar molt més lentament. El motiu? Els lobys tenen molts diners en joc i passar d’un cotxe a gasolina a un cotxe elèctric suposava una pèrdua de diners important per aquests lobys. Què en farien de les gasolineres? Es per això (entre molts altres motius) que s’ha fet desaparèixer el cotxe elèctric en detriment del cotxe de hidrogen. El cotxe de hidrogen necessita de les gasolineres i per això estan interessats que el combustible del futur sigui aquest. Toyota, amb el Prius, torna a apostar pel cotxe elèctric (híbrid gasolina – elèctric), perque en el fons se sap que tècnicament és la solució més viable. Seguiran els lobys automobilístics i petrolers apostant per l’hidrogen? Perque els lobys elèctrics no actuen? Mireu el documental, no us deixarà indiferents i sereu conscients d’haver perdut 10 anys de cotxe elèctric.